PAPALLONES NEGRES - Priscil·la Morris

 Estem vivint uns dies en que l'ombra de la Guerra, s'estén com un núvol per damunt de les nostres ciutats com la pluja de les darreres setmanes. La por ens la volen fer sentir amb recomanacions europees de kits de supervivència per tres dies i de la compra d'armament bèl·lic, al·legant la protecció de les nostres fronteres en cas, de moment, d'hipotètiques invasions. Penso que amb aquest raonament es vol justificar aquesta compra amb la complicitat dels ciutadans. La por no té límits i activar aquestes alarmes que crec injustificades, fa que es comencin a veure algunes cues en supermercats i establiments d'alimentació amb gent acaparant queviures.  Els nostres dirigents saben molt bé el que es fan, crec que volen tenir-nos expectants sense protestes per les decisions de proveir-se d'armament el qual desitjo acabi rovellant-se en els racons dels països còmplices. Això ho lligo amb la novel·la que acabo de llegir d'una guerra a Europa que encara tenim molt present, la qual en fa referència Priscil·la Morris i que esmento en el títol d'aquest apunt.

Com deia, encara tenim molt present el setge de la ciutat de Sarajevo, (1992-1996) durant la Guerra dels Balcans (1991-2001). La novel·la ens presenta la història d'una família d'abans i durant el setge amb el relat d'uns veïns supervivents de diverses nacionalitats, que sempre havien conviscut i que a mesura que el setge es va allargant, son capaços de mantenir viva l'esperança i junts combaten l'horror dels moments que han de conviure sense importar-los les seves ètnies o naturalesa humana.

Aquesta és la primera novel·la de la seva autora britànica Priscil·la Morris de mare bòsnia i pare irlandès, d'una ciutat que coneix molt bé per haver-hi passat nombrosos estius de la seva infantesa. La història que ens explica és de resiliència davant la destrucció i defensa la importància de l'art i la cultura en temps de guerra. La descripció que en fa de la destrucció de la Biblioteca Nacional de Sarajevo que va sacsejar el món, és d'un realisme commovedor. Els trossos de fulls cremats que volaven damunt la ciutat eren com Papallones negres que omplien tots els racons.

L'autora ens fa entrar de ple en una ciutat que havia estat pròspera i que poc a poc entra en un episodi de bloqueig que fa que els seus ciutadans hagin de fer mans i mànigues per sobreviure fins al límit de les seves possibilitats. Un relat commovedor d'una realitat que no voldríem que es tornés a repetir.

L'obra ha rebut molts elogis, que comparteixo,  i li ha valgut diverses nominacions a premis importants, com per exemple el Women's Prize 2023.

Com va dir Publishers Weekly : "Una commovedora carta d'amor a Sarajevo i a l'esperit Humà"

*** 

Traduïda al català per Marc Rubio, traductor d'autors com Paul Auster, George Orwell, John Le Carré, Salman Rushdie, Maggie O'Farrell i d'altres

39º A L'OMBRA - Antònia Vicens

 

Aquesta novel·la, és de petites dimensions, però les seves 174 pàgines contenen una gran obra mestra de la cultura mallorquina, la qual va ser mereixedora del Premi Sant Jordi de l'any 1967. 

Ignoro si l'Antònia Vicens és gaire llegida en el Principat però la reedició d'aquesta obra de fa mig segle, l'editor posa a mans del lector un dels textos fundacionals de la literatura catalana. Pels catalans del Principat, a vegades és fa difícil seguir la comprensió del lèxic mallorquí que és emprat en tot el llibre. Aquesta varietat del català  que a hores d'ara potser encara es troba parlat en les àvies de Mallorca, és com totes les llengües més fàcil llegir-la que escoltar-la.

Trobem en el relat el testimoni del món del turisme que arriba a una societat on el temps, la vida pública i l'evolució, encara era de postguerra i tothom tenia el seu espai de privacitat sense la intervenció de ningú. La novel·la analitza l'impacte i el debat de les relacions de poder i les injustícies, i ja feia pensar que en l'explotació laboral i les corrupcions, suposarien un veritable problema on els voltors han trobat el seu espai. No crec que hi hagi gaires diferències en tota la costa mediterrània, greument explotada i els signes dels seus orígens del darrer mig segle, ben allunyats de l'allau de noves incursions que han fet canviar les societats, algunes coses per bé i d'altres potser no tant. Una balança de difícil equilibri.

És interessant l'epíleg del llibre de'n Sebastià Portell, on ens fa una revisió de l'obra de l'autora i la seva evolució literària. Fa història de les reedicions de la novel·la i de les característiques del llenguatge. No deixa de comentar i comparar amb altres escriptores com Marguerite Duras, o Marguerite Yourcenar les obres que van ser escrites en el mateix periode després dels conflictes bèl·lics on el teixit social s'havia d'enfrontar al biopoder capaç de canviar la vida d'un país. Aquest capítol literari, ajuda molt al lector a donar forma al text que l'autor ha volgut transmetre.

D'entre diversos guardons, Antònia Vicens també va ser Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i Creu de Sant Jordi

Una obra que s'ha de valorar en tot el seu context. 

***

 

SANTA EULÀLIA 12 de febrer

En els nostres desplaçaments per Europa, hem pogut constatar a través dels guies turístics que sempre ens acompanyen, que moltes de les explicacions que ens ofereixen de llegendes de tota mena, inclouen la dels Sants i Santes venerats en els llocs visitats. Un dels casos de desdoblament hagiogràfic, és el de Santa Eulàlia de Barcelona i Santa Eulàlia de Mèrida.

Les dues Santes venerades en les seves ciutats com a copatrones, ens relaten la mateixa llegenda gairebé fil per randa tal com explica també la Viquipèdia, i totes dues van ser martiritzades per ordre de Dioclecià emperador romà, en el segle IV.

Sant Eulàlia de Barcelona per Pedro García de Benavarre. Tempera sobre fusta 1456.

 

Santa Eulàlia de Mérida. Pintura del Mestre de Messkirch, ca. 1530

 

Un altre desdoblament que recordo és el de Santa Isabel de Portugal i Santa Isabel de Hongria. Les dues van ser dones caritatives i a les dues segons la llegenda se'ls atribueix el miracles de les roses. Segons la Viquipèdia li varen posar el nom d'Elisabet en honor de la germana de la seva àvia Santa Elisabet d'Hongria. (aquí és on sembla que esdevé el desdoblament)

 

Denis of Portugal and Elizabeth of Aragon. Creat: cap a 1655-1656

 

          Santa Isabel d'Hongria  a la capella de Sant del Miquel del Monestir de Pedralbes

Siguin llegendes o tradicions, les iconografies son semblants i les veneracions donen lloc a que en la nostra ciutat de Barcelona, les festes populars en honor a Santa Eulàlia siguin ben rebudes i ens recordin que aquesta Santa va ser durant segles Patrona de la ciutat.

***

EL PASSAT NO ÉS UN SOMNI - Theodor Kallifatides

 No m'estranya que aquesta novel·la autobiogràfica sigui una de les més apreciades pels centenars de lectors de Theodor Kallifatides. A més de poder seguir la història del seu autor, es poden seguir els esdeveniments bèl·lics i geopolítics del segle XX que tant van marcar a la gent contemporània que van haver d'emigrar dels seus països i adaptar-se a diferents costums, aprendre llengües noves i tenir la voluntat de voler tirar la seva vida endavant malgrat les penalitats que van també haver de sofrir.

 El tema de la emigració continua essent de rigorosa actualitat. Les guerres i la fam dels països en conflicte, obliguen a la seva gent a buscar un lloc per sobreviure i no ho tenen gens fàcil. Theodor Kallifatides va haver d'abandonar la seva terra després de la segona Guerra Mundial i va poder formar-se intel·lectualment i personalment amb gran esforç en un país força diferent del seu país mediterrani. A través de la seva escriptura trobem una persona d'una gran senzillesa i humanitat, i que va poder tornar al seu poble natal com escriptor consagrat homenatjat pels seus veïns,  al cap de seixanta dos anys, malgrat que ja havía fet estades puntuals a la capital Atenes, per visitar la família i amics. 

El darrer capítol en el que és convidat com a personatge important de la literatura a Molai, el poble on va néixer, és d'una realitat de vertigen, pròpia d'una persona que se li fan presents tots els petits records deixats enrere en el temps, malgrat que el seu món ja no era aquell, doncs havia fet arrels en un lloc diferent amb fills i néts d'un altre país, el seu passat i el seu present es barrejaven com dos rius que convergeixen en un sol punt, la persona recordada i estimada pels que el van voler acompanyar després de molts anys en la distància.

***

LLUMS DE NADAL A BARCELONA 2024

 Després de llegir aquesta notícia --> (vegeu) he quedat relativament sorpresa i suficient indignada per posar de manifest la meva opinió.

Ens espera una ciutat no gens diferent de qualsevol ciutat europea que enlluernarà a propis i estranys amb tota mena de tòtems gegants, i quins TÒTEMS, rens gegants de metacrilat propis dels països de fred i neu, lluny del nostre entorn mediterrani. Per quin motiu s'arracona la cultura mediterrània? Potser creiem que fa modern o volem imitar l'excés de llum amb finalitats comercials sense pensar que en el països d'on prové el ren estan a les fosques i aprofiten els esdeveniments per il·luminar-se i alegrar una mica el seu entorn?

Estem veient en la nostra ciutat, la desaparició de botigues emblemàtiques que marcaven el fet diferencial d'un país i ara ocupen aquests llocs, botigues i comerços idèntics als que trobes al bell mig de qualsevol ciutat europea.  Les agències de viatges fa temps que estan oferint visitar els Mercats nadalencs europeus com a destí turístic d'hivern. Ara aquests mercats ja els tindrem a la ciutat de Barcelona. Aviat s'anirà prescindint de les figuretes de fang per muntar pessebres i trobarem a la Plaça Nova paradetes per tastar vi calent i salsitxes a la brasa.

Després de la pandèmia ja es van adornar els nostres carrers amb arbres de Nadal cònics i de metacrilat de diversos colors, veritables clons de tots els pobles i ciutats. Ara tindrem RENS que no sé si s'adaptaran al clima mediterrani acostumats com estan a les inclemències del clima nòrdic, o potser s'hi trobaran tant bé que no voldran anar-se'n mai més. AI-LAS!

 

***

VETLLAR PER ELLA - Jean-Baptiste Andrea

 

Feia temps que no havia gaudit tant amb la lectura d'una novel·la guanyadora del PREMI GONCOURT 2023, no pel premi, atès que n'he llegit algunes que en van ser mereixedores en el seu dia, però si per la originalitat del seu argument, pels seus personatges, per la relació amb la història i pel desvetllament d'un final no esperat, que manté al lector força amatent mentre va girant els fulls de la lectura.

El personatge central, un escultor d'origen humil, rememora la seva vida en el llit de mort, i és el que relata en primera persona la seva vida des de la seva infantesa dels orígens més humils, fins a l'èxit artístic.  

Nascut amb una acondroplàsia (nanisme), Mimo de sobrenom, va haver d'acomodar la seva irregularitat en totes les fases de la seva vida. Amb un talent extraordinari per l'escultura i amb un afany de saber, la novel·la es basa amb la seva amistat des de l'adolescència, amb la filla d'una poderosa família, la Viola, la qual el va ensinistrar en la cultura i la independència personal.

Els pares nascuts a Ligúria i emigrats a França buscant noves oportunitats, van haver de adaptar-se a l'idioma de l'Estat francès, malgrat que en família parlaven en italià i menjaven italià, malgrat que algunes famílies prohibien als fills que no parlessin l'idioma del país per no fer "l'espaguetti". Mimo va ser enviat de ben jovenet amb un familiar altra vegada a Itàlia per formar-se, i on amb moltes dificultats va anar sobrevivint de casa en casa, descobrint un vida inèdita i descontrolada, fins que la sort el va portar al descobriment del seu talent i va poder arribar a passar la resta de la seva vida entre Florència, Roma i Pietra d'Alba (fictici).

La història d'amor i amistat de la Viola i el Mimo que ens presenta l'autor, Jean-Baptiste Andrea, es va desenvolupant durant l'entrada del feixisme a Itàlia fins la seva decadència, amb personatges peculiars de la cúria romana involucrats en el moviment polític, i propers als personatges centrals, fa que el lector s'involucri en el moment històric que representa.

Un relat ben merescut pel premi que representa. Una bona història d'Itàlia del segle XX i una bona literatura ben documentada.

Crec que ha estat una bona decisió la traducció al català d'aquesta novel·la amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat i de la Institució de les Lletres Catalanes. La traducció l'ha feta Mercè Ubach Dorca.

***

T'ESTIMO COM LA SAL - Carme Junyent - Simona Škrabec

 

Aquest llibre ens l'ha deixat com a llegat la Carme Junyent. Aquest projecte literari, se li va ocórrer arran d'una primera obra editada el 1983 per l'editorial Virago de Londres, que va reunir autores de diverses procedències perquè analitzessin críticament la relació amb el pare. Quaranta anys després, la Carme va aconseguir també reunir una vintena d'escriptores catalanes que reflexionessin en textos de ficció o autobiogràfics de les seves relacions amb els pares. 

En el pròleg la Carme Junyent ens explica un conte generacional que li explicava el seu pare "T'estimo com la sal" que a la vegada li havia explicat el seu avi i el va utilitzar en un examen de traducció suahili-alemany.  L'any 1983 l'editorial feminista Virago de Londres, va publicar un llibre amb el títol Fathers: Reflections by Daugthers, i l'editora obria l'exemplar amb el conte T'estimo com la sal i recollia textos de diverses autores angleses com Doris Lessing, Adrienne Rich o Sara Maitland. Totes parlaven de la dificultat d'escriure un text sobre el pare. Aquesta idea la va gestar la Carme per proposar-se el repte de reunir també autores catalanes, per escriure sobre aquest tema de difícil execució de les relacions paternofilials.

El resultat ha estat un interessant volum de gran qualitat literària on amb llibertat d'acció, cada autora ens ha transmès les intimitats de relació entre filles i pares siguin autobiogràfiques o no. A partir d’allà, la nova editora va ordenar els textos en dues grans categories: una primera sobre la necessitat d’emancipació de la filla i una segona sobre el pare com a ésser vulnerable. Totes les escriptores son prou conegudes i van acceptar el repte amb aquests relats, els quals contenen un ventall molt ampli, des de relacions tendres fins a manifestacions profundes de rebel·lia. 

"Va ser un home que em va posar en un món dominat pels homes"

Marta Marín Dòmine

Un any després del projecte, però, va cedir la coordinació a Simona Škrabec –que és també una de les autores– per problemes de salut i pocs mesos després la Carme Junyent va morir deixant el pròleg on explica d’on va sorgir la idea del llibre.

 La Simona Škrabec va néixer a Slovènia i viu a Barcelona des del 1992. És professora a la facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de l'octubre de 2023 és directora de la revista L'Avenç

 

***

SOC LA MILENA DE PRAGA - Monika Zgustova

 Hi han hagut moltes dones intel·lectuals a la història que han passat desapercebudes per la seva categoria de dones i pels moments socials en que van viure. Quan el sexe masculí es movia pels elits intel·lectuals de les ciutats europees, i es relacionava per estar al dia dels esdeveniments quotidians que s'esdevenien, les dones es mantenien al marge i només algunes podien participar en aquelles tertúlies literàries i filosòfiques.

Una d'aquelles dones va ser Milena Jesenská, coneguda com l'amiga de Kafka, la qual va tenir una relació especial amb l'escriptor durant bona part de la seva vida.

En aquesta novel·la l'escriptora Monika Zgustova, resident a Barcelona des dels anys vuitanta, ens relata la vida de Milena, la qual ella es presentava com "Soc la Milena de Praga ". Una història interessant d'aquella dona que va ser periodista, traductora, mare, i activista de la resistència del seu país contra les tropes nazis.

Una dona rebel contra el paper secundari que el marit li exigia. Una dona valenta que va dedicar la seva vida a lluitar per la dignitat de la dona i les víctimes de la injustícia.

Una gran amant de Praga la seva ciutat, a la qual hi va tornar, després d'uns anys residint a Viena. Ens diu:

[A Praga regnava un ambient festiu que contrastava amb l'atmosfera melancòlica i trista de Viena. Després de perdre la guerra i, amb ella, l'imperi, que havia quedat fragmentat en estats petits i fràgils -simples mossegades per als dictadors expansius dels països més forts que havien d'aparèixer- Viena s'asseia sobre la diminuta Àustria com un capgròs sobre el cos d'un nan. Praga, en canvi, s'havia convertit en la capital d'un estat petit però independent i desbordava d'energia i optimisme, originalitat i innovació.]

A partir dels escrits i cartes que s'han conservat i dels testimonis de qui la van conèixer, Monika Zgustova ens explica la existència d'aquesta persona, la Milena, d'un avançat nivell intel·lectual que es va relacionar amb personatges dels anys vint i trenta del segle XX, i que va lluitar contra els límits imposats de l'època també en les relacions amoroses. 

***

L'escriptora Monika Zgustova nascuda a Praga, resident a Barcelona des dels anys vuitanta, és traductora de diversos escriptors txecs com Kundera, Hrabal, Havel i d'altres, pels quals ha rebut el Premi Ciutat de Barcelona, a més d'altres Premis per Narracions i Novel·les. Cinc de les seves novel·les han estat publicades als Estats Units i moltes s'han traduït en deu idiomes.

 

***

EL PRIMER ESTATUT RETALLAT

Amb aquest titular el diari AVUI va publicar un article l'any 2015 (veure) sobre el Primer Estatut de Catalunya que va ser retallat per les Corts de la República l'any 1932, conegut com l'Estatut de Núria, el qual va ser redactat i aprovat en referèndum un any abans a Catalunya.

Aquests darrers dies, en una estada estiuenca, a l'Hotel de la Vall de Núria, hem pogut gaudir de l'estança que fa 93 anys va ser trepitjada per aquells diputats que van redactat aquell document històric que ja va tenir reaccions contraries del Govern de la República.

Em va fer patxoca fotografiar la sala que actualment acull als hostes per fer-hi estada i que en el seu dia havia estat el menjador de l'hotel. El lloc està ben documentat d'aquell fet històric, i potser molts dels joves hostes actuals, ni tant sols s'han adonat de la seva significació. Personalment em va sorprendre, per la qual cosa, he volgut transmetre la sensació que vaig experimentar al conèixer-ho en primera persona, i em vaig endur un petit record que quedés reflectit en aquest apunt.

Vitrina amb fotografies dels actes

 Diputats fent sobretaula

Taula modernista històrica

Indrets de la sala

Gràcies Núria per aquests dies de relax i tranquil·litat

 ***

Poemes pirinencs - JOAN MARAGALL

 Després d'un cap de setmana al Pirineu català, he trobat uns fragments d'un poema de Joan Maragall, que s'adiu molt bé a l'espectacle que ens va oferir la natura després de pluges i tempestes i que varem poder gaudir i enregistrar amb les càmeres fotogràfiques.

   

       A dalt del Pirinèu
les flors són esblaimades,
les flors són d'un blau clar,
blavoses o morades;
són tristes dels alts monts
les crestes emboirades,
i tristos els remats
extesos per les prades,
i la del dret pastor
figura solitaria.
El sol esblanquehit
no treu color ni escalfa;
el bosc mesquí i llenyós,
i l'herba curta y clara;
pedrosos i grisencs
els cims de les montanyes,
tots ditejats de neu

d'eternes clapes blanques,
i fumejant arrèu
la boira corre y passa.
Al tard, de dins les valls
la boira va aixecant-se,
i amb ella emmantellant
se va solemnement l'alta montanya.

Acabada la pluja de la tarde,
els nuvols lentament s'han esquinçat;
s'ha obert el cel blau tendre tot mullat;
jeu en la serra nuvolada parda.
A la llum que reneix ja ponentina,
rosseja'l camp fangós,
verdeja'l coll humid,
i a la freda alenada de la nit
alegre vermelleja'l jorn que fina.
 

 

 ***

ÈTOBON - Poble de terroristes - Aurora Bertrana

 

Club Editor ens regala la reedició revisada el 2019 d'aquesta novel·la Entre dos silencis que va ser escrita en dues parts per l'Aurora Bertrana l'any 1958, la primera de les quals des de l'exili, en castellà, i que va ser traduïda al català al cap de dotze anys per Joan Sales com va comentar l'Aurora en les seves Memòries. Va ser ja reeditada íntegrament l'any 2006 tal com l'havia traduïda en Sales perquè segons la Maria Bohigas era una delícia. En la nota editorial la mateixa Maria Bohigas ens explica que la publicació de la novel·la va ser tant accidentada com la història que ens explica la seva autora. Val la pena posar atenció en aquest volum tant en el Postfaci per Georgina Solà com en la tragèdia veritable explicada per Charles Perret, alcalde d'Étobon, amb el títol d'ÉTOBON, POBLE DE TERRORISTES  un dels crims més odiosos perpetrats pels botxins nazis.

La novel·la va ser gestada uns dotze o catorze anys després de l'Armistici, en el retorn a Catalunya de la novel·lista, després d'una missió d'ajuda als països devastats de la Segona Guerra Mundial, on Suïssa va subvencionar a voluntaris per reconstruir edificis i ajudar moralment a les víctimes de pobles i poblets. Entre aquests voluntaris l'Aurora Bertrana s'hi va afegir, i va poder conviure en un poble de camperols prop de la frontera alemanya de nom ÉTOBON (veure) on només hi quedaven dones, vells i adolescents. Van ser tant dura la experiència de la tragèdia que va compartir durant anys, que aquells fantasmes la van perseguir per diferents països fins que al seu retorn a Catalunya en va fer un relat per deslliurar-se'n i deixar testimoni d'uns màrtirs d'amor a la terra i la llibertat.

La història està basada en aquells fets i ens descriu un poble rural on les dones han de sobreviure fent tasques dures d'ambdós sexes, atès que han quedat soles amb algun vell, només amb la convivència forçada dels seus ocupants uniformats que s'havien repartit entre les cases del poble i feien la seva vida a expenses dels camperols. 

Coneixent la història verídica, veiem que la novel·la dulcifica amb magnificència l'entorn rural amb el pas de les estacions, i la resposta del treball de la pagesia que ajuda al lector a delectar-se amb la prosa excel·lent de l'escriptora que ens descriu una comunió de les persones amb la natura molt edificant. Al mateix temps ens endinsa en una petita comunitat que de manera individual, tenen grans problemes amb les seves lluites interiors i personals. 

És un relat que no deixa indiferent al lector, mostra el sentiments humans dels personatges soldats, que són obligats a complir ordres, i els sentiments humans dels colonitzats en relació a aquests ocupants. No podem oblidar que les històries de guerra sempre són dures d'assumir, malgrat que l'Aurora Bertrana fa cloure la novel·la amb l'esperança del renaixement. Només pel llenguatge emprat ja val la pena submergir-se en aquesta lectura.

***