divendres, 14 de juny del 2024

GURNAH - Premi Nobel de Literatura 2021 - PARAÍSO- A LA VORA DE LA MAR-

Set anys es porten aquestes dues novel·les escrites per Abdulrazak Gurnak (1994 i 2001) abans de guanyar el Premi Nobel de Literatura el 2021. 

Aquest escriptor originari de Tanzània però afincat a Gran Bretanya des de fa més de mig segle, és considerat com un dels escriptors més rellevants post colonials.

Les històries africanes ens queden lluny, per això quan els grans narradors ens expliquen a través dels llibres, les epopeies dels seus personatges que evoquen somnis de llibertat ja des de la seva joventut dins un context cultural peculiar, descobrim un món paral·lel, que ens fa pensar que existeix vida diferent terra enllà i que potser a través dels segles hem anat a destruir amb l'afany de conversió al nostre món que no és precisament òptim. Precisament PARAISO ens parla d'una societat africana en plena mutació per la presència d'una cultura europea sobrevinguda. 

El seu protagonista és Yusuf, un jove de dotze anys que per saldar deutes del seu pare, és obligat a sortir de la seva ciutat per acompanyar a un ric comerciant per terres del continent africà, a les vigílies de la Primera Guerra Mundial. A través d'aquest relat, viurem i coneixerem llocs, tribus, personatges singulars i natures exuberants a la vegada hostils, amb les quals ens trobarem immersos, fent-nos veure que realment és un món en extinció. 

Amb la seva prosa poètica, Gurnah ens descriu la seva terra i el seu món com un petit Paradís tropical.

Versió en castellà, traduïda de l'anglès per Sofía Noguera Mendia

 

En aquesta novel·la Abdulrazak Gurnah, ens parla de l'exili, dels efectes del colonialisme i del destí dels refugiats.

L'any 2001 en que va ser escrita aquesta novel·la ja en trobem símptomes de com esdevindria la geopolítica als nostres dies.

El continent africà va sofrir el colonialisme amb la destrucció de les societats establertes des de centenars d'anys, amb els seus costums i religions, propiciant exilis i demandes d'asil una vegada la descolonització es va fer efectiva. 

El llibre ens presenta la decadència d'uns personatges que sempre havien viscut dels seus negocis amb costums ancestrals, prejudicis, pactes, traïcions, seduccions i possessions no sempre lícites, que arriben a patir fins i tot per la seva vida, acabant buscant el camí de l'expiació a través de l'exili com a refugi d'una vida millor. 

La novel·la comença amb l'arribada a l'aeroport de Gatwick d'un personatge peculiar de nom Shabaan en demanda d'asil al Regne Unit, sostenint que no parla anglès i a partir d'aquí es va desenvolupant tota la trama al voltant d'aquesta persona i la seva història.

Llegir els escriptors que coneixen la cultura musulmana i saben expressar en prosa aquell ambient farcit d'històries i contes metafòrics que han anat transcendint de pares a fills, és pels occidentals un interessant exercici d'entendre unes maneres de fer molt allunyades dels nostres coneixements i per part meva, força seductores.

Gurnah va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura 2021 precisament per la seva comprensió inflexible i compassiva dels efectes del colonialisme i el destí dels refugiats en l'abisme entre cultures i continents.


Aquest volum ha estat traduït al català per Carles Andreu


 ***

dilluns, 27 de maig del 2024

PARAULES AL SOL - Maria Antònia Oliver


 Aquesta  novel·la epistolar, l'escriptora que l'any 2016 se li va atorgar el Premi d'Honor de les Lletres catalanes, la va escriure i no la va veure mai publicada fins que els seus hereus van fer-ho l'any 2023. És un recull de cartes que es van intercanviar la parella Jaume Fuster i M.Antònia Oliver, mentre ell feia el servei militar a l'illa de Cabrera on el van traslladar per motius polítics l'any 1968.

Per mitjà d'aquesta correspondència, coneixem temps convulsos de la dictadura, on dos persones molt joves patien les conseqüències de la manca de llibertat i de quan la revolta estudiantil es manifestava a París fruit dels canvis socials que en la resta de països hi donaven suport.

Els que vam viure en aquells anys els canvis que apuntaven, ens sentim a prop de les cartes que hem llegit i ens recorden les inquietuds polítiques i culturals que també molts de nosaltres vam viure aquells anys. 

El "festeig" com en dèiem aleshores, de la M.Antònia i en Jaume a través de l'escriptura, passa per tots els estats d'ànim personals i familiars. La història d'aquests protagonistes, està escrita amb els pseudònims d'Olivia Guillot i Yus Picó. La separació que comporta de dos joves que s'estimen i només es poden veure de tant en tant alguns dies, fa que l'enyorança esdevingui ràbia i desconsol que el lector compren en el context de l'època.

El que fa gaudir de les cartes de la Maria Antònia, és l'escriptura en mallorquí i les paraules que empra per definir les situacions. La vida futura que la parella projecta en aquest intercanvi, és una vida que vol començar del no res i que volen fer-la un al costat de l'altre amb les il·lusions pròpies de dos persones joves que volen obrir-se camí amb una gran estimació.

En els textos de les cartes, tant un com l'altre, ja s'entreveu com començaven a manifestar l'habilitat per escriure i el goig de llegir paraules que han anat desapareixent del nostre lèxic habitual. Només per aquest motiu val la pena d'endinsar-se en unes cartes d'amor en mallorquí-català d'uns futurs i guardonats escriptors del nostre país.


***



dimecres, 15 de maig del 2024

Capella Modernista Sant Joan de Gràcia

 

A l'església de Sant Joan de Gràcia, vaig ser batejada fa més de set dècades, i va ser un lloc de moltes celebracions litúrgiques de la meva infantesa. Això no treu que fins fa pocs dies, vaig visitar la Capella modernista del Santíssim, després d'haver-me assabentat que Josep Maria Tarragona i Clarasó, historiador i escriptor, l'any 2016, va atribuir aquesta capella a l'arquitecte Antoni Gaudí. Crec que no hi havia entrat mai, ubicada gairebé darrera de l'altar Major entrant per la dreta. 

La Capella és molt bonica i llueixen molt bé els mosaics que l'embelleixen. No sóc experta però al meu parer, no crec que l'atribució a l'Arquitecte de la Sagrada Família sigui un encert . Arran d'això he buscat informació a la xarxa i he trobat la història de la construcció de l'Església que enllaço seguidament:

(aquí)

En diferents publicacions consta el  mateix: Que els mosaics van ser construïts pel mosaïcista italià Mario Maragliano instal·lat a Barcelona, que va ser col·laborador de molts arquitectes modernistes catalans de l'època i va treballar també a Madrid on va obrir també un taller de la seva especialitat. Enllaço també informació: (aquí)

 


 

 





No nego la influència que Gaudí hagués pogut tenir a veure, en alguns elements decoratius, i com diu el rector de la parròquia, Joan Torrent, posa en dubte aquesta atribució. Sí que considera que “pot haver-hi la mà de Gaudí” per l’estreta relació artística que unia al constructor Francesc Berenguer (reusenc) que va ser deixeble i ma dreta del mateix Gaudí i la relació que amb aquesta Parroquia va tenir el genial arquitecte, però no es pot afirmar en un 100%.

 



S'han explicat moltes anècdotes d'Antoni Gaudí, i crec que algunes quedaran ja com a llegendes i aniran donant feina als historiadors que ens vagin succeint.

***



dimarts, 7 de maig del 2024

RELAT SOBRE ELS ORÍGENS I IDENTITATS - Ennatu Domingo

Aquest títol reposava en les llistes d'interès personal, desde que vaig conèixer la seva existència fa ben bé un parell d'anys, i també des que la seva autora l'Ennatu Domingo va ser entrevistada a la revista Núvol a la que estic subscrita.  La meva sorpresa ha estat saber que l'Ennatu Domingo ha estat inclosa a la llista electoral com a número sis, del Partit de Junts del President Carles Puigdemont, per les eleccions del proper 12 de maig d'enguany. 

No m'ha estranyat gens l'elecció d'aquesta dona com a possible diputada del nostre Parlament, atesa la seva trajectòria i esperit de treball internacional que va emprendre des de la seva joventut.

Per parlar del llibre, crec que és oportú adjuntar l'entrevista que com he dit,  li van fer a la revista Núvol l'any 2022 i explica amb molt més detall de com i perquè va decidir donar a conèixer la seva experiència per mitjà d'un relat autobiogràfic. Ningú com ella ens explica uns orígens rurals d'una població etíope, on va passar els primers set anys de la seva vida nómada al costat d'una jove mare que com d'altres, va fer tot l'impossible per tirar endavant uns fills mancats de tot tipus de necessitats.

El privilegi de l'adopció a Catalunya li va donar a l'Ennatu les eines necessaries per analitzar la seva situació i reflexionar per dedicar-se de ple a les igualtats de gènere, al racisme, a les diversitats lingüístiques i a fer de pont entre Àfrica i Europa en les seves estades a Kènia i Etiòpia.

En aquest enllaç, es va donar a conèixer amb el seu interessant llibre i crec que val la pena donar un cop d'ull a les respostes que l'Ennatu va donar a la seva entrevistadora

 (végeu)

Unes vivències dures i impactants d'una futura diputada del Parlament de Catalunya.

***

dilluns, 29 d’abril del 2024

Premi Josep Pla 2024 - Jaume Clotet

 El  Premi literari Josep Pla d'enguany ha estat concedit a la novel·la La Germandat de l'Àngel caigut, l'autor de la qual en Jaume Clotet, periodista i llicenciat en història, amb una trajectòria personal força reeixida, ens ha mostrat la seva capacitat de concebre fantasies secretes i diabòliques per mitjà d'una literatura, el gènere de la qual té els seus adeptes, i que serveix per entreteniment als amants de les ciències ocultes per comprendre tot allò desconegut i transcendent.

El llibre creat com una guerra entre el Be i el Mal, és una batalla que no té vencedors ni vençuts. La peculiaritat és que l'heroi-protagonista és un monjo de Montserrat i el seu lloc-tinent en aquest cas és una Mossa d'Esquadra que l'acompanya en les seves aventures amb Satanàs, Belcebú i Belfagor.

Crec que en Jaume Clotet, ha rebut aquest Premi per l'enginy de la trama, creada com un thriller nostrat, irònic i en certa manera original, que tens ganes de saber com es desenvoluparà per deslligar els nusos que va creant. 

Malgrat tot, crec que la novel·la és més apta per un públic juvenil que pot gaudir d'un bon llenguatge, a més d'apunts històrics que mereixen un senyal d'atenció dins del relat força distret i entretingut.

 

***



dimarts, 16 d’abril del 2024

EXPLORACIÓ IDENTITÀRIA - Mohamed Mbougar Sarr

 Com deia en la meva anterior aportació al blog, he acabat de llegir el relat amb el que Mohamed Mbougar Sarr va guanyar el Premi Goncourt 2021, el qual tenia en procés de lectura, després de Pour hommes del mateix autor, el comentari del qual va precedir al present apunt. 

La memòria més secreta dels homes és una novel·la la qual m'ha donat la sensació de ser escrita per ser presentada a concurs, i que va ser la guanyadora amb el mèrit de ser el primer escriptor de l'Àfrica subsahariana que rep el Goncourt des del 1903, la qual cosa posa de manifest la resistència encara existent a acceptar un escriptor africà, entre els referents de la literatura francesa.

Ha assolit un gran èxit de crítica literària i de reconeixement públic. En una de les seves entrevistes ha comentat que s'emmiralla amb l'escriptor Roberto Bolaño, el qual en fa menció dins la seva creació literària. Aquest és un llibre d'una història que conté diverses històries dins un mateix relat, i que comporta navegar vertiginosament per països que han sofert grans tragèdies en diferents moments històrics contemporanis, amb un laberint de personatges que conformen un thriller des de la primera pàgina.

A través d'un grup de joves escriptors, entre ells un de senegalès, l'autor ens introdueix a la vida d'aquests personatges, un dels quals, l'africà de nom Diégane fa un descobriment a París, d'un llibre llegendari "El laberint de l'inhumà" publicat el 1938,  i que el seu autor va desaparèixer en circumstàncies estranyes després de provocar un escàndol en la seva època. Aquest xicot, decideix anar a la recerca del misteriós autor també d'origen senegalès, i a través del fil conductor d'aquesta recerca, es van succeint les històries com un laberint entre Àfrica i occident.

Mbougar Sarr, s'ha  posicionat com un gran escriptor amb només 34 anys i crec que amb aquesta novel·la ha demostrat una gran ambició literària, però com tot llibre, no tots els lectors son receptius de la mateixa manera. A vegades malgrat els Premis i bones crítiques, sempre pot haver-hi alguna ombra que no satisfaci a tots els lectors. Personalment crec que li sobren algunes pàgines (en te 470) i a vegades les seves reflexions personals es fan una mica carregoses, malgrat que és un tema que pugui preocupar com a referent identitari i cultural. Aquesta barreja d'exploració d'identitat i de thriller no ha estat una lectura que en el meu cas, m'hagi satisfet especialment, malgrat reconèixer que és un cant d'amor a la LITERATURA en majúscula.

***

INTRODUCCIÓ DE L'AUTOR:

"Durante un tiempo la Crítica acompaña a la Obra, luego la Crítica se desvanece y son los Lectores quienes la acompañan. El viaje puede ser largo o corto. Luego los Lectores mueren uno por uno y la Obra sigue sola, aunque otra Crítica y otros Lectores poco a poco vayan acompasándose a su singladura. Luego la Crítica muere otra vez y los Lectores mueren otra vez y sobre esa huella de huesos sigue la obra su viaje hacia la soledad. Acercarse a ella, navegar a su estela es señal inequívoca de muerte segura, pero otra Crítica y otros Lectores se le acercan incansables e impacables y el tiempo y la velocidad los devoran. Finalmente la Obra viaja irremediablemente sola en la inmensidad. Y un dia la Obra muere como mueren todas las cosas, como se extinguirá el Sol y la Tierra, el Sistema Solar y la Galaxia y la más recóndita memoria de todos los hombres."

Roberto BOLAÑO,: veure  = Los detectives salvajes


El mèrit de la traducció també és d'Oriol Valls

 

dijous, 14 de març del 2024

ÀFRICA - Mohamed Mbougar Sarr

 Mohamed Mbougar Sarr, escriptor senegalès i format a França, va rebre el Premi Goncourt 2021 amb el llibre "La memòria més secreta dels homes", el qual tinc en procés de lectura, però com a vegades succeeix, comencem la "casa per la teulada" i llegim algun altre llibre del mateix autor, que ha estat la novel·la que m'ha tingut ocupada unes hores recentment d'aquest jove escriptor, que és:

Purs homes. Un relat que quan el comences no el pots deixar, amb una prosa sensible i que s'endinsa en temes durs com l'homofòbia, l'homosexualitat, la hipocresia moral d'una societat, en aquest cas del Senegal, país on la religió musulmana regeix els costums en les relacions socials, i també rebutja amb males maneres a les persones que practiquen l'homosexualitat, o no, però que per la seva defensa, estan incloses en el punt de mira d'aquesta societat on creuen que tots els "mals" provenen del món occidental i que s'han d'erradicar.

Una literatura poètica, la qual descriu amb cruesa unes situacions terribles que al Senegal, han de sofrir les persones atretes pel seu mateix gènere, però que Mohamed Mbougar les sap explicar d'una manera ben construïda a favor de la llibertat. Un conflicte que encara no està resolt en el nostre món.

Penso que és una novel·la esplèndida i que deixa marca, i com ha dit Anna Maria Vilallonga, escriptora i crítica literària, «d’aquelles obres que encara et permeten creure en la literatura A més serveix de denúncia d'un tema tabú d'un país africà, que els que tenen el coratge de desafiar les prohibicions, en paguen les conseqüències. 

Menciono la traducció al català d'Oriol Valls que ja va fer la traducció de la novel·la guanyadora del Gongourt 2021

***

dimarts, 5 de març del 2024

LITERATURA JAPONESA

Un relat senzill que l'escriptora Ito Ogawa ens fa arribar, posant-nos en coneixement d'una cultura que ens és molt llunyana als occidentals i que representa una manera d'entendre la vida del dia a dia, connectada a un esperit subtil d'una petita comunitat japonesa en un barri de la ciutat de Kamakura a uns 50 quilòmetres de la capital. 

Un llibre de detalls que ens presenta uns entorns de paisatges, gastronomia, festivitats heretades d'avantpassats, i costums ancestrals que aquesta cultura mil·lenària compagina perfectament en l'època actual, la qual podem gaudir a través de les paraules d'aquesta autora que ens mostra una idiosincràsia d'una sensibilitat especial, la modèstia d'unes persones que ens omplen d'una pau alliberadora en el seu pas per la vida i que podem arribar a envejar.

Aquesta lectura et fa reviure principalment el valor de l'escriptura epistolar que ja no es practica, el qual la protagonista en fa us com a nissaga d'escrivents d'un antic ofici i que amb delicadesa, escollint paper, ploma, tinta adequada, i paraules idònies, pels escrits que els clients li encomanen a la seva petita i confortable llibreria, sempre preparada per atendre als parroquians que no s'atreveixen a dir les coses en paraules i  busquen ajuda per mitjà de les cartes.

El pas de les estacions en son presents amb tota la bellesa de cadascuna. Un retrat del respecte que els japonesos manifesten per la natura i per cadascuna de les persones del seu entorn.

Una narració sense pretensions literàries i no pretén que els seus personatges tinguin continuïtat, però les històries estan envoltades d'una delicadesa emotiva important.

 

Agraïm la traducció al català de Judith Rodríguez Vallverdú

 

*** 

Satoshi Yagisawa va escriure aquesta seva primera novel·la el 2008, obtenint el premi literari Chiyoda de la qual es va fer una adaptació al cinema el 2010. A casa nostra ens consta una 4a. edició i sembla que va enamorar a més de 100.000 lectors.

Una altra senzilla història costumista, que ens fa valorar l'ofici de les anomenades llibreries de llibre vell, on podem trobar volums antics i interessants a mòdics preus i conversar amb els seus propietaris força preparats per aquesta tasca. 

La majoria de ciutats tenen barris on es pot gaudir d'aquests establiments, Jinbö-chö és el de la ciutat de Tòquio, on està ubicada la llibreria Morisaki  i és on l'escriptora centra l'argument de la seva novel·la.

Malgrat l'èxit que ens comenten d'aquest llibre, en aquest relat no he trobat la guspira que podria haver encès l'interès d'una cultura que ens aportès als occcidentals un fet diferencial, com la que hi vaig trobar en l'anterior novel·la.

He llegit algunes opinions, las quals en discrepo, de que aquesta lectura podria servir com a porta de literatura oriental. Res més lluny d'això. És una història personal d'una noia que se sent perduda per un contratemps emocional i aconsegueix remuntar a través del seu acostament al llibres i a personatges de la seva família. Res diferent de qualsevol guió cinematogràfic de qualsevol indret del planeta. És d'aquelles novel·les que esperes acabar-la per veure si passa res d'important, però sense voler fer de espòiler, ho deixo aquí..... 

El que sí he trobat interessant, és la descripció que en fa de la vida en un barri de llibreries i d'uns locals per anar a descansar, evadir-se, i reflexionar, tot prenent un cafè i gaudir de la companyia d'un llibre si cal

No obstant, sempre es pot extreure alguna consideració important. Crec que la intenció de la novel·lista del que ens vol dir és: malgrat que en la vida tinguem moments foscos i confusos, hem de trobar la manera d'aturar-nos i buscar el lloc on simplement estar en pau amb un mateix.

La vida és així: vas vivint sense saber cap a on vas. Ja ho deia aquell haiku de Santoka: «M’hi endinso, i m’hi endinso, i encara, muntanyes blaves.» (p. 42).


Aquest volum ha estat traduït per Jordi Mas i López, professor de literatura japonesa, traductor d'entre altres de l'escriptor Haruki Murakami

***

Voldria fer esment també, de l'excel·lent disseny de presentació d'ambdós exemplars de l'Editorial Navona amb portades de les artistes Flora Waycott i Elisa Menini,amb els punts de llibre de conjunt.

 


 


dimarts, 20 de febrer del 2024

DIRÉ QUE M'HO HE INVENTAT - Marta Marín-Dòmine

 

És el segon llibre d'aquesta escriptora, al qual li van atorgar el Premi BBVA Sant Joan 2023.

 Despres d'haver llegit la seva primera obra, i parlar-ne en aquest bloc (vegeu) he optat per tornar a llegir aquesta segona, la qual em serà una mica difícil d'exposar la meva percepció, fins i tot després de dues lectures, que de vegades ho haig de fer després d'escrits complicats o difícils. 

Tot i que la temàtica de relació entre mares i filles no té cap secret, el relat que ens fa l'escriptora és francament inquietant i fa remoure moltes consciències.  Penso que malgrat que ens ha dit que és un homenatge a les dones treballadores que no van poder aconseguir els seus somnis per circumstàncies personals, hi ha el tema punyent de les filles que no s'han sentit estimades i incompreses per aquestes mares  que en el seu moment no van trobar el seu espai en la maternitat.

A més d'aquest amor/desamor materno-filial que ens exposa com molt dolorós i trist entre dues persones,  tot el llibre és un exercici de treball literari que Marta Marín ja ens ho va comentar en les entrevistes prèvies a la presentació del llibre que va merèixer el guardó.

També neguiteja el fet que un text tant íntim i colpidor, pugui ser inspirat en la pròpia vida de l'escriptora. Dols, oblits, salut mental, records, infància......

Hem de valorar un treball de filigrana literària, per conduir un text tant dur de sentiments i desitjos indefinits, els quals costen de pair per part del lector.

***

dimecres, 24 de gener del 2024

APEIRÒGON

 És una novel·la difícil, apta per lectors que volen aconseguir un repte personal de comprensió, i amb aquesta percepció, ja veus què ha volgut assolir el seu autor quan va tenir l'encert de escriure una obra com la que va donar a conèixer l'any 2020, i que un any més tard va ser traduïda per Marta Pera al català. Novel·la llarga, 548 pàgines que no es llegeixen ràpid, i que porta el seu temps endinsar-se en el seu contingut, jo diria "novel·la-enciclopèdica", atès que s'ha d'estar amatent a totes les cites històriques que es van esmentant dins un text a vegades difícil de seguir però d'un gran interès en quan a adquirir coneixements sobre la relació Israel-Palestina i de la seva història, i en uns moments en que sabem desgraciadament, com ha esdevingut la situació política. 

Els personatges centrals de la història són reals. Dos homes Bassam, palestí i Rami, israelià. Són amics, els uneix una mateixa desgràcia, haver perdut dues filles en edat escolar en dos atentats, el quals van donar el seu vist-i-plau a l'escriptor Colum McCann per escriure les seves històries, les quals van ser envoltades de referents històrics, i literatura poètica que ajuda a digerir una tragèdia viscuda i un procés de dol que es converteix en una gran amistat, però que no deixa de ser dolorós. 

És difícil parlar-ne i transmetre tot el que l'escriptor ens ha volgut explicar amb les seves paraules i fets d'una gent que ha de viure en circumstàncies especials, ja que conté molts valors personals i situacions complicades en les seves vides. Uns homes que viatgen fent conferències explicant les seves realitats per crear grups d'opinió. 

Trobem també moltes referències a les tradicions i forma de viure de les dues comunitats, tant musulmanes com jueves, i el difícil encaix d'ambdues, difícils però no impossibles. Ens ho van demostrant els dos amics al llarg del seus camins en paral·lel, pels periples dels seus països.

A la part final del llibre, l'autor mostra el seu agraïment a tota la gent que li ha obert les portes generosament en la tasca de confeccionar el llibre, que no són poques, i que com manifesta ell mateix, "és una novel·la híbrida, amb un nucli inventat, una obra de narrativa que, com tota la narrativa, entrellaça elements d'especulació, de memòria, fets i imaginació"

Per acabar aquest apunt, voldria deixar constància de la conversa de l'autor Colum McCann en l'espai de Debat del CCCB l'any 2021, que va parlar sobre la novel·la i que val molt la pena de visualitzar i d'escoltar, a més es pot gaudir de la traducció simultània en català. VEGEU I ESCOLTEU.

 

***




divendres, 5 de gener del 2024

La vall de Los Pedroches

Vam acabar l'any 2023 visitant la Vall de Los Pedroches. Aquesta vall al nord de la província de Còrdova a Sierra Morena, no és massa coneguda en el nostre petit país, si no és que hàgim conegut algú que hagués emigrat a Catalunya en els anys 60 del segle passat procedent d'aquell indret i la descendència del qual ja s'ha integrat perfectament dins el principat.

Avui dia gràcies al desplaçament ràpid de l'AVE, les distàncies s'escurcen i els llocs queden més al nostre abast. Així doncs podria dir-se que en un tres i no res es pot gaudir d'un lloc nou pels que vivim tocant la costa mediterrània, que té un encant especial, un ecosistema d'una natura poblada d'alzines, pinedes, i rouredes, amb unes deveses que donen aixopluc a cavalls, ovelles, vedells, i porcs de raça ibèrica que s'alimenten de glans que els ramaders engreixen per gaudi del nostre paladar.


Interessant conèixer un lloc que la mà de l'home ha aconseguit cuidar i netejar uns espais amb camins que servien de pas de Castella a Andalusia i que com el seu nom indica, Pedroches ve de "pedra". Aquells homes que van anar poblant i formant aquells pobles, amb la ramaderia cobrien les seves necessitats. Amb el temps el seu treball i amor a la terra, han aconseguit unes deveses que constitueixen un patrimoni envejable, amb el qual el visitant es queda astorat. 


Malgrat que els seus habitants pertanyen a la província de Còrdova, la seva cultura procedeix i es consideren més afins a Extremadura i a les terres castellanes de Ciudad Real, confrontants a la vall. Fins i tot l'accent andalús és diferent a la de la ciutat de Còrdova que és a 45 minuts de cotxe. La cultura gastronòmica, i els costums també s'allunyen del típic flamenc, suplint-lo amb el ball de "la jota" més d'acord amb la tradició castellana. 

En breus trobades, hem pogut constatar en els seus pobladors, el grau de pertinença i fidelitat que demostren a una terra dura que han treballat durant segles i que la mateixa naturalesa els ha retornat amb uns productes que son valorats arreu on han donat a conèixer.  Persones que porten en els seus gens, uns valors d'afany de superació i coneixement del terreny que han rebut dels seus ancestres, i que actualment saben transmetre perfectament a les noves generacions. 

Considero un privilegi haver pogut conviure, encara que breument, uns dies amb aquestes persones d'una gran generositat envers nosaltres els forasters que els visitàvem per primera vegada, realment interessats en la seva idiosincràsia personal.


***