¿Qui et penses que ets? Alice Munro

 Un llibre per llegir l'estiu. Sempre ve de gust la literatura d'ALICE  MUNRO. Aquest llibre no és d'històries curtes ni de contes, és una novel·la amb tots els ets i uts, on ens descriu la vida d'un personatge femení, la Rose provinent d'una família humil d'un poble de mala mort ubicat a la provincia d'Ontario. 

Aquesta escriptora Premi Nobel 2013, sempre ha estat interessada en descriure persones amb mancances personals d'origen provincià, degudes a l'educació rebuda en un entorn familiar de manca de sentimentalisme. 

En el cas de la Rose, protagonista del relat, aquest provincianisme la fa fracassar en l'intent d'encarrilar la seva vida lluny del poble d'origen. La manca de llibertat personal en que es va trobant fa replantejar-se la vida a través dels anys i començar de nou diverses vegades, amb noves relacions, ubicacions i nous treballs en diferents ciutats del país. 

De totes maneres la seva trajectòria la torna al poble, no per voluntat pròpia, però on troba que res és igual de com el va deixar. Les seves reflexions són dignes de acabar una novel·la d'una escriptora com Alice Munro sempre disposada a descriure l'educació sentimental de dones dependents i necessitades de llibertat.

No cal que digui que la prosa d'Alice Munro és excelent. També tornaré a mencionar la seva traductora la Dolors Udina, (aquí), com vaig fer en el meu altre apunt de l'any 2017 en referencia a un altre llibre d'aquesta autora (vegeu).

 

***

Postals de vacances

 

Fa décades que no havia rebut cap postal de vacances. Potser encara per Nadal m'arribava alguna d'un familiar del Canadà. Enguany oh sorpresa! i alegria hem rebut des de França una dels néts i fills la qual cosa per descomptat, ens ha fet molt feliços.

La meva relació amb la tramesa de postals va ser molt viscuda en la meva adolescència i ben entrada la joventut. La fal·lera per escriure des de sempre, ha estat una afició des de l'època escolar. Aquesta afició d'intercanvi de cartes entre corresponsals potser la vaig adquirir del meu pare que n'era molt entusiasta i es va poder entendre i a relacionar-se per mitjà de l'esperanto, amb molta gent d'Europa, Estats Units i també del Japó, quan només tenien el mitjà epistolar per comunicar-se i així va poder conèixer costums de diferents països que potser mai trepitjarien. 

En el meu cas també les postals va ser un complement i objecte de col·lecció. En vaig aconseguir centenars omplint caixes de molts indrets, tant d'Espanya com d'altres continents. Aquest mitjà em va donar també ocasió de relacionar-me amb joves d'altres llocs, els quals ens semblaven inabastables, i així  intercanviàvem costums i vivències diferents. Aleshores els joves teníem poques ocasions d'intercanvi personal, això va ser-ne també un bon motiu, a més de fomentar l'escriptura i comprensió lectora. Recordo el carter trucant a la porta, llegint-me el remitent i la il·lusió de saber quí responia a les cartes enviades.

Enguany la il·lusió ha tornat quan hem rebut una postal entranyable de dos petits de primària.

 

***

Joan-Lluís Lluís

 L'any 2019 ja vaig parlar de Joan-Lluís Lluís en aquest blog (vegeu) i del privilegi que vam tenir de poder intercanviar impressions amb una persona aparentment senzilla, però tant cultivada literàriament. De la seva personalitat en vaig parlar una mica en l'enllaç que menciono.

Club Editor ha publicat recentment la primera novel·la que Joan-Lluís Lluís va escriure l'any 1993. Aquest escriptor del qual he llegit ja quatre llibres és un referent català del Rosselló, nascut a Perpinyà i immers en la literatura catalana des de molt jove, per les seves arrels a la Catalunya sud. És un escriptor amb una força narrativa espectacular i molt creatiu en les seves històries. Les seves obres són èpiques, utilitza també ucronies i metàfores, i les seves narracions van sempre a la recerca de la llibertat.

 

ELS ULLS DE SORRA, és un relat molt dur, de principi a final, sobre la guerra d'Algèria i el colonialisme francès. Per no repetir-me, enllaço (aquí) la crònica que en fa Club Editor. Com sempre, la prosa és d'una excel·lència digna d'un escriptor que mereix tots els elogis merescuts.

L'altre novel·la d'aquest escriptor també amb una força creativa que val la pena llegir és:

 

JUNIL a les terres dels bàrbars. No n'havia fet esment en aquest blog però ja fa temps que em va apassionar la seva lectura. Res a veure amb l'anterior relat. És d'aquells llibres que mereix una relectura per subratllar-ne amb atenció alguns paràgrafs. Va rebre quatre premis literaris importants. Aprofito també d'enllaçar (aquí) l'escrit que va publicar el seu editor en relació a aquesta novel·la, que val també la pena de donar-hi un cop d'ull.

No oblidem que a més d'escriure relats, l'autor és poeta i traductor de Voltaire i Celine, segons consta en les seves biografies.

***

 

 

Tirania patriarcal - La Malnada

 En aquests darrers anys en que la violència masclista ha sortit a la llum, gràcies a la valentia d'algunes dones decidides a denunciar aquests actes per tenir ja lleis que emparen fets violents, malgrat que el rol del masclisme encara no ha estat superat per la nostra societat, ens arriba traduïda al català per Pau Vidal,  una novel·la de la escriptora italiana Beatrice Salvioni, publicada per Edicions del Periscopi amb el títol: La Malnada

Els fets tenen lloc al nord d'Itàlia a la ciutat de Monza a la regió de la Llombardia, l'any 1936 en ple feixisme i amb el Duce com a guia del país obligant a la salutació romana a tots els actes, incloent-hi la de cada matí als infants com adoctrinament a les escoles amb himnes patriòtics al davant del seu retrat.

Dins d'aquest context es desenvolupa la història de dues nenes de dotze anys de diferents classes socials. Una procedent de la burgesia i l'altra de classe humil amb un magnetisme salvatge i amb una saviesa adquirida al carrer amb altres companys de correries, que amb el sobre nom de Malnada és coneguda a la població no exempta de prejudicis i supersticions.

Les dues nenes comencen una amistat que farà que generi un gran poder contra la tirania patriarcal i esdevingui una aliança ferma fins i tot contra la violència contínua que té lloc a les seves vides. 

La novel·la conté tot el que es pot esperar d'una societat feixista, amb les hipocresies dels adults, la supervivència dels desafortunats, les misèries d'una guerra italo-etiope (veure...),  la propaganda de la qual, no deixa d'aparèixer en diversos moments del relat, per mitjà de megafonia pública i que també fa reflexionar a les noies protagonistes de la història les quals  indirectament hi estan involucrades. 

"Prega i treballa per la pau, però prepara el teu cor per a la guerra. Passar l'escombra per casa també és una manera de servir a la Pàtria. La dona és la primera responsable del destí d'un poble." 

Hi trobarem també violacions, agressivitats, abusos i moments d'alta tensió a nivell de thriller, però el poder que dóna una gran amistat femenina amb conceptes clars del què significa el coratge, és el què hem de sostreure que ens vol mostrar la seva autora.

No m'agrada fer de spoiler dels arguments literaris, ja que crec que el més important és analitzar el que l'autor ens vol manifestar en el relat i per això només diré que l'escriptora ha utilitzat tota la força que li donen les paraules per descriure uns personatges i un ambient, que sembla que els puguem veure i tocar a través de les pàgines. Penso que res a veure amb Elena Ferrante, que en vaig parlar el 2016 (veure...) malgrat que també siguin dos personatges femenins.  Llegir a Beatrice Salvioni és gaudir d'un llenguatge preciós, amb la impecable traducció de Pau Vidal. 

Com apunt final diré que La Malnada ha estat la primera novel·la de Beatrice Salvioni, traduïda a més de 30 llengües. Prèviament l'autora va ser guardonada amb altres obres amb el Premi Calvino de contes i el Raduga a més de finalista del concurs 8 x 8 segons consta en la seva biografia.

 

***

SANT JORDI 2023

 

 

Sant Jordi-Teseu, Josep Maria Subirachs, 1976

Palau de la Generalitat

 

Avui no pot mancar un apunt de Sant Jordi, la nostra Festa Nacional de llibres i roses, i que es pot dir que gairebé ja és internacional, doncs any darrera any l'anem celebrant en el nostre petit país, i que els nascuts a la postguerra, ens aporta nombrosos records d'aquesta festivitat, potser des de la nostra joventut quan encara podíem passejar per les parades de les llibreries al carrer sense empentes, però amb menys poder adquisitiu.

Enguany és diumenge, i a Barcelona s'han tancat carrers de l'eixample per poder absorbir les allaus humanes de passejants i tafaners que busquen on s'han ubicat els seus autors de referència, per anar a fer cua i aconseguir una signatura en el llibre comprat.

Aquesta dinàmica es va repetint, i malgrat que ara gairebé Sant Jordi ja comença amb molts dies d'antelació, amb taules rodones, d'editorials i escriptors, constatem que els efectes comercials no tenen aturador, i hem d'anar estriant el gra de la palla per trobar el llibre que s'adeqüi a les nostres preferències.

Sens dubte és un dia especial, del que podem estar-ne orgullosos del ressò que té arreu, sigui de l'ordre que sigui,  i que pocs esdeveniments populars relacionats amb la nostra cultura han arribat a creuar fronteres.  

 

 

***

Contrast climàtic entre 2023 i Embassament 13

 Enceto l'any 2023 amb la darrera lectura amb la qual vaig acabar el 2022. Un llibre recomanat ja fa uns tres anys, el qual manté una vigència literària molt intel·ligent i m'ha sorprès el contrast que representa a nivell argumental d'uns embassaments plens amb pluges abundants, amb el període de sequera i manca d'aigua que malauradament sofrim actualment. Un fet diferencial que fa pensar de com el canvi climàtic està afectant el nostre entorn. 

El fil conductor de la novel·la és la desaparició d'una noia de 13 anys, en un petit poble de l'interior d'Anglaterra, durant un Cap d'any. Durant setmanes i mesos s'allarguen les investigacions que no donen cap fruit. Van passant els anys i el trasbals inicial d'aquella comunitat de veïns, poc a poc es va difuminant sense perdre l'esperança del seu retorn.

Em fixo que màgic és el número 13. La noia té tretze anys. Els capítols són 13. Els anys que passen són 13, i també són 13 els embassaments que té el petit poble. 

Veiem el pas del temps amb els personatges que l'autor ens presenta. Les vides que van fent el seu curs. Els joves es fan grans, van i vénen del poble per estudis. Les relacions es mantenen amb amors i desamors. Naixements i malalties. Explicat així sembla una novel·la sense interès aparent, però la bellesa del relat està en la seva estructura, en les seves definicions ambientals i per descomptat en l'excel·lència del llenguatge.

La majoria de les seves 300 pàgines estan estructurades amb frases curtes amb punt i seguit. Tant aviat et parla de unes determinades persones. Punt. I segueix el següent punt de les papallones que desperten a la primavera. Punt. ....i així tota la novel·la. La natura és present en tot el relat, any rera any, estació rera estació. Tota mena de plantes i animals hi són presents.

Un dels comentaris que m'ha agradat és de Claudia Morgoglione, La Repubblica: "Mostra la vida humana com un gran riu tranquil, on els imprevistos, el mal, el misteri, són una ondulació a l'aigua"

Jon McGregor és professor d'escriptura creativa a la Universitat de Nottingham, i amb aquesta història que ens ha regalat ens ho demostra. 

També el traductor literari Ferran Ràfols Gesa guanyador del premi Núvol de Traducció 2013, ha fet una bona feina.

***

COCONUT

 

Quan justament en la nostra societat s'està debatent la Llei estatal "solo sí es sí" per unificar les penes per abusos i agressions sexuals, descobreixo a l'escriptora africana Kopano Matlwa, que ens va regalar fa dos anys en versió catalana, una senzilla novel·la de 162 pàgines per donar-nos a conèixer les violències de gènere sobre les joves negres de Sud-àfrica de l'era postapartheid. Aquesta obra és en part autobiogràfica, i ens mostra també l'encaix dels adolescents negres dins un societat amb doble identitat. "Coco" negres per fora i blancs per dins. 

No per senzilla deixa de tenir el qualificatiu d'excel·lent novel·la. D'una gran qualitat literària i escrita en format "diari personal" que va inserint paràgrafs actuals i paràgrafs en lletra cursiva de temps passats propis de la infantesa, els quals ens va documentant de la vida de dues noies de Johannesburg procedents de dos àmbits socialment oposats, però amb objectius ben semblants en relació al futur que esperen assolir dins aquella societat, on encara els blancs obtenen els millors beneficis. Ambdues joves, lluiten dins els seus ambients, per formar-se, i evidencien el pes dels prejudicis racials. Dos caràcters ben diferents i allunyats dels seus entorns familiars.

El llibre consta de dues parts, cadascuna dedicada per separat, a l'entorn familiar i laboral d'aquestes joves. Totes dues,  s'esforcen entre altres coses, per obtenir els coneixements de l'idioma anglès, imposat des dels temps colonials, atès que veuen els privilegis que comporta una immersió necessària en la Sud-àfrica moderna.

La novel·la ens fa qüestionar qui som i qui volem ser en la societat de les aparences. Justament al final del llibre apareix un personatge anònim, un pare que acompanya a la seva filla en un trajecte de tren, i comenta entre altre coses sobre l'escola de la nena: 

"L'escola és remarcable. Crec que és una de les cent millors escoles del país. Les oportunitats que tenen aquests nens a l'escola són inesgotables. Només mirant a la meva filla ja pots veure que és una nena genial que té molt per oferir al món. Comparat amb altres nens de la seva edat al barri que van a escoles de negres, ella porta molt avantatge. Potser no sé que vull, els nens són feliços al pati, però escoltant aquelles caretes negres cridant en anglès, sense adonar-se que tenen una llengua molt bonica a casa que un dia anhelaran, em trencava el cor"

"A la vora d'aquell pati vaig veure trossets d'Amèrica, nascuts en terra africana. Vaig veure un poble de pell fosca que es negava a associar-se amb la terra rogenca, les cabanes de fang i les boletes de pedra brillant que abans havien estimat."

L'autora Kopano Matlwa va néixer a Pretòria l'any 1984. Llicenciada en Medicina, amb la seva obra retrata els conflictes de classe, raça i gènere. Ha obtingut el Premi Wole Soyinka de Literatura Africana i el Premi de Literatura de la Unió Europea.

***

La casa de foc

 Quan Francesc Serés va ser guardonat amb el II Premi Proa de novel·la, amb aquest treball de 587 pàgines, va ser comentat en els espais de llibres com una obra que convidava a ser llegida, atès l'al·lusió que feia dels nostres clàssics de la literatura catalana dels segles XX, combinant amb situacions del segle XXI que es van produir al marge de la llei, abans de la crisi del 2008.

L'argument s'ubica al Sallent de Santa Pau a la Garrotxa, on les històries giren al voltant dels habitants de les masies de la vall del Ser. La novel·la és explicada en primera persona, pel foraster que arriba com a mestre d'un espai d'acollida de nens immigrants com unes memòries de 10 anys de residència a la vall. Aquest foraster és va trobant immers en aquesta col·lectivitat de veïns, cadascun d'ells amb la seva particularitat d'històries soterrades, que al llarg dels anys han esdevingut silencis i sospites pròpies d'una societat tancada d'una vall de comarca. 

El personatge clau és un home d'origen humil amb poder moral, que ha fet fortuna amb el do de trobar aigua subterrània i és requerit des de diversos punts geogràfics per aquest menester. Tota la novel·la gira al voltant d'aquest saurí que amb les seves maneres, pren decisions i sap com controlar el comportament humà.

És cert que no tothom acull la literatura de la mateixa manera, doncs els elogis literaris que he llegit d'aquesta novel·la, per mi no han estat tant satisfactoris com esperava. Potser la seva extensió, els molts temes que es toquen, la indefinició d'alguns personatges començant pel narrador, que en definitiva ens descriu les seves vivències de deu anys, diria que he viscut aquest relat com una sèrie televisiva lineal, que vas esperant els desenllaços dels personatges i com podran sortir-se'n el guionistes. 

De totes maneres en Francesc Serés ens fa un retrat d'una vall del nostre país que val la pena conèixer.

***

Tardor 2022 amb nits tropicals i bany cultural

 

Teníem molts ganes de pluja i refrescada després d'un estiu sec i calorós com mai, però el miratge va durar pocs dies, la tardor ha tornat a fer enfilar els termòmetres i els canvis d'armari es van posposant.

Hem aprofitat uns dies per conèixer la Costa Blava, amb les seves ciutats emblemàtiques Niça i Canes. El desplaçament per carretera des de Barcelona és feixuc, malgrat que va valdre la pena la recompensa final, quan la destinació era obtenir un bany cultural pictòric com el que varem gaudir, visitant els museus dels pintors que van escollir aquesta regió francesa de la Provença per inspirar-se en les seves obres.

Picasso, Matisse, Chagall, Miró, aquests genis de la pintura moderna del segle XX, van deixar-hi la seva petjada en els diversos Museus que avui acullen les seves obres. A Vallauris el Museu Nacional Pablo Picasso. A la Fundació Maeght a Sant Pau de Vença, hem trobat la petja catalana en l'arquitectura de Josep Lluís Sert en el seu edifici expositor que mostra moltes obres de Miró, així com d'altres artistes importants del segle XX com Giacometti o Chagall.

Hem pogut submergir-nos una mica més en la vida i obra d'aquests pintors, el denominador comú dels quals va ser la lluita per la pau que van voler manifestar per mitjà de la creació artística. També hem pogut conèixer, a través de les explicacions del nostre guia, del significat dels símbols que es destaquen en les pintures i dels motius pels quals aquests artistes els han representat. 

Pels que estimem l'art pictòric, ha estat una escapada cultural de força interès, acompanyats d'aquest temps estiuenc que es va allargant..... qui sap fins quan!

***

                             

El fruit del baobab

 

Fa deu anys que Maite Carranza va escriure aquesta novel·la amb la intenció de donar a conèixer les pràctiques africanes de l'ablació de les dones, les quals duien a terme les àvies de les famílies abans de la pubertat de les nenes.

L'indret de la novel·la està centrat a Catalunya, i a la ciutat de Mataró, però que podia ser qualsevol ciutat d'acolliment de famílies africanes ubicades al Maresme, els fills i filles de les quals ja creixen amb els costums occidentals i s'enfronten amb els pares encara fidels als seus referents familiars. 

Maite Carranza aconsegueix perfectament definir els problemes que es troben aquests col·lectius quan s'han d'integrar en una nova societat, no exempta de vulnerabilitat, mostrant les seves carències a nivell legal i humà. Les dificultats s'entreveuen per les dues bandes i com n'és de difícil establir connexions entre cultures.

Els capítols del llibre es van alternant amb vivències locals i vivències africanes a l'entorn dels personatges, i a mesura que el relat es va obrint, va interessant al lector a anar descobrint lligams personals a dues bandes que li atrauen força l'atenció, i li fan desitjar trobar qualsevol moment per tornar a agafar el llibre, i seguir amb el fil conductor de la novel·la que va desvetllant les històries dels protagonistes.

La presència continuada del baobab i del seu fruit, acompanya els records del poblat de la infantesa dels africans, que ha anat quedant lluny en la distància física però no de la seva memòria, obligats a emigrar per trobar una vida millor. 

La novel·la està molt ben documentada amb una bona tasca de recopilació de dades en quan a l'arribada del món senegambià els anys vuitanta al Maresme. Maite Carranza ens explica en l'epíleg en els seus agraïments, com va anar gestant la idea de divulgació atesa la seva vocació antropològica i el seu interès després dels primers casos d'ablació apareguts en articles periodístics. Crec que el resultat d'aquest relat ha estat molt positiu, per donar a conèixer unes pràctiques que poc se'n parlava i menys de la reacció emocional de les dones a les quals havien mutilat. 

Per descomptat que la prosa és excel·lent inserint paraules africanes dins el text, que es poden anar comprenent a mesura de la seva lectura.

A la primera part, ens ofereix una cita d'una novel·la de la escriptora Alice Walker, molt coneguda per la novel·la El color púrpura, guanyadora del Premi Pulitzer 1983:

[ÀNGELS MUTILATS 

A la seva tornada, era colpidor adonar-se de la passivitat que s'havia ensenyorit de la Tassi. Ja no era una noia alegre i viva. Els seus moviments, abans sempre elegants i gràcils, com corresponia a la seva personalitat, ara eren simplement elegants. Lents. Estudiats. Com el seu somriure. Mai no te l'oferia sense avaluar-lo prèviament. Qualsevol que gosés mirar-la als ulls endevinaria que havia rebut una ganivetada mortal a l'ànima.

ALICE WALKER, En possessió del secret de l'alegria]

***

Adéu a l'Eddy Bellegueule

 

 Es va publicar l'any 2015 . Una crua autobiografia que l'autor Eddy Bellegueule es va donar a conèixer i va aconseguir allunyar-se d'un entorn social obrer, pobre, intolerant, masclista, on l'alcohol imperava i la violència es feia mestressa de la zona de convivència.

Eddy ens diu: "En realitat, la insurrecció contra els pares, contra la pobresa, contra la meva classe social, el seu racisme, la seva violència, els seus costums, va ser una cosa secundària. Perquè, abans que jo em rebel·lés contra el món de la meva infantesa, el món de la meva infantesa s'havia rebel·lat contra mi. Per a la meva família i els altres, de seguida, vaig ser font de vergonya i fins i tot de repulsió. Només tenia l'opció de fugir. Aquest llibre és un intent per entendre-ho" Édouard Louis.

La realitat que ens explica l'Eddy, és molt crua, gairebé increïble dins una França de començaments del segle XXI. Va néixer a la regió de Picardia al nord de França fronterera amb Bélgica, on comenta que es parla una llengua pròpia el "picard", i que li costa introduir-se als estudis del francès oficial. De ben petit comença a veure que la seva sexualitat no encaixa dins un entorn familiar de cinc germans i amb una convivència dins d'una família de pocs recursos intel·lectuals i econòmics. 

L'entorn racista local tampoc li és favorable, i la seva manera de resoldre-ho ens ho fa patent en aquesta novel·la amb grans esforços per aparentar el que tothom voldria que fos, però el rebuig general de la societat que l'envolta és gairebé unànime.

Gràcies al seu talent, al seu caràcter i a la seva constància, aconsegueix deslliurar-se d'un infern personal, que culmina amb la denúncia a través de la literatura, de com és d'important la cultura per esdevenir ments crítiques i obertes fugint d'uns esquemes socials de manca de clarividència.

El relat és molt dur, els capítols són curts i alguns de molta cruesa que fa difícil pensar com es pot suportar tanta tortura física i mental. El ser humà no n'aprèn i continuem veient com aquests fets es van succeint en la nostra societat, malgrat els avenços en altres disciplines.

La narració que ens fa el renascut Édouard Louis és valenta i sorprenent, és un crit que expressa la seva repugnància a una intolerància ancestral que caldria esborrar. Una història que ens ha arribat amb la traducció fantàstica de l'Anna Casassas amb la confiança de la fidelitat a la versió original, que és altrament un llenguatge digne d'un escriptor d'una gran força literària.

***