dilluns, 19 d’abril de 2021

Oasi inexplorat?

 Tothom crèiem ingenuament en l'oasi català durant la transició espanyola després de la dictadura franquista, fins que agosarats periodistes i escriptors, han anat estirant fils d'un poder soterrat, els quals, amb el temps, han anat sortint a la llum per mitjà de recerques puntuals de personatges que sabien moure aquests fils del poder. Un d'aquests escriptors ha estat en Jordi Amat amb el seu llibre :


El peculiar personatge protagonista d'aquesta biografia, Alfons Quintà, malgrat sembli un individu sortit d'alguna història de crònica negra, va ser en aquells anys, un important periodista que va saber persuadir al món polític i social, a través de tràfic d'influències, conreades de ben jove acompanyant al seu pare que va ser xofer de l'escriptor empordanès Josep Pla.

La seva trajectòria ha estat molt ben documentada i explicada en aquest llibre que Jordi Amat ha dedicat força temps a esbrinar totes les misèries soterrades de la política d'uns anys que, com he dit, imaginàvem com una bassa d'oli, les quals potser ens han sorprès, malgrat que ja coneixíem algunes de les anormalitats extravagants en quan a la personalitat d'aquest periodista-advocat, doncs havien anat trascendint publicament, fins arribar a l'assessinat que va perpetrar a la seva ex-dona i el seu suicidi posterior, i que va torbar l'opinió de les persones que en certa manera el coneixíem.

A través del llibre, Jordi Amat ens ha presentat un personatge inquietant ja des de ben jove, i amb actituds anòmales envers la gent que l'envoltava. Persona intel·ligent i seductora que va arribar lluny i va desenvolupar càrrecs importants dins el Govern català del moment. A més, val la pena la lectura del llibre per constatar els afers polítics que s'esdevenien durant la Transició a Catalunya, i la influència que mantenien periodistes a través de la premsa, industrials del poder financer espanyol, partits polítics i per descomptat l'afer Banca Catalana.

Hem d'agrair aquest treball d'investigació per treure'n les oportunes conclusions i per dissipar moltes ombres d'uns anys que ens han precedit, de foscor informativa.

***


dissabte, 10 d’abril de 2021

Confiant en la recuperació dels nostres vincles


Ens ha tocat viure una etapa d'espera constant mai prevista en la nostra societat en la que crèiem estar per damunt del bé i del mal. Els mesos van passant i aquesta espera es fa feixuga, malgrat que reviu l'esperança de la vaccinació de grup, i confiem que ens farà en breu tornar a veure la llum que restava apagada, i ara sembla que comença a fer pampallugues positives. 

Aquests mesos sense contactes personals, han servit per reflexionar i analitzar els nostres vincles amb la societat i de com ens és de necessari recuperar aquests lligams ara allunyats del nostre dia a dia. Tornar a recuperar aquelles converses entre amics i debatre qualsevol tema, és el que més trobem a faltar dins d'aquesta pandèmia.

He pensat molt amb els exiliats, que han deixat tots els seus vincles lluny, i amb la incertesa,  sense calendari, de quan podran tornar al lloc dels seus orígens, refer la vida i restablir tot el que ha estat truncat d'un dia per l'altre.

Interessant ha estat llegir la publicació de l'intercanvi de cartes entre l'Anna Murià i Mercè Rodoreda, durant l'exili que van patir aquestes dues intel·lectuals catalanes després de la Guerra Civil (1939-1956) . Dones que van deixar familia, marit i  fill (en el cas de la Mercè Rodoreda). Un exili dur, marcat per la fugida d'una guerra civil i sense voler, anar a raure al mig d'una Guerra Mundial. 

La trajectòria d'aquest recull de cartes intercanviades, ens l'explica en el pròleg la Blanca Llum Vidal i la Maria Bohigas, sempre a l'aguait d'oferir literatura interessant a la vegada que històrica, per ajudar als lectors a entendre episodis d'una realitat molt crua de la gent molt propera, que va haver de prendre decisions personals i patir en la seva persona tota mena de penúries.

L'any 1985 l'Anna Murià amb més de 80 anys, va ser entrevistada a Terrassa per Mari Chordà i Isabel Segura, en el seu domicili on va viure després de la seva tornada de l'exili, i el resum de la entrevista també està publicada en aquest volum, on explica la seva amistad amb la Mercè i el camí recorregut en el seu periple d'exiliada.

Una part també important del llibre és en el capítol final, on l'any 2016, Margarida Puig, la nora de Mercè Rodoreda, explica la seva relació amb la mare del seu marit, arran de la visita en una clínica de Girona l'any 1983, on la Mercè va estar ingressada afectada per un càncer de fetge terminal. Amb molta cura ens dóna a conèixer de primera mà, el caràcter i maneres d'una dona que és un referent internacional de la literatura catalana contemporània.

***



dilluns, 22 de febrer de 2021

Rebomboris i bullangues

 

S'ha fet córrer molta tinta amb les revoltes socials de Catalunya de meitats del segle XIX,  les espurnes de les quals es fan evidents a la ciutat de Barcelona amb els descontentament de la població. Ara estem vivint un altre episodi de protestes al carrer, que s'estan repetint fa sis dies, iniciades altra vegada desde Catalunya, que com diu l'historiador J.B.Culla, els catalans posseïm l'ADN d'agitacions populars,  les quals ara s'estan fent extensives a algunes ciutats d'Espanya. 

El canvi que ha suposat per la gent els confinaments pel COVID-19, la manca de perspectives laborals dels joves, la pèrdua de valor adquisitiu pel tancament d'empreses, han fet esclatar una ràbia continguda que era d'esperar, després d'un periode que, a més,  ha coincidit amb una involució de repressió estatal de llibertat d'expressió.


Ahir pensava que els que som grans i hem viscut moltes mancances de llibertat individual, ara mirem des del nostre balcó privilegiat del sofà de casa, com en els carrers s'encenen les fogueres i els nostres joves descarreguen les seves ires contra tot el que representa el sistema que els ha pujat. 

Aquests desenganys que ens han proporcionat els nostres representants polítics, ens afecten a tothom, i no és estrany que després de tants anys de democràcia encoberta, el poble obri els ulls i vulgui fer-se sentir d'una manera poc ortodoxa. La pancarta d'ahir al vespre: NOS HABEIS ENSEÑADO QUE SER PACÍFICOS ES INÚTIL, fa pensar en les nostres grans manifestacions independentistes del 11 de setembre en les que no s'havia llençat ni un sol paper a terra. La violència engendra violència, però el diàleg no arriba i el ser humà es torna primitiu com una civilització no evolucionada, quan es coarten els seus drets fonamentals.


***

dimecres, 23 de desembre de 2020

Nadal - 2020

 

Roberto Ferruzzi
1896


Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d'infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M'han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.

VIDA (Lluís Llach) frag.


BON NADAL 2020!!

***

dissabte, 3 d’octubre de 2020

Primers dies de tardor - Canto jo i la muntanya balla

 Un estiu estrany el d'enguany. Al bell mig de la pandèmia, la resilència ens ha acompanyat en un compàs d'espera i amb control rigorós de trobades o sortides, que mai haguéssim imaginat que hauríem viscut. 

Una companyia gratificant han estat les xarxes socials, els programes amb stream view, les plataformes televisives i les lectures.

Vaig comprar aquesta novel·la per obsequiar-la i evidentment no he pogut estar-me de la seva lectura. Imaginava que podria agradar a la seva receptora coneixent la seva sensibilitat, però abans volia constatar-ho personalment atès que no havia tingut ocasió de llegir cap comentari al respecte, però la garantia d'una setena edició, i guardonada amb el 4rt.premi de llibres Anagrama del 2019, fullejant el contingut no vaig dubtar en la seva adquisició.

Irene Solà, aquesta jove escriptora ens fa entrar en un món d'alta muntanya, amb tota la poesia que es deriva de les llegendes, creències, fantasmes, realitats humanes de les persones vives i mortes que han deixat petja en uns indrets de vida dura i supervivència, algunes de les quals han volgut començar de nou buscant refugi en aquest hàbitat fronterer entre Camprodon i Prats de Molló.

Els capìtols es van entrellaçant emmig de relats en els quals prenen la paraula trompetes de la mort que parlen del cicle de la vida, cabirols que ens donen a conèixer la seva por quan perden la família per la persecució de l'home, la gossa que comenta el seu estat d'ànim quan salta pels horts, etc. Tot un repte d'una prosa poètica que la novel·la va introduint en les seves pàgines i que ens apropa a la natura emmig d'un argument dur de tragèdies familiars no exemptes de sentiments per a la redempció.

Hi ha un capítol preciós, del pagès poeta, que dedica poemes a les persones del seu voltant, i en composa un per a ell mateix:


 

L'autora en una nota final ens comenta l'origen de la seva inspiració novelística, arran de la lectura de diferents publicacions. Un capítol dedicat a Llegendes de bruixes i dones d'aigua "judicis per bruixeria Catalunya (segles XV-XVI)," memòries de l'exili republicà, "La tragèdie espagnole, sur la frontière des Pyrénées", "El dia de l'ós Joan-Lluís Lluís, etc.

Definitivament, una bona adquisició per fer feliç a una amiga.

                                                                               ***


dissabte, 26 de setembre de 2020

BOULDER - Roca solitària

 No he llegit PERMAGEL, la novel·la d'èxit de l'Eva Baltasar, però per entrevistes i manifestacions de la pròpia autora,  aquest nou relat que amb el nom de BOULDER (roca solitaria) ha tret a la llum, està relacionat amb l'anterior, com a segon volum del projectat tríptic que rematarà amb amb el nom de MAMUT. 

El desig de llibertat i soletat que ens vol mostrar l'escriptora a través del llibre, és la creació d'un personatge femení, que ens fa participar en primera persona, dels seus pensaments íntims, dubtes i flebeses durant tota la novel·la, com si fos una confessió a uns amics imaginaris, als quals va explicant la seva vida que va afrontant dia a dia, a la recerca d'ordenar-la, motivant-la a fer-ho a milles lluny dels seus orígens barcelonins.

Això fa que buscant aquesta soletat, s'enroli en un mercant per fer de cuinera, en una cuina molt petita per poder-hi treballar sola. Així comença el seu periple de port en port per la costa xilena i ens farà participar durament d'una vida buida fins que trobi a la parella femenina de procedència islandesa, que li farà canviar aquesta vida, i els seus projectes.

Es trobarà immersa i lligada amb aquesta persona que començarà per canviar-li el nom, perquè no li agrada, a més d'altres conviccions. Li diu que l'anomenarà BOULDER, doncs creu que s'assembla a les grans roques solitàries que hi ha al sud de la Patagònia, peces del món que van sobrar després de la creació, aïllades, exposades a tot. Ningú sap d'on vénen. Ni elles ho entenen, per què no es desgasten i per què si estan.

Foto manllevada d'Internet: Patagònia


Només amb 145 pàgines, el relat et fa viure part d'una vida profunda de parella de més de 10 anys, amb una dura problemàtica de valors personals relacionats amb una parella de dones, la decisió d'una gestació assistida, la maternitat i el sexe lèsbic. 

La poètica que impregna tota aquesta novel·la, és d'una gran qualitat literària, per aquest motiu, la narració dels encontres íntims de les dones, ofereixen jocs de paraules ben estructurades i moments d'intensitat que arriben a ser d'una eròtica descriptiva molt potent, la comunicació de la qual, potser pot ferir la susceptibilitat d'alguns dels seus lectors/es, que no esperaven aquestes manifestacions.

Eva Baltasar és una escriptora que ha rebut guardons per diversos poemaris i tè un do per reflectir aquesta poètica en el relat que comento, i imagino que també aquesta creativitat es deu fer present en l'altre llibre que desconec. La seva prosa és inmensament poètica, i la vitalitat dels seus paràgrafs força descriptius de les situacions que es van fent presents en tota la narració. La creativitat en aquestes descripcions les trobo d'un valor excepcional, per exemple com defineix la sang, amb motiu d'una analítica:

La sang, delatora detestable. Et manté viva amb una condició: la transparència. La sang et recorre de puntetes, silenciosa, és la serventa espavilada amb accés a totes les cambres, ho sap tot de tu. I quan se li demana, n'informa. No es pot confiar en el cos, és massa primari, massa feble. Només la ment pot consolar-te de les seves traïcions. No té bandera que no sigui la de la llibertat, formada amb els ossos de la veritat i la mentida sobre negre, encreuats. La sang no respecta res. 

Poca cosa més puc afegir. És un llibre que s'ha de llegir posant atenció als raonaments personals i reflexionar-hi, per poder fer-ne les oportunes valoracions.


***


dissabte, 19 de setembre de 2020

Placidesa d'una setmana sota l'ombra del Covid

 Una setmana de tranquil·litat amb els ulls posats al nostre mar, dia i nit, observant els canvis de colors, és un bàlsam necessari per suavitzar l'esperit després de mesos d'inquietud, malgrat les incerteses que encara suren en la nostra societat.


A diferència d'altres anys, enguany hem evidenciat que el turisme s'ha fet fonedís a les nostres costes. Molts dels estiuejants d'aquest indret amb els que ens creuàvem des de fa anys, procedien de Bélgica i França. Aquests dies no hem sentit parlar francès enlloc, el català era majoritari. El mes de Juliol, també trobàvem grups d'escolars fent colònies d'esports, sembla que aquest estiu no n'hi han hagut. La calma era total i absoluta, només el mar, la lluna i els pocs caminants matutins ens feien companyia. Pendre el sol a la platja i banyar-se amb els peixos al voltant de les cames, amb les persones a metres de distància, crec que no ho havia experimentat mai en època estival.

Salvant les distàncies, l'Enric Gomà m'ha fet companyia amb el seu llibre:

És un llibre divertit, amè i per descomptat erudit. És important no oblidar que a Catalunya el castellà va ser durant segles "la llengua del costat", i l'Enric Gomà amb el seu humor característic, ens explica amb rigor les vivències que els catalans van tenir amb aquesta llengua, la qual cosa a hores d'ara és impensable que algún catalanoparlant no la domini.

Capítol ¡Viva el Rey! (fragments)

[Abans del 1410, gairebé ningú a Catalunya no sabia castellà. Ni Ramon Llull, ni Francesc Eiximenis, ni Bernat Desclot. En el cas de Llull encara sobta més, perquè sabia escriure en català, llatí i àrab. També va escriure en provençal uns quants poemes juvenils de caire amorós, que anys després va destruir, en un atac de clarividència literària].

[Hi havia un altre idioma molt més estès que el castellà: l'algaravia, la llengua dels moriscos. Com els provençals, no l'abillaven gaire. Vivien en pobles i aldees miserables i es dedicaven a l'agricultura, a complir el ramadà i esperar la música rai. Tant hi feia, el que enraonessin. Com si cantaven havaneres de Palamós. L'Església intentava que aprenguessin una llengua romànica, el català o el castellà segons el moment històric, per convertir-los a la fe cristiana- El 1610, el rei d'Espanya els va convidar a deixar el país...]

I així capítol rera capítol des de la Corona d'Aragó fins els nostres dies, el llibre aborda de manera sàvia i divertida el paper de Castella amb la definitiva escolarització universal del castellà.


Acabo l'apunt amb aquesta consideració de com acaba el llibre, que esmenta en part a Joan-Lluís Marfany (La llengua maltractada)

 La castellanització progressiva de Catalunya no és un assumpte sense rellevància.  Ha comportat alteracions notables en la llengua catalana, en la cultura i en l'estima dels catalans. En la consciència dels catalans, mai no hi va haver cap dubte que allò que parlàven era exactament una llengua. Podia haver arribat a un estat deplorable d'abandonament i d'incúria però no deixava de ser una llengua. Malgrat tots els naufragis, continuava sent una llengua. La seva.

***


divendres, 3 de juliol de 2020

Dones -3-

Lana Bastasić és una escriptora d'origen iugoslau (de cultura sèrbia, nascuda a Croàcia i emigrada a Bòsnia de petita). Ha publicat relats, contes infantils i poesia. Aquesta és la seva primera novel·la que va ser finalista del premi NIN, el més prestigiós de les lletres exiugoslaves. Ha viscut a Barcelona i Belgrad. Edicions Periscopi ens ofereix aquesta traducció, i ha cregut en una jove escriptora d'un brillant estil literari, la qual ens ha seduït amb aquesta història.

Atrapa la llebre és el títol de la novel·la que ens presenta la seva autora, en la qual es questiona la veridicitat dels records infantils i d'adolescència, després d'haver patit un conflicte bèlic, compartint-los amb la seva vella amiga d'infantesa després de dotze anys sense saber res una de l'altra i allunyades físicament en diferents estats europeus i amb vides completament diferents.

La decisió del retrobament es presenta amb moltes incògnites. L'evolució de les persones és un altre questionament que es fa la protagonista de la novel·la quan pren aquesta decisió del retrobament. La road movie en cotxe de Bosnia a Viena que fan les dues amigues, és una història d'antics records i esdeveniments presents, que deixen entreveure les diferències personals que han marcat les seves vides durant l'espai que han viscut separades.

La novel·la va alternant capítols de temps passats i capítols del present, i no sempre la coincidència dels records és la mateixa. Alguna crítica ha comparat aquest relat amb el que va fer Elena Ferrante amb l'Amiga genial. Penso que la qualitat literària i encert de Lana Bastasić, no té punt de comparació, a més de mantenir una estructura molt complexa que deixa al lector amb ganes de tornar a començar i amb un final obert per a la reflexió sobre la vida i la memòria.

Penso que la recomanació de lectura d'aquesta novel·la per part de llibreters, ha estat del tot positiva i m'adhereixo a aquestes opinions.

La traducció és de Pau Sanchis Ferrer, professor valencià de llengua i literatura comparadas nascut a la Pobla de Farnals.  Va exercir a la Universitat de Zadar a Croàcia i ha fet traduccions de poetes, dramaturgs i narradors serbis, croats i italians.

***



dimarts, 23 de juny de 2020

Dones -2-

En aquest segon apunt del capítol "Dones", faig referència a un altre llibre força interessant, que l'autora titula DONES VALENTES, i realment ho són totes les que ens presenta la Txell Feixas en aquest volum d'històries periodístiques que ens mostren un món oriental ben preocupant.


Amb un pròleg de la Gemma Ruíz que no es pot obviar de cap manera, i que amb el seu estil personal i intel·ligent de bona comunicadora, ens fa la presentació d'aquest treball periodístic d'investigació de la seva companya, la qual s'ha desplaçat d'un lloc a l'altre, aprofitant la seva feina de corresponsal a l'Orient Mitjà de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, per donar-nos a conéixer la vida de diferents dones d'aquest univers desconegut, a les dones que estem a occident amb un entorn de confort, i gens comparable amb les situacions que ens esmenta.

Hem d'agrair a la Txell Feixas que amb aquest treball faci homenatge a les dones que no s'han sotmès, i realment podem titllar-les de valentes, atès que la lluita moltes vegades és per pura supervivència, però que també ens trobem amb la lluita política i la defensa d'uns drets bàsics que els volen destruir i que els defensen fins a extrems infinits.

Trobarem històries que ens repugnaran, d'altres ben honorables i trascendents, i totes, totes, protagonitzades per dones que han confiat amb la personalitat de la periodista, per poder explicar les seves vides i decisions dignes de considerar. Les trobarem a Beirut, Gaza, Rojava, Kurdistan iraquià, i Siria. Un món per conèixer i tenir-lo en compte.


***



dilluns, 22 de juny de 2020

Dones -1-

Des de la fase 0 de desconfinament, que per circumstàncies personals no havia pogut fer cap entrada al blog, ara ja en fase 3 i amb un certa lucidesa intel·lectual, torno a posar-m'hi, atès que me n'he adonat que darrerament han estat ocupant els meus breus moments de lectura,  llibres escrits per dones i protagonitzats també per dones, la qual cosa no ha estat de manera volguda, però la casualitat ha fet que hagi caigut a les meves mans aquesta literatura que aniré comentant en diferents capítols.

Una vegada més Marguerite Duras (végeu un altra entrada al blog) m'ha seduït amb aquest llibre editat en català pel Club Editor el 2018, i que va ser escrit el 1987.

De La vida material en diu la seva autora:

"Aquest llibre no té començament ni final, tampoc no té mig. Com que no hi ha cap llibre sense raó de ser, aquest no és un llibre. No és un diari, no és periodisme, emana del fet quotidià. Diguem que és un llibre de lectura. Lluny de la novel·la però més a prop de l'escriptura d'una novel·la -curiosament, ja que és oral- que de la d'un editorial de diari." [sic]

Evidentment és un llibre de lectura que s'ha de llegir i rellegir, de pensaments i vivències que es transformen en paraula, i que l'autora comparteix amb els seus lectors totes aquestes anades i vingudes a la recerca de veritats subjectives. És un lligam de textos que parlen de tot, de temes diversos personals, les cases on ha viscut, l'addicció a l'alcohol, els homes, la família etc. Sobretot del fet de ser lliure que li ha comportat també una certa solitud.

Aquesta llibertat ens la fa present sempre en les seves obres, algunes de les quals contenen molta part autobiogràfica, transgredint els costums del moment amb duresa, ja que la seva vida tempestuosa li va conferir una personalitat complicada, però que li va donar força per escriure i fer crítica de la societat que li va tocar viure i deixar-nos un llegat intel·lectual de primera qualitat.

***

La paraula afortunada

Ma mare tenia por de la gent amb càrrecs públics, els funcionaris, els tresorers, els agutzils, els duaners, tots aquells que serveixen per fer respectar la llei. Ella, l'eterna culpable, amb aquella incurable mentalitat de pobre. Mai no la va perdre del tot. Jo vaig perdre aquella por de ma mare amb els exàmens orals. Després de cada oral que aprovava tenia la sensació d'un progrés en relació amb la pobresa endèmica de la família. La paraula afortunada. Era com si hi hagués una confrontació entre el meu cos i el cos social, que hi era per causar la meva perdició. Els cantants, els actors deuen viure el mateix combat amb el públic. La gent que paga per sentir-te cantar o parlar son enemics que hauràs de "conquerir" per poder viure. Quan t'ha passat una vegada, que domines la paraula i arrossegues la sala, després et passa cada vegada. Fas veure que et sents amb el deure de no decebre la gent que s'ha desplaçat per sentir-te. Però hi ha alguna cosa més, una cosa que s'acosta a l'assassinat d'aquell que ve a jutjar-te.

Pàg.129





dijous, 7 de maig de 2020

Fase 0 - Ocellets i cargolets

Estem a la setmana que jo en dic, dels ocellets i dels cargolets.

Des de la fase 0 de desconfinament,  que les piuladisses infantils tornen a fer-se sentir als carrers. Han arribat junt amb una primavera calorosa, i han donat vida a unes setmanes grises de carrers buïts i gent solitària, que emprava pocs minuts per proveir-se de l'habitual avituallament per a la subsistència.

Els cargolets esperem el moment oportú matinal per sortir del nostre espai de confort i aprofitar un parell d'hores assoleiades per gaudir d'unes caminades les quals enyoràvem, malgrat que encara que són curtes i a prop de casa, ens semblen un petit moment de llibertat.

Quan la cridòria dels ocellets comença a ocupar l'espai a compartir, els cargolets, xino-xano, al nostre ritme sabem que ja és hora de la retirada, i per mitjà d'unes quantes mirades de complicitat per damunt de la mascareta protectora, ens apressem a deixar pas a una munió de quitxalla que, amb patinets i pilotes envaeixen els carrers, encara amb comerços tancats o botigues funcionant a mig gas.

Quan les passejades són de tarda, aleshores ocellets i cargolets s'inverteixen. Quan l'ocellada va de retirada buscant refugi nocturn, els cargolets treuen el cap, es posen l'uniforme de passeig i surten a respirar les flaires que en aquests dies, malgrat l'ocultació de l'olfacte, ens arriben des dels jardins i passejos. El gessamí a aquella hora arriba a marejar, i els til·lers ens proporcionen un relax i una pau que ens ajuden a recordar que la primavera torna cada any i que no l'hem de desaprofitar.


***