dissabte, 24 de setembre de 2022

Y llovieron pájaros

 Va bé fer una revisió de les llistes de llibres que en algun moment hem tingut interès en registrar-los per llegir més endavant, sigui per recomanació o bé per la importància del tema d'un instant en el temps. El cas és que la novel·la que ocupa avui aquest espai del blog, escrita l'any 2011, va tenir una gran acollida entre lectors i lectores de l'època i més quan a l'any 2018 va ser el primer llibre de l'escriptora traduït  al castellà.

Jocelyne Saucier nascuda al Canadà i coneixedora dels ambients rurals de les muntanyes, va voler transmetre a través dels seus personatges, la llibertat personal d'escollir viure una vida fora de les convencions socials, lligades a la naturalesa salvatge dels boscos i muntanyes del seu país, així com poder triar el moment d'una mort digna. Al mateix temps ens documenta dels Grans Incendis d'Ontario de principis del segle XX que van devastar les ciutats amb gran número de morts i desapareguts.

He trobat molt bones crítiques i opinions sobre la peculiaritat de la narració, però enlloc he trobat comentaris sobre l'estil literari de l'autora.  Lamentablement desconec com va ser escrit l'original, però la traducció que ha arribat en castellà, l'he trobat amb un lèxic banal i amb una prosa inconsistent.

Tot el que pot tenir d'innovador el relat, que vol fer-nos pensar amb la llibertat d'escollir entre la vida i la mort, i amb unes bones conclusions de la història, potser la traducció no ha estat a l'alçada, i queda com un text literari de poc rang.


***


dijous, 22 de setembre de 2022

Estiu calent

 Un estiu post pandèmic que ens ha deixat altes temperatures difícils de suportar sense gaires ganes d'activar-nos físicament però que ara amb el clima més temperat i a les portes de la tardor, agafem embranzida i recordem algunes imatges entre mar i muntanya que hem pogut gaudir i que van quedant lluny en el temps 















Després d'uns quants mesos, també hem de fer memòria dels llibres que ens han fet gaudir unes hores refugiant-nos del sol, quan a les hores dures feia fondre els nostres carrers i places sense contemplacions, fent pujar els termòmetres a la ratlla del 40 graus.

Poc a poc aniré comentant algunes noves adquisicions i també alguns títols que tenia en llista i que malgrat les Biblioteques fan un bon servei, costa trobar-los a disposició. Un dels quals ha estat: 

Burhan Sönmez, un escriptor i professor universtari especialista en drets humans, exiliat a Londres i turc de naixement. 

Una novel·la de gran qualitat literària. Una obra amb una gran força imaginativa per presentar una ciutat i una cultura amb arrels orientals inspirada amb el classicisme del Decameró, on quatre presoners polítics s'expliquen històries fabulades i vivències personals, mentre esperen tortures angoixants dins unes cel·les subterrànies. 

Podem conèixer una Istanbul del passat, d'un temps gloriós i la Istanbul d'avui melancòlica i estressant, a través de les paraules dels personatges que donen veu a les històries d'una terra.

La cultura oriental d'explicar contes i paràboles, és ben patent en aquesta obra, la qual cosa és d'especial interès per occident, que ens ha passat desapercebuda i val la pena tenir-ne coneixement.

Aquesta obra va ser la primera traduïda al català d'aquest escriptor, al qual li va ser atorgat el premi Disturbing the Peace per la Vaclav Havel Library Foundation, un reconeixement als escriptors perseguits per haver desafiat règims totalitaris.

Considero que és una bona traducció de Pelin Dogan i Miquel Saumell.

 

***


dijous, 19 de maig de 2022

Espionatge espanyol. Realitat o ficció?

Sempre havíem pensat que això dels espies i detectius era cosa dels britànics, amb les distretes històries de Sherlock Holmes, o bé de les pel·lícules de James Bond que al llarg dels temps ens han entretingut amb efectes especials, presentant-nos un super-heroi que mai es despentina malgrat rebre cops per totes bandes.

Amb tot, la realitat supera sempre la ficció. L'actual bombardeig de l'espionatge espanyol en contra de polítics, advocats, familiars de polítics, i ves a saber "tutti quanti" està entrant a casa nostra i acabarem mirant sota el llit a veure si trobem algú amagat o bé alguna càmera instal·lada darrera d'algun llibre de la lleixa de la biblioteca, provocant-nos alguna paranoia, encara que no tinguem res a amagar.

La diferència entre ficció i realitat, és que, a la ficció els "dolents" comencen actuant amb talent, costa descobrir-los, i la trama es manté en un cert suspens malgrat que l'enginy acaba essent superat per la capacitat dels "bons", a la realitat els que espien de forma calculada, d'entrada els manca talent i pensen no ser descoberts, però, les petjades que deixen no són prou professionals i acaben sortint a la llum, aleshores les justificacions entre ells són tan lamentables, que no deixen marge de credibilitat per cap costat. 

Quins personatges tant deplorables han muntat un afer com el que estem vivint? Com pot ser aquesta desorganització d'espionatge que ha corregut com la pólvora?  Tots aquests espies amateurs, han jugat amb la democràcia, han mentit, han manipulat, han coaccionat i han vulnerat drets fonamentals.....i tot en nom de què? He estat educada per fer bé la meva feina, la qual cosa he intentat aconseguir dins l'àmbit personal i professional i n'estic orgullosa. Suposo que també a ells els havien educat per fer aquesta feina bruta, però quins valors els han inculcat? Se'n poden sentir orgullosos?

Esperem que es trobi algú que els pugui despentinar.


***

 


dijous, 12 de maig de 2022

Poesia primaveral

 
Al llarg dels anys, Google ha anat enviant-me fotos destacades de diferents indrets, prèviament capturades pel meu mòbil, algunes de les quals he guardat a l'arxiu.

Em sap greu que quedin en l'oblit dins un calaix de sastre. Ha estat doncs aquest el motiu de fer-les públiques en aquest senzill bloc, fent homenatge a aquesta primavera que ha començat regalant-nos un temps bonic amb noves il·lusions.





 


Molts jardins amb peonies,
lilàs i pèsols
d'olor, són lloc de bon estar,
quan ja la llum abaixa
la veu i, sense fer remor,
pels engorjats del vespre
s'allunya la tartana
del desesper.
                   El dia torça el coll
com una espiga plena.
La nit és tota per nosaltres.
Encén el vi.

EN BONA COMPANYIA
Joan Vinyoli




***

dilluns, 2 de maig de 2022

Descobrint una regió italiana

 No deixa de ser sorprenent que set anys després d'haver-se publicat la novel·la de Rafel Nadal :

LA MALEDICCIÓ DELS PALMISANO, en faci un apunt en aquest blog. No vaig tenir interès en el seu moment en aquest títol,  malgrat que ja havia sortit a la llum quan vaig anar a la recerca d'alguna novel·la d'autor italià, que parlés de la regió de La Puglia quan havíem de visitar aquell territori l'any 2020 just abans de la pandèmia, la sortida que varem haver d'anular per raons òbvies.

En aquell moment vaig llegir un títol d'autor guanyador del Premi Strega del 2015, Nicola Lagioia, LA FEROCITAT (vegeu)

Ara, després de dos anys, i havent pogut realitzar el viatge a aquelles contrades, resulta que trobem un guia de la regió, que ens fa grans elogis de la novel·la de Rafel Nadal, català, i conegut per aquest relat i a més ens el va recomanar per la seva qualitat descriptiva. Evidentment, sense dubtes, vaig anar a la cerca del llibre i en una setmana he gaudit de la seva lectura.

 Erròniament creia que es tractava d'un tema de "mafies", no sé perquè, potser pel seu títol, i no m'havia plantejat la seva lectura, doncs, res més lluny de crims organitzats, ni Cosa Nostra, ni Ndrangheta, simplement és un melo-drama italià de la història de dues famílies del sud d'Itàlia.

La novel·la és un relat lineal, fluid, que es llegeix molt de pressa i té el seu punt de curiositat per anar seguint els esdeveniments que van des de la Gran Guerra fins la Segona Guerra Mundial a través dels seus personatges. Crec que és important haver estat als llocs on l'autor ubica els fets, atès que a l'haver-los trepitjat fa ben poc temps, encara sorgeixen a la memòria els racons d'una fantàstica regió que val la pena de posar-hi els peus. 

En Rafel Nadal es va documentar molt bé a l'hora d'escriure-la, ens ho comenta en una nota al final, que tots els actes de guerra responen a la més estricta veritat històrica, i vol retre homenatge a tots aquells que es van aixecar al sud d'Itàlia durant la Gran Guerra i la revolta de Matera, i que sovint han estat oblidats per la història.

Malgrat que els personatges són fruit de la imaginació de l'autor, és interessant l'aportació que en fa de la vida quotidiana i de la llengua de Matera. 

Recordaré i agrairé també la conversa literària que vaig tenir amb el nostre guia Roberto Martino, i que gràcies a ell i a la seva estimació pel seu país, ens va fer el suggeriment de llegir al nostre autor Rafel Nadal per saber una mica més d'aquell racó d'una Itàlia oriental massa temps oblidada.


MATERA

 

***


dilluns, 18 d’abril de 2022

Setmana Santa 2022

 Després de dos anys de limitacions per a poder viatjar, enguany sembla que les portes han començat a obrir-se per deixar una mica d'espai per a la mobilitat. Viatjar no és només el que es veu, també és el que es viu, sortir del nostre àmbit de confort i eixamplar les mires terres enllà, ens dóna força per seguir endavant i conèixer altres maneres de viure i de pensar que enriqueix la nostra personalitat.

Una vegada més aquests dies primaverals han estat força fructífers per gaudir d'una breu sortida a la meva estimada Itàlia. Un viatge que ens van anular fa dos anys per la pandèmia i que ara ateses les circumstàncies favorables, hem pogut realitzar.

Aquesta regió de La Pulla o Puglia ubicada en el lloc popularment dit del "taló de la bota", és el lloc més oriental del país italià, i on també la barreja de cultures, algunes de pas,  han format una regió molt rica en diversos tipus d'art: (romànic primitiu, greco-bizantí, gòtic-italià, barroc). També es troben construccions de l'època romana, edat mitjana i pròpies de la regió, totes elles molt ben conservades i restaurades. Les joies més preuades que varem poder visitar, són les esglésies excavades del segle VIII, que estan ben protegides pel turisme del govern italià i sota custòdia les ensenyen. Un privilegi que varem agrair poder obtenir.

 



El visitant que pot aconseguir un bon guia, com és el cas que sortosament varem tenir nosaltres, pot satisfer el seu interès veient tota aquesta bellesa arquitectònica. Roberto va ser l'acompanyant perfecte que ens va fer estimar una terra de la qual ell n'era una peça més. Un home senzill i a més de culturalment molt preparat a nivell històric, ho donava tot per transmetre'ns el seu saber filosòfic, sobre el que la natura ens ofereix a través de la flora i els cultius de la regió. Una al·legoria poètica sobre l'olivera ens va deixar a tots ben meravellats.

Hem recorregut la costa adriàtica al costat d'un mar blau que ens ha acompanyat tots els dies, hem trepitjat pobles primitius, pobles enlairats damunt de turons, esglésies excavades a les roques, hem pujat i baixat escales amunt i avall, mar i muntanya, el cansament a la fi de la jornada ha estat ben patent, però ha valgut molt la pena conèixer un altre tros d'aquest bonic país amb el qual compartim les mateixes arrels mediterrànies, malgrat que les aigües que l'envolten siguin el mar Adriàtic i el mar Jònic.


***

Una descripció detallada dia a dia dels indrets visitats, es reflectiran en el bloc: sorrobloc.blogspot.com

dilluns, 28 de febrer de 2022

Recordant a SERGUÉI DOVLÀTOV


 Ha estat una veritable casualitat que la Guerra Rússia-Ukraïna m'hagi agafat llegint un llibre de Serguéi Dovlàtov. Vaig conèixer aquest escriptor fa ben bé deu anys amb motiu del meu viatge turístic a Rússia, com vaig exposar en el meu apunt del 16 d'agost del 2012.

L'ofici, aquest llibre el qual tenia apuntat a la meva llista d'interès per llegir, el vaig trobar lliure a la Biblioteca pública i no vaig dubtar en tornar a recordar a l'autor que tan em va agradar fa temps per la seva personalitat, empatia i humor rus i el seu estil personal de comunicar-se. Sergei o Serguéi Dovlàtov va ser un dels joves escriptors progressistes russos de la dècada 1960-1970 que van ser turmentats i martiritzats pel règim comunista. Els seus escrits gairebé sempre autobiogràfics, ens exposa les vivències enmig d'una dictadura com també d'una llibertat aconseguida per mitjà de l'emigració als Estats Units malgrat que aquesta llibertat sota el seu punt de vista, tenia els seus punts complicats. 

El llibre consta de dues parts. La primera amb el títol L'Ofici, ens relata els anys de lluita a la Unió Soviètica per trobar editors pels seus escrits, els quals no van tenir el suport del règim. Com a molt, va poder fer algunes col·laboracions periodístiques per compte propi per evitar les censures imposades al periodisme emergent. La segona part del llibre ja escrit des de Nova York, amb el títol de: El diari invisible inclou la seva experiència com a periodista en un setmanari judeorús que va fundar, junt amb altres emigrants russos, el qual es distribuïa arreu dels Estats Units. 

Una part molt important del llibre és l'epíleg a càrrec de Laura Salmon, historiadora del món rus, i de l'obra de Dovlàtov. Ens fa una análisi de l'escriptor, del seu compromís amb la llengua i del seu art narratiu, i ens diu:

[De ben segur que, ni en aquella època, ni en els seus darrers anys de vida, ni l'autor mateix ni ningú altre no podia arribar a imaginar que dues décades més tard el nom de Dovlàtov esdevindria un clàssic de la literatura del segle XX i apareixeria als manuals escolars de la Rússia postsoviètica.]


***


dimarts, 18 de gener de 2022

Llibertat


Hem començat el 2022 al damunt altra vegada d'una muntanya russa. El virus no ens vol deixar, i va oferint transformacions per obligar a la societat global a lluitar contínuament per estudiar les seves evolucions, i ja gairebé tots som experts en mutacions víriques de tantes explicacions que ens donen els metges i investigadors, els quals van posant al nostre servei els seus coneixements d'aquesta nova malaltia que ens està privant de llibertat. 

Ja son llunyanes les festes nadalenques que hem passat amb ingenioses combinacions per les retrobades familiars, amb proves d'antígens constants, i malgrat això, el desencís d'haver hagut d'ajornar àpats a darrera hora per haver donat positiu en algun test.  

El "Sant tornem-hi" de gener, amb escoles tancades, classes a mig gas amb mestres suplents, i tele-treball, estant donant un perfil social, amb el qual, és difícil de preveure el final a curt termini. Les vacunes estan funcionant, però el percentatge mundial és encara esfereïdor. Les conseqüències de la pandèmia es comencen a veure a nivell de salut mental en molts joves, que no havíen sortit del confort d'una societat occidental del benestar, adquirida des de dècades. No serà fàcil tornar enrera i haurem d'anar assolint molts reptes, amb els quals la vida ens posa a prova dia rera dia.

Els que tenim ja més vida consumida que per consumir, estem una mica com el dia de la marmota, ens han privat d'algunes llibertats les quals ara ens fan estar en estat d'alerta, hem de pendre decisions limitades en els nostres contactes socials, i hem hagut d'assumir en poc temps que els canvis també ens afecten el dia a dia.

Com exemple de llibertat no estroncada són els ocells. Aquestes petites aus que ens envolten i que ens fan gaudir dels seus colors, no han perdut la seva independència de volar d'un indret a l'altre si detecten algun lloc de subministrament d'aliments. Ja vaig fer esment del nostre balcó en un apunt del 2017 (vegeu), de la visita a l'hivern del tallarol i la cotxa fumada. Doncs els tornem a tenir, ara són dos tallarols, ignoro el parentiu, un sembla més jovenet que l'altre. Enguany s'hi ha afegit un pit-roig preciós, la presència del qual em va fer molt feliç. És increïble la memòria d'aquests ocellets que a l'arribar l'hivern tornen al lloc on saben que podran trobar proveïment durant uns mesos.



***