dijous, 19 de maig de 2022

Espionatge espanyol. Realitat o ficció?

Sempre havíem pensat que això dels espies i detectius era cosa dels britànics, amb les distretes històries de Sherlock Holmes, o bé de les pel·lícules de James Bond que al llarg dels temps ens han entretingut amb efectes especials, presentant-nos un super-heroi que mai es despentina malgrat rebre cops per totes bandes.

Amb tot, la realitat supera sempre la ficció. L'actual bombardeig de l'espionatge espanyol en contra de polítics, advocats, familiars de polítics, i ves a saber "tutti quanti" està entrant a casa nostra i acabarem mirant sota el llit a veure si trobem algú amagat o bé alguna càmera instal·lada darrera d'algun llibre de la lleixa de la biblioteca, provocant-nos alguna paranoia, encara que no tinguem res a amagar.

La diferència entre ficció i realitat, és que, a la ficció els "dolents" comencen actuant amb talent, costa descobrir-los, i la trama es manté en un cert suspens malgrat que l'enginy acaba essent superat per la capacitat dels "bons", a la realitat els que espien de forma calculada, d'entrada els manca talent i pensen no ser descoberts, però, les petjades que deixen no són prou professionals i acaben sortint a la llum, aleshores les justificacions entre ells són tan lamentables, que no deixen marge de credibilitat per cap costat. 

Quins personatges tant deplorables han muntat un afer com el que estem vivint? Com pot ser aquesta desorganització d'espionatge que ha corregut com la pólvora?  Tots aquests espies amateurs, han jugat amb la democràcia, han mentit, han manipulat, han coaccionat i han vulnerat drets fonamentals.....i tot en nom de què? He estat educada per fer bé la meva feina, la qual cosa he intentat aconseguir dins l'àmbit personal i professional i n'estic orgullosa. Suposo que també a ells els havien educat per fer aquesta feina bruta, però quins valors els han inculcat? Se'n poden sentir orgullosos?

Esperem que es trobi algú que els pugui despentinar.


***

 


dijous, 12 de maig de 2022

Poesia primaveral

 
Al llarg dels anys, Google ha anat enviant-me fotos destacades de diferents indrets, prèviament capturades pel meu mòbil, algunes de les quals he guardat a l'arxiu.

Em sap greu que quedin en l'oblit dins un calaix de sastre. Ha estat doncs aquest el motiu de fer-les públiques en aquest senzill bloc, fent homenatge a aquesta primavera que ha començat regalant-nos un temps bonic amb noves il·lusions.





 


Molts jardins amb peonies,
lilàs i pèsols
d'olor, són lloc de bon estar,
quan ja la llum abaixa
la veu i, sense fer remor,
pels engorjats del vespre
s'allunya la tartana
del desesper.
                   El dia torça el coll
com una espiga plena.
La nit és tota per nosaltres.
Encén el vi.

EN BONA COMPANYIA
Joan Vinyoli




***

dilluns, 2 de maig de 2022

Descobrint una regió italiana

 No deixa de ser sorprenent que set anys després d'haver-se publicat la novel·la de Rafel Nadal :

LA MALEDICCIÓ DELS PALMISANO, en faci un apunt en aquest blog. No vaig tenir interès en el seu moment en aquest títol,  malgrat que ja havia sortit a la llum quan vaig anar a la recerca d'alguna novel·la d'autor italià, que parlés de la regió de La Puglia quan havíem de visitar aquell territori l'any 2020 just abans de la pandèmia, la sortida que varem haver d'anular per raons òbvies.

En aquell moment vaig llegir un títol d'autor guanyador del Premi Strega del 2015, Nicola Lagioia, LA FEROCITAT (vegeu)

Ara, després de dos anys, i havent pogut realitzar el viatge a aquelles contrades, resulta que trobem un guia de la regió, que ens fa grans elogis de la novel·la de Rafel Nadal, català, i conegut per aquest relat i a més ens el va recomanar per la seva qualitat descriptiva. Evidentment, sense dubtes, vaig anar a la cerca del llibre i en una setmana he gaudit de la seva lectura.

 Erròniament creia que es tractava d'un tema de "mafies", no sé perquè, potser pel seu títol, i no m'havia plantejat la seva lectura, doncs, res més lluny de crims organitzats, ni Cosa Nostra, ni Ndrangheta, simplement és un melo-drama italià de la història de dues famílies del sud d'Itàlia.

La novel·la és un relat lineal, fluid, que es llegeix molt de pressa i té el seu punt de curiositat per anar seguint els esdeveniments que van des de la Gran Guerra fins la Segona Guerra Mundial a través dels seus personatges. Crec que és important haver estat als llocs on l'autor ubica els fets, atès que a l'haver-los trepitjat fa ben poc temps, encara sorgeixen a la memòria els racons d'una fantàstica regió que val la pena de posar-hi els peus. 

En Rafel Nadal es va documentar molt bé a l'hora d'escriure-la, ens ho comenta en una nota al final, que tots els actes de guerra responen a la més estricta veritat històrica, i vol retre homenatge a tots aquells que es van aixecar al sud d'Itàlia durant la Gran Guerra i la revolta de Matera, i que sovint han estat oblidats per la història.

Malgrat que els personatges són fruit de la imaginació de l'autor, és interessant l'aportació que en fa de la vida quotidiana i de la llengua de Matera. 

Recordaré i agrairé també la conversa literària que vaig tenir amb el nostre guia Roberto Martino, i que gràcies a ell i a la seva estimació pel seu país, ens va fer el suggeriment de llegir al nostre autor Rafel Nadal per saber una mica més d'aquell racó d'una Itàlia oriental massa temps oblidada.


MATERA

 

***


dilluns, 18 d’abril de 2022

Setmana Santa 2022

 Després de dos anys de limitacions per a poder viatjar, enguany sembla que les portes han començat a obrir-se per deixar una mica d'espai per a la mobilitat. Viatjar no és només el que es veu, també és el que es viu, sortir del nostre àmbit de confort i eixamplar les mires terres enllà, ens dóna força per seguir endavant i conèixer altres maneres de viure i de pensar que enriqueix la nostra personalitat.

Una vegada més aquests dies primaverals han estat força fructífers per gaudir d'una breu sortida a la meva estimada Itàlia. Un viatge que ens van anular fa dos anys per la pandèmia i que ara ateses les circumstàncies favorables, hem pogut realitzar.

Aquesta regió de La Pulla o Puglia ubicada en el lloc popularment dit del "taló de la bota", és el lloc més oriental del país italià, i on també la barreja de cultures, algunes de pas,  han format una regió molt rica en diversos tipus d'art: (romànic primitiu, greco-bizantí, gòtic-italià, barroc). També es troben construccions de l'època romana, edat mitjana i pròpies de la regió, totes elles molt ben conservades i restaurades. Les joies més preuades que varem poder visitar, són les esglésies excavades del segle VIII, que estan ben protegides pel turisme del govern italià i sota custòdia les ensenyen. Un privilegi que varem agrair poder obtenir.

 



El visitant que pot aconseguir un bon guia, com és el cas que sortosament varem tenir nosaltres, pot satisfer el seu interès veient tota aquesta bellesa arquitectònica. Roberto va ser l'acompanyant perfecte que ens va fer estimar una terra de la qual ell n'era una peça més. Un home senzill i a més de culturalment molt preparat a nivell històric, ho donava tot per transmetre'ns el seu saber filosòfic, sobre el que la natura ens ofereix a través de la flora i els cultius de la regió. Una al·legoria poètica sobre l'olivera ens va deixar a tots ben meravellats.

Hem recorregut la costa adriàtica al costat d'un mar blau que ens ha acompanyat tots els dies, hem trepitjat pobles primitius, pobles enlairats damunt de turons, esglésies excavades a les roques, hem pujat i baixat escales amunt i avall, mar i muntanya, el cansament a la fi de la jornada ha estat ben patent, però ha valgut molt la pena conèixer un altre tros d'aquest bonic país amb el qual compartim les mateixes arrels mediterrànies, malgrat que les aigües que l'envolten siguin el mar Adriàtic i el mar Jònic.


***

Una descripció detallada dia a dia dels indrets visitats, es reflectiran en el bloc: sorrobloc.blogspot.com

dilluns, 28 de febrer de 2022

Recordant a SERGUÉI DOVLÀTOV


 Ha estat una veritable casualitat que la Guerra Rússia-Ukraïna m'hagi agafat llegint un llibre de Serguéi Dovlàtov. Vaig conèixer aquest escriptor fa ben bé deu anys amb motiu del meu viatge turístic a Rússia, com vaig exposar en el meu apunt del 16 d'agost del 2012.

L'ofici, aquest llibre el qual tenia apuntat a la meva llista d'interès per llegir, el vaig trobar lliure a la Biblioteca pública i no vaig dubtar en tornar a recordar a l'autor que tan em va agradar fa temps per la seva personalitat, empatia i humor rus i el seu estil personal de comunicar-se. Sergei o Serguéi Dovlàtov va ser un dels joves escriptors progressistes russos de la dècada 1960-1970 que van ser turmentats i martiritzats pel règim comunista. Els seus escrits gairebé sempre autobiogràfics, ens exposa les vivències enmig d'una dictadura com també d'una llibertat aconseguida per mitjà de l'emigració als Estats Units malgrat que aquesta llibertat sota el seu punt de vista, tenia els seus punts complicats. 

El llibre consta de dues parts. La primera amb el títol L'Ofici, ens relata els anys de lluita a la Unió Soviètica per trobar editors pels seus escrits, els quals no van tenir el suport del règim. Com a molt, va poder fer algunes col·laboracions periodístiques per compte propi per evitar les censures imposades al periodisme emergent. La segona part del llibre ja escrit des de Nova York, amb el títol de: El diari invisible inclou la seva experiència com a periodista en un setmanari judeorús que va fundar, junt amb altres emigrants russos, el qual es distribuïa arreu dels Estats Units. 

Una part molt important del llibre és l'epíleg a càrrec de Laura Salmon, historiadora del món rus, i de l'obra de Dovlàtov. Ens fa una análisi de l'escriptor, del seu compromís amb la llengua i del seu art narratiu, i ens diu:

[De ben segur que, ni en aquella època, ni en els seus darrers anys de vida, ni l'autor mateix ni ningú altre no podia arribar a imaginar que dues décades més tard el nom de Dovlàtov esdevindria un clàssic de la literatura del segle XX i apareixeria als manuals escolars de la Rússia postsoviètica.]


***


dimarts, 18 de gener de 2022

Llibertat


Hem començat el 2022 al damunt altra vegada d'una muntanya russa. El virus no ens vol deixar, i va oferint transformacions per obligar a la societat global a lluitar contínuament per estudiar les seves evolucions, i ja gairebé tots som experts en mutacions víriques de tantes explicacions que ens donen els metges i investigadors, els quals van posant al nostre servei els seus coneixements d'aquesta nova malaltia que ens està privant de llibertat. 

Ja son llunyanes les festes nadalenques que hem passat amb ingenioses combinacions per les retrobades familiars, amb proves d'antígens constants, i malgrat això, el desencís d'haver hagut d'ajornar àpats a darrera hora per haver donat positiu en algun test.  

El "Sant tornem-hi" de gener, amb escoles tancades, classes a mig gas amb mestres suplents, i tele-treball, estant donant un perfil social, amb el qual, és difícil de preveure el final a curt termini. Les vacunes estan funcionant, però el percentatge mundial és encara esfereïdor. Les conseqüències de la pandèmia es comencen a veure a nivell de salut mental en molts joves, que no havíen sortit del confort d'una societat occidental del benestar, adquirida des de dècades. No serà fàcil tornar enrera i haurem d'anar assolint molts reptes, amb els quals la vida ens posa a prova dia rera dia.

Els que tenim ja més vida consumida que per consumir, estem una mica com el dia de la marmota, ens han privat d'algunes llibertats les quals ara ens fan estar en estat d'alerta, hem de pendre decisions limitades en els nostres contactes socials, i hem hagut d'assumir en poc temps que els canvis també ens afecten el dia a dia.

Com exemple de llibertat no estroncada són els ocells. Aquestes petites aus que ens envolten i que ens fan gaudir dels seus colors, no han perdut la seva independència de volar d'un indret a l'altre si detecten algun lloc de subministrament d'aliments. Ja vaig fer esment del nostre balcó en un apunt del 2017 (vegeu), de la visita a l'hivern del tallarol i la cotxa fumada. Doncs els tornem a tenir, ara són dos tallarols, ignoro el parentiu, un sembla més jovenet que l'altre. Enguany s'hi ha afegit un pit-roig preciós, la presència del qual em va fer molt feliç. És increïble la memòria d'aquests ocellets que a l'arribar l'hivern tornen al lloc on saben que podran trobar proveïment durant uns mesos.



***



dimarts, 7 de desembre de 2021

Memòria històrica i personal de la post-guerra



 Passejant per Ciutat Vella, a l'entorn del Mercat de Santa Caterina, un fet casual ha fet que m'impulsés a escriure al blog després de sis mesos de mantenir-lo latent. El disc dur de la memòria personal s'ha posat  en funcionament com si una inducció de benzina l'impulses a fer-ho. Un grup de persones feien una de les habituals rutes que darrerament s'han posat de moda amb joves historiadors/es els quals, aprofiten de treure's uns dinerons organitzant aquestes trobades, i donant informació històrica de racons i raconets de la ciutat que han sofert reconstruccions i canvis al llarg dels temps.  

¿Ho sabia la jove historiadora carregada de papers i carpetes que..? l'indret on passava hi havia caigut una bomba durant la Guerra Civil, destruint l'antiga Església de Sant Cugat del Rec, (vegeu) on ara hi ha la Placeta de Sant Cugat, i que va fer sortir de les cases amb gran espant, les famílies que hi vivien en aquells carrers estrets? .....La memòria se m'ha activat pensant que la meva mare, encara adolescent, va ser una de les que va sofrir aquell terrabastall, per sort sense conseqüències per ella, però que no va deixar de recordar-ho i ens ho comentava cada cop que anavem a aquell barri de petits a visitar la família, que per sort l'edifici del costat de l'església al carrer Fonollar, aleshores va quedar dret, però ara ja no existeix després de la reforma del barri dels anys 1988-1998.











Fotos manllevades d'Internet, abans i com està ara la placeta, amb uns arcs conservats que podrien ser de l'antiga Església. 

He pogut evidenciar una vegada més, que molts dels carrers estrets que recordo i que ens feien una certa angunia circular-hi en la nostra infancia, ja no existeixen, però encara queda molta part del barri medieval que no va ser destruït. Aleshores els veïns eren gent treballadora, la majoria barcelonins, molts dels quals regentaven les botiguetes de comerç i queviures del barri on la gent hi comprava a més de tenir molt a prop el Mercat. Ara és evident que la gent ha canviat i el tipus de comerç també. L'emigració ha portat canvis i el turisme també, la qual cosa es fa present a qualsevol racó. 

La ciutat de la nostra infancia no la recordo especialment grisa, no n'erem conscients doncs les criatures  anavem amunt i avall amb els pares celebrant totes els esdeveniments festius de l'època, processsons, Festes Majors, desfilades, etc. i ho trobavem natural. Per les noies l'adolescència i la joventud ens va començar a obrir els ulls i és potser el pitjor dels records de la nostra generació. El control moral evidenciava una societat controlada pel "nacional-catolicismo", i això va fer que el color gris comencés a destacar-se i la repressió personal també. 

El canvi de la millora de les ciutats, el vam començar a veure a partir de la instauració dels Ajuntaments democràtics, després de la dictadura. Barcelona va fer el gran salt qualitatiu amb els Jocs Olímpics del 1992, obrint la façana marítima que ha estat un benefici també pel lleure, i els barris no han deixat de millorar amb parcs i jardins i carrers per a vianants. 

El Covid-19 també ha deixat la seva petjada constructora, o més aviat destructora. Els "corralets" invaïnt les calçades, no sempre ben pensats, i l'espai invasor també pels vianants, decorats amb coloraines i dissenys estranys, els quals han deixat la ciutat sense personalitat pròpia. La majoria de barcelonins esperem un canvi democràtic de l'actual alcaldia, la qual no ens mereixem.

Fotos manllevades d'Internet. La de la dreta de la publicació "MónTerrassa"


Les ciutats canvien i nosaltres també. És bo poder transmetre memòries viscudes. Esperem poder anar-ho fent per a les futures generacions.


***

dimarts, 1 de juny de 2021

La riera de Cassoles

 Durant els dies de confinament per la pandèmia, qui més qui menys ha fet recerques fotogràfiques personals per recordar indrets de vacances passades i rememorar viatges o excursions. Per mitjà d'aquestes fotos, hem constatat els canvis que han sofert els llocs visitats que recordem d'una determinada manera i que el pas del temps i la vida de la gent ha fet canviar. Només 50 anys també han fet al nostre barri molt diferent, com molts altres barris de la ciutat.

 L'antic municipi de Sant Gervasi agregat a Barcelona el 1897, el creuava una riera, La riera de Cassoles, la qual va ser transformada en Avinguda i va ser anomenada Avgda. Prat de la Riba entre el 1931 i 1939. Després del 1939 va passar a ser "Avenida del Principe de Asturias" en castellà i amb la normalització el carrer va ser conegut en català com Avgda. Príncep d'Astúries. L'any 2016 es va constituir una plataforma veïnal amb l'associació de veïns del Farró i diversos partits polítics, per reivindicar el nom de Riera de Cassoles, el qual fou aprovat el 2018 amb la conseqüent obra municipal que va ser l'eixamplament de voreres, arbrat i circulació més agraïda. 

Com deia al príncipi, navegant per la xarxa vaig trobar una curiosa fotografia, que em va cridar l'atenció, de la Riera de Cassoles de l'any 1931, 



Evidentment, constatem que els temps han canviat en 90 anys.


***

dissabte, 22 de maig de 2021

Kaouther Adimi

Kaouther Adimi és una escriptora algeriana i francesa d'adopció. La seva estima per la terra on va néixer ens ho demostra en els dos llibres que ens han arribat traduïts al català per l'Anna Casassas i que han merescut una bona acollida a les nostres llibreries, després d'haver aconseguit comentaris elogiosos per diversos referents de la literatura francesa i catalana.

En aquest relat amb el títol: 

Les nostres riqueses (Una llibreria a Alger), la autora ens explica com Edmond Charlot va obrir l'any 1936 amb pocs mitjans una llibreria a l'Alger per instaurar un espai cultural que va ser referència revolucionària dins un país convuls.

Per mitjà de la història que ens explica, barreja de passat i present, realitat i ficció, ens dóna a conèixer una ciutat mediterrània, amb tots els seus atributs que fa que el lector imagini com són els seus carrers costeruts, els mercats, les seves places i la seva gent que va lluitar per desfer-se del colonialisme francès.

Aquesta barreja de passat i present, se'ns presenta intercalant el temps actual on l'any 2017 un estudiant rep l'encàrrec de buidar l'antiga llibreria que s'ha de convertir en una botiga de bunyols. A través d'un quadern que reflecteix un diari de l'antic propietari, anem seguint la trajectòria de la llibreria, els seus personatges, els maldecaps per tirar endavant un projecte, les censures i els primers textos d'escriptors que van desafiar la censura com va ser Albert Camus.

Vindrà un dia que fins i tot les pedres cridaran per la immensa injustícia comesa contra els homes d'aquest país... Jean Sénac - Carta d'un jove poeta algerià a tots els seus germans.

Aquest llibre va obtenir el premi Renaudot des Lycéens i el premi de l'Estil 2017, va ser seleccionat per l'acadèmia del premi Goncourt 2017, i puc dir que no se'n té prou amb una sola vegada que es llegeixi.

***

L'altra història que aquesta escriptora ens presenta és:

Pedres a la butxaca, també traduïda Per l'Anna Casassas. Aquest llibre va merèixer Menció Especial del Premi Llibreter 2019, guardó ben merescut i també, igual que l'anterior, sentint la necessitat de tornar a llegir-lo una segona vegada.

El títol és pot interpretar com una metàfora de la motxilla cultural que tots portem al damunt. Malgrat les intencions personals de deixar enrera alguna de les maneres de com hem rebut l'educació, sempre ens queda aquest pòsit difícil d'oblidar. Segons diu Sophie Joubert, L'Humanité: "Discret homenatge a Virginia Woolf, que es va suicidar ofegant-se amb les butxaques plenes de còdols"

Kaouther Adimi ens torna a parlar dels seus orígens per mitjà d'una jove algeriana establerta a París. La insistència telefònica de la matriarca de la necessitat de que les dones optin pel matrimoni, fa que reapareixin dubtes i sentiments contradictoris a la filla, la qual s'ha convertit en una persona autosuficient i ben posicionada sense necessitat aparent d'un home a la seva vida.

El relat està construït en primera persona, i la ingeniosa habilitat de l'escriptora en descriure els pensaments i fets de la protagonista, sofrint les contínues trucades maternes d'obstinació pel seu estat civil i de control personal, que comporten moments significatius, ens fa veure situacions molt evidents de diferències generacionals i culturals les quals la mateixa narradora ens els mostra, rememorant una infantesa llunyana entre revolta i nostalgia, i destacant la dificultat de fer-se gran abans d'envellir.

Crec que aquesta jove novel·lista en la seva segona novel·la, es consolida com una bona escriptora que té coses a dir, i esperem ja un tercer volum per gaudir de la seva literatura.

***

dijous, 6 de maig de 2021

Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

 Enguany no podia deixar d'homenatjar en el meu blog, la guanyadora del 53è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la Maria Barbal. Aquesta escriptora és la que amb la seva trajectòria literària, ha estat escollida per formar part de la sisena dona mereixedora d'aquest premi, el qual des de l'any 1968 va ser creat per atorgar-lo anualment a les personalitats de la nostra cultura, i que enguany ens ha volgut complaure amb la seva darrera novel·la aconseguint el Premi Josep Pla 2021:

Les bones escriptores no són per les  històries que ens expliquen que a vegades les podem titllar de cotidianes, però ho son per la manera com ens les expliquen i el missatge que ens volen transmetre.

Aquest és el cas de Tàndem. Un relat que no és original però que ens fa pensar als que ja estem a la tardor de la nostra vida, de moltes actituds que hem d'afrontar de manera diferent de com ens havíen educat. 

Maria Barbal ens anima a pedalar acompanyats, per aconseguir que fets rutinaris esdevinguin petits moments de felicitat i de llibertat per viure plenament. 

La novel·la consta de cinc capítols. En els dos primers ens presenta els dos personatges principals individualment, i en els tres restants els vincles que van consolidant-se entre ells, a través del coneixement mutu i d'una  relació que sembla que pugui donar fruits malgrat les boires que van enterbolint les seves vides.

Remarco un paràgraf que he trobat genial de com defineix una situació complicada d'interiorització d'un sentiment:

El mot orgull, com un carràs de raïm lluent, pesant, amb grans podrits al mig, d'aquells que no es veuen, havia empastifat el sentits d'Elena, li havia travat l'estómac juntament amb la paraula. Fins que es va empassar el suc i en volia escopir les pells.

Una novel·la lleugera, bonica, deliciosa, que es deixa portar per la vida i que guareix en moments d'incerteses.

***

No està de més parlar de Pedra de tartera, el gran èxit de l'escriptora amb el qual va obtenir el Premi Joaquim Ruyra, 1984 i Joan Crexells, 1985.

Aquesta novel·la que val la pena rellegir-la de tant en tant, ens apropa al llenguatge pallarès i a la gent senzilla de muntanya, principalment les dones que van patir dificultats familiars, patir una guerra civil i van haver de tirar endavant la família i adaptar-se a estils de vida diferents, ja des dels primers anys de joventut.

La protagonista que a la vegada és narradora de la història en primera persona, ens transmet la seva vida i els seus sentiments durant totes les 125 pàgines de l'escrit. Un dels llibres més bells sorgits del talent de l'escriptora.

Va ser la primera novel·la de la Maria Barbal, amb gran èxit de crítica i públic i traduïda a diversos idiomes.

En aquests instants que vivim moments d'incerteses, cal avaluar i mirar enrera a través també de la literatura, d'unes èpoques de penúries i sofriment que algunes dones van haver de patir durant la primera meitat del segle XX.

***

dimecres, 28 d’abril de 2021

Coincidències possibles



"Sovint he sentit explicar una cosa i dir: "No es possible", per descobrir menys d'un any després que en algun lloc havia passat de debò"

ISRAEL BASHEVIS SINGER 

(escriptor polonès-americà de llengua ídix (1893-1944)


Amb aquesta cita comença el llibre d'Erri De Luca titulat IMPOSSIBLE. Aquesta novel·la defineix una vegada més la personalitat del seu autor novament fent un cant a la llibertat .

Erri De Luca sempre ha estat un escriptor de gran qualitat literaria,  ja son uns quants llibres els que he llegit i vaig constatant que és un home fidel als seus principis de compromís polític, i fent un cant sempre a la natura i a la llibertat.

En aquesta obra, l'autor ens vol fer veure com en un moment, la vida et pot canviar fent que allò impossible esdevingui realitat. La història comença quan un home en solitari surt a la muntanya, la qual cosa fa sovint, per sentir la immensitat de la natura, quan se n'adona que una persona l'avança en el camí i desapareix en un accident. Quan avisa a emergències és acusat d'homicidi atès que descobreixen que el difunt era un antic company de lluita revolucionària.

Tot el relat es basa en diversos dies d'interrogatori de preguntes i respostes per part del fiscal i de l'imputat, que ens mostra l'enfrontament de dos punts de vista: el d'un home de lleis que parla en nom de l'Estat i el d'un home que té les seves pròpies lleis de la natura. Un diàleg interessant que fa impossible evidenciar una trobada premeditada per perpetrar un accident a la muntanya.

Per suavitzar aquest tema tant punyent de sondeig per esbrinar la veritat, els capítols es van combinant en cartes que el protagonista va enviant a la seva estimada desde la presó. Amb aquestes cartes el lector recupera l'alè de la tensió que li va produint aquest interrogatori que sembla no tenir fi.

Una novel·la que l'autor continua parlant dels seus grans temes, natura, llibertat, amor i compromís social.

Amb una excelent prosa traduïda al català per l'Albert Pejó, el qual fa sis o set anys ja li vaig agrair que em regalés un llibre d'aquest escriptor, i ara novament li desitjo que segueixi, amb aquesta tasca tant interessant de traduir-nos aquestes joies literàries.

***