dilluns, 28 de juliol del 2008

Cultura mediterrània


 

Després d’uns dies viscuts a la província de Nàpols, trepitjant una vegada més les mateixes pedres que els nostres avantpassats varen construir i que ara només són això, pedres, me n’adono com és d’important la feina dels arqueòlegs que ens descobreixen les nostres arrels mediterrànie

Nàpols és una autèntica barreja de cultures. Els grecs varen fundar-la. Els romans després, francesos, aragonesos i borbons han fet sorgir una manera de ser. Hem comprovat la consciència identitària dels italians. Cada regió se sent molt diferent. Els napolitans tenen la seva parla, igual que els toscans, venecians, calabresos, etc. I se senten del lloc d’on són. Això ens diu alguna cosa. Malgrat la unificació italiana encara perdura la identitat. Llàstima que a les escoles només s’ensenya l’italià.


Han estat uns dies per recordar, com tots els viatges ens els que s’aprenen coses. Pompeia, Herculano, Paestum, Cumas, Caserta, els temples, les runes, tot et fa recordar els llibres llegits en la nostra joventut dels viatges d’Ulisses, les sirenes, el gegant Polifemo amb un sol ull, etc

Trobem els castells medievals que encara es conserven dels «aragonesos», com ells anomenen, dels reis de la corona catalano-aragonesa els quals també van influir en la parla napolitana, conservant encara actualment algun mot que s’assembla al català.

Els borbons van deixar també les seves empremtes en els Palaus com el de Caserta, una imitació al de Versalles amb les seves estances i els seus jardins.


Les guerres napoleòniques van arribar també a aquelles terres, fins que la reunificació del 1815 va instaurar un sistema polític unint les diferents regions.


Una tradició també heretada de l'època borbònica, ha estat els tallers pessebrístics napolitants de fama internacional. Les figures van vestides del segle XVIII i representen la vida de les ciutats de l'època. Per nosaltres, acostumats a les figures del segle I, ens sorprenen una mica.

 

 Ara Nàpols és també una província turística, com tot el mediterrani. Capri, Ischia, Sorrento, la costa amalfitana, platges, moltes flors i natura arreu. És un goig pels sentits.

 

 

 


El Poeta Virgili ja parlava de les roses de Paestum.

 

És llàstima que a la seva capital li manqui una mica de neteja i conservació d’edificis antics. És la tercera ciutat més poblada d’Itàlia. L’anarquia de la circulació vial també és considerable, i no els fa falta el codi de circulació per res. El napolità és així!


 


Acabo fent referència al llibre “Fa mil anys que sóc aquí” que enguany he llegit, de l’autora italiana Mariolina Venezia.

El llibre ens narra la història de cinc generacions d’una família, els Falcone, amb la qual vivim 150 anys de la història d'Itàlia, des de la unificació fins a la caiguda del mur de Berlín. La novel·la se situa al sud d'Itàlia, a l'oblidada regió de Matera, i recupera el plaer de narrar, descriure i de viure petites històries que acompanyen els habitants de la vila de Grottole. La veu que explica la història és la de les dones de la família immerses en una societat masclista, tanmateix són les que sembren la llavor del canvi.

Hi ha un treball lingüístic remarcable doncs els habitants de Grottole s’expressen en el dialecte tal com es transcriu en diferents fragments de l'obra. Com diu l’autora: "En aquest món globalitzat, on tot és igual arreu, els aeroports, les botigues, les maneres de vestir..., la gent té la necessitat de conèixer coses que, encara que no siguin particularment felices o boniques, siguin autèntiques."

 

 








***

dimecres, 16 de juliol del 2008

IN MEMORIAM - 19.07.2006

Ja hem passat dos anys sense tu. Malgrat que a tots ens arriba aquest moment, és díficil pensar que hem de deixar-ho tot. Els records de les darreres xerrades sobre la vida i la mort que varem tenir a l’hospital, i la teva lucidesa en aquells moments, em van alleugerir la tristesa i van esborrar els mals tràngols que la vida sempre et dóna. M’ha quedat, entre altres coses, el record de l’alegria que tenies per les petites coses cotidianes, tot això sempre ho tindré present.

La teva formació va ser dins de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana en les escoles de la Generalitat Republicana i amb els benefactors que tenia l’Associació.

Et van fer estimar també la literatura i els nostres poetes.T’agradava Maragall i el dia del teu comiat varem llegir “Cant Espiritual” que aquí reprodueixo.


CANT ESPIRITUAL

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?
Per això estic tan gelós dels ulls i el rostre
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me'l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes
i el mar immens i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué "Atura't",
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor; jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!.
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavors la vida què seria?
Fóra l'ombra només del temps que passa,
la il.lusió del lluny i de l'aprop
i el compte de lo molt i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ull i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

JOAN MARAGALL (1860-1911)

T’envio un petó allà on estiguis, mare.

dimarts, 15 de juliol del 2008

Sant Benet de Bages








Les forces tel·lúriques ens han empès a fer la visita al complex lúdico-històric de Sant Benet de Bages, que, després d’uns quants mesos de publicitat als mitjans per copsar el nostre interès, i donar-nos a conèixer la recuperació d’aquest espai per l’obra social de la Caixa de Manresa i la Generalitat, ha donat el seu fruit.

Val a dir que el canvi ha estat total, desprès d’haver-ho vist amb tota la seva decadència.
Actualment entres en un espai en el que pots reviure tres èpoques ben diferenciades: El monestir romànic gairebé reconstruït en la seva totalitat, la vivenda modernista del nostre Pintor Ramon Casas i l’espai ALICIA, centre d’investigació gastronòmica del nostre segle.

Pel que fa a la visita, potser per haver-hi grups massa grans en cap de setmana, és una mica llarga. El centre ALICIA te l’ensenyen “passa que t’he vist” i no satisfà les espectatives que hom hi havia posat.

Els audio-visuals del Monestir, també massa extensos, obliguen al visitant a no poder gaudir de l’arquitectura de l’època, perfectament reconstruïda. En quant a la casa modernista de la família Casas, està a l’alçada de la seva recuperació, malgrat que també està “decorada” amb audio-visuals, alguns dels quals potser són sobrers.








Penso també que el preu de l’entrada és una mica excessiu tractant-se de l’origen dels seus benefactors. Malgrat tot, el punt positiu és que hem recobrat un lloc del nostre país que havíem “perdut”.

Sempre que puc, m’agrada posar una mica de literatura interconnectada al tema que m’ocupa. Faig esment del llibre "L'Ocell de Foc" de relats per a joves, de l’Emili Teixidor el qual em va agradar força, i gaudeixes sempre de la qualitat del lèxic que utilitza l’Emili, que s’adapta a les èpoques en la que representa la seves històries, i en aquest cas a l’època feudal. Poso una petita ressenya que he trobat a Internet.
"Un joglaret de la colla del Cec de Cabrera anomenat Ocell de foc ronda feliç pels camins una mica a l'atzar, sense lloc on viure ni saber qui és. Quan comença a qüestionar la seva identitat ha de fugir tot sol i deixar a la colla en busca de la protecció del prior del Monestir de Sant Fruitós, Berenguer de Foix. En el camí al monestir coneix la noticia per mitjà d'un bandoler de que el persegueixen. En el monestir s’hi passa gairebé tot l'any i es on coneix a Berenguer de Foix. Aquest li diu quina pot ser la seva identitat pero sense cap certesa. Just quan fa un any que l'Ocell va deixar la colla se celebra un festival al castell de Peguera on el Berenguer de Foix el portarà i on per fi tornarà amb el Cec i amb el seus companys i on decobrirà, després de tantes aventures, qui és i quin és el seu destí."
Per acabar la sortida, no hi ha com un àpat de germanor amb cuina casolana, a l'Hostal Muntané de Navarcles, regentat per una família des de fa més de 40 anys.

divendres, 11 de juliol del 2008

Internet i –memòria històrica-

Ahir en S. que navega sovint per Internet, em va mostrar una sèrie de blogs de gent jubilada, un blocaire dels quals de més de 70 anys, autodidacte, publicaba unes poesies molt dignes de la seva pròpia collita. Un dels paràgrafs que em va agradar el reprodueixo aquí.


L’ignorant no és aquell que no sap de lletra,
és qui no vol saber i nega allò que no coneix.
L’ignorant pot ser culte i mal orientar l’intel·lecte,
com el psicòpata, que sent intel·ligent, fa ús erroni
de la intel·ligència.

Això va ser motiu per pensar que realment hi ha un abans i un després d’Internet.

El fenòmen dels blogs ens posa en contacte amb gent anònima exposant vivències i dèries que d’altra manera no tindriem ocasió de conèixer. A més de l’exercici de la memòria que això representa per les persones grans.

Recordo que quan per primera vegada vam sentir a parlar de la xarxa i que en el nostre país en un futur proper s’instal·laria aquesta bogeria, vam anar a una “demo” de Yahoo no sé a on, i varem manipular una pantalla. Vam quedar estorats al veure que entràvem a EE.UU. i navegant, es podien comprar cases de pel·licula per mitjà de la xarxa.

No sé quan fa de tot això, però em sembla una eternitat. A casa tenim Internet des del 1997 i vam començar amb aquelles històriques connexions a través del fil telefònic, sortosament substituïdes pel cable directe. També cada vegada més, es fa gairebé imprescindible tenir un ordinador per persona, i més la gent jove, que pot anar arreu amb el seu portàtil i connectar-se a Internet en els espais Wi-Fi que cada vegada ni han més.

Tot això és una realitat que tenim i espero que en un futur no llunyà, encara descobrirem més la utilitat de la xarxa en el nostre món global.

dijous, 10 de juliol del 2008

Integració

Després d’haver llegit L'últim Patriarca, escrit com un “Diari” de vivències personals, em vaig adonar del que costa desfer-se de la cultura adquirida, quan hom intenta integrar-se en un món tant diferent al seu.

L’autora, filla de marroquí immigrant, nascuda al seu país, i educada al nostre, va poder llicenciar-se en filologia islàmica, i dedicar-se a l’escriptura, malgrat la oposició i drama familiar que va patir.

Molt diferent va ser la integració d’una noia catalana d’origen marroquí, però nascuda a Catalunya amb la qual vaig coincidir a finals de juny a la platja, just al meu costat, la qual anava acompanyada d’un nen de 4 anys i un altre de 13.

Varem començar a conversar arran de que el nen petit amb una vitalitat pròpia de l’edat no parava d’anar amunt i avall. El petit, simpatiquíssim va ser motiu de que parlessim i la noia em va dir amb un català més que correcte, que era fill seu però adoptat al Marroc. Els seus pares ja feia 40 anys que eren a Catalunya i per això ella ja havia nascut aquí, i a més era llicenciada en Dret amb bufet propi. Ja havia observat amb el seu vestuari (banyador de dos peces) que no podía ser d’altra manera.

Em va semblar una noia excel·lent, molt culta i extrovertida, amb ganes d’explicar-me moltes coses de la seva cultura, i de la seva família, ja que a mesura que parlava, sense embuts, a mí m’anava interessant.

Divorciada d’un català. El pare tenia tres dones. Ella era filla de la primera i el noi de 13 anys que l’acompanyava era germà seu, fill de la tercera dona i que vivia amb la seva mare, i ara li feia uns dies de companyia, just després d’acabar l’escola. El seu fill el va adoptar aprofitant una estada de treball a Casablanca. Atesa la seva professió i coneixent els topants, només li va costar tres mesos d’espera. El nen només tenia quatre mesos quan li van donar. Em va confirmar que a la nostra Península també n’hi ha de criatures, però degut a que les lleis espanyoles són molt restrictives, mentre els nens tinguin família, no es poden adoptar. Estava orgullosa de com ella havia estat educada pel seu pare, amb tota llibertat, malgrat ser una dona havia pogut estudiar i fer la vida que volia. Em va dir que per ella tots aquests embolics familiars eren normals, que sempre ho havia viscut i que no li representava cap problema. Molt divertida em va comentar que a vegades quan anava al Jutjat, els policies li demanàven la documentació perquè s’identifiqués. I ella responia, evidentment en català: quina voleu, la professional o el DNI?

A vegades ens pensem que els escriptors tenen molta capacitat d’inventar històries, però explorant la vida te n’adones que hi ha persones amb vides de novel·la.

Ens vam acomiadar i vaig pensar: Avui m’ho he passat molt bé!!!!


dilluns, 7 de juliol del 2008

La Rambla de Barcelona- Un passeig en perill d’extinció

Un article interessant en la secció de turisme del Diari AVUI del dia 6 de juliol. (vegeu aquí)

Indubtablement ja no és l’orgull dels barcelonins, ni la Rambla de la meva infantesa. La vaig trepitjar molt. També amb el tranvia 30
que anava des de la Plaça Rovira de Gràcia fins on llavors s'anomenava “Atarazanas” , i fèiem el trajecte per anar els estius amb els pares a “Les Golondrinas” fins al “Rompeolas”, i compràvem canyes per pescar crancs a les roques.

En la novela “Heretaràs la Rambla “ de l’Alfred Bosch fa una defensa agosarada i tendra d’una Barcelona carregada d’humanitat però tocada de mort. Reflecteix el ventre de la Barcelona vella, les veritats de la vida i la naturalesa humana, d’un món de personatges i històries delirants. Quan el vaig llegir, vaig recordar els carrers que solia creuar quan tenia només 14 anys, portant encàrrecs amunt i avall i mai vaig tenir problemes de cap tipus. Hi estava acostumada.

Ara a la Rambla hi ha inseguretat, manca de diversitat comercial, brutícia, massa turistes i altres xacres que afecten el passeig.

Cal endreçar la Rambla, com diuen fons municipals. Esperem que es decideixin aviat a formalitzar aquesta taula tècnica amb representació de diferents estaments. Si més no, què deixarem en herència als nostres fills i als nostres néts?


diumenge, 6 de juliol del 2008

Clonacions

Reprodueixo la notícia que ha aparegut en les pàgines de “Ciència” del Diari AVUI del 4 de juliol.

Ras i curt, la meva preguna és: Cal?

Quan se’ns va morir la Mixa, malgrat que era una gata que no havía participat en cap feina honorífica, nosaltres l’estimàvem molt. Això si, va ser una heroïna, ja que va haver d’aguantar els nostres desplaçaments estiuencs durant anys, d’apartament en apartament de mar i muntanya, sense deixar de miolar ni un sol moment, durant els trajectes que a vegades duràven 2 o 3 hores. Va viure 18 anys, els darrers dels quals, una mica malaltona ja no va poder viatjar. En S. que sempre està de broma, deia: I si quan es mori, la dissequem? …i així la tindrem en el seu lloc predilecte?... No vull ni pensar-ho!.

En el cas que ens ocupa, suposo evidentment que és per motius científics, ja que des de la civilització egípcia estem immersos en aquestes tasques de conservació per diferents motius. En el Museu de El Caire es conserven mòmies de diversos tipus d’animals. Realment és curiós de veure-ho!

Malgrat que les càmeres de fotos s'han de deixar a l'entrada, he trobat aquesta mostra en les pàgines d'Internet.

És xocant, no?


dissabte, 5 de juliol del 2008

Ukiyo-e Imatges d'un món efímer

Per nosaltres els occidentals, la cultura japonesa sempre ens ha semblat quelcom d’exòtica, des d’aquella Madame Butterfly
que es matava per amor, fins als nostres dies quan ens sorprèn la fal·lera massiva pel tema gaudinià.

La mostra que ens presenta la Fundació Caixa de Catalunya a la “Pedrera”, dels gravats japonesos dels segles XVIII i XIX, és d’una sensibilitat i estètica extraordinària.

A més podem gaudir de la tècnica emprada per fer aquests gravats, en la filmació que com sempre, se’ns presenta dins de l’exposició.
Recordo les aquarel·les que vaig pintar en la meva infantesa, copiant-les d’uns contes que rebia el meu pare per nosaltres, d’una corresponsal japonesa que ell tenia, entre d’altres persones d’arreu del món, i que he recuperat recentment, una mostra de les quals m’ha fet ilusió reproduir-les aquí.







El meu pare era esperantista i amb aquesta llengua, intercanviava tot tipus d’experiències amb persones de diferents països. Això li va permetre obrir-se portes a l’exterior. Ara tenim INTERNET i l’anglès com a llengua internacional. Recordo una anècdota que ell ens explicava, que de jove, estant adscrit a la seu esperantista de Gràcia, al carrer Planeta, i atès que rebia correspondència allà, un dia va rebre una carta sense adreça que deia: Sr. R. de Luna, calle Planeta esquina Plaza del Sol.
Divertit, no?

divendres, 4 de juliol del 2008

Ingrid Betancourt

Ja ha estat alliberada!. Fa anys que ens en parlen.

La meva reflexió és : I ara què? Com podrà canalitzar els sentiments a partir d’ara una persona que ha estat sis anys segrestada en una selva, privada del do més preuat que té el ser humà que és la llibertat?. I el seu entorn quotidià? Com podrà haver afectat la seva capacitat humana de liderar moviments anti-corrupció del seu país? Hom parla del seu aparent bon estat físic i psíquic, però com esdevindrà la seva salud en un futur?.

Fem història de les persones del nostre país segrestades en “zulos”. Com ha estat la seva vida? D’acord que, no és el mateix no poder-se moure en un habitacle limitat, que moure’s en un terreny ampli entre arbres, però han estat sis anys d’incertesa i per a qualsevol persona això significa una angoixa permanent.

Joan Margarit en l’epíleg de l' obra guardonada es refereix a la identificació de la poesia amb la vida i acaba dient: Res per crear. Tot per descobrir, perquè com més vell em faig, no reconec altra aventura que valgui la pena que la pròpia vida. Ni cap més possibilitat de consol que la d’administrar el propi desig i –per què no? El propi fracàs.


L’absència és una casa
Amb radiadors gelats.
D’allà vinc. Un llarg camí
Fins a aquest amor final.
Com el violent estiu
Quan el setembre descansa.

Frag. De Barcelona amor final
J.Margarit

dimecres, 2 de juliol del 2008

Persones entranyables

He llegit al suplement de cultura del Diari Avui del dia 21 de juny passat, que Edicions 62 publicarà, després de l’estiu, la novela inacabada de Pere Calders “La ciutat cansada” i la UAB prepara l’edició crítica de dos llibres més que l’escriptor va deixar només embastats, i d’un altre de molt curt que probablement traurà la revista Els Marges. Tot plegat és el que ha sortit del bagul que la família Calders va lliurar a l’Autònoma. BONA NOTÍCIA!

Reconec que tinc una estimació especial per en Pere Calders. Això ve de lluny. El primer llibre que vaig llegir en la meva joventut va ser L’ombra de l’atzavara. Potser també perquè en Pere Calders només es portava sis mesos amb el meu pare i ambdós van desaparèixer al mateix any. Les vivències generacionals van ser molt similars. En la biografia i memòries que va escriure l’any 1998 l’Agustí Pons,
gràcies també a la documentació donada per Calders a la Universitat Autònoma, reflecteix moltes de les coses que també el meu pare m’explicava de les escoles de l’època de la República. El meu pare, home d’ofici, no va oblidar mai el seu mestre que va ser el gran pedagog Artur Martorell, mestre i Director de les Escoles del Patronat Domènech de Gràcia.

Encara recordo que el Sr. Martorell, ja molt gran, es va trobar amb el meu pare al carrer i el va saludar. El pare em va dir: sempre es recorda de tots els seus alumnes.

Puc donar gràcies a la instrucció que vam rebre dels pares, en aquells anys grisos de la nostra literatura. A casa sempre n’havien de llibres en la nostra llengua i en parlàvem. Suposo que la nostra identitat s’anava formant, sense nosaltres adonar-nos-en. En les escoles de la nostra generació no passàvem de la “Rendición de Granada”. Ai las!

dimarts, 1 de juliol del 2008

Premi Nacional de literatura

Avui he llegit a la premsa que el poeta Joan Margarit ha estat guardonat amb el Premi Nacional de literatura pel seu poemari Casa de Misericòrdia (Proa 2007). Sembla que el jurat ha destacat també el recital poètico-musical Paraula de jazz, que el poeta va portar a la Fira de Frankfurt.

Aquest poeta que jo desconeixia totalment, el vaig descobrir també al Club de Lectura a finals del 2007 amb el seu poemari Estació de França.

Em va sorprendre agradablement per la referència que fa diverses vegades en aquest llibre, a la comarca de la Conca de Barberà que la conec des de fa una colla d’anys amb motiu de tenir una casa comprada pels pares els anys 60. La seva descripció m’ha recordat com eren els pobles en aquells anys, que trigàvem de tres a quatre hores en arribar-hi des de Barcelona, per manca de vies ràpides. Hi ha un nocturn a Solivella que és al poble on tenim la casa ubicada, en el que menciona el local, ara Restaurant Travé, i que jo recordo com era als anys 60 regentat pels propietaris, pares dels actuals, servint cafès com a “bar del poble” i amb els pagesos jugant a les cartes, tal com ell perfectament ho descriu. Sembla ser que en les ampolles del vi que serveixen, hi havia imprès un poema del poeta.











En Joan Margarit té una web en la que també surten les seves obres literàries i a més recitades per ell mateix. És un goig escoltar-lo.