diumenge, 30 de gener del 2011

Víctor o Victòria?

Llegeixo avui aquesta notícia. Parla de que estem vivint un temps d'androginia i confusió, i amb frase interrogativa si és que podria ser l'últim divertiment de la nostra societat per captar l'atenció o un intent de sortir dels cànons de bellesa convencional. Potser en el món de la moda és una avanguarda i que serà un boom efímer, però no crec que hàgim descobert la xocolata del lloro.

No és només els nostres temps que hi ha confusió de sexes. Els grecs i romans ja van descobrir aquesta ambigüetat i no tenien tants problemes, es depilaven, es perfumaven i aquests fets eren vistos per aquella societat com un fet cotidià. Les màscares teatrals cobrien també les cares per a que no fossin diferenciats homes i dones.

També les comèdies shakesperianes en el segles XVI i XVII, les havien de representar homes vestits de dones, ja que a aquestes no els hi era permesa la seva presència en els escenaris.

Recordo també una divertida comèdia musical Víctor o Victòria, de Blake Edwards de l'any 1982 que va tenir set nominacions als Oscars, en la que la protagonista havia de fer-se passar per home per aconseguir feina, la qual li va permetre èxits immediats en la seva carrera musical. No diguem també la gran pel·licula esdevinguda ja un clàssic i també força nominada, amb el títol català de "Ningú és Perfecte" dirigida per Billy Wilder, estrenada el 1959, en la qual el travestisme era la base argumental.

Sota el meu punt de vista, la normalitat seria que aquests fets no fossin "notícia". Ni que existíssin hotels només per a gais o lesbianes. Que no existissin festes "d'orgull gai". Ni que hagi d'haver revistes per dones i altres per a homes. O com una vegada en plena dictadura em van venir a oferir una "Enciclopedia para mujeres". El pobre venedor sense cap culpa, va haver de sentir la meva retòrica envers aquell títol, i va haver de marxar amb "la cua entre cames".

***

dijous, 27 de gener del 2011

Reforma de les pensions

Després d'estires i arronses sembla que s'ha arribat ja a un principi d'acord per a la reforma de les pensions. El govern espanyol, forçat per les directrius europees ha consensuat amb empresaris, sindicats i  partits politics que l'edat de jubilació s'ha d'allargar, amb una cotització màxima de 38 anys.

Fa un any de la meva jubilació definitiva, i si hagués cotitzat fins el 2010, els meus anys contributius haguessin estat de 51, i si hagués cotitzat des de la meva primera feina, haguessin estat 52 sense interrupció, amb només tres mesos per maternitat.

Actualment les primeres feines cotitzant no es troben abans del 25 anys. Els de la nostra generació, als 25 anys ja portàvem deu anys treballant i la jornada laboral superava amb escreix les vuit hores, podíem canviar de feina amb naturalitat amb una mínima preparació, això si, els curriculums amb experiència eren els més valorats i servien per buscar-ne un altra, amb més perspectives si era el cas. Actualment hi ha més gent preparada amb necessitat de trobar ocupació,  que llocs de treball per omplir. Jo encara vaig tenir la sort de trobar noves feines als 30 i 40 anys sense gaires problemes, la darrera,  l'any 1988,  amb plena eufòria de la nostra recent Autonomia.

De totes maneres no sóc pessimista. Crec que lentament aquesta situació s'anirà arreglant en el nostre primer món. Això si, hi ha d'haver austeritat a tots nivells. L'època de lligar gossos amb llonganisses s'acabat. Els més grans ho saben molt bé el que representa ser auster. Les més afectades són les noves generacions, que no contemplen una vida amb més privacions i hauran d'acostumar-se, ves quin remei! Al llarg de la nostra història hi han hagut moments ben dolents i hem anat sortint-nos-en. I d'aquest també ho farem, segur. Els economistes han d'estudiar millor el repartiment de la riquesa. Trigarem més o menys, però les aigües tornaran al seu llit i haurem après moltes coses d'aquesta situació que malgrat profetitzada, per molts inesperada.

El que no tinc tant clar és de com s'ho faran per tirar endavant els pobles que han rebut les inclemències dels desastres naturals i els que reben les fuetades de genocidis i dictadors sense cor.  Un anys després dels terratrèmols, les runes encara els envolten. Aquests han de ser ajudats pels privilegiats, i en aquests moments la fortuna els hi és completament adversa.

***

divendres, 21 de gener del 2011

Els joves es belluguen

Aquests dies d'aldarulls a Tunísia per part dels joves del país per exigir un govern democràtic, i que força vides està costant aquestes protestes, recordo fa poc més d'un any el nostre pas com a turistes per aquell país, i que vam tenir interès en conversar amb alguns d'aquests joves que amb indolència asseguts al bell mig d'una plaça, es dedicaven a captar turistes per adreçar-los als basars (souks) i els comerciants els donaven algun dineret per visitant, i així anar tirant. No tenien cap mena de perspectiva laboral i estaven força apàtics. L'esperança ha tornat aquests dies, fent fora els governants que durant anys van anar sembrant aquesta situació de caos.

En aquests moments, en el nostre país, els nostres joves tenen també aquest sentiment d'impotència laboral. No podem dir que els menys preparats són els més perjudicats. Crec que és necessari que es belluguin. I els nostres no tenen dictadors per foragitar, però el seu calvari preparant-se i anar a la recerca del seu futur, també és força penós.

Els països àrabs han estat sempre països patriarcals, com els nostres de fa ja una cinquantena d'anys. Les famílies amb molts fills i els pares intentant conduir el propi futur i el d'aquests fills. Aquella societat ha estat relativament ignorada en les nostres latituds, fins que ha començat la immigració global i també alguns d'aquests immigrants afincats des de fa anys a Catalunya, han optat per instruir-nos de com eren les seves vides al seu país d'origen i donar-nos a conèixer les seves arrels.

Un d'àquests catalans d'adopció ha estat Pius Alibek amb el seu llibre autobiogràfic Arrels nómades, el qual ja porta cinc edicions.

Pius Alibek és un iraquià que té l'arameu com a llengua materna, descendent dels primers pobles de Messopotàmia, que han estat sempre dominats per altres pobles al llarg del segles i que sempre han estat objecte de la persecució religiosa dels seus conqueridors i que no s'han aturat fins avui. Un dels crims coneguts va ser el genocidi armeni i molts d'aquests pobles van ser arrasats i cremats i la seva gent assassinada.

En aquesta autobiografia veiem com gràcies a tenir una bona formació acadèmica i intel·lectual,  una mica obligada pel seu pare, va poder marxar  del seu país l'any 1981, quan va esclatar la guerra Irak-Iran i es va instal·lar a Barcelona, on va continuar estudis i es va poder dedicar a la docència.

El relat acaba justament quan amb penes i treballs logra abandonar l'Irak i deixa enrera les seves arrels.


Aquest llibre és la història d'una vida a l'Iraq. Pius ens presenta la seva família, i ens narra els sentiments dels seus pares i germans,  i dels amics, tan de la infantesa com de la edat adulta. El seu pas per la "mili" obligatoria al bell mig del desert, ja en temps de Saddam i que només tenien privilegis els del partit Baas. 

Hi ha un capítol el qual m'ha agradat especialment,  que parla d'Alhuar uns aiguamolls del sud de l'Iraq que era un lloc únic amb grans extensions d'aigua, joncs i canyes. Hi havia molta fauna com búfals, senglars i un nombre incalculable de tot tipus d'aus i peixos. Allà acompanyaba al seu pare que havia d'anar-hi per feina. Hi havíen cases construïdes que suraven damunt l'aigua amb espais per acollida de visitants. Era una zona màgica. Als anys vuitanta en plena guerra Irak-Iran, Saddam aconsellat per no se sap quins dels seus maleïts aliats, va decidir destruir els aiguamolls que s'havien convertit en amagatall de fugitius de la seva dictadura,  i va bombardejar la zona enverinant les seves aigues i destruint part de la seva fauna. Després va construir una presa kilomètrica de terra per tallar el curs de l'aigua del Tigris i l'Eufrates que alimentaven els aiguamolls. Es va assegurar que la zona restés inhabitable.

  Aquestes narracions en primera persona i de records personals, ens ajuden a conèixer com vivien en  aquells països abans de que les guerres els malmetessin, i que malgrat que aquestes cultures són molts diferents a les nostres, ens demostren que són gent molt hospitalaria i s'ajuden uns als altres malgrat la seva senzillesa. Les guerres són una font de destrucció material i personal. La destrucció de l'individu per damunt de tot.

No treguis el cap per la finestra. Obre la porta, arrenca les arrels i vola. Només aleshores tindràs la llibertat per estimar totes les terres i totes les persones.

P. Alibek

***

dissabte, 15 de gener del 2011

Experiència aquàtica

Faig voltar el molinet i poso el dit índex al seu lloc. Després de dues temptatives em reconeix i passo no sense oblidar-me d'agafar l'estri indispensable per treure la humitat del cos, perquè els virus del mes de gener, malgrat les minves que estem gaudint, no se'm vulguin allotjar. Pregunto i començo a enfilar el trajecte cap el meu objectiu. A la meva esquerra, dones, moltes dones saltironejant.  Seguidament una sala plena de màquines i més dones. Baixo per una escala i trobo un espai amb molts armariets i també, dones, moltes dones força animades i fent comentaris. Torno a preguntar a una veterana, molt veterana, per la logística. La trobo encantadora amb les seves explicacions amb un castellà amb deix foraster. Em comenta que cada dia hi és present. Me n'alegro que totes aquelles dones, força veteranes, dediquin unes hores al dia a aquesta activitat.

He arribat d'hora i em dirigeixo al meu destí, escales amunt i just al capdamunt s'obre la porta i em trobo amb un gran espai. La piscina davant meu i més dones. Pregunto i em diuen que el monitor arribarà a l'hora en punt. Em dutxo, espero tontejant sense ficar-me a l'aigua. Vull coneixer-lo i que em conegui. Les altres entren a l'aigua i desde allà em diu la companya veterana d'abans: "el monitor entra con la música." Al cap d'uns instants comença a sonar la música i com un actor davant del seu públic, baixant per una escala, entra el típic xicot primet i simpàtic. Em presento i parlem. Em fa recomenacions i seguidament, a l'aigua!. Amb el meu metre i mig d'alçada no puc bellugar-me gaire del meu lloc inicial. La coreografia comença i no sé perquè em ve al cap la Gemma Mengual, res a veure amb les sirenes presents, evidentment. Veig que la presència masculina es basa en dos persones, vaja! com sempre, i això que l'activitat és força distreta!

Davant  per davant tenim les sales de sauna. Allà si que veig presències masculines, a través dels vidres, a la zona de la sauna seca, un senyor llegint el diari ben assegut i entomant la calor! De l'altre zona de sauna humida, surt un senyor amb panxa cervesera tip ja d'escalfor.

Després d'uns tres quarts d'hora de bellugada, surto uns segons abans d'acabar la classe. És el meu primer dia i no puc abusar-ne. Torno a la sala dels armariets aixoplugada en la meva tovallola, i després d'una satisfactòria dutxa calenteta, i ben refeta, em poso la roba de carrer. Davant meu, desfilada de noies joves sense cap roba. Quins cossos! Quina sort! Les veteranes contentes i també bellugant-se amunt  i avall amb força lleugeresa.

Torno a desfer l'itinerari, màquines amb dones caminant per les cintes, més dones, ara no salten i estan estirades relaxant-se a mitja llum. Arribo a la sortida, llenço la tovallola mullada i asseguda a la saleta d'estar, descanso uns minuts tot observant les noticies del 3/24 en les que ens ensenyen els desordres de Tunísia i penso, que bé que estem aquí! malgrat tot el que ens envolta, encara sóm uns privilegiats!



Agraeixo al meu facultatiu aquest consell.

***

dissabte, 8 de gener del 2011

Desafiaments

L'endemà de Reis havia estat marcat com a dia lectiu per l'anterior Govern de la Generalitat i la seva consecució ha estat un fracàs estrepitós ja que la majoria d'escoles que van obrir hi havia menys de la meitat dels alumnes, i els centres que van tancar, van agafar-se'l com un dia de lliure disposició. Un desgavell per poder desafiar les normes governamentals respecte a les festes escolars, i que com diem vulgarment, "feta la llei, feta la trampa". Sembla que és dificil en aquest col·lectiu posar-se d'acord. I cada vegada més, la voluntat de les persones, passa per damunt de les normes establertes.

Un altra desafiament és el cas del propietari d'un bar de Mollerussa que ha preferit saltar-se la Llei del tabac i deixar fumar als seus clients dins el local, abans de perdre'ls, i haver de tancar l'establiment, segons ell. L'home espera ser multat però de moment no ha tingut cap visita d'inspectors. Ja ho sentirem a dir.

També ha estat motiu de desafiar les baixes temperatures del Berguedà, un propietari de bar, repartint flassades als clients a l'exterior del local, per poder fumar degudament abrigadets, asseguts a les cadires de l'exterior. Això m'ha fet recordar quan el nostre viatge a Turquia, a la ciutat d'Izmir, passejant pel port, voramar, que en totes les cafeteries subministraven uns abrigalls de quadres, perquè els parroquians puguéssin utilitzar-los mentre fumaven amb el narguil o bé jugaven a jocs de taula al capvespre asseguts còmodament fent vida social, la qual cosa ens va sorprendre agradablement.

Això era el mes d'octubre quan el sol es deixava caure ben aviat, i la humitat del mar es deixava sentir.

Constato una vegada més que cada cop tenim menys por a infringir les normes que ens son adverses, encara que no sempre ens en poguem sortir airosos, però a vegades som agosarats i volem provar-ho, esperant quins resultats haurem provocat.

***

dimarts, 4 de gener del 2011

S'acosten els Reis

Les paradetes de la Gran Via ens anuncien que els Reis s'acosten. M'agrada passejar-hi quan el sol ja s'ha post. Els llums i els colors ens ajuden a tafanejar tot el que es mostra, joguines, penjolls, robes, moneders, etc. etc. i a cada cantonada les xurreries oferint-nos xocolata calenta i xurros de tota mena.

Recordo que la mare ens explicava les vigilies d'aquesta Diada de la seva infantesa. Llavors la gent no tenia vacances de cap mena i treballaven fins ben entrat el vespre del dia 5. Tampoc tenien diners per comprar "Reis" avançats,  i esperaven just quan els petits anaven a dormir per sortir a fer les compres. La Gran Via era el lloc adient perque a mesura que les hores avançaven, la mercaderia la rebaixaven i es podien trobar coses molt millor de preu. Això debia ser en la década del 1922 al 1932, abans i durant la República.




Gairebé cada any, les nenes renovaven la nina "Pepa" de cartró, perquè era de les més econòmiques que hi havia, i a la meva mare no li agradava, però els "Reis" llavors eren "pobrets". Després es van anar "enriquint" i  en la nostra infantesa, gradualment, recordo que cada any eren més generosos. A vegades no ens portaven el que havíem demanat, però ja ens hi conformàvem. Crec que aquest any en moltes llars els petits tornaran a comprovar que els "Reis" han entrat en crisi. Feina tindran els pares per poder conservar la il·lusió d'aquesta nit. Molts hauran d'estar-se d'alguna menja especial per poder satisfer als menuts.


Hi ha una imatge que no he pogut treure'm del cap. Quan jo tenia uns 11/12 anys, una botiga de joguines de la Travessera de Gràcia, just davant de la meva escola, van oferir si podia alguna nena anar a ajudar a vendre durant la vigília de Reis. Vaig demanar a la mare d'anar-hi, ja que em feia molta il·lusió. Vaig estar-hi tot un dia i part de la nit. Em va venir un home a comprar algun regal pel seu fill però no sabia què. Em vaig esmerçar en ensenyar-li jocs de taula i altres, però cap li satisfeia. Al final em va dir que només tenia "X" diners i tot era massa car. Em va fer tanta pena, que no sabia que dir-li. No recordo com va acabar, penso que debia endur-se qualsevol cosa que no passes d'aquells diners. Jo era molt joveneta, però no ho he oblidat. Sempre que arriben aquestes dates, recordo aquest afer.  Que serà?


Els Reis hauran passat deixant il·lusió a aquests petits, i així els esperaran l'any vinent amb la mateixa il·lusió que les generacions d'infants els han esperat any rera any,  sense tenir consciència de l'esforç que representa pels pares que sigui per ells una Nit Màgica.

***