dimarts, 1 de juny de 2021

La riera de Cassoles

 Durant els dies de confinament per la pandèmia, qui més qui menys ha fet recerques fotogràfiques personals per recordar indrets de vacances passades i rememorar viatges o excursions. Per mitjà d'aquestes fotos, hem constatat els canvis que han sofert els llocs visitats que recordem d'una determinada manera i que el pas del temps i la vida de la gent ha fet canviar. Només 50 anys també han fet al nostre barri molt diferent, com molts altres barris de la ciutat.

 L'antic municipi de Sant Gervasi agregat a Barcelona el 1897, el creuava una riera, La riera de Cassoles, la qual va ser transformada en Avinguda i va ser anomenada Avgda. Prat de la Riba entre el 1931 i 1939. Després del 1939 va passar a ser "Avenida del Principe de Asturias" en castellà i amb la normalització el carrer va ser conegut en català com Avgda. Príncep d'Astúries. L'any 2016 es va constituir una plataforma veïnal amb l'associació de veïns del Farró i diversos partits polítics, per reivindicar el nom de Riera de Cassoles, el qual fou aprovat el 2018 amb la conseqüent obra municipal que va ser l'eixamplament de voreres, arbrat i circulació més agraïda. 

Com deia al príncipi, navegant per la xarxa vaig trobar una curiosa fotografia, que em va cridar l'atenció, de la Riera de Cassoles de l'any 1931, 



Evidentment, constatem que els temps han canviat en 90 anys.


***

dissabte, 22 de maig de 2021

Kaouther Adimi

Kaouther Adimi és una escriptora algeriana i francesa d'adopció. La seva estima per la terra on va néixer ens ho demostra en els dos llibres que ens han arribat traduïts al català per l'Anna Casassas i que han merescut una bona acollida a les nostres llibreries, després d'haver aconseguit comentaris elogiosos per diversos referents de la literatura francesa i catalana.

En aquest relat amb el títol: 

Les nostres riqueses (Una llibreria a Alger), la autora ens explica com Edmond Charlot va obrir l'any 1936 amb pocs mitjans una llibreria a l'Alger per instaurar un espai cultural que va ser referència revolucionària dins un país convuls.

Per mitjà de la història que ens explica, barreja de passat i present, realitat i ficció, ens dóna a conèixer una ciutat mediterrània, amb tots els seus atributs que fa que el lector imagini com són els seus carrers costeruts, els mercats, les seves places i la seva gent que va lluitar per desfer-se del colonialisme francès.

Aquesta barreja de passat i present, se'ns presenta intercalant el temps actual on l'any 2017 un estudiant rep l'encàrrec de buidar l'antiga llibreria que s'ha de convertir en una botiga de bunyols. A través d'un quadern que reflecteix un diari de l'antic propietari, anem seguint la trajectòria de la llibreria, els seus personatges, els maldecaps per tirar endavant un projecte, les censures i els primers textos d'escriptors que van desafiar la censura com va ser Albert Camus.

Vindrà un dia que fins i tot les pedres cridaran per la immensa injustícia comesa contra els homes d'aquest país... Jean Sénac - Carta d'un jove poeta algerià a tots els seus germans.

Aquest llibre va obtenir el premi Renaudot des Lycéens i el premi de l'Estil 2017, va ser seleccionat per l'acadèmia del premi Goncourt 2017, i puc dir que no se'n té prou amb una sola vegada que es llegeixi.

***

L'altra història que aquesta escriptora ens presenta és:

Pedres a la butxaca, també traduïda Per l'Anna Casassas. Aquest llibre va merèixer Menció Especial del Premi Llibreter 2019, guardó ben merescut i també, igual que l'anterior, sentint la necessitat de tornar a llegir-lo una segona vegada.

El títol és pot interpretar com una metàfora de la motxilla cultural que tots portem al damunt. Malgrat les intencions personals de deixar enrera alguna de les maneres de com hem rebut l'educació, sempre ens queda aquest pòsit difícil d'oblidar. Segons diu Sophie Joubert, L'Humanité: "Discret homenatge a Virginia Woolf, que es va suicidar ofegant-se amb les butxaques plenes de còdols"

Kaouther Adimi ens torna a parlar dels seus orígens per mitjà d'una jove algeriana establerta a París. La insistència telefònica de la matriarca de la necessitat de que les dones optin pel matrimoni, fa que reapareixin dubtes i sentiments contradictoris a la filla, la qual s'ha convertit en una persona autosuficient i ben posicionada sense necessitat aparent d'un home a la seva vida.

El relat està construït en primera persona, i la ingeniosa habilitat de l'escriptora en descriure els pensaments i fets de la protagonista, sofrint les contínues trucades maternes d'obstinació pel seu estat civil i de control personal, que comporten moments significatius, ens fa veure situacions molt evidents de diferències generacionals i culturals les quals la mateixa narradora ens els mostra, rememorant una infantesa llunyana entre revolta i nostalgia, i destacant la dificultat de fer-se gran abans d'envellir.

Crec que aquesta jove novel·lista en la seva segona novel·la, es consolida com una bona escriptora que té coses a dir, i esperem ja un tercer volum per gaudir de la seva literatura.

***

dijous, 6 de maig de 2021

Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

 Enguany no podia deixar d'homenatjar en el meu blog, la guanyadora del 53è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la Maria Barbal. Aquesta escriptora és la que amb la seva trajectòria literària, ha estat escollida per formar part de la sisena dona mereixedora d'aquest premi, el qual des de l'any 1968 va ser creat per atorgar-lo anualment a les personalitats de la nostra cultura, i que enguany ens ha volgut complaure amb la seva darrera novel·la aconseguint el Premi Josep Pla 2021:

Les bones escriptores no són per les  històries que ens expliquen que a vegades les podem titllar de cotidianes, però ho son per la manera com ens les expliquen i el missatge que ens volen transmetre.

Aquest és el cas de Tàndem. Un relat que no és original però que ens fa pensar als que ja estem a la tardor de la nostra vida, de moltes actituds que hem d'afrontar de manera diferent de com ens havíen educat. 

Maria Barbal ens anima a pedalar acompanyats, per aconseguir que fets rutinaris esdevinguin petits moments de felicitat i de llibertat per viure plenament. 

La novel·la consta de cinc capítols. En els dos primers ens presenta els dos personatges principals individualment, i en els tres restants els vincles que van consolidant-se entre ells, a través del coneixement mutu i d'una  relació que sembla que pugui donar fruits malgrat les boires que van enterbolint les seves vides.

Remarco un paràgraf que he trobat genial de com defineix una situació complicada d'interiorització d'un sentiment:

El mot orgull, com un carràs de raïm lluent, pesant, amb grans podrits al mig, d'aquells que no es veuen, havia empastifat el sentits d'Elena, li havia travat l'estómac juntament amb la paraula. Fins que es va empassar el suc i en volia escopir les pells.

Una novel·la lleugera, bonica, deliciosa, que es deixa portar per la vida i que guareix en moments d'incerteses.

***

No està de més parlar de Pedra de tartera, el gran èxit de l'escriptora amb el qual va obtenir el Premi Joaquim Ruyra, 1984 i Joan Crexells, 1985.

Aquesta novel·la que val la pena rellegir-la de tant en tant, ens apropa al llenguatge pallarès i a la gent senzilla de muntanya, principalment les dones que van patir dificultats familiars, patir una guerra civil i van haver de tirar endavant la família i adaptar-se a estils de vida diferents, ja des dels primers anys de joventut.

La protagonista que a la vegada és narradora de la història en primera persona, ens transmet la seva vida i els seus sentiments durant totes les 125 pàgines de l'escrit. Un dels llibres més bells sorgits del talent de l'escriptora.

Va ser la primera novel·la de la Maria Barbal, amb gran èxit de crítica i públic i traduïda a diversos idiomes.

En aquests instants que vivim moments d'incerteses, cal avaluar i mirar enrera a través també de la literatura, d'unes èpoques de penúries i sofriment que algunes dones van haver de patir durant la primera meitat del segle XX.

***

dimecres, 28 d’abril de 2021

Coincidències possibles



"Sovint he sentit explicar una cosa i dir: "No es possible", per descobrir menys d'un any després que en algun lloc havia passat de debò"

ISRAEL BASHEVIS SINGER 

(escriptor polonès-americà de llengua ídix (1893-1944)


Amb aquesta cita comença el llibre d'Erri De Luca titulat IMPOSSIBLE. Aquesta novel·la defineix una vegada més la personalitat del seu autor novament fent un cant a la llibertat .

Erri De Luca sempre ha estat un escriptor de gran qualitat literaria,  ja son uns quants llibres els que he llegit i vaig constatant que és un home fidel als seus principis de compromís polític, i fent un cant sempre a la natura i a la llibertat.

En aquesta obra, l'autor ens vol fer veure com en un moment, la vida et pot canviar fent que allò impossible esdevingui realitat. La història comença quan un home en solitari surt a la muntanya, la qual cosa fa sovint, per sentir la immensitat de la natura, quan se n'adona que una persona l'avança en el camí i desapareix en un accident. Quan avisa a emergències és acusat d'homicidi atès que descobreixen que el difunt era un antic company de lluita revolucionària.

Tot el relat es basa en diversos dies d'interrogatori de preguntes i respostes per part del fiscal i de l'imputat, que ens mostra l'enfrontament de dos punts de vista: el d'un home de lleis que parla en nom de l'Estat i el d'un home que té les seves pròpies lleis de la natura. Un diàleg interessant que fa impossible evidenciar una trobada premeditada per perpetrar un accident a la muntanya.

Per suavitzar aquest tema tant punyent de sondeig per esbrinar la veritat, els capítols es van combinant en cartes que el protagonista va enviant a la seva estimada desde la presó. Amb aquestes cartes el lector recupera l'alè de la tensió que li va produint aquest interrogatori que sembla no tenir fi.

Una novel·la que l'autor continua parlant dels seus grans temes, natura, llibertat, amor i compromís social.

Amb una excelent prosa traduïda al català per l'Albert Pejó, el qual fa sis o set anys ja li vaig agrair que em regalés un llibre d'aquest escriptor, i ara novament li desitjo que segueixi, amb aquesta tasca tant interessant de traduir-nos aquestes joies literàries.

***


divendres, 23 d’abril de 2021

Oda a Sant Jordi

 


Sant Jordi et transporta a uns records vius com:

la il·lusió de la primera rosa,
la primera passejada de primavera d'un infant dins un cotxet,
el verd de les fulles tendres dels plàtans de la Rambla,
l'entusiasme col·lectiu dels preparatius per fornir aparadors, d'un dia molt especial,
les roses obsequiades pels companys de feina, i de la persona estimada,
les dedicatòries personals en els llibres de regal,
un dia feiner amb apariència festiva, 
piuladissa de falciots,
olor de flors de primavera, i de xocolata amb melindros,


i ... l'alegria immensa d'un dia carregat de simbolismes, que any rera any l'esperem amb anhel, desitjant que el sol llueixi damunt nostre, per deleitar-nos amb la seva escalfor en aquest 23 d'abril.



FELIÇ DIADA




***


dilluns, 19 d’abril de 2021

Oasi inexplorat?

 Tothom crèiem ingenuament en l'oasi català durant la transició espanyola després de la dictadura franquista, fins que agosarats periodistes i escriptors, han anat estirant fils d'un poder soterrat, els quals, amb el temps, han anat sortint a la llum per mitjà de recerques puntuals de personatges que sabien moure aquests fils del poder. Un d'aquests escriptors ha estat en Jordi Amat amb el seu llibre :


El peculiar personatge protagonista d'aquesta biografia, Alfons Quintà, malgrat sembli un individu sortit d'alguna història de crònica negra, va ser en aquells anys, un important periodista que va saber persuadir al món polític i social, a través de tràfic d'influències, conreades de ben jove acompanyant al seu pare que va ser xofer de l'escriptor empordanès Josep Pla.

La seva trajectòria ha estat molt ben documentada i explicada en aquest llibre que Jordi Amat ha dedicat força temps a esbrinar totes les misèries soterrades de la política d'uns anys que, com he dit, imaginàvem com una bassa d'oli, les quals potser ens han sorprès, malgrat que ja coneixíem algunes de les anormalitats extravagants en quan a la personalitat d'aquest periodista-advocat, doncs havien anat trascendint publicament, fins arribar a l'assessinat que va perpetrar a la seva ex-dona i el seu suicidi posterior, i que va torbar l'opinió de les persones que en certa manera el coneixíem.

A través del llibre, Jordi Amat ens ha presentat un personatge inquietant ja des de ben jove, i amb actituds anòmales envers la gent que l'envoltava. Persona intel·ligent i seductora que va arribar lluny i va desenvolupar càrrecs importants dins el Govern català del moment. A més, val la pena la lectura del llibre per constatar els afers polítics que s'esdevenien durant la Transició a Catalunya, i la influència que mantenien periodistes a través de la premsa, industrials del poder financer espanyol, partits polítics i per descomptat l'afer Banca Catalana.

Hem d'agrair aquest treball d'investigació per treure'n les oportunes conclusions i per dissipar moltes ombres d'uns anys que ens han precedit, de foscor informativa.

***


dissabte, 10 d’abril de 2021

Confiant en la recuperació dels nostres vincles


Ens ha tocat viure una etapa d'espera constant mai prevista en la nostra societat en la que crèiem estar per damunt del bé i del mal. Els mesos van passant i aquesta espera es fa feixuga, malgrat que reviu l'esperança de la vaccinació de grup, i confiem que ens farà en breu tornar a veure la llum que restava apagada, i ara sembla que comença a fer pampallugues positives. 

Aquests mesos sense contactes personals, han servit per reflexionar i analitzar els nostres vincles amb la societat i de com ens és de necessari recuperar aquests lligams ara allunyats del nostre dia a dia. Tornar a recuperar aquelles converses entre amics i debatre qualsevol tema, és el que més trobem a faltar dins d'aquesta pandèmia.

He pensat molt amb els exiliats, que han deixat tots els seus vincles lluny, i amb la incertesa,  sense calendari, de quan podran tornar al lloc dels seus orígens, refer la vida i restablir tot el que ha estat truncat d'un dia per l'altre.

Interessant ha estat llegir la publicació de l'intercanvi de cartes entre l'Anna Murià i Mercè Rodoreda, durant l'exili que van patir aquestes dues intel·lectuals catalanes després de la Guerra Civil (1939-1956) . Dones que van deixar familia, marit i  fill (en el cas de la Mercè Rodoreda). Un exili dur, marcat per la fugida d'una guerra civil i sense voler, anar a raure al mig d'una Guerra Mundial. 

La trajectòria d'aquest recull de cartes intercanviades, ens l'explica en el pròleg la Blanca Llum Vidal i la Maria Bohigas, sempre a l'aguait d'oferir literatura interessant a la vegada que històrica, per ajudar als lectors a entendre episodis d'una realitat molt crua de la gent molt propera, que va haver de prendre decisions personals i patir en la seva persona tota mena de penúries.

L'any 1985 l'Anna Murià amb més de 80 anys, va ser entrevistada a Terrassa per Mari Chordà i Isabel Segura, en el seu domicili on va viure després de la seva tornada de l'exili, i el resum de la entrevista també està publicada en aquest volum, on explica la seva amistad amb la Mercè i el camí recorregut en el seu periple d'exiliada.

Una part també important del llibre és en el capítol final, on l'any 2016, Margarida Puig, la nora de Mercè Rodoreda, explica la seva relació amb la mare del seu marit, arran de la visita en una clínica de Girona l'any 1983, on la Mercè va estar ingressada afectada per un càncer de fetge terminal. Amb molta cura ens dóna a conèixer de primera mà, el caràcter i maneres d'una dona que és un referent internacional de la literatura catalana contemporània.

***



dilluns, 22 de febrer de 2021

Rebomboris i bullangues

 

S'ha fet córrer molta tinta amb les revoltes socials de Catalunya de meitats del segle XIX,  les espurnes de les quals es fan evidents a la ciutat de Barcelona amb els descontentament de la població. Ara estem vivint un altre episodi de protestes al carrer, que s'estan repetint fa sis dies, iniciades altra vegada desde Catalunya, que com diu l'historiador J.B.Culla, els catalans posseïm l'ADN d'agitacions populars,  les quals ara s'estan fent extensives a algunes ciutats d'Espanya. 

El canvi que ha suposat per la gent els confinaments pel COVID-19, la manca de perspectives laborals dels joves, la pèrdua de valor adquisitiu pel tancament d'empreses, han fet esclatar una ràbia continguda que era d'esperar, després d'un periode que, a més,  ha coincidit amb una involució de repressió estatal de llibertat d'expressió.


Ahir pensava que els que som grans i hem viscut moltes mancances de llibertat individual, ara mirem des del nostre balcó privilegiat del sofà de casa, com en els carrers s'encenen les fogueres i els nostres joves descarreguen les seves ires contra tot el que representa el sistema que els ha pujat. 

Aquests desenganys que ens han proporcionat els nostres representants polítics, ens afecten a tothom, i no és estrany que després de tants anys de democràcia encoberta, el poble obri els ulls i vulgui fer-se sentir d'una manera poc ortodoxa. La pancarta d'ahir al vespre: NOS HABEIS ENSEÑADO QUE SER PACÍFICOS ES INÚTIL, fa pensar en les nostres grans manifestacions independentistes del 11 de setembre en les que no s'havia llençat ni un sol paper a terra. La violència engendra violència, però el diàleg no arriba i el ser humà es torna primitiu com una civilització no evolucionada, quan es coarten els seus drets fonamentals.


***

dimecres, 23 de desembre de 2020

Nadal - 2020

 

Roberto Ferruzzi
1896


Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d'infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M'han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.

VIDA (Lluís Llach) frag.


BON NADAL 2020!!

***

dissabte, 3 d’octubre de 2020

Primers dies de tardor - Canto jo i la muntanya balla

 Un estiu estrany el d'enguany. Al bell mig de la pandèmia, la resilència ens ha acompanyat en un compàs d'espera i amb control rigorós de trobades o sortides, que mai haguéssim imaginat que hauríem viscut. 

Una companyia gratificant han estat les xarxes socials, els programes amb stream view, les plataformes televisives i les lectures.

Vaig comprar aquesta novel·la per obsequiar-la i evidentment no he pogut estar-me de la seva lectura. Imaginava que podria agradar a la seva receptora coneixent la seva sensibilitat, però abans volia constatar-ho personalment atès que no havia tingut ocasió de llegir cap comentari al respecte, però la garantia d'una setena edició, i guardonada amb el 4rt.premi de llibres Anagrama del 2019, fullejant el contingut no vaig dubtar en la seva adquisició.

Irene Solà, aquesta jove escriptora ens fa entrar en un món d'alta muntanya, amb tota la poesia que es deriva de les llegendes, creències, fantasmes, realitats humanes de les persones vives i mortes que han deixat petja en uns indrets de vida dura i supervivència, algunes de les quals han volgut començar de nou buscant refugi en aquest hàbitat fronterer entre Camprodon i Prats de Molló.

Els capìtols es van entrellaçant emmig de relats en els quals prenen la paraula trompetes de la mort que parlen del cicle de la vida, cabirols que ens donen a conèixer la seva por quan perden la família per la persecució de l'home, la gossa que comenta el seu estat d'ànim quan salta pels horts, etc. Tot un repte d'una prosa poètica que la novel·la va introduint en les seves pàgines i que ens apropa a la natura emmig d'un argument dur de tragèdies familiars no exemptes de sentiments per a la redempció.

Hi ha un capítol preciós, del pagès poeta, que dedica poemes a les persones del seu voltant, i en composa un per a ell mateix:


 

L'autora en una nota final ens comenta l'origen de la seva inspiració novelística, arran de la lectura de diferents publicacions. Un capítol dedicat a Llegendes de bruixes i dones d'aigua "judicis per bruixeria Catalunya (segles XV-XVI)," memòries de l'exili republicà, "La tragèdie espagnole, sur la frontière des Pyrénées", "El dia de l'ós Joan-Lluís Lluís, etc.

Definitivament, una bona adquisició per fer feliç a una amiga.

                                                                               ***


dissabte, 26 de setembre de 2020

BOULDER - Roca solitària

 No he llegit PERMAGEL, la novel·la d'èxit de l'Eva Baltasar, però per entrevistes i manifestacions de la pròpia autora,  aquest nou relat que amb el nom de BOULDER (roca solitaria) ha tret a la llum, està relacionat amb l'anterior, com a segon volum del projectat tríptic que rematarà amb amb el nom de MAMUT. 

El desig de llibertat i soletat que ens vol mostrar l'escriptora a través del llibre, és la creació d'un personatge femení, que ens fa participar en primera persona, dels seus pensaments íntims, dubtes i flebeses durant tota la novel·la, com si fos una confessió a uns amics imaginaris, als quals va explicant la seva vida que va afrontant dia a dia, a la recerca d'ordenar-la, motivant-la a fer-ho a milles lluny dels seus orígens barcelonins.

Això fa que buscant aquesta soletat, s'enroli en un mercant per fer de cuinera, en una cuina molt petita per poder-hi treballar sola. Així comença el seu periple de port en port per la costa xilena i ens farà participar durament d'una vida buida fins que trobi a la parella femenina de procedència islandesa, que li farà canviar aquesta vida, i els seus projectes.

Es trobarà immersa i lligada amb aquesta persona que començarà per canviar-li el nom, perquè no li agrada, a més d'altres conviccions. Li diu que l'anomenarà BOULDER, doncs creu que s'assembla a les grans roques solitàries que hi ha al sud de la Patagònia, peces del món que van sobrar després de la creació, aïllades, exposades a tot. Ningú sap d'on vénen. Ni elles ho entenen, per què no es desgasten i per què si estan.

Foto manllevada d'Internet: Patagònia


Només amb 145 pàgines, el relat et fa viure part d'una vida profunda de parella de més de 10 anys, amb una dura problemàtica de valors personals relacionats amb una parella de dones, la decisió d'una gestació assistida, la maternitat i el sexe lèsbic. 

La poètica que impregna tota aquesta novel·la, és d'una gran qualitat literària, per aquest motiu, la narració dels encontres íntims de les dones, ofereixen jocs de paraules ben estructurades i moments d'intensitat que arriben a ser d'una eròtica descriptiva molt potent, la comunicació de la qual, potser pot ferir la susceptibilitat d'alguns dels seus lectors/es, que no esperaven aquestes manifestacions.

Eva Baltasar és una escriptora que ha rebut guardons per diversos poemaris i tè un do per reflectir aquesta poètica en el relat que comento, i imagino que també aquesta creativitat es deu fer present en l'altre llibre que desconec. La seva prosa és inmensament poètica, i la vitalitat dels seus paràgrafs força descriptius de les situacions que es van fent presents en tota la narració. La creativitat en aquestes descripcions les trobo d'un valor excepcional, per exemple com defineix la sang, amb motiu d'una analítica:

La sang, delatora detestable. Et manté viva amb una condició: la transparència. La sang et recorre de puntetes, silenciosa, és la serventa espavilada amb accés a totes les cambres, ho sap tot de tu. I quan se li demana, n'informa. No es pot confiar en el cos, és massa primari, massa feble. Només la ment pot consolar-te de les seves traïcions. No té bandera que no sigui la de la llibertat, formada amb els ossos de la veritat i la mentida sobre negre, encreuats. La sang no respecta res. 

Poca cosa més puc afegir. És un llibre que s'ha de llegir posant atenció als raonaments personals i reflexionar-hi, per poder fer-ne les oportunes valoracions.


***