dijous, 30 de maig del 2013

Desitjo que t'agradi

Fa temps que no se'n parla del sempre nomenat "Arxiu de Salamanca", malgrat el canvi de nom com Centro Documental de la Memória Histórica.

Hi ha notícies que de cop i volta deixen de ser notícia i de sobte un pensa, com deu estar el tema?. Doncs en el Diari "El Punt Avui", d'avui dijous, l'Antoni Dalmau en fa un article el qual he trobat força interessant i anecdòtic, per la qual cosa el poso a la vostra disposició per si voleu esmerçar-hi una mica del vostre temps.

L'enllaç està clicant damunt el logo.

I com diuen els que fan un regal: Desitjo que t'agradi


***

dimarts, 21 de maig del 2013

Un arbre molt estimat

Tenerife 1972
Pels antics aborígens de l'illa de Tenerife, el Drago nomenat de Canàries tenia propietats màgiques. El que sí és cert, és que per mi va ser "amor a primera vista" el dia que vaig descobrir-lo fa més de quaranta anys, en una estada a aquella illa, i que va ser el meu primer viatge "llarg", del qual guardo un record entranyable.

Aquell exemplar nomenat "Drago milenario" de la població d'Icod de los Vinos, em va captivar tant, que sempre en parlava a tothom, ja que en cap lloc de la península n'hi havía i em semblava una raresa autòctona mai vista. Era quan el turisme incipient començava a descobrir aquells indrets illencs, i els tinerfenys parlaven d'un futur funicular que pujaria al cim del Teide. La meva estada d'una setmana a la casa i en companyia d'una família nadiua, em va obrir horitzons mai experimentats.

Botànic de Montjuic 2009

Lanzarote 2010
Amb els anys els Dragos (dels quals se'n troben de moltes espècies) es van anar important i arrelant en molts indrets. La gran estimació que tinc per aquests arbres, ha fet que no he deixat mai de fotografiar-los quan m'he topat amb algún exemplar allà on els vegi.

Dénia 2013
Dénia 2013






Quan la meva filla va viatjar a Tenerife amb ocasió del viatge final de carrera, fa uns set o vuit anys, i coneguent la meva atracció per aquest exemplar, em va portar un esqueix petitó i amb molta cura vaig plantar-lo en un test al balcó. Es veu que s'hi va trobar tant bé amb les meves atencions, que va començar a treure fulles i més fulles, fins que vaig veure que havía de portar-lo a algún lloc que pogués tenir espai per créixer. El jardí dels frares caputxins de Sarrià va ser la seva ubicació, hi va trobar pau i tranquil·litat. El frare jardiner me'l mima i li treu les fulles caduques. El vaig a veure sovint. Està imponent! Aquest diumenge de Pentecosta el vaig fotografiar amb el mòbil. Me l'estimo molt i agraeixo que també sigui estimat. Podeu deduir com ha anat creixent! Està així d'esplèndid!

desembre  2010

març 2011

maig 2013


***



divendres, 17 de maig del 2013

Fruita del temps

Diuen que viatjant s'amplien coneixements i s'adquireix cultura. Puc dir-vos que en el meu cas és així. Un fet tant simple com haver conegut fa només 15 dies que la població de Callosa de'n Sarrià a Alacant els nespres tenien denominació d'origen, ha estat per mi una sorpresa. Haver trepitjat casualment aquesta població, en el moment oportú, i en l'època oportuna d'aquesta apreciada fruita, que lluïa esplèndidament als arbres com bombetes de color taronja.

De tornada a la meva ciutat, no he comprat altres nespres que no hagin estat portats d'aquelles terres valencianes. Són carnosos i bons com cap altre.

He observat, que molta gent no sap identificar les fruites o les verdures del temps. En aquesta societat nostra que ha arribat a la cultura global, on tot l'any hi ha de tot i més a nivell agrícola, el consumidor compra el que li ve de gust en qualsevol època de l'any.

Malgrat els intents de donar a conèixer els productes de proximitat, continuo veient que la informació no arriba al comprador habitual. Les preguntes que continuo sentint a les botigues de queviures, són sempre les mateixes, de ....quan tindreu tal i qual producte?.... malgrat que la temporada no sigui la del fruit desitjat. La resposta: ... encara no és el temps!

Quan encara la globalització no havia arribat a les nostres contrades, recordo a casa les safates de fruita del temps, que la mare ens posava a l'arribar la primavera-estiu. La majoria venia de Lleida i de Girona i també en temps de cireres, les millors, que encara ho són, les del Baix Llobregat, no diguem les maduixes del Maresme, no en coneixiem d'altres. Arribaven molts productes de l'horta del Llobregat i sabíem quan tocaba menjar cada cosa. Els preus eren molt assequibles ja que la fruita tenia una maduració ràpida i no es podia guardar. Actualment les càmeres fan la funció de magatzem, però la maduració no es pot comparar i els preus tampoc. Alguns estius a casa teniem visitants estrangers europeus i algún també dels EE.UU. Sempre els convidàvem a dinar, (els dinars casolans de les nostres mares :), i a l'arribar a les postres, els ulls se'ls posaven rodons amb aquelles fruites amb les quals els obsequiàvem. Llavors a ells al seu país, la fruita els hi arribava amb compta-gotes i molt cara.

En quant a les verdures, és el mateix.  Continúen essent les millors carxofes les del Prat de Llobregat, els pèsols els del Maresme i les mongetes tendres les de Tarragona. Això si, esperar la temporada adient, ja que malgrat que poguem menjar-ne tot l'any, és quan els preus són més econòmics i la qualitat més òptima. No en va, la sàbia naturalesa proporciona a cada estació, els nutrients que el cos humà necessita en funció de les temperatures.

Sempre he cregut que els mediterranis sóm uns privilegiats en questió de nodriment. Egipcis, grecs i romans ja gaudien d'aquestes terres tant prolíferes i de la seva sana alimentació.


***

dijous, 9 de maig del 2013

Big Bang 2

Potser aquesta és la fotografia que més m'ha agradat de la exposició "SEDUÏTS PER L'ART" que Caixa Forum està a punt de concloure. No en va és la "joia de la corona".

L'exposició per ella mateixa no m'ha acabat de seduir. He trobat que la barreja de fotografies del segle XIX amb les fotografies contemporànies dels segles XX i XXI, confon al visitant, malgrat la qualitat de les obres.

Pel meu gust, potser hagués preferit separació d'èpoques, ja que vas passant d'un estil a l'altre i és una mica desconcertant tal i com està muntada.



La inspiració dels primers fotògrafs de la història que va representar al segle XIX, relacionar pintures amb les fotos que composaven, mereixen un gran respecte i admiració atès els mitjans amb els quals disposaven, i per l'espectador és d'un gran interès veure el treball d'aquells pioners que començaven a utilitzar unes eines molt precàries que donaven resultats molt òptims.

Els treballs del segle XXI ja són d'un altre caire. Les eines són molt més avançades i potser la inspiració ja no és tant reexida. Per això, aquesta intercalació d'obres per temes, l'he trobat dissonant. Potser hagués preferit un ordre cronològic.

La fotografia contemporània que es mostra en el catàleg en portada, i que comento al principi, l'he trobat genial i aquesta sí que m'ha seduït. És la darrera de la exposició i amb el títol de Big Bang 2 l'autor ens explica la seva tècnica: Les flors estan congelades amb nitrògen líquid i amagades entre elles hi ha petites càrregues explosives. En fer-les detonar, els pètals esclaten en mil bocins de glaç que són capturats per la càmera digital d'alta velocitat, donant la sensació del model cosmològic de l'Univers. En una sala annexa, es veu en filmació i és d'una gran fascinació visual.

No deixem mai de meravellar-nos.

***

dilluns, 6 de maig del 2013

Objectiu: Eliminar la llengua

Amb aquest títol obre la portada Presència, el suplement del Punt/Avui d'ahir.

Tot just arribats d'uns dies d'esplai a la Costa Blanca, a gairebé 500 kilòmetres de Barcelona, i havent comprovat la salut del valencià, la qual cosa  m'ha sorprès agradablement, llegeixo aquest reportatge signat per Tere Rodríguez de València que m'ha fet agafar esgarrifances una vegada més.

Aquest setge a l'idioma català que fa anys i panys que dura, no l'he acabat d'entendre mai. Com es pot menysprear una llengua parlada des de fa més de 1000 anys i que és un patrimoni cultural que té una part important d'un Estat nomenat España? Perquè unes idees de la FAES que no són precisament democràtiques, es volen posar en pràctica al País Valencià i a les Illes? Potser ja m'he contestat jo mateixa les preguntes, UNES IDEES NO PRECISAMENT DEMOCRÀTIQUES.

La llàstima és que els governs que han sortit de les urnes, en aquestes diguem-ne autonomies espanyoles, amb els seus peculiars Presidents al capdavant, amb les seves lleis volen deixar fora de combat la immersió que tants bons resultats està donant, i siguin veritables botxins d'aquest patrimoni que la resistència social defensa al carrer amb mobilitzacions de forma unitària.

Aquests darrers dies, he parlat amb alacantins de parla valenciana. He tingut ocasió d'intercanviar opinions i puc assegurar que hem estat tractats amb força amabilitat. La meva por al rebuig català ha estat desestimada. Havia tingut alguns desenganys a Castelló fa anys, i per això la meva prevenció a parlar català em feia dirigir-me d'entrada en castellà, però com he dit, tots els fantasmes es van esvair al comprovar que podiem connectar afablement comunicant-nos a la perfecció i accedir a les variants que els catalans hem deixat d'emprar, la qual cosa és un enriquiment linguïstic de gran magnitud.

He tornat amb la il·lusió de que algun dia la resistència s'acabarà i ens deixaran tranquils d'una vegada i les lluites donaran el seu fruit. Una quimera que tenim tots els que parlem una llengua milenaria.



***