TE DEIX, AMOR, LA MAR COM A PENYORA - GRÀCIES - Carme Riera

SANT JORDI 2026 

Enguany, fa 51 anys, commemorem aquest llibre de la Carme Riera. Aquesta edició estava reposant a la Biblioteca de casa des de la seva sortida a la llum amb evidents signes del pas del temps i amb una dedicatòria entranyable. Va ser l'obsequi que ens vam fer per celebrar en un dia tant assenyalat, el principi d'un començament de relació que encara continua al cap de 49 anys. Consta de 17 contes, el primer dels quals dona nom al volum d'aquesta brillant publicació, que segons l'autora el dia de la seva sortida només en va vendre un. Serà aquest? Espero no tenir aquest privilegi però m'agradaria. Va ser un èxit de vendes i a hores d'ara un clàssic de la literatura catalana. 

Aquestes 17 històries s'engloben dins la temàtica d'amor i desig, de personatges femenins amb sentiments amagats a l'interior de conductes d'una època plena de convencionalismes i prejudicis. La llibertat és el somni dels seus personatges, alguns dels quals amb desllorigadors ben colpidors.

Mereix un elogi a aquesta narradora d'històries amb obertura de mires, per ser pionera en temes que havien estat tabús, i que a principis de la nostra incipient democràcia fa 50 anys, començaven a canviar en les nostres mentalitats.

L'estil narratiu de la Carme Riera, és d'una personalitat extraordinària, que com diu Guillem Frontera en el pròleg: la seva literatura no s'espanta, no pateix calfreds, no s'escandalitza, no problematitza tot allò que és més enllà de les fronteres traçades pels moralistes, més aviat ens condueix a una literatura poètica que ens fa sentir el plaer de llegir i rellegir una breu publicació de 117 pàgines, que va ser font de la seva trajectòria i que malgrat ser escriptora mallorquina en llengua catalana, va merèixer ser escollida Acadèmic de la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola l'any 2012, per ser també catedràtica de literatura espanyola.

...("Escolliré per sempre més la teva

absència, donzella,

perquè el que de veritat estim

no és el teu cos,

ni el record del teu cos

tant bell sota la lluna;

el que de veritat estim

és l'empenta que has deixat

sobre l'arena")... 

 

Fragment mai no escrit de SAFO 

 

Enguany la Carme Riera ha publicat el següent llibre :

 

No podia deixar de tenir-lo, considerant que la intenció de l'escriptora com diu és donar les gràcies als seus lectors dient "Aquest llibre no té més pretensió que explicar alguns aspectes sobre el fet d'escriure i allò que implica. La meva intenció no es cap altra que mantenir una conversa amistosa amb les lectores i lectors per agrair-los que durant cinquanta anys hagin continuat llegint-me"

 

Evidentment com totes les novel·les que he llegit, en aquest cas no ho és, però és un llibre personal de la seva trajectòria com a catedràtica, professora, escriptora i mare de família, sempre et fa adquirir coneixements els quals hauríem de ser nosaltres els que donéssim les "gràcies" per les seves paraules i les seves creacions literàries.

 

Aquesta autora de la meva generació, en aquesta publicació ens posa de manifest, entre altres coses, de com ha influït la lectura dels clàssics en la seva vida literària, sobre tot Cervantes i el Quixot, també Joanot Martorell amb el seu Tirant, la qual cosa m'ha interessat especialment conèixer la seva opinió d'aquestes lectures i les seves "cuines". Ha tingut bons mestres els quals menciona especialment, així com escriptores reconegudes del nostre país i escriptors universals americans i llatino-americans. Crec que aquest text es mereix diverses lectures per poder assimilar tot el seu contingut el qual per les revelacions que ens fa, resulta excepcional.

 

Per descomptat, les referències a la seva fantàstica obra com a debutant l'any 1975 Te deix, amor, la mar com a penyora, són una constant en el relat. Una de les coses que m'ha agradat de la Carme Riera, és de com ens explica la seva relació amb el mar. Potser perquè em sento molt identificada amb els seus sentiments envers aquest fet. Tampoc podria viure en una ciutat que el mar el tingués molt llunyà. Gràcies Carme per haver-nos fet partícips d'aquestes memòries.

 

 ***

 

 

 

LA DRECERA - Miquel Martín i Serra

 

Una novel·la que ha merescut una segona lectura, la qual cosa m'ha fet comprovar una vegada més, que les relectures paguen la pena, pel fet de poder entendre millor les històries que ens han volgut transmetre els autors, que potser una primera vegada no hi havíem prestat la suficient atenció, per valorar de com una trama planera i una prosa delicada, comporta noves sensacions al lector.

LA DRECERA ens remarca la transformació de la existència que experimenta el pas del temps, per mitjà de la vida d'un nen fill de masovers, el qual com a narrador, ens va explicant el seu entorn familiar dins un paisatge natural, i el veurem créixer a través dels seus comportaments i visions del seu món, i com els canvis es van produint tant a nivell personal com a nivell social.

Les diferències socials, l'autor ens les presenta en un relat que potser sembla que no passin grans coses, però a través dels ulls d'un nen que observa una vida paral·lela que creu inaccessible, la reivindicació de les arrels ens les dona a conèixer a través d'un llenguatge exquisit des de la primera pàgina,... (i amb fragments d'innegable alè poètic.. com diu Josep Pastells del diari ARA)

Cal remarcar la descripció que en fa Miquel Martín d'uns paisatges idíl·lics de la Costa Brava de l'Empordà, que malauradament la mà de l'home ha malmès i ja no es podran recuperar.

Ajagut a la platja

No hi ha lleure infinit sinó a la platja:
mar al davant, us lleva tot esment,
i és el seguir una vela bo i jaient
la cosa més remota d'un viatge.

L'onada acanalada, tendrament
es desfà al vostre peu, com en servatge;
us volta la llum viva del celatge
i passen núvols i batecs de vent.

I, alliberats del dubte i l'aventura,
tota poquesa i to enyor cessat,
rebeu un pur secret de la natura

en els ulls i en el cor, de bat a bat,
l'indefinit somriure del que dura:
els canvis tot voltant la identitat.

JOSEP CARNER

Poesia: Mar, 1957

 

 

*** 

 

LA MEMÒRIA DE L'AIGUA - Montse Barderi

 

Aquesta novel·la va guanyar el Premi Prudenci Bertrana 2019. L'autora de La Memòria de l'Aigua ja havia publicat altres llibres que van funcionar amb prou lectors, i que amb aquesta nova història en només un any ja arribava a la quarta edició.

Montse Barderi comença així el seu relat: 

L'aigua té la capacitat de retenir una "memòria" de les substàncies que prèviament s'hi han dissolt, una memòria que també hi deu ser al líquid amniòtic amb les generacions que ens precedeixen.

Aquest relat ens explica una història personal de tres generacions de dones amb el vincle familiar d'àvia, filla i néta. Tres vides que es van solapant dins el teixit literari de l'autora, la qual ens fa entrar a la vida interior de cadascuna amb les lluites per sobreviure dins una societat patriarcal. Amb un origen humil, les tres dones han hagut de lluitar per la seva supervivència i pels seus somnis. Tenen en comú que son intel·ligents i espavilades amb ganes d'aprendre i saber i amb una força interior heretada que les ajuda a tirar endavant les seves vides.

Les necessitats emocionals que tenen aquestes dones, la Clemència, la Rosalia i la Núria, ens son comunicades per mitjà d'elles mateixes en monòlegs interiors, la qual cosa connecta amb el lector d'una manera força real. 

La novel·la et fa descobrir al mateix temps, el nivell cultural de l'autora que va comparant situacions de la vivència dels seus personatges, amb moments èpics de la mitologia grega, o intercalant frases i poemes d'escriptors i escriptores que ens han precedit en el temps, deixant-nos un valuós llegat literari.

Frase literària de la Núria, la darrera generació: 

Succeirà, no importa la por que tinguis.

Neixes, igual que un dia moriràs.

Tot et va sobrepassar aleshores i tot et sobrepassarà en marxar. 

 

*** 

 

 

ET VAIG DONAR ULLS I VAS MIRAR LES TENEBRES - Irene Solà

 

Seduïda per la anterior novel·la de la Irene Solà de "Canto jo i la muntanya balla" (vegeu) de gran èxit internacional, em vaig fer a mans el llibre que avui comento de la mateixa autora.  Com he dit alguna vegada i de manera subjectiva, aquest apunt em serveix també d'arxiu personal per recordar la literatura llegida.

Poques son les vegades que deixo llibres sense acabar. Aquest n'ha estat un. N'he llegit una tercera part i me n'he cansat. Una idea completament oposada a l'anterior la qual cosa accepto com a producte també d'una gran imaginació literària inspirada en llegendes i rondalles ancestrals, però aquesta finalitat desbordant d'utilitzar un lèxic cru, estripat, groller, repulsiu i més qualificatius sàdics, per escenificar la brutalitat d'un folklore de fantasmes i dimonis, bandolers, criatures deformes, vivències esperpèntiques i tota un ventall de personatges foscos i salvatges, m'ha arribat a incomodar.

És un llibre que no és fàcil i em suposa una difícil valoració. Reconec que és una autora amb moltíssim talent i amb una gran capacitat de treball de recerca, però no totes les narracions són per a tothom, i aquesta no ha estat per mi.

 

*** 

 

LES FOGUERES DE LA TARDOR - Irène Némirovsky

Novel·la d'una escriptora d'origen ucraïnès i francesa d'adopció, víctima de la persecució antisemita del segle XX, que va acabar els seus dies a Auschwitz el 1942.  Aquest llibre ens arriba a la tardor del 2025 traduït al català per Josep Maria Pinto. Va ser escrit durant la primavera del 1942 i va sobreviure a la carpeta del seu editor que el va publicar pòstumament el 1957.

Irène Némirovsky en aquest escrit ens ambienta en un París d'entreguerres. Comença just abans de la Gran Guerra, i descriu la vida de les famílies de classe mitjana, centrant-se en els personatges que seran els protagonistes d'aquesta història durant dues dècades. 

Els capítols son curts i es van succeint a mesura que passa el temps i es va definint l'actitud i tarannà de les persones davant la vida que porten. És interessant el canvi que representa l'acabament de la Primera Guerra per a la personalitat dels protagonistes que l'escriptora ens descriu amb gran habilitat literària. Aquest canvi arriba amb el que ha representat l'angoixa de participar en una guerra perduda i el fet de voler renéixer amb activitats sense escrúpols i il·lícites, apareixent nissagues de nou rics que només els interessen els plaers i les disbauxes, deixant de banda la humanitat. De totes maneres el penediment arriba quan torna la Segona Guerra, que la realitat obliga a tornar a començar, però d'una altra manera de plantejar-se la vida.

Com sempre, les dones i les criatures són les més castigades que han de sobreviure amb les penúries dels temps que han de viure.

Vull destacar els capítols que defineix les retirades d'ambdós fronts de guerra, que deixen al lector força compungit pels detalls que l'autora ens exposa amb els pensaments del personatge principal, que és militar voluntari en la Primera Guerra i mobilitzat a la Segona.

Una bona història per definir una part del segle XX, i que desgraciadament crec que la història es repeteix en el segle XXI en moltes parts del nostre món i que els humans no n'aprenem.

 

*** 

 

EL PETIT REI - Jean-François Beauchemin

 

Una frase que em va dir una vegada una persona de la família i bona amiga, que em ve sovint a la memòria: "s'han d'obrir moltes ostres per trobar una perla", he pensat en ella quan ha caigut a les meves mans aquesta novel·la,  petita en dimensions però gran en contingut. 

L'amor incondicional de dos germans que es guareixen mútuament de les seves ferides com diu la contraportada del llibre, és una història plena de tendresa explicada amb una prosa delicada i de gran sensibilitat.

El seu autor Jean-François Beauchemin nascut al Canadà, ens regala 147 pàgines d'una novel·la d'una gran senzillesa que ens ajuda a pensar amb serenor del que de veritat és important a la vida per trobar-hi el sentit.

El relat és explicat en primera persona amb capítols breus, pel seu personatge, escriptor d'ofici, i amb reflexions sobre el pas del temps al costat de la família i d'un germà amb crisis de personalitat, però que sempre van estat units i presents un amb l'altre.

Un germà sotmès a teràpia, però que a través de la vida autònoma encara que complicada, en un indret agrícola i rodejat de natura, fa madurar el seu intel·lecte, amb reflexions pròpies i amb diàlegs fraterns, que fa que es puguin anar comunicant ambdós germans d'una manera profunda i tranquil·la. Com he dit, l'amor incondicional que es tenen va alimentant dia a dia, la seva gratitud un amb l'altre. 

"La vida passa - m'ha dit el meu germà aquest matí, després d'haver acabat de llegir el meu manuscrit -. La vida passa, banal, insignificant, i pesa tant sobre el pensament, el caràcter i l'ànima que acaba regalant-los una raó de ser. Sí, en aquesta història no hi passa gairebé res, però tot hi té un sentit." 

Una petita joia, digne de ser llegida. 

No puc deixar d'esmentar la traducció que n'ha fet l'escriptor Joan-Lluís Lluís català del Nord nascut a Perpinyà, persona molt cultivada literàriament. 

 

*** 

 

L'ESCUT DE CATALUNYA - Antoni Bori i Fontestà

 Ha estat per mi una sorpresa que gràcies a les xarxes he trobat una informació que als meu 80 anys m'ha omplert d'alegria.

La meva mare em recitava un poema que ella havia après a l'escola de la República "l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana" , el qual me'l vaig aprendre de memòria i que encara no se m'ha esborrat. El meu ensenyament va ser en castellà evidentment a l'Escola de la dictadura, però la mestra era catalana de Lleida i quan va descobrir que jo sabia recitar-lo, em feia sortir davant la classe que fes la declamació. Jo no superava els 10 anys d'edat i em sentia cofoia de tenir el meu minut de glòria.

Mai vaig saber l'autor de la composició poètica i la mare tampoc ho sabia. Només la sabíem de memòria i amb el temps la vaig transcriure, però a hores d'ara he extraviat el text, per la qual cosa se'm va ocórrer consultar a la xarxa que em soluciona molts dubtes i Oh! alegria, vaig fer la troballa:

 

L'escut de Catalunya

És la que Sant Jordi empunya,

bandera de color blanc,
és l'escut de Catalunya,
les Quatres barres de sang.

"Eixes barres en la història s'han escrit amb lletres d'or,
per aprendre-les de memòria i gravar-les al nostre cor."

Essent Carles Rei de França i senyor dels catalans,
entraren folls de venjança en ses terres els Normands.

Per sostenir sa corona demanà el Rei socors
al comte de Barcelona, el valent Jofre el Pilós.

Al saber la nova empunyà el comte l'arma i l'escut
i s'endú tot Catalunya cap a França resolut.

Així que França arribava amb la flor dels Catalans,
el Rei Carles reculava atropellat pels Normands.

I Llençant-s'hi de seguida el brau Jofre amb ses valents,
va deturar l'envestida dels Normands,
forts i potents.

Quan ja vençut reculava l'enemic rostolls avall,
un llançó al pit se li clava i el fa caure del cavall.

 dins la tenda del de França, ferit el comte han entrat,
posant-li al capçal la llança
i l'escut al seu costat.

I en entrar el Rei a dur la nova que els Normands han perdut,
veu el Rei al comte Jofre mirant trist son escut.

- Si a vos us dec la victòria,
perquè al Rei trist us mostreu?
- Si voleu honors i glòria,
comte Jofre demaneu!

- Grans mercès lo Rei de França, li respon Jofre el Pilós.

- No em reca el cop de llança que dessagna tot el cos.
- El que em reca i cor m'ha lliga és de veure mon escut,
sense cap cosa que em diga els honors que he merescut.

Des d'avui, en vostre terra sereu comte independent,
sereu mon company en guerra i en pau l'amic més potent.
Llavors, el Rei, de seguida s'apropa al llit del valent
posa els dits en sa ferida i així li diu dolçament:

- Amb sang i cos la guerra heu guanyat amb braó,
quan torneu a vostre terra brodeu-lo al vostre penó.

I passant Quatre ditades de la nafra a l'escut blanc
hi quedaren senyalades les Quatre barres de sang.
 

 [sic]

Extret d'un bloc de l'any 2008 amb els comentaris que llavors es feien, i que la gent deia que el sabien de les mares que el van aprendre precisament a les escoles de la República i que com a mi els hi recitaven de memòria. Aquí vaig descobrir l'autor Antoni Bori i Fontestà (veure).

 

Vaig continuar investigant i vaig trobar el llibre de poemes el qual podia haver estat publicat per l'autor de la Renaixença, atès que anava dirigit als infants de les escoles de primària.

 

 

 veure Viquipèdia

 

Així és com 70 anys més tard de la meva memorització, he descobert un enigma de la infantesa. Ara ja el tinc escrit per anar recordant-lo quan la memòria em falli. :)

 

*** 

 

CAVALL ATLETA OCELL - Manuel Baixauli

 Tornar a llegir Baixauli és tornar a retrobar-te amb personatges insòlits del seu món literari i haver de subratllar frases i pensaments que ens fa captar i contemplar el món que ens envolta, i que com el títol de la novel·la : Cavall Atleta Ocell sense comes, es el moviment continu d'aquesta contemplació.

Trobem un relat que està a l'ordre del dia que són les relacions paternofilials.  Una preocupació creixent d'un pare envers el seu fill. Un home que ha enviudat i s'ha d'afrontar a un fill que ha passat de ser un estudiant clarivident a un adolescent que s'esguerra per mitjà de la drogoaddicció. Un home que intenta salvar al qui més estima i es converteix en un perseguidor del fill, inventant tota mena de maquinacions per solucionar el seu neguit. És en aquest camí on troba personatges curiosos i extravagants, els quals per mitjà de la seva relació li fan pensar en diverses opcions per aconseguir un canvi en el fill. 

Aquest home de nom Alapont, té un caràcter obsessiu i és un excel·lent professional de la ebenisteria i sempre fidel a les seves rutines. És molt apreciat pels seus treballs meticulosos i després de moltes provatures, decideix construir una màquina que faci canviar al seu fill Arístides.

La novel·la va seguint amb tota la creació literària del món Baixauli.  Paisatges de terra o de fang, amb aiguamolls inundats de cafè que pugen o baixen segons l'oratge, edificacions d'una arquitecta que canvien de lloc durant la nit, contenidors en forma de nas per poder fer desaparèixer persones o coses,  tot unes descripcions surrealistes que configuren el talent d'aquest escriptor que ens fa pensar en que tot té un sentit metafòric, i ens fascina aquesta capacitat de crear literatura erudita i original.

 

*** 

 

EL CARRER DE LA XOCOLATA. - Ramon Solsona

 

El boca-orella acostuma a funcionar i per mitjà d'un bon amic del barri de Gràcia, que ens va recomanar aquestes memòries, he pogut descobrir una proximitat amb l'escriptor Ramon Solsona, per uns lligams emocionals propers a la nostra memòria personal, amb vivències familiars idèntiques, de pertinença a famílies i costums ben semblants, per pertànyer al mateix barri i ser coetanis de generació, la qual cosa li agraeixo.

No he viscut aquesta lectura com a nostàlgia d'un passat, tot el contrari, si no, com una constatació del pas del temps i els canvis que hem viscut la nostra generació nascuda poc després de la Guerra civil espanyola. Ens ha fet recordar com eren els carrers de la nostra infància, els cinemes ja desapareguts del barri, i els locals socials on eren el nostre esbarjo familiar amb costums familiars paral·lels, i gaudíem amb les mateixes lectures infantils.

La dictadura va marcar uns anys als infants, malgrat no n'érem conscients. Gràcia era com un poble lluny de "Barcelona". Tots érem fills de treballadors sense diferències aparents i teníem el nostre espai de Festes i costums. Ens desplaçàvem en tramvies i en dos línies de metro amb poques estacions. Sarrià i Horta ja eren com els pobles del costat. 

Els canvis van anar arribant, però també l'adaptació personal. El llibre de Ramon Solsona és ple de detalls reals d'uns anys que recordem fil per randa els de la mateixa generació. 

Vull fer esment al capítol titulat "El nostre Sinaí" que m'ha delectat especialment, que parla de la societat que vam heretar dels nostres pares que no s'assembla en absolut a la d'avui. Som la generació que hem viscut canvis profunds seculars potser mil·lenaris. Detalla la pràctica religiosa de la revolució que havia reeixit a la zona republicana, de prohibir el culte, passant per la Dictadura d'imposició religiosa que vam haver de suportar nosaltres, i l'obertura post conciliar que vam experimentar, fins els nostres dies de secularització.

En el darrer capítol l'autor com a cloenda, ens fa una "Selfie de família" molt entranyable. Ens parla dels arbres familiars i de les branques que s'han ramificat, de casualitats encreuades i caramboles que fan que vinguem al món. L'agraïment als germans que es van apuntar a fer un pot comú de memòries i desmemòries. 

Personalment haig d'agrair a Ramon Solsona, la publicació d'aquest llibre que hauríem de tenir-lo com a referent del nostre barri, els que hi varem néixer i hem viscut pam a pam tots els esdeveniments que ens esmenta en aquestes memòries i que han marcat la nostra infantesa i joventut. Un bon record que és de tots i de totes.

 

*** 

 

TAMBÉ AIXÒ PASSARÀ + LA DOLÇA EXISTÈNCIA - Milena Busquets

 Dues novel·les les quals estan relacionades, han estat escrites per la mateixa autora en deu anys de diferència i les he adquirit ambdues aquest mes d'octubre. No es poden llegir una sense l'altra. M'agrada la literatura de la Milena Busquets que en poques pàgines diu el què ha de dir amb una personalitat que deixa entreveure una manera de fer i de pensar. 

 

També això passarà ens parla d'una dona de 40 anys que acaba de perdre la mare i reflexiona sobre el lligam matern, mentre va paint el dol de la seva absència. El desplaçament familiar a Cadaqués, lloc habitual de vacances històriques, fa que vagi revivint els estius passats d'uns anys de disbauxes i amors juvenils que a la vegada va comentant a la seva mare com si la tingues present, considerant la relació que va tenir amb ella, la qual no sempre va ser òptima.

L'ambient de la població i el seu entorn, ajuda al lector a entendre el moment en que el personatge es troba immers. El paisatge, el mar, la família, els homes amb els que es va relacionar i relacionant, els fills i les amistats,  afavoreixen a entrar dins un món que uns pocs han tingut accés des de la seva adolescència i que ara encara ho reviuen com una realitat que el temps van canviant.

La novel·la està escrita en primera persona i en temps real, malgrat que  els pensaments de la protagonista es vagin inserint en diàlegs imaginaris amb la mare absent, la qual cosa és una peculiaritat de l'art literari. 

Crec que és interessant aquesta lectura atesa la fluïdesa en la que Milena Busquets ha sabut descriure un personatge que podem trobar en la vida real, amb totes les contradiccions que suposen els pensaments i les accions. 

Sé que aquesta novel·la va ser adaptada per a la gran pantalla per la qual cosa, l'autora va decidir escriure un segon relat al cap de 10 anys d'una manera autobiogràfica amb el títol: 

 

La dolça existència, En aquest llibre l'autora ens parla de l'interès que va suposar per la Directora de cinema Maria Ripoll de fer una pel·lícula de la novel·la anterior, atès l'èxit de vendes que havia obtingut en el seu moment. Considerava que les ubicacions de Cadaqués podrien tenir una bellesa cinematogràfica magnètica en un film, els personatges del qual ja s'havien definit i l'adaptació de la novel·la es podria realitzar sense entrebancs.

Altra vegada, Milena Busquets ens explica en primera persona com va ser els estira i arronsa dels productors i com ella es va involucrar presencialment en el rodatge.

Després de 10 anys, aquest rodatge li va remoure unes vivències dels moments viscuts amb la seva mare i va estar comparant els actors amb les persones reals que representaven i que ella havia conegut. 

El relat consta de moltes reflexions personals, i de difícil anàlisi. L'autora conviu amb el guió, la realitat i la ficció i ens diu això: 

La realitat i la ficció totes dues mantenen permanentment una lluita acarnissada, de com els essers humans necessitem barrejar-les per sobreviure; si vius només en una ets un desgraciat i si vius només en l'altra ets un guillat.

Ens parla molt de la imaginació i dels somnis per sobreviure i de manifestacions de Directors de cinema que han parlat dels somnis en les seves pel·lícules. Penso que són dues novel·les que es complementen perfectament, malgrat la distància en temps que les separen. 

Observo que els dos llibres han estat traduïts al català per Lurdes Serramià Fruns, 

 

*** 

 

RÚSSIA L'ESCENARI MÉS GRAN DEL MÓN - Manel Alías

 Hi han diverses branques de Periodisme.  Les que sempre m'han impactat són les del periodisme d'investigació i el Periodisme de corresponsal de guerra. Aquest darrer és el que ocupa aquest apunt.

Els corresponsals de guerra estan dotats d'una enorme vocació professional a més de sentiments aventurers exposant la seva vida al servei dels altres, per donar-nos a conèixer els llocs de conflictes bèl·lics i posar-nos al corrent de l'origen dels problemes que confronten les societats que ens envolten, unes per desitjos político-socials, i d'altres per conflictes també ètnics, i haver-se desenvolupat en continents allunyats que ens és impossible accedir-hi d'una altra manera que no sigui la literària. Agraïm a totes aquestes persones valentes i dignes d'admirar, per la seva dedicació professional i per aquests relats que ens ajuden a entendre millor les hostilitats que no s'aturen, i que esdevenen masses migratòries de difícil solució.

 

Manel Alías ha estat el primer corresponsal de TV3 i Catalunya ràdio, que amb cròniques impactants des del mateix front de guerra entre Rússia i Ucraïna, ens va fer arribar a les nostres pantalles i ha estat un tresor del periodisme, per la qual cosa se l'ha guardonat amb diversos premis entre ells el del Nacional de Periodisme i Mitjans de Comunicació 2022. 

El seu llibre Rússia, l'escenari més gran del món, ens posa de manifest la seva experiència dins un país, el qual amb la seva idiosincràsia al llarg dels temps, ha tingut una vinculació molt relacionada amb les històries europees de revolucions i grans cultures, i ha pogut arribat a ser una potència, encara que malauradament, els seus dirigents polítics hereus de  recents i dures dictadures, no han sabut o, no han volgut derivar a una democràcia plena, provocant greus conflictes bèl·lics difícils d'aturar.

Manel Alías atès el seu lligam familiar amb Rússia (dona, fills i pares polítics), ens fa unes cròniques molt interessants en el seu llibre, amb experiències personals com he avançat, dins d'un context social i polític del dia a dia movent-se per una ciutat i un país que val la pena conèixer i que en el seu relat ens en parla d'una manera senzilla i amb apunts literaris d'un país bressol de músics, poetes i escriptors, que això no podem oblidar.

M'ha fet recordar la nostra visita turística a aquell país de les icones l'any 2012, i de la qual en vaig fer una petita aportació (veure...)  Poc podíem pensar que 13 anys més tard, el país seria condemnat a fortes sancions econòmiques per desafiar a occident amb la bel·ligerància del seu govern i amb una guerra oberta contra Ucraïna que encara no té fi, i malauradament va flirtejant amb alguns dels seus estats adjacents.

El nostre país ha acollit també moltes dones i criatures ucraïneses des que el conflicte va començar fa 1000 dies i l'horitzó de la pau, tristament, encara és veu tardà i llunyà.

 

***