dissabte, 25 d’abril del 2020

La ciutat de Vivian Gornick

No hi ha com estar en situacions impensables i d'incert desenllaç de confinament domiciliari, per dedicar un espai del dia a uns propòsits que havíem ajornat, com el de les relectures de llibres que volíem aprofundir una mica més, i que tenim separats en un lloc especial per aquest afer.

Comentaré el llibre de memòries de l'escriptora d'origen jueu Vivian Gornik, que ja vaig llegir, però és dels que es mereix sens dubte una segona lectura per la seva riquesa de conceptes adquirits a través dels anys i d'experiències personals, els quals ens ofereix i sap transmetre a través d'una prosa sencilla i eloqüent.

El volum inclou dues narracions. Vincles ferotges i 
La dona singular i la ciutat.

Ambdúes memòries van ser escrites amb gairebé trenta anys de diferència i es pot veure l'evolució professional de l'escriptora en quan a relat, però que manté la seva afirmació personal des dels seus orígens com a dona lliure i de conviccions feministes, un terme que no li agrada utilitzar, fent esment a l'escriptor George Gissing que a les darreries del segle XIX els personatges femenins de les seves novel·les, els titllava amb l'adjectiu de "dones singulars" amb les quals se sent plenament identificada.

Vincles ferotges. 

 Aquest llibre autobiogràfic, comença al Bronx de Nova York, on Vivian Gornik hi va créixer com a filla d'immigrants jueus ukranians, i ens explica amb tot detall les vivències familiars i de veïnatge i les característiques pròpies d'un singular nucli de persones que s'ajuden unes a les altres per a la supervivència. Allà va passar la infantesa i adolescència fins a l'entrada a la universitat. Una característica important d'aquestes memóries són els lligams familiars i les converses, records i discussions amb la seva mare pels carrers de Nova York.

Ens mostra com comença a esdevenir com a escriptora i a estimar la seva ciutat, una ciutat que no dorm mai i que acull gent d'arreu que transita per carrers i places, que arriben a formar un eixam heterogeni, el qual ajuda a inspirar sentiments per a qualsevol que es vulgui iniciar en l'escriptura.

També veiem com la seva personalitat es va definint envers els lligams amb les parelles amb les quals va convivint, amb les quals reflexiona sobre el seu valor com a dona lliure que vol ser.

Considero a Vivian Gornick una persona extremadament culta. La seva passió és la bona conversa amb amics i persones que va frequentant en el seu camí. Les altres memòries escrites al cap de trenta anys amb el títol de La dona singular i la ciutat, incloses en el mateix volum, així ens ho demostra, fent esment dels seus diàlegs intel·lectuals amb grups reduïts d'amics, o amb conferències a les quals és requerida per alguna institució, al·ludint sempre frases d'escriptors o intel·lectuals de diverses èpoques.

En aquestes segones memòries trobem una dona madura que ha empès ja la seva vida al voltant d'una professió i una manera de ser i de fer. Capítols curts, continuant les passejades per Nova York observant a la gent, que ens descriu d'una manera ferma i detallada, al mateix temps que conviu encara amb la mare voltant per la ciutat i aprofitant els coneixements d'una dona gran per reviure encara unes vivències que ja han passat a ser història, malgrat que sempre domina la manca d'empatia de les dues dones, a vegades difícil de superar.

La traducció al català és de Josefina Caball (vegeu).

He arribat a la conclusió que s'han de rellegir els llibres al cap d'un cert temps. Cada vegada s'hi troben elements interessants per fer-te reflexionar, que potser la primera vegada havíem obviat. En aquests moments tenim més temps per considerar-ho.



***



dijous, 23 d’abril del 2020

Sant Jordi 2020, retinguts a casa

Avui he enviat els Bons desitjos per un dia tant especial, per mitjà de whastApp i Instagram a amics i familiars que restem retinguts a casa. També als nostres Jordis i Georgina que no ens podem abraçar com ens agradaria. Tots allunyats però resilents, esperant gaudir del dia que ens pugui tocar el sol del carrer, i deixar enrera aquests mesos que ocuparan part de la nostra vida i no seran fàcils d'oblidar.

Per posar una mica d'alegria, i malgrat que no sóc hàbil en treballs manuals, la meva aportació ha estat aquesta:







Bon dia! Que els nostres Jordis i Georgina tinguin avui un Bon dia i demanem a Sant Jordi que enguany tots som princeses que l'esperem als nostres castells. Que aprofiti ara que el drac està entretingut. Feliç dia!








Faig extensiva la meva felicitació als lectors del blog, amb l'escultura de Sant Jordi que varem veure dins l'Església de Sant Nicolau a Estocolm, l'any passat.

  Sant Jordi i el drac, presumiblement del segle XV. La imatge de fusta que serveix de reliquiari

***


diumenge, 12 d’abril del 2020

Pasqua de Resurrecció 2020.....seguim reclosos a casa

Les tres Maries davant el Sepulcre
William Adolphe Bouguereau (1825-1905)

No és la primera vegada que restem a ciutat celebrant la Pasqua de Resurrecció. Aquest any però, no d'una manera lliure, si més no, obligats per les circumstàncies socials de confinament domiciliari, motiu que mundialment s'ha considerat oportú, per aïllar aquesta malaltia que ens ha arribat de manera inesperada per mitjà d'un virus mortífer nomenat COVID-19, i que definitivament ja el considerem com un intrús tòxic de la nostra societat.

Altres anys gaudíem de poder anar a voltar per la ciutat, la qual trobàvem amb poca gent i badàvem davant els aparadors de les pastisseries plens de "mones" de tota mena.  Enguany els nostres alicients són els terrats i els balcons plens de gent i veïns donant voltes i prenent el sol. Això si, mai ens havíem saludat tant efusivament a distància amb tanta gent desconeguda, que des de fa un mes ja no en són, atès que hem compartit diariament, aplaudiments i passejades aèries.

Un altre alicient és la connexió virtual familiar via telèfon o internet amb fills, néts, i parents, que des d'aquests dies podem fer amb les pantalles partides i parlant tots alhora com si de sobretaules es tractessin, malgrat no tenir massa novetats a comentar, excepte compartir les receptes culinàries que les mares que treballen, ara confinades, tenen més temps per dedicar-hi. Els petits però, nascuts amb les noves tecnologies, ja troben natural aquestes connexions per parlar amb els avis i explicar-los les seves descobertes diàries de jocs que els pares els preparen.

En resum, una situació ben atípica que ens porta a un canvi personal de convivència familiar que no esperàvem. Malgrat tot, el desig de contacte físic i relació personal no decau i l'esperança del retrobament persisteix dia a dia. La capacitat de resiliència està demostrada i en sortirem més enfortits.


BONA PASQUA!!

***



diumenge, 5 d’abril del 2020

Diumenge de Rams.....encara confinats

Entrada de Jesús a Jerusalem, fresc transferit a tapís, provinent de l'ermita de Sant Baudelio de Berlanga (Sòria).
Museu d'art d'Indianàpolis

Avui és un dia que en moltes llars s'ha tret la pols dels àlbums familiars, per visualitzar les fotografies dels diumenges de Rams de la nostra infantesa, en els que ens veiem amb els germans, pares, tiets, tietes, avis i àvies, i alguns familars més, aguantant palmes i palmons amb els nostres vestits primaverals, sempre i quan el dia fos radiant com el que ens ha tocat enguany el 2020 i que només hem pogut gaudir des de terrats i finestres. 

He trobat també alguna foto amb paraigües i impermeables. No sempre el temps meteorològic havia estat òptim, però la il·lusió d'anar a fer "escombra" amb el palmó, no ha impedit mai la sortida de grans i petits en un dia familiar.

Malgrat que els petits no hagin pogut sortir al carrer, el caliu familiar es va mantenint tot aquest temps al costat dels pares, els quals admiro com fan mans i mànigues per aconseguir omplir les hores de manca de llibertat, i exprimint l'enginy per fer més soportable aquest situació.

Aquest any no s'han pogut veure tampoc les fires dels artesans de les palmes, ni la quitxalla lluint els palmons, estem en un moment trist i inesperat en que moltes famílies estant patint la pèrdua de gent estimada. L'esperança de la lluita per la supervivència és infinita. No ho hem d'oblidar.

***