dijous, 24 de novembre de 2022

COCONUT

 

Quan justament en la nostra societat s'està debatent la Llei estatal "solo sí es sí" per unificar les penes per abusos i agressions sexuals, descobreixo a l'escriptora africana Kopano Matlwa, que ens va regalar fa dos anys en versió catalana, una senzilla novel·la de 162 pàgines per donar-nos a conèixer les violències de gènere sobre les joves negres de Sud-àfrica de l'era postapartheid. Aquesta obra és en part autobiogràfica, i ens mostra també l'encaix dels adolescents negres dins un societat amb doble identitat. "Coco" negres per fora i blancs per dins. 

No per senzilla deixa de tenir el qualificatiu d'excel·lent novel·la. D'una gran qualitat literària i escrita en format "diari personal" que va inserint paràgrafs actuals i paràgrafs en lletra cursiva de temps passats propis de la infantesa, els quals ens va documentant de la vida de dues noies de Johannesburg procedents de dos àmbits socialment oposats, però amb objectius ben semblants en relació al futur que esperen assolir dins aquella societat, on encara els blancs obtenen els millors beneficis. Ambdues joves, lluiten dins els seus ambients, per formar-se, i evidencien el pes dels prejudicis racials. Dos caràcters ben diferents i allunyats dels seus entorns familiars.

El llibre consta de dues parts, cadascuna dedicada per separat, a l'entorn familiar i laboral d'aquestes joves. Totes dues,  s'esforcen entre altres coses, per obtenir els coneixements de l'idioma anglès, imposat des dels temps colonials, atès que veuen els privilegis que comporta una immersió necessària en la Sud-àfrica moderna.

La novel·la ens fa qüestionar qui som i qui volem ser en la societat de les aparences. Justament al final del llibre apareix un personatge anònim, un pare que acompanya a la seva filla en un trajecte de tren, i comenta entre altre coses sobre l'escola de la nena: 

"L'escola és remarcable. Crec que és una de les cent millors escoles del país. Les oportunitats que tenen aquests nens a l'escola són inesgotables. Només mirant a la meva filla ja pots veure que és una nena genial que té molt per oferir al món. Comparat amb altres nens de la seva edat al barri que van a escoles de negres, ella porta molt avantatge. Potser no sé que vull, els nens són feliços al pati, però escoltant aquelles caretes negres cridant en anglès, sense adonar-se que tenen una llengua molt bonica a casa que un dia anhelaran, em trencava el cor"

"A la vora d'aquell pati vaig veure trossets d'Amèrica, nascuts en terra africana. Vaig veure un poble de pell fosca que es negava a associar-se amb la terra rogenca, les cabanes de fang i les boletes de pedra brillant que abans havien estimat."

L'autora Kopano Matlwa va néixer a Pretòria l'any 1984. Llicenciada en Medicina, amb la seva obra retrata els conflictes de classe, raça i gènere. Ha obtingut el Premi Wole Soyinka de Literatura Africana i el Premi de Literatura de la Unió Europea.


***

diumenge, 13 de novembre de 2022

La casa de foc

 Quan Francesc Serés va ser guardonat amb el II Premi Proa de novel·la, amb aquest treball de 587 pàgines, va ser comentat en els espais de llibres com una obra que convidava a ser llegida, atès l'al·lusió que feia dels nostres clàssics de la literatura catalana dels segles XX, combinant amb situacions del segle XXI que es van produir al marge de la llei, abans de la crisi del 2008.

L'argument s'ubica al Sallent de Santa Pau a la Garrotxa, on les històries giren al voltant dels habitants de les masies de la vall del Ser. La novel·la és explicada en primera persona, pel foraster que arriba com a mestre d'un espai d'acollida de nens immigrants com unes memòries de 10 anys de residència a la vall. Aquest foraster és va trobant immers en aquesta col·lectivitat de veïns, cadascun d'ells amb la seva particularitat d'històries soterrades, que al llarg dels anys han esdevingut silencis i sospites pròpies d'una societat tancada d'una vall de comarca. 

El personatge clau és un home d'origen humil amb poder moral, que ha fet fortuna amb el do de trobar aigua subterrània i és requerit des de diversos punts geogràfics per aquest menester. Tota la novel·la gira al voltant d'aquest saurí que amb les seves maneres, pren decisions i sap com controlar el comportament humà.

És cert que no tothom acull la literatura de la mateixa manera, doncs els elogis literaris que he llegit d'aquesta novel·la, per mi no han estat tant satisfactoris com esperava. Potser la seva extensió, els molts temes que es toquen, la indefinició d'alguns personatges començant pel narrador, que en definitiva ens descriu les seves vivències de deu anys, diria que he viscut aquest relat com una sèrie televisiva lineal, que vas esperant els desenllaços dels personatges i com podran sortir-se'n el guionistes. 

De totes maneres en Francesc Serés ens fa un retrat d'una vall del nostre país que val la pena conèixer.


***

diumenge, 23 d’octubre de 2022

Tardor 2022 amb nits tropicals i bany cultural

 

Teníem molts ganes de pluja i refrescada després d'un estiu sec i calorós com mai, però el miratge va durar pocs dies, la tardor ha tornat a fer enfilar els termòmetres i els canvis d'armari es van posposant.

Hem aprofitat uns dies per conèixer la Costa Blava, amb les seves ciutats emblemàtiques Niça i Canes. El desplaçament per carretera des de Barcelona és feixuc, malgrat que va valdre la pena la recompensa final, quan la destinació era obtenir un bany cultural pictòric com el que varem gaudir, visitant els museus dels pintors que van escollir aquesta regió francesa de la Provença per inspirar-se en les seves obres.

Picasso, Matisse, Chagall, Miró, aquests genis de la pintura moderna del segle XX, van deixar-hi la seva petjada en els diversos Museus que avui acullen les seves obres. A Vallauris el Museu Nacional Pablo Picasso. A la Fundació Maeght a Sant Pau de Vença, hem trobat la petja catalana en l'arquitectura de Josep Lluís Sert en el seu edifici expositor que mostra moltes obres de Miró, així com d'altres artistes importants del segle XX com Giacometti o Chagall.

Hem pogut submergir-nos una mica més en la vida i obra d'aquests pintors, el denominador comú dels quals va ser la lluita per la pau que van voler manifestar per mitjà de la creació artística. També hem pogut conèixer, a través de les explicacions del nostre guia, del significat dels símbols que es destaquen en les pintures i dels motius pels quals aquests artistes els han representat. 

Pels que estimem l'art pictòric, ha estat una escapada cultural de força interès, acompanyats d'aquest temps estiuenc que es va allargant..... qui sap fins quan!

***


                             

divendres, 14 d’octubre de 2022

El fruit del baobab

 

Fa deu anys que Maite Carranza va escriure aquesta novel·la amb la intenció de donar a conèixer les pràctiques africanes de l'ablació de les dones, les quals duien a terme les àvies de les famílies abans de la pubertat de les nenes.

L'indret de la novel·la està centrat a Catalunya, i a la ciutat de Mataró, però que podia ser qualsevol ciutat d'acolliment de famílies africanes ubicades al Maresme, els fills i filles de les quals ja creixen amb els costums occidentals i s'enfronten amb els pares encara fidels als seus referents familiars. 

Maite Carranza aconsegueix perfectament definir els problemes que es troben aquests col·lectius quan s'han d'integrar en una nova societat, no exempta de vulnerabilitat, mostrant les seves carències a nivell legal i humà. Les dificultats s'entreveuen per les dues bandes i com n'és de difícil establir connexions entre cultures.

Els capítols del llibre es van alternant amb vivències locals i vivències africanes a l'entorn dels personatges, i a mesura que el relat es va obrint, va interessant al lector a anar descobrint lligams personals a dues bandes que li atrauen força l'atenció, i li fan desitjar trobar qualsevol moment per tornar a agafar el llibre, i seguir amb el fil conductor de la novel·la que va desvetllant les històries dels protagonistes.

La presència continuada del baobab i del seu fruit, acompanya els records del poblat de la infantesa dels africans, que ha anat quedant lluny en la distància física però no de la seva memòria, obligats a emigrar per trobar una vida millor. 

La novel·la està molt ben documentada amb una bona tasca de recopilació de dades en quan a l'arribada del món senegambià els anys vuitanta al Maresme. Maite Carranza ens explica en l'epíleg en els seus agraïments, com va anar gestant la idea de divulgació atesa la seva vocació antropològica i el seu interès després dels primers casos d'ablació apareguts en articles periodístics. Crec que el resultat d'aquest relat ha estat molt positiu, per donar a conèixer unes pràctiques que poc se'n parlava i menys de la reacció emocional de les dones a les quals havien mutilat. 

Per descomptat que la prosa és excel·lent inserint paraules africanes dins el text, que es poden anar comprenent a mesura de la seva lectura.

A la primera part, ens ofereix una cita d'una novel·la de la escriptora Alice Walker, molt coneguda per la novel·la El color púrpura, guanyadora del Premi Pulitzer 1983:


[ÀNGELS MUTILATS 

A la seva tornada, era colpidor adonar-se de la passivitat que s'havia ensenyorit de la Tassi. Ja no era una noia alegre i viva. Els seus moviments, abans sempre elegants i gràcils, com corresponia a la seva personalitat, ara eren simplement elegants. Lents. Estudiats. Com el seu somriure. Mai no te l'oferia sense avaluar-lo prèviament. Qualsevol que gosés mirar-la als ulls endevinaria que havia rebut una ganivetada mortal a l'ànima.

ALICE WALKER, En possessió del secret de l'alegria]

***

dimarts, 4 d’octubre de 2022

Adéu a l'Eddy Bellegueule

 

 Es va publicar l'any 2015 . Una crua autobiografia que l'autor Eddy Bellegueule es va donar a conèixer i va aconseguir allunyar-se d'un entorn social obrer, pobre, intolerant, masclista, on l'alcohol imperava i la violència es feia mestressa de la zona de convivència.

Eddy ens diu: "En realitat, la insurrecció contra els pares, contra la pobresa, contra la meva classe social, el seu racisme, la seva violència, els seus costums, va ser una cosa secundària. Perquè, abans que jo em rebel·lés contra el món de la meva infantesa, el món de la meva infantesa s'havia rebel·lat contra mi. Per a la meva família i els altres, de seguida, vaig ser font de vergonya i fins i tot de repulsió. Només tenia l'opció de fugir. Aquest llibre és un intent per entendre-ho" Édouard Louis.

La realitat que ens explica l'Eddy, és molt crua, gairebé increïble dins una França de començaments del segle XXI. Va néixer a la regió de Picardia al nord de França fronterera amb Bélgica, on comenta que es parla una llengua pròpia el "picard", i que li costa introduir-se als estudis del francès oficial. De ben petit comença a veure que la seva sexualitat no encaixa dins un entorn familiar de cinc germans i amb una convivència dins d'una família de pocs recursos intel·lectuals i econòmics. 

L'entorn racista local tampoc li és favorable, i la seva manera de resoldre-ho ens ho fa patent en aquesta novel·la amb grans esforços per aparentar el que tothom voldria que fos, però el rebuig general de la societat que l'envolta és gairebé unànime.

Gràcies al seu talent, al seu caràcter i a la seva constància, aconsegueix deslliurar-se d'un infern personal, que culmina amb la denúncia a través de la literatura, de com és d'important la cultura per esdevenir ments crítiques i obertes fugint d'uns esquemes socials de manca de clarividència.

El relat és molt dur, els capítols són curts i alguns de molta cruesa que fa difícil pensar com es pot suportar tanta tortura física i mental. El ser humà no n'aprèn i continuem veient com aquests fets es van succeint en la nostra societat, malgrat els avenços en altres disciplines.

La narració que ens fa el renascut Édouard Louis és valenta i sorprenent, és un crit que expressa la seva repugnància a una intolerància ancestral que caldria esborrar. Una història que ens ha arribat amb la traducció fantàstica de l'Anna Casassas amb la confiança de la fidelitat a la versió original, que és altrament un llenguatge digne d'un escriptor d'una gran força literària.


***

dissabte, 24 de setembre de 2022

Y llovieron pájaros

 Va bé fer una revisió de les llistes de llibres que en algun moment hem tingut interès en registrar-los per llegir més endavant, sigui per recomanació o bé per la importància del tema d'un instant en el temps. El cas és que la novel·la que ocupa avui aquest espai del blog, escrita l'any 2011, va tenir una gran acollida entre lectors i lectores de l'època i més quan a l'any 2018 va ser el primer llibre de l'escriptora traduït  al castellà.

Jocelyne Saucier nascuda al Canadà i coneixedora dels ambients rurals de les muntanyes, va voler transmetre a través dels seus personatges, la llibertat personal d'escollir viure una vida fora de les convencions socials, lligades a la naturalesa salvatge dels boscos i muntanyes del seu país, així com poder triar el moment d'una mort digna. Al mateix temps ens documenta dels Grans Incendis d'Ontario de principis del segle XX que van devastar les ciutats amb gran número de morts i desapareguts.

He trobat molt bones crítiques i opinions sobre la peculiaritat de la narració, però enlloc he trobat comentaris sobre l'estil literari de l'autora.  Lamentablement desconec com va ser escrit l'original, però la traducció que ha arribat en castellà, l'he trobat amb un lèxic banal i amb una prosa inconsistent.

Tot el que pot tenir d'innovador el relat, que vol fer-nos pensar amb la llibertat d'escollir entre la vida i la mort, i amb unes bones conclusions de la història, potser la traducció no ha estat a l'alçada, i queda com un text literari de poc rang.


***


dijous, 22 de setembre de 2022

Estiu calent

 Un estiu post pandèmic que ens ha deixat altes temperatures difícils de suportar sense gaires ganes d'activar-nos físicament però que ara amb el clima més temperat i a les portes de la tardor, agafem embranzida i recordem algunes imatges entre mar i muntanya que hem pogut gaudir i que van quedant lluny en el temps 















Després d'uns quants mesos, també hem de fer memòria dels llibres que ens han fet gaudir unes hores refugiant-nos del sol, quan a les hores dures feia fondre els nostres carrers i places sense contemplacions, fent pujar els termòmetres a la ratlla del 40 graus.

Poc a poc aniré comentant algunes noves adquisicions i també alguns títols que tenia en llista i que malgrat les Biblioteques fan un bon servei, costa trobar-los a disposició. Un dels quals ha estat: 

Burhan Sönmez, un escriptor i professor universtari especialista en drets humans, exiliat a Londres i turc de naixement. 

Una novel·la de gran qualitat literària. Una obra amb una gran força imaginativa per presentar una ciutat i una cultura amb arrels orientals inspirada amb el classicisme del Decameró, on quatre presoners polítics s'expliquen històries fabulades i vivències personals, mentre esperen tortures angoixants dins unes cel·les subterrànies. 

Podem conèixer una Istanbul del passat, d'un temps gloriós i la Istanbul d'avui melancòlica i estressant, a través de les paraules dels personatges que donen veu a les històries d'una terra.

La cultura oriental d'explicar contes i paràboles, és ben patent en aquesta obra, la qual cosa és d'especial interès per occident, que ens ha passat desapercebuda i val la pena tenir-ne coneixement.

Aquesta obra va ser la primera traduïda al català d'aquest escriptor, al qual li va ser atorgat el premi Disturbing the Peace per la Vaclav Havel Library Foundation, un reconeixement als escriptors perseguits per haver desafiat règims totalitaris.

Considero que és una bona traducció de Pelin Dogan i Miquel Saumell.

 

***


dijous, 19 de maig de 2022

Espionatge espanyol. Realitat o ficció?

Sempre havíem pensat que això dels espies i detectius era cosa dels britànics, amb les distretes històries de Sherlock Holmes, o bé de les pel·lícules de James Bond que al llarg dels temps ens han entretingut amb efectes especials, presentant-nos un super-heroi que mai es despentina malgrat rebre cops per totes bandes.

Amb tot, la realitat supera sempre la ficció. L'actual bombardeig de l'espionatge espanyol en contra de polítics, advocats, familiars de polítics, i ves a saber "tutti quanti" està entrant a casa nostra i acabarem mirant sota el llit a veure si trobem algú amagat o bé alguna càmera instal·lada darrera d'algun llibre de la lleixa de la biblioteca, provocant-nos alguna paranoia, encara que no tinguem res a amagar.

La diferència entre ficció i realitat, és que, a la ficció els "dolents" comencen actuant amb talent, costa descobrir-los, i la trama es manté en un cert suspens malgrat que l'enginy acaba essent superat per la capacitat dels "bons", a la realitat els que espien de forma calculada, d'entrada els manca talent i pensen no ser descoberts, però, les petjades que deixen no són prou professionals i acaben sortint a la llum, aleshores les justificacions entre ells són tan lamentables, que no deixen marge de credibilitat per cap costat. 

Quins personatges tant deplorables han muntat un afer com el que estem vivint? Com pot ser aquesta desorganització d'espionatge que ha corregut com la pólvora?  Tots aquests espies amateurs, han jugat amb la democràcia, han mentit, han manipulat, han coaccionat i han vulnerat drets fonamentals.....i tot en nom de què? He estat educada per fer bé la meva feina, la qual cosa he intentat aconseguir dins l'àmbit personal i professional i n'estic orgullosa. Suposo que també a ells els havien educat per fer aquesta feina bruta, però quins valors els han inculcat? Se'n poden sentir orgullosos?

Esperem que es trobi algú que els pugui despentinar.


***

 


dijous, 12 de maig de 2022

Poesia primaveral

 
Al llarg dels anys, Google ha anat enviant-me fotos destacades de diferents indrets, prèviament capturades pel meu mòbil, algunes de les quals he guardat a l'arxiu.

Em sap greu que quedin en l'oblit dins un calaix de sastre. Ha estat doncs aquest el motiu de fer-les públiques en aquest senzill bloc, fent homenatge a aquesta primavera que ha començat regalant-nos un temps bonic amb noves il·lusions.





 


Molts jardins amb peonies,
lilàs i pèsols
d'olor, són lloc de bon estar,
quan ja la llum abaixa
la veu i, sense fer remor,
pels engorjats del vespre
s'allunya la tartana
del desesper.
                   El dia torça el coll
com una espiga plena.
La nit és tota per nosaltres.
Encén el vi.

EN BONA COMPANYIA
Joan Vinyoli




***

dilluns, 2 de maig de 2022

Descobrint una regió italiana

 No deixa de ser sorprenent que set anys després d'haver-se publicat la novel·la de Rafel Nadal :

LA MALEDICCIÓ DELS PALMISANO, en faci un apunt en aquest blog. No vaig tenir interès en el seu moment en aquest títol,  malgrat que ja havia sortit a la llum quan vaig anar a la recerca d'alguna novel·la d'autor italià, que parlés de la regió de La Puglia quan havíem de visitar aquell territori l'any 2020 just abans de la pandèmia, la sortida que varem haver d'anular per raons òbvies.

En aquell moment vaig llegir un títol d'autor guanyador del Premi Strega del 2015, Nicola Lagioia, LA FEROCITAT (vegeu)

Ara, després de dos anys, i havent pogut realitzar el viatge a aquelles contrades, resulta que trobem un guia de la regió, que ens fa grans elogis de la novel·la de Rafel Nadal, català, i conegut per aquest relat i a més ens el va recomanar per la seva qualitat descriptiva. Evidentment, sense dubtes, vaig anar a la cerca del llibre i en una setmana he gaudit de la seva lectura.

 Erròniament creia que es tractava d'un tema de "mafies", no sé perquè, potser pel seu títol, i no m'havia plantejat la seva lectura, doncs, res més lluny de crims organitzats, ni Cosa Nostra, ni Ndrangheta, simplement és un melo-drama italià de la història de dues famílies del sud d'Itàlia.

La novel·la és un relat lineal, fluid, que es llegeix molt de pressa i té el seu punt de curiositat per anar seguint els esdeveniments que van des de la Gran Guerra fins la Segona Guerra Mundial a través dels seus personatges. Crec que és important haver estat als llocs on l'autor ubica els fets, atès que a l'haver-los trepitjat fa ben poc temps, encara sorgeixen a la memòria els racons d'una fantàstica regió que val la pena de posar-hi els peus. 

En Rafel Nadal es va documentar molt bé a l'hora d'escriure-la, ens ho comenta en una nota al final, que tots els actes de guerra responen a la més estricta veritat històrica, i vol retre homenatge a tots aquells que es van aixecar al sud d'Itàlia durant la Gran Guerra i la revolta de Matera, i que sovint han estat oblidats per la història.

Malgrat que els personatges són fruit de la imaginació de l'autor, és interessant l'aportació que en fa de la vida quotidiana i de la llengua de Matera. 

Recordaré i agrairé també la conversa literària que vaig tenir amb el nostre guia Roberto Martino, i que gràcies a ell i a la seva estimació pel seu país, ens va fer el suggeriment de llegir al nostre autor Rafel Nadal per saber una mica més d'aquell racó d'una Itàlia oriental massa temps oblidada.


MATERA

 

***


dilluns, 18 d’abril de 2022

Setmana Santa 2022

 Després de dos anys de limitacions per a poder viatjar, enguany sembla que les portes han començat a obrir-se per deixar una mica d'espai per a la mobilitat. Viatjar no és només el que es veu, també és el que es viu, sortir del nostre àmbit de confort i eixamplar les mires terres enllà, ens dóna força per seguir endavant i conèixer altres maneres de viure i de pensar que enriqueix la nostra personalitat.

Una vegada més aquests dies primaverals han estat força fructífers per gaudir d'una breu sortida a la meva estimada Itàlia. Un viatge que ens van anular fa dos anys per la pandèmia i que ara ateses les circumstàncies favorables, hem pogut realitzar.

Aquesta regió de La Pulla o Puglia ubicada en el lloc popularment dit del "taló de la bota", és el lloc més oriental del país italià, i on també la barreja de cultures, algunes de pas,  han format una regió molt rica en diversos tipus d'art: (romànic primitiu, greco-bizantí, gòtic-italià, barroc). També es troben construccions de l'època romana, edat mitjana i pròpies de la regió, totes elles molt ben conservades i restaurades. Les joies més preuades que varem poder visitar, són les esglésies excavades del segle VIII, que estan ben protegides pel turisme del govern italià i sota custòdia les ensenyen. Un privilegi que varem agrair poder obtenir.

 



El visitant que pot aconseguir un bon guia, com és el cas que sortosament varem tenir nosaltres, pot satisfer el seu interès veient tota aquesta bellesa arquitectònica. Roberto va ser l'acompanyant perfecte que ens va fer estimar una terra de la qual ell n'era una peça més. Un home senzill i a més de culturalment molt preparat a nivell històric, ho donava tot per transmetre'ns el seu saber filosòfic, sobre el que la natura ens ofereix a través de la flora i els cultius de la regió. Una al·legoria poètica sobre l'olivera ens va deixar a tots ben meravellats.

Hem recorregut la costa adriàtica al costat d'un mar blau que ens ha acompanyat tots els dies, hem trepitjat pobles primitius, pobles enlairats damunt de turons, esglésies excavades a les roques, hem pujat i baixat escales amunt i avall, mar i muntanya, el cansament a la fi de la jornada ha estat ben patent, però ha valgut molt la pena conèixer un altre tros d'aquest bonic país amb el qual compartim les mateixes arrels mediterrànies, malgrat que les aigües que l'envolten siguin el mar Adriàtic i el mar Jònic.


***

Una descripció detallada dia a dia dels indrets visitats, es reflectiran en el bloc: sorrobloc.blogspot.com