diumenge, 28 de juny del 2015

Casa Milà

Divendres varem gaudir de l'espectacle audiovisual nocturn al terrat de La Pedrera, aprofitant la opció més econòmica que es projecta pels barcelonins, la qual val la pena de considerar.

La durada és aproximadament d'una hora i mitja, i es fa el recorregut de la visita molt ben comentada en català per tot l'edifici fins a les impressionants golfes on s'exposen diverses maquetes de l'obra gaudiniana, i d'objectes suposadament inspiradors de l'arquitecte que van idear la seva construcció.


La sorpresa de la nit és per descomptat la contemplació del joc de música i llums del terrat, on les xemeneies es van transformant en la història de la creació de l'univers. Crec que si Gaudí visqués, li hagués agradat veure com els seus trencadissos es transmutaven virtualment en elements marins, en animals, vegetals, flors, jardins, tot el que va inspirar la seva obra i també els focs que cremaven estrepitosament pels conflictes de les civilitzacions. Un bonic espectacle que fa oblidar per uns moments els nostres conflictes cotidians.



Cada vegada més, Barcelona ens ofereix bons dissenys d'espectacles creatius per promocionar el seu patrimoni.  Potser si que acabarem morint d'èxit turístic.

***


divendres, 26 de juny del 2015

Ciutats uniformades

Acabo de rebre la darrera notificació de VINÇON anunciant-me que el seu tancament serà el dia 30 de juny, i que si vull veure com s'han anat buidant les prestatgeries, encara tinc una mica de marge.

Ho sento, però no hi aniré, em sap molt de greu que una altra botiga emblemàtica de la nostra ciutat desaparegui.

De VINÇON he estat clienta des dels seus inicis i era sempre una visita obligada en les meves passejades habituals. He trobat objectes de tota mena i de dissenys que m'han estat pràctics i que encara utilitzo. Per això lamento que tanquin, com lamento que els comerços de les grans ciutats vagin adquirint poc a poc elevats graus d'impersonalitat.

Cada vegada que visito els centres comercials de les ciutats europees, em trobo amb les mateixes marques, franquícies i dissenys de botigues exactament clonades. Els productes són idèntics i l'estil comercial impera a tot arreu. Ja no ens podem complaure amb aquells establiments que donaven un segell especific del lloc on visitàvem. Ara només ens podem conformar en descobrir encara edificis de diferents èpoques que sortosament s'han anat conservant.

Estem en un món divers però les polítiques econòmiques i les multinacionals que s'espandeixen d'una manera desorbitada han fet que la cultura del "shoping" prevalgui per damunt de qualsevol altre interès. M'he trobat en molts viatges que algunes persones així que posen el peu en qualsevol ciutat important, la pregunta immediata és: on es troba el centre comercial? Lamentable!

Els que ens agrada trobar raconets que distingeixen un país o un lloc diferent que no sigui ultrapassar continents allunyats, penso que ho tindrem una mica magre.

***

dimecres, 10 de juny del 2015

Narracions peculiars

Sempre he pensat que per un escriptor escriure contes, és un repte personal que no tothom aconsegueix. Explicar en poques paraules petites històries cotidianes, i fer que un relat tingui un contingut que interessi al lector posant de manifest situacions oníriques o insòlites, crec que és del tot elogiable.

És el cas de dos llibres que he llegit recentment que contenen aquestes peculiaritats.

Eduard Màrquez és un autor de casa nostra i que ja coneixia d'altres publicacions, a més d'haver-lo sentit parlar personalment i en programes de llibres a la televisió. És un escriptor que publica poc. Segons ells, es caracteritza per ser meticulós i molt rigorós en la seva feina. VINT-I-NOU CONTES MENYS són relats reescrits i reordenats que ha ofert als lectors con una nova oportunitat per endinsar-se en un dels móns més personals i fascinants de la literatura catalana recent, com diuen els experts.

He trobat aquests contes amb un grau elevat de fredor. Sens dubte són originals i amb una gran capacitat de trobar situacions anòmales per descriure personalitats transgressores. He rellegit el llibre després d'haver-lo acabat. M'ha costat trobar-hi aquell punt de calidesa que m'agrada trobar quan acabes una lectura. Sembla que és el que ha volgut transmetre l'autor, la part fosca de les persones amb situacions angoixants que determinen un tancament personal que transforma al ser humà en un personatge ambigu no mancat de violència psicològica. El que si és evident, és la capacitat narrativa per configurar aquests contes. Sense descripcions sobreres, amb frases curtes i tallants, punts i seguit i poques paraules, les precises, per anar marcant uns personatges que no voldries trobar-te a la cantonada de casa teva.


Tot el contrari a nivell de calidesa, han estat les narracions de HOMES SENSE DONES de l'Haruki Murakami.

Em continua agradant Murakami. Reconec que no és fàcil posar-se a la seva ment, però te un estil de prosa que em fa passar bones estones a la vegada que entres a la cultura japonesa a través de la seva literatura a més de fer-te reflexionar, en aquest cas, sobre les relacions personals.

La traducció  d'Homes sense dones és a carrec d'Albert Nolla i Jordi Mas López, habituals traductors de l'obra d'aquest autor al català, als quals agraeixo també les notes aclaridores dels peus de pàgina.

Poques vegades un escriptor introdueix en una novel·la els sentiments masculins, i com el títol indica, les històries que ens presenta, set en total, són reflexions de relacions entre homes i dones, però les dones són les grans protagonistes absents, encara que presents en els records amagats dels homes que han patit els desencants.

Crec que la filosofia i el surrealisme "murakamià" torna a fer-se present en aquest llibre. Tornem a veure personatges solitaris i melancòlics que ens endinsen dins l'ànima humana. Pels seus incondicionals és un altre novel·la que no deixa indiferent.


***
"Per molt que t'entenguis amb algú, per molt que l'estimis, és impossible veure tot el que amaga dins el cor. I, si vols fer-ho, l'únic que aconsegueixes és patir..... L'única manera de veure realment els altres és mirant ben endins d'un mateix"

***



diumenge, 7 de juny del 2015

Motxilla de records del mes de Juny, amb triplets inclosos

Les coincidències que esdevenen a la vida de cadascun, són d'obligat record quan els anys es van succeint. Pel que fa al meu cas, és quan enceto el mes de juny. La primera quinzena em remet als aniversaris de la gent que han ocupat i ocupen espais de la meva vida, tots coincidents en aquestes dates.

A l'escola erem tres noies molt amigues que formavem un trio ben avingut. La més jove era jo que feia els anys nou mesos més tard. Les altres dues eren nascudes el 2 i el 3 de juny i les bromes de qui era més gran era de comentari obligat cada any. Per desgràcia, amb la que vam tenir una amistad més profunda i amb la que vam compartir casament i fills, va morir jove amb només quaranta anys. Amb l'altra que compartíem el nom de pila ja no ens vam veure mai més. L'escola que varem haver de deixar amb només 14 anys, per entrar al món del treball, encara perdura en la meva ment com un oasi de coneixement i diversió.

Pel que fa a la darrera feina, amb la qual vaig arribar a la jubilació, també erem tres les ben avingudes i que vam col·laborar juntes molts anys. En aquest cas jo era la més gran amb pocs mesos de diferència amb la que em seguia. Les dues companyes eren nascudes el 6 i el 10 de juny. Van ser uns anys amb problemàtiques personals molt fortes, que ajuden a consolidar amistad en moments puntuals, i que t'ajuden a definir-te també com a persona. La relació a distancia es va mantenint encara.

En relació a la família, també ocupen un lloc de privilegi, una neboda política i el seu fill. Nascuts el 4 i el 13 de juny respectivament. Són joves i encara tenen els dies i les hores complicades per veure'ns sovint, malgrat això, sempre que es presenta l'ocasió ens relacionem per compartir berenars i festes familiars per esdeveniments diversos.

El sarró de la memòria surt a la llum en determinades dates. El mes de juny m'aporta records passats que no són precisament nostàlgics, són producte del bagatge personal que duem al damunt i que ens ha ajudat a créixer individualment i crec que són un producte pròpi que no es pot traspassar i que el portem sempre amb nosaltres. M'agrada anar recordant moments viscuts malgrat que no tornaria enrera. La motxilla d'aquells moments són la nostra història i la podem obrir i tancar quan ens convingui. El present és aquí i l'hem anat construint entre tots amb aportacions de noves amistats, noves tecnologies, idees diferents amb nous descobriments personals de maneres de fer compartint noves experiències.

Justament ahir, i també coincidint amb el mes de juny, el Barça va aconseguir el segon triplet de la Història del Futbol. Un important esdeveniment per tots els que tenim aquest Club com un referent futbolístic i nostrat. Recordo encara les fotos en blanc i negre del capità Joan Segarra alçant copes entre els anys 1951 i 1963, i els gols de Kubala, quan totes les fèmines escolars teniem la col·lecció de retalls de les gestes d'aquell mític jugador.

Avui he obert la motxilla per ser el mes de Juny i remenant el seu interior, he trobat totes aquestes coses. La deixarem en repòs una temporada més, esperant més triplets en la nostra història.



***