dimecres, 29 de juliol del 2009

Comiat pirinenc


Deixem avui aquestes valls. Han estat uns dies esplèndids, tant de meteorologia com de recordatori de vivències que varem tenir fa sis anys, quan varem fer estada també durant uns dies de juliol.

Ens emportem més records i un munt de fotografies, com si vulguessim recollir tots els instants que hem viscut d'una manera material, a més de portar-los en els nostres sentits.




Deixem enrera els camins de pedres i les fites que ens han acompanyat.

Hem repetit alguna excursió, però n'hem descobert d'altres. Les muntanyes són sempre les mateixes, però en els paisatges sempre es troba quelcom de diferent. Enguany els hem trobat exultants. Moltíssimes flors de tots colors i de tota mena. Veritables jardins japonesos.



Molta aigua i els prats molt verds. "Lo riu és vida" que diuen els nostres compatriotes de les terres de l'Ebre.


Així doncs, aprofito per acomiadar-me amb una petita filmació.





Al mateix temps, també aprofito per deixar el bloc en "stand by" durant un temps. L'agost és inhàbil per la majoria de persones, i crec que tots mereixem un descans blogaire. Així ens hi posarem amb més força i rependrem la tornada amb ganes d'explicar més coses. Fins aviat.

***

diumenge, 26 de juliol del 2009

Va de vaques....

El paisatge pirinenc no seria del tot pintoresc, sense la presència de les vaques. Els infants de la dècada dels anys cinquanta, només les havíem vist a les vaqueries dels barris quan anàvem a comprar la llet a granel, i ens la servien mesurades en "petricons" i aquestes lleteries algunes tenien fama de "batejar" la llet una mica massa. Aquelles vaques feien pena que estiguessin tot el dia tancades en un corralet i la seva higiene als nostres ulls, no era del tot agradable. Ens deien que eren vaques suïsses, però després hem sabut que les vaques amb taques blanques i negres, provenen de les Illes Frisones i per això ni han tantes als Països Baixos, que recentment hem visitat.



Les que aquests dies estem veient en aquests prats pirinencs, són de moltes races i es composen de tota la gama de colors beixos i marronets, estàn netes i pulides i fan força goig. Es veuen ben alimentades i disposades a "posar" pels turistes esporàdics, que estem invadin el seu territori.





Quan per primera vegada vaig anat a visitar Holanda, l'any 1972, (ja en vaig parlar en el meu post), els meus hostes també em van convidar a passar un dia en una granja familiar, propietat dels pares dels meus amics, i vaig compartir un dia la vida a pagès, dinant al camp i veient els ramats de vaques que cuidaven. En la meva ignorància de l'època, els vaig preguntar on tenien el toro, ja que només veia vaques. Feina van tenir per explicar-me que allà no hi havien toros, que les vaques les portàven a inseminar al veterinari. Em vaig quedar molt parada. Que sabia jo d'inseminacions! En el nostre país no se'n parlava d'aquestes coses!





Vaig voler fer una pel·liculeta per immortalitzar el so dels esquellots, i filmar alguna vaca pasturant, però a l'aire lliure i amb el sol, no veia l'objectiu i em vaig trobar la vaca al davant sense mes. Malgrat que els tallen les banyes, em fan una mica de respecte, i això és el resultat.




Per acabar aquest post, enllaço el poema "La vaca cega" de Joan Maragall, que la nostra mare ens havía recitat moltes vegades i que ens feia molta pena. Crec que és molt adient com a punt i final.





***

dimecres, 22 de juliol del 2009

Boscos de fades i follets

Si, això semblen els boscos que aquests dies estem trepitjant i passejant. Semblen els dibuixos dels contes infantils. Els dibuixants són experts en fer-nos gaudir dels contes amb les seves idees tretes de la realitat més absoluta. He fet fotografies que ens diuen que la realitat no supera la ficció. He trobat, troncs vells que podrien ser amagatalls de follets, indrets que sembla que d'un moment o altre hagin de sortir les fades, formiguers gegants, papallones, moltes flors i quantitat de maduixeres amb els seus fruits.





Ahir en la nostra visita a la Basa de la mora ens van contar la llegenda popular que s'explica en aquestes contrades. Ja l'havíem sentit la darrera vegada que varem estar-hi. Aficionada com sóc a conèixer mites i llegendes, vaig buscar al Google, i com no, vaig trobar-hi aquesta versió, que és la mateixa que corre per aquí (vegeu). A més, per sorpresa meva, en aquesta web hi han moltes llegendes relacionades amb muntanyes, personatges i llocs d'Aragó, força interessants pels qui els agradi aquest tipus de literatura.

Veient avui tota aquesta natura, no he pogut també deixar de pensar en la desgràcia que ens ha tocat viure, d'aquests nois que han desaparegut en acte de servei, defensant tot aquest patrimoni que ens envolta i que la meteorologia adversa ens juga aquestes males passades. Un record per ells i pels que estan lluitant enmig d'aquests inferns. Malgrat l'experiència demostrada, l'home és infinitament vulnerable.

***

dilluns, 20 de juliol del 2009

Muntanyes,literatura i natura

Hi ha vivències escolars que les tenim en el disc dur del nostre cervell i en un moment donat surten a la llum al cap dels anys. És el que em passa quan veig aquestes muntanyes del Pirineu, que em ve a la memòria el llibre de "Leyendas del Pirineo" que ens llegia la professora i que després haviem de fer una redacció. Recordo una barreja de llegendes populars i llegendes de la mitologia grega, com per exemple el mite d'Hèrcules en la creació del mausoleo de la princesa Pirene formant la cordillera dels Pirineus, apilant les muntanyes. Aquests dies he recordat aquestes coses ja que en algunes de les taules d'orientació que es troben en els miradors pirinencs, ens expliquen resums d'aquestes llegendes que et transporten a la infància.




També m'han vingut al cap, moltes novel·les innombrables d'estampes rurals de la nostra literatura. Una d'elles, "Pedra de tartera" que vaig recordar precisament ahir pel seu títol, caminant per la tartera del pic "Sarller" que no vam arribar a culminar, per la inseguretat que tenia posant els peus en aquelles pedres que bellugàven per tot arreu, sense camí definit.




Quina diferència hi ha entre aquest paisatge i el que vam veure tan sols fa uns pocs dies en els Països Baixos. Ni un turonet, tot pla, això si, molt verd com està enguany també la nostra natura i el que si és comparable, són els prats pintats ambs els colors de les obres de Van Gogh. No m'extranya haver-nos creuat amb cotxes de matrícula holandesa. Penso com deuen gaudir amb tota aquesta exhuberància.






***

dimarts, 14 de juliol del 2009

Preparatius

Tornem a estar fent bosses i maletes.

Aquesta vegada el nostre destí és la vall de Benasc. Quan fa temps que no es trepitja la muntanya es té un lleuger síndrome. El mes de maig varem fer-hi una escapadeta de 48 hores per formalitzar el lloguer d'un piset per uns dies. Aquest piset ja el varem llogar el 2003 i varem estar-hi molt bé. Ara hi tornem. La seva propietària és una senyora del país molt amable. Se'n va recordar de nosaltres i "sant tornem-hi", a fer salut uns dies. Evidentment penso emportar-me lectures i començarè a llegir el primer "Larsson" que ja toca! i que em feia una certa "mandra".

Aquesta vegada ens emportem el portàtil per primera vegada. Dubto però de utilitzar-lo gaire, només per no haver de fer la romeria dels cibercafès per consultar el correu. Ja tenim localitzat un espai wi-fi!. Cada vegada es necessita més espai per portar els carregadors dels aparells. Això de la tecnologia és cada vegada més complicat. Mòbils, càmeres digitals, PC'S, cadascún amb les seves parafernàlies. Si els avis aixequessin el cap!






Molt bon estiu a tothom ! No descarto tornar a fer un post si la ocasió s'ho mereix.

***

divendres, 10 de juliol del 2009

La Venècia del Nord

L'any 1972 vaig visitar Holanda convidada per uns amics holandesos del meu pare, els quals em van acollir dues setmanes. Vaig conviure amb ells i va ser per mí una experiència molt agradable el tenir contacte amb un país del l'Europa del Nord tan diferent al nostre. Els amics només parlaven holandès, però ja els fills tenien com a segona llengua l'anglès estudiat a l'escola i és com ens varem entendre una mica tots plegats.

Vivien al sud del país, a la població d'Oss a una distància una mica considerable d'Amsterdam. Durant una setmana de la meva estada, em van portar a diferents llocs que ells van creure interessants per mí, però l'altra setmana em vaig haver d'espabilar sola per fer excursions. Ja en aquella època, en les estacions dels ferrocarrils, et proporcionaven diferents forfaits per un dia per fer rutes i és així com vaig fer algunes visites pel meu compte. Entre elles vaig anar a Amsterdam, i em va agradar veure els hippies en "viu i directe" recolzats al monument de la Plaça Dam. Recordo que els meus amfitrions tenien una certa prevenció pels meus passejos en solitari, i m'acompanyaven a l'estació a agafar el tren i a la tarda m'esperaven que arribes.

Els vaig posar en un compromís quan els vaig comentar el meu interès per veure el museu Van Gogh, el qual encara no existia, ja que va ser inaugurat el 1973, però jo no ho sabia. De totes maneres em van portar a una Fundació, no sé pas a on, que tenien moltes de les seves obres, i allà vaig poder gaudir-ne gairebé en solitari.





Ara en el 2009 he tornat a Amsterdam. La meva assignatura pendent de visitar el Museu Van Gogh, ha quedat satisfeta. Com totes les ciutats, no és ni de bon troç la que vaig conèixer. Això si, els canals i les cases són les mateixes.

També la climatología és la mateixa. Continuament obrint i tancat el paraigües, passant del sol a la pluja i el vent que bufa i bufa.



Aquesta vegada no he hagut de passejar en solitari, he tingut una bona companyia.

***

dissabte, 4 de juliol del 2009

Ja ens has deixat..

Avui ens ho han comunicat. Vaig tenir-ne el presentiment fa només tres setmanes. El teu cos ja estava fluixet i tenia ganes de descansar. Recordarem la teva alegria per viure, i com vas cuidar els teus que t'estimaven. Ells també ho han fet fins el darrer moment. Has estat un exemple de senzillesa.
Gràcies i un Bon descans!


"El tudó plora per mi;
el bell riure del blat agitat pel vent,
la falda suau d'aquell puig pastoral,
el rierol joncós on el roig bestiar es troba,
i passa pel gual, i apaga la set."

Jean Ingelow

***


divendres, 3 de juliol del 2009

Transgressions

Aquests dies estem rebent una notícia darrera l'altra, de persones molt conegudes i populars de la nostra societat que ens han deixat. Ja sabem que estem envoltats de fines hipocresies i cadascú, dins dels seus propis interessos ha opinat. És bo opinar i he trobat tant a la xarxa, com als mitjans moltes opinions de tota mena, en positiu i en negatiu, ja que, mai tant ben dit, en aquest món globalitzat, dues d'aquestes persones han estat transgressores a nivell mundial.


Aquesta setmana he acabat el taller de pintors impressionistes, i hem constatat una vegada més el que va suposar aquest moviment a les darreries del segle XIX i a principis del XX. També van ser persones que van transgredir les normes de la època, i fins i tot les seves obres van ser rebutjades pel Jurat del Saló de París oficial, i es van exposar al Salon des Refusés, el qual va tenir una gran afluència de públic per veure les obres considerades d'avantguarda. Només amb els títols de les pintures de'n James Whistler (1834-1903) , considerat el precursor de l'Art Noveau a França i Anglaterra, que va estudiar els colors fent paral·lelisme amb Simfonies musicals, i que només per aquests títols de les seves obres va ser rebutjat. Vull dir amb això, que molts d'aquests artistes, van tenir vides desconcertants per la resta dels mortals, però que la seva obra ens ha estat llegada i reconeguda a través de la història.




Públic al Saló des Refusés



Sinfonia en Blanc (rebutjada)
James Whistler


Per tant, sobre el tema inicial dels contemporanis que ens han deixat, crec que tenen en comú l'anar més enllà de les normes establertes i que ens hauriem de centrar en:

Una manera diferent de fer música.
Una manera diferent d'estimar.
Una manera personal de fer literatura.

Aquest és el llegat, i prescindir de jutjar una manera diferent i personal de viure i comportar-se, malgrat que les persones siguin personatges públics.

***