diumenge, 29 de gener del 2012

Compàs d'espera (II)


Ha tornat diverses vegades. Avui diumenge l'hem vist al matí. Li agrada el pinso i se'l veu rodanxó. L'hem filmat i el veiem content.







Els pardals entorn meu saltaven i reien
amb pensaments que no puc dir,
però al mes petit moviment que feien
sabrieu el plaer de llur fremir.

"Versos de primavera primerenca"
W.Wordsworth


***

dimarts, 24 de gener del 2012

Compàs d'espera

Sempre m'han agradat els ocells. El pit-roig és el meu predilecte per ser un ocell molt proper als humans quan el trobes a la muntanya, el qual t'acompanya a vegades quan fas camí entre boscos.


Darrerament he tingut una visita gairebé diaria al balcó. L'he vist al matí i diverses tardes quan el sol comença a davallar. No vaig dubtar en proveir-lo d'una mica d'aliment, ja que picotejava entre els testos emmig de les fulles de les plantes. Vaig poder fotografiar-lo. L'ocell era per mi desconegut i he intentat esbrinar per mitjà del Google a veure si trobava alguna imatge d'algún de semblant i n'he trobat una que me'l recorda molt. El tallarol capnegre.

Ara fa un parell de dies que no vé. Em sap greu, ja que m'havia acostumat a la seva presència. Penso a on estarà i si té el refugi a prop. Seguiré esperant com una enamorada al seu estimat.

***


dissabte, 21 de gener del 2012

Esmorzar de "feina" a Wannsee


 Ens recorda el Diari ARA que ahir va fer setanta anys que es va produir un "esmorzar de feina" per coordinar i deixar per escrit l'extermini jueu per part de la cúpula nazi.



Thomas Bernhard va viure 58 anys i va ser un personatge polifacètic. A partir dels 30 anys, amb fervor exclusiu, va optar per novel·lista i dramaturg. Les seves vivències adolescents de les crueltats d'aquest nazisme, les va deixar escrites en diversos volums en una autobiografia que va començar a escriure amb les experiències escolars viscudes en un internat de Salzburg, i amb una crítica ferotge a la hipocresia social d'aquella ciutat. El títol d'aquest primer llibre és L'origen, el qual hem llegit aquest mes al Club de Lectura, i com és habitual, posarem en comú en la propera trobada.

Aquest escriptor, testimoni presencial d'una època compulsiva i amb una infantesa desestructurada, ens mostra com esdeveniments tant cruels com una guerra, i una familia inusual, deixen petjada en la seva persona, convertint-lo en un ser solitari i reclòs. En aquest llibre ens narra la seva infància i juventud amb una prosa reiterativa i difícil de pair per la seva repetició de paraules, sense gaires sinònims, simulant pensaments reincidents una i altra vegada, obviant els punts i a part i també  sense paragrafs. En resum, és un relat difícil, molt dur i d'una gran cruesa, d'un adolescent immers en un món inhumà i una ciutat que li produeix asfixia com un mur infranquejable.

Contrariament a aquesta narració en primera persona, que com he dit, és d'una gran duresa, poso de manifest un altre llibre també llegit recentment, que coincideix amb el desgraciat tema que ens ocupa, dedicat a les víctimes del camp d'Auschwitz, escrit amb una deliciosa prosa i gran sensibilitat.
Maria Àngels Anglada, en la seva obra El violí d'Auschwitz ens descriu com un luthier reclòs al camp d'extermini, amaga als nazis el seu ofici. Al ser descobert pel comandant del camp se sotmet a la prova de fabricar un violí que tingui un so perfecte. Aquest objectiu ajuda al luthier a sobreviure aquell infern.

Diferents autors, diferents maneres d'escriure, diferents nacionalitats, però ambdós escriptors com tants d'altres, ens mostren l'horror de les persones que van haver de viure aquest episodi negre de la nostra recent història europea i que ara fa setanta anys d'aquell esmorzar en una mansió a la vora del llac Wannsee a prop de Berlín per decidir la "solució final".

Wannsee

***

dissabte, 14 de gener del 2012

Aprovats i Suspesos

Saben que poden fer mal, que jugar amb la llengua no es pot fer, i que això no té res a veure en reinvidicar drets laborals, però malauradament sempre hi han petits grups que volen fer originalitats sense pensar en les conseqüències que determinades actituds poden repercutir en un país molt ferit per aques tipus d'armes que disparen continuament. Les respostes no s'han fet esperar, mitjans de comunicació i xarxes socials n'han fet ressò. Els seus mateixos companys ja s'han desmarcat, i el "poble" ja havíem tornat a recordar aquells uniformes de color gris tant poc estimats. Crec que aquest grup, no ha sabut progressar adequadament i no es mereix la diplomatura del seu càrrec.

Diferent és l'actitud del valorat entrenador del primer equip del Barça. Ell si que sap estar en tot moment al lloc que li pertoca. Les seves respostes les transmet en la llengua que se li pregunta. No té cap problema per fer-se entendre en la seva pròpia llengua en les seves reinvidicacions en les rodes de premsa, i també en la seva llengua ofereix el seu millor guardó al seu íntim company en una plataforma internacional. Ell si que ha sabut progressar adequadament i es mereix el Diploma d'Honor.

¿Quan ens podrem "normalitzar"?

***

dijous, 12 de gener del 2012

Descobrint Trevor

Seguint recomanacions d'experts llibreters blogaires, vaig demanar als Reis alguns llibres, dels quals aquests van triar-ne un parell. El primer no ha trigat gaire en ser "devorat" en poquets dies. Faig cadena a través d'aquesta finestra per seguir transmetent aquesta recomanació.

Es una d'aquelles novel·les que el que importa és la prosa, d'una sensibilitat extrema i que com un fotògraf de la vida que passa, William Trevor et va mostrant un lloc, un país i un moment històric. Uns personatges cotidians amb els seus problemes, les seves pors, els seus sentiments i la seva manera de viure. Emocions contingudes de la catòlica Irlanda del segle passat. No s'ha de fer cas del senzill títol, no és un relat amb el clàssic "happy end", l'autor no aclareix el final, que no és final fins al darrer moment, però no és de l'argument del que el lector s'impregna, és de la bellesa de les paraules que van lliscant i els detalls que es manifesten a través de les seves dues-centes pàgines i escaig del volum.

El tema s'ubica en una petita població d'Irlanda durant un estiu dels anys cinquantes, no repeteixo l'argument que he enllaçat al principi en la pàgina de la llibretera de capçalera com diu la Su.

L'excel·lència literària de Trevor ha estat comparada amb el seu compatriota James Joyce.

La crítica ha dit que és una indubtable obra mestra. No tinc cap motiu per contradir-ho.

***

dimecres, 11 de gener del 2012

Boires de gener

San Marino
Igual que les boires anticiclòniques quan s'esvaeixen, vas veient recuperar la teva llibertat personal a mesura que passen els dies i les hores. Després de tres setmanes d'immobilitat parcial, malgrat encara la necessitat de dependència, i gràcies a uns exercicis domèstics recomanats per l'expert, aquesta necessitat va minvant i la capacitat de reacció va sorgint sortosament dia a dia.

En aquests moments penses en la maquinaria del nostre cos. El cervell ajuda un noranta per cent. Les ganes de tornar a la cotidianitat fa que els ànims no decaiguin i també la superació personal de tornar a l'autonomia diaria. Penses amb la vulnerabilitat a que estem exposats els humans d'un dia a l'altre. Dies de reflexions, lectures, passejos curts i companyia, sobretot companyia. Ja falta menys!


l'Emilia Romagna

***

dijous, 5 de gener del 2012

EPIFANIA


Els Reis van venint, ja estant passant pel desert de Tunísia, venen com cada any carregats d'il·lusions per repartir-les entre grans i petits. Enguany els grans han escrit cartes demanant estabilitat, força i paciència pels temps difícils que s'acosten i que malauradament poden ser llargs i costosos a tot nivell. Els petits, sortosament, no són conscients dels sacrificis paterns per aconseguir tirar endavant la família, i omplen les seves cartes de mil i una peticions de joguines que a vegades en prou feines els Reis poden correspondre.

Els camells descansen, el camí és llarg, els Reis tenen molta feina no només en una Nit, en l'any que encetem, no tindran gaire temps per descansar, però ara toca fer-ho per donar esperances i vetllar perquè la seva màgia no es volatilitzi com una alquimia medieval.

Arriba la Nit Màgica. Sota les flaçades tots esperem la Llum que il·luminarà el nostre camí, segur que la tindrem, els Reis s'ho han proposat i nosaltres la seguirem per aquests indrets tortuosos que ens portarà  i que farà que hagim d'apendre constantment a defugir les adversitats amb les quals haurem de lluitar.




QUE TINGUEU TOTS UNA BONA DIADA DE REIS




***