divendres, 27 de novembre del 2015

Addicció a la feina perfecta

Una modesta exposició que no per modesta deixa de ser interessant, en relació al testimoniatge d'unes dones visibles però a la vegada invisibles, que se'ns ofereix a La Casa Elizalde fins el 22 de desembre.

El documental que se'ns mostra dins la petita exposició, impressiona a la persona que potser alguna vegada s'ha preguntat que hi ha al darrera de les "bambolines"(avui dia dit making-of en àmbits cinematogràfics), dels grans creadors de la moda dels anys que van precedir a la Segona Guerra Mundial fins ben bé a la dècada dels seixanta. Aquells genis creatius de la moda per la gent de l'Alta Societat i burgesia imperant tenien al darrera unes fines mans femenines invisibles, que feien possible aquell esclat de glamour.

A Barcelona les modistes que van aprendre a fer anar agulles i patrons, moltes de les quals ho van fer a Santa Eulàlia, i que van començar-hi d'aprenentes fins que van poder arribar a sensibilitzar-se amb una professió amb la qual van aconseguir dominar l'art de treballar amb teixits naturals, són les protagonistes i testimoni d'una època que jo recordo també per haver-ho viscut dins d'un ambient familiar de dones dedicades a cosir, una de les quals professional també de Santa Eulàlia.

Un temps en que els oficis eren mal remunerats, les noies poc valorades, les aprenentes sense tenir assegurances, i un cop casades, els seus homes no volien que tornessin a treballar. La sort llavors de tenir un ofici els va permetre poder realitzar-se també com a persones dins l'àmbit casolà.

Recordo molt bé, algunes de les anècdotes que surten en el documental, que són les mateixes que la meva mare m'explicava, de com algunes clientes importants d'quella botiga d'alta confecció, anaven a la recerca de les modistes que plegaven i continuaven treballant a casa, per poder aconseguir preus més econòmics amb els mateixos resultats, però que havien de tenir cura de no copiar algún disseny exclusiu! i a més, mentre hi treballaven no podien endur-se patrons, cosa que algunes ho feien d'amagat.

És impressionant com les vivències d'aquestes persones, que encara són ben visibles, al voltant de la vuitantena, han guardat una part de la història d'un temps, que evidentment no tornarà, però que gràcies a aquell ofici, encara que mal pagat en el seu temps, però que aleshores teníen un prestigi com a bones modistes, amb una feina acurada i addictiva, algunes d'elles van poder emancipar-se d'uns lligams conyugals insatisfactoris i van poder remuntar, sense necessitat de l'ajuda econòmica marital i exercir el dret a la llibertat.



I com ens diuen elles: Avui poc queda d'aquella manera de fer i de vestir. Fins i tot caminem diferent. "Anem vestits per no anar despullats".
***


dissabte, 21 de novembre del 2015

La nostra vida vertical

Mai com ara és adient el títol del llibre de relats curts que ens ofereix un autor nostre de les terres de l'Ebre, Yannick Garcia. I crec que el llibre es mereix el títol d'aquest apunt i potser hauria merescut que totes les lletres fóssin en majúscula!

Potser els contes no són el gènere literari més divulgat per captar l'interès comercial, però crec que és una manera de satisfer al lector que busca alguna cosa més que els best sellers, i més quan un escriptor esmerça tot el seu talent per donar-nos aquestes satisfaccions.

Yannick és un home jove i senzill, escriptor, interpret i traductor. A través dels seus desplaçaments pel planeta per la seva feina, ha hagut de traduir a molts personatges, molts dels quals han servit d'inspiració pels contes d'aquest llibre. Els personatges es mouen en ubicacions diferents i aprofita de fer-los testimoni de fets verídics que han sacsejat la humanitat, aprofitant la genialitat que en el seu dia Stephan Zweig ens va seduir amb els seus "Momentos estelares de la Humanidad".

Vam tenir el privilegi de comptar amb la presència de l'autor i mantenir una xerrada molt empàtica sobre com va anar construint aquests relats. Els personatges són reals, els tenim a tocar, i el desenvolupament de les històries són d'un disseny força complexe. Una curiositat és que sempre fa sortir un català en cadascun dels relats, malgrat que les situacions estiguin a l'altra punta de món. Això s'ho va proposar com un joc personal però que sorpren al lector com un gest nostrat que fa patxoca.

Els deu contes que conté aquest esplèndid recull, una vegada superada la seva lectura, tens ganes de tornar-ne a llegir d'immediat alguns de sublims. El llenguatge no té desperdici, amb expressions molt properes que val la pena de conservar com a patrimoni de l'idioma. No en va el llibre va ser guardonat amb el Premi Documenta 2013. Yannick és a la vegada poeta. Ha rebut Premis de poesia i també en els seus relats s'hi poden trobar aquests moments poètics de la vida.

Si voleu llegir contes impregnats pels sentiments desordenats i imprevissibles dels éssers humans, trobareu en aquest recull fragments com aquest:

... en alguns casos els pensaments són com poltres joves, que corren i corren, però n'hi ha que no, que en realitat els fan tres nusos ben forts a les sogues i no els deixen bellugar ni un centímetre, i aleshores la meua feina de desenredador de nusos es torna molt més sublim, és com si em mostrés tots els seus matisos i tota la seua estructura de filigrana.
Del conte "Ara tancaria els ulls al peu d'aquells arbrets", p.60


Ah! i el nom no és cap seudònim. Feina va tenir el seu pare per inscriure'l!

***


diumenge, 15 de novembre del 2015

Dol a Europa

Una vegada més.........



........ Ara ha tocat a París















La violència engendra violència!!!!




Segle XXI?????

***

dimarts, 10 de novembre del 2015

Abric Romaní

No hi ha com visitar punts considerats claus de la recerca prehistòrica, amb experts en la matèria, com diem popularment.

Comptant amb la companyia d'arqueòlegs del Museu d'Arqueologia de Catalunya varem fer una visita guiada a l'Abric Romaní, a la població de Capellades-Anoia, un dels quals, deixeble del catedràtic Eduard Carbonell, ens va guiar substituint a l'il·lustre personatge, que per problemes d'agenda no varem poder comptar amb la  seva anunciada presència i que per cert, el substitut no ens va decebre en absolut, ans al contrari, les seves explicacions trepitjant el jaciment damunt les excavacions, van ser d'una digna eficàcia.

El jaciment va ser descobert l'any 1909 per un industrial paperer capelladí, Amador Romaní amb el suport de la direcció científica de l'Institut d'Estudis Catalans. Els treballs d'excavació han donat la clau per conèixer com vivíen els nostres avantpassats prehistòrics neandertals entre 79.000 i 40.000 anys abans del present.

Sembla que entre les troballes destaquen 19 objectes de fusta espectaculars únics al món i que s'han pogut conservar després d'uns tractaments específics. En vam poder veure en unes vitrines d'una petita exposició anexa. En aquest jaciment no s'han trobat restes humanes, doncs sembla que podien ser campaments de curta durada, fent bivacs i parades de cacera. Varem poder veure els senyals de fogueres que debien servir per cuinar i escalfar-se durant les parades, atès que l'excavació dels diversos nivells han permès copsar l'existència d'una important tecnologia del foc i el seu paper dins les estratègies ocupacionals.

Campament de fogueres

S'han recuperat restes faunístiques de cavall, cèrvol, cabra, senglar i fins i tot rinoceront, que deurien habitar en aquells entorns. Aquells grups de caçadors neandertals que ocuparen aquesta balma, també eren recol·lectors i s'organitzaven en bandes per l'explotació de l'entorn. S'han pogut identificar diversos models d'esquarterament d'ossos per tal d'explotar al màxim el seu potencial alimentari.

Restes per classificar

S'han recuperat també eines fetes sobre os, i de forna destacable, instruments realitzats amb fusta d'una antiguitat de 50.000 anys. L'Abric Romaní ha afavorit que aquest sigui un dels pocs jaciments del món que conservin la fusta de cronologies tan antigues.

Sembla que cada any, durant les excavacions que són el mes d'agost, experts de tot el món, fan estada al Parc Prehistòric de Capellades, junt amb estudiants de Masters i Doctorats, per anar classificant les moltes restes que encara queden soterrades, quan s'ha arribat ja als 30/35 metres de desnivell, que és on varem estar trepitjant.

En la fotografia de l'inici, podem veure un forat rodó en forma de pou amb una reixa al damunt, que es va construir per poder veure si es podien travessar horitzontalment els trenta metres més de subsòl, però es veu que no va reexir. El que sí es va fer és una cata més a l'esquerra del jaciment per comprovar-ne els metres per excavar.


L'espai, com es pot comprovar, és espectacular

L'Abric Romaní és també un jaciment puntal del que constitueix el Parc Prehistòric de Capellades. S'estan duent a terme les obres del projecte promogut per l'Ajuntament i contempla la creació d'un espai temàtic interactiu sobre prehistòria de Catalunya. També contempla el projecte la realització d'un museu monogràfic sobre els neandertals a Catalunya on es presentaran les importants troballes efectuades a l'Abric Romaní.

Esperem que pugui ser ben aviat!

Cranis diferenciats: esquerra, neandertal
dreta, sapiens-sapiens

***