Hiverns del segle passat

Dimecres 26 de novembre, veient el TN de TV3, com habitualment faig, en la secció del TEMPS, en Tomàs Molina ens va mostrar una fotografia rebuda des de la Guingueta d'Àneu, d'una font-surtidor completament glaçada. (vegeu aquí)

Vaig recordar la meva foto, obtinguda pel meu pare el segle passat, en la segona meitat de la dècada dels 50, aproximadament, la qual té una certa semblança a la que sen's mostra cinquanta anys més tard. La diferència és que aquesta foto que mostro, és de la ciutat de Barcelona, i aleshores les glaçades a ciutat les teníem el mes de febrer. Enguany com a fet extraordinari, està glaçant el novembre, però no a les terres baixes.

Recordo aquells freds, molt més difícils de passar. No teníem calefacció. Ens havíem d'arreglar amb escalfadors de llenya, de petroli, de gas o brasers. Anàvem sempre molt tapats i amb samarretes de pelfa. Al matí la mare ens posaba la roba dins el llit perquè s'escalfés, abans de vestir-nos. Al pis de casa, al barri de Gràcia, teniem el water a la galeria, i també el safareig, que quan glaçava, ens divertia al matí, trencar l'aigua.

Però, tot això era al segle passat!!!! I ja és història.....

***

Art pictòric d'inspiració mitològica -2

He titulat aquest post igual que el que vaig fer el dia 16 d'octubre passat (vegeu aquí).

Ja s'està acabant el taller sobre "Mites i llegendes a través de l'art" que vaig començar el mes d'octubre. Avui hem treballat L'Odissea. Hem reviscut les aventures i desventures de l'heroi Ulisses ó Odiseo, en el seu viatge de retorn al seu regne d'Ítaca, després de la guerra de Troia. La conductora del taller, ens ha mostrat les pintures del pintor britànic John William Waterhouse en les que representa
a Penèlope esperant al seu marit, fent i desfent el teixit per no haver-lo d'acabar mai, i assetjada pels seus pretendents, veritables fures per aconseguir el tron del regne.

Són tant boniques les pintures, que les he volgut reflectir en aquest post.

Les obres d'aquest artista, són molt conegudes per haver-se inspirat en els mites i literatura gregues.

***

Exposicions al MNAC

Avui, en un magnífic dia de tardor, ens hem acostat a Montjuic per veure la panoràmica barcelonina, amb tots els seus edificis emblemàtics, al fons les muntanyes del Montseny, amb el turó de l'Home i les Agudes, i a l'esquerra el Matagalls, el Pla de la Calma i el Tagamanent. Poques vegades es poden veure des de l'atalaia del MNAC, tant retallades.

Les dues exposicions temporals que es poden veure fins els mesos de gener i febrer són:

Retrospectiva del pintor-escultor català Juli González (vegeu aquí), i

L'imaginari d'Eugenio Lucas (vegeu aquí) pintor espanyol, seguidor de Goya.


Totes dues exposicions mereixen una passejada. Veient aquestes obres que provenen de tants museus internacionals i de coleccions particulars, et fas la reflexió del que representa veure-les juntes per poder fer-te la idea de la trajectòria dels artistes, ja que si es visiten els museus i les veus independentment, no et pots fer càrrec de la evolució que ha tingut el pintor/escultor, si és que no ets un fidel seguidor de la seva obra.

***

Miquel Barceló

Avui s'ha inaugurat la cúpula de la Sala dels Drets Humans renovada, de la seu de les Nacions Unides a Ginebra amb la signatura de'n Miquel Barceló. (vegeu aquí)

Aquesta obra està portant molta polèmica a nivell econòmic. En la tertúlia d'aquest matí en el programa de'n Josep Cuní de TV3, també se n'ha parlat amb els convidats habituals i també amb la presència de'n Baltasar Porcel. Ha estat interessant els punts de vista de cadascún.

Vaig conèixer la obra de'n Miquel Barceló l'any passat en un taller que vaig fer titulat "Vida d'artistes" i quan vam treballar la vida i obra d'aquest pintor, varem visitar la Fundació Gòdia que en aquell moment exposava algunes de les seves obres, moltes de les quals inspirades en la cultura de Mali, amb la qual va ser molt respectuós.
Va ser molt amic de Mariscal i va viatjar amb ell a l'Africa l'any 1988, a on passa moltes temporades. Puc dir, que tant a mí com a les meves companyes ens va sorprendre agradablement el seu art.

En una escapada que varem fer a Mallorca, fa any i mig, també vaig poder veure a la Catedral, l'altar que va construir, desafiant també l' opinió pública, i que a mí personalment em va agradar.

Se li atribueix la genialitat que va tenir l'Antoni Gaudí al segle passat, tant amb els materials que empra, com amb la filosofia artística, ja que en els seus treballs experimenta també amb ceràmiques les quals va aprendre a utilitzar com alumne del ceramista d'Artà, Geroni Guinart.

Rudi Fuchs, comissari director de l'exposició que es fa cada cinc anys a Kassel (Alemania) amb el nom de Dokumenta, es va fixar en ell i així va entrar en el al mercat de l'art en la década dels 80.

***

Adéu, Setmana del llibre en Català

Aquest rètol no sé si el tornarem a veure més. Faig esment i costat al signant de la Carta del dia, publicada al Diari Avui del dijous 13 de novembre, (vegeu aquí), sobre el tema de referència. A Barcelona tenim un Ajuntament molt "modern" que sempre surt amb estirabots. Es veu que la paraula "català" els fa nosa sempre, i això que són "catalanistes" i "d'esquerres". No estic en desacord que la mostra s'ubiqui en un altre indret que no sigui a la ciutat, però crec que el nou eslògan proposat és lamentable. És molt necessari que els llibres en català s'exhibeixin d'una manera normalitzada, fent esment que són en català. Precisament en les llibreries importants, encara és molt limitat l'espai dedicat a literatura del nostre país. Ahir mateix vaig anar a la Casa del Llibre, al bell mig del Passeig de Gràcia, i em va costar trobar la lleixa dedicada a la Poesia catalana. Un tímid espai envoltat de llibres de poesia castellana. No vaig trobar el que buscaba. Precisament és una llibreria que per cèntrica sempre hi ha molta gent i acostumen a tenir moltes edicions de butxaca. Això si, quan vols comprar algún exemplar concret en català, val mes anar a trobar-lo en qualsevol de les llibreries "especialitzades". És ben trist! I encara diuen que la llengua catalana està marginant la castellana! No sé com ho haurem d'arreglar tot això. És indignant!!!!!!!

***

Concert al Palau

Gràcies a la generositat de la Federació d'Entitats Corals de Catalunya, dilluns varem anar de concert al Palau de la Música Catalana (enguany commemorem el centenari) .

La música de Bach va fluir dels instruments i de les veus del Bach Collegium Japan, amb una elegància i una qualitat excepcionals. Aquesta formació està de gira europea i van actuar al Palau. Quan fa temps que no s'ha trepitjat l'edifici, com era el nostre cas, tornes a submergir-te en aquella sala que traspúa acolliment i sensacions com pocs indrets hi ha que t'ho facin sentir. Va ser una vetllada molt agradable.

Aquesta formació japonesa va ser fundada el 1990 per Masaaki Suzuki, el seu director, nascut a Kobe (Japó), amb la finalitat de presentar al públic japonès interpretacions amb instruments d'època d'obres mestres del període barroc. El conjunt va adquirir gran renom amb els seus enregistraments de les Cantates de J.S.Bach a partir del 1995. Ja tenen enregistrats prop d'una trentena de CD. I les seves activitats principals inclouen un cicle anual de Cantates de Bach.

Els solistes que en aquest concert acompanyaven a l'orquestra, procedien de Praga, Oxford, Berlín, i Amsterdam, amb una gran trajectòria musical.

La primera part del programa va constar de dues Cantates de J.S.Bach, la BWV 102 (Desè diumenge de la Trinitat) del 1726, i la BWV 140 (Vint-i-setè diumenge després de la Trinitat) del 1731. La segona part, una Missa brevis, BWV 235 del 1738.

Sentin aquelles veus i observant als músics, pensava en l'esforç d'aquelles persones que des de molt joves s'han dedicat a realitzar-se com a interprets d'aquesta música que hem heretat i que tant en gaudim. Se'ls veia feliços i ens feien feliços a nosaltres al transmetre'ns aquest art.

He trobat al Youtube una mostra d'aquesta orquestra i cors per poder gaudir d'aquesta interpretació, encara que, evidentment, no és una bona reproducció i que és millor sentir-la en viu i en directe.

***

Barack Obama, nou President dels EEUU.

Avui ens hem despertat amb una nova il·lusió Barack Obama. Malgrat que totes les enquestes ho apuntaven, mai es pot dir "blat fins que no és al sac i ben lligat". No és només un nou president dels EEUU (crec que és el n.44), és un President per tot el món, amb aires nous i refrescants. És com si ens haguéssin injectat una nova esperança en aquest món tant desorientat. Des de la meva petita finestra, li desitjo tota la sort desitjable, i que pugui tirar endavant totes les promeses electorals per aquell país que encara pateix tantes mancances socials.

Parlant de mancances socials, també voldria referir-me a les tasques socials que fan molts joves i gent anònima, envers a grups marginals que hi han a la nostra societat, i que crec que se'n parla poc. Suposo que no és notícia de darrera hora, però si se'n parlés més, ajudaria a aportar-nos un alè d'esperança, i amb aquest exemple, altra gent podria veure que existeixen persones que dediquen precisament part de la seva vida a fer voluntariats i a ajudar als altres. Això evitaria aquest desencís que es detecta a la nostra societat, i sobretot en molts joves, que vegeten, i només pensen en què fer en les seves hores lliures. Em va agradar ahir el reportatge que va emetre TV3, abans de la nit electoral, sobre la ruta 66 dels EEUU. Quan van mostrar el barri conflictiu de la ciutat de Chicago, a on un grup de gent afroamericans, intentava mediar i posar pau en els conflictes que podien acabar amb esclat de violència. Van dir, que és una ciutat que no comença un nou dia, sense que s'hagi produït un crim.

Endavant Obama, tens molta feina!

***

Novembre

"Aquestes hores del novembre primerenc

tornen carmesí la fulla d'heura

com un esquitx de sang, intens, abrupte,

sobre un escut; la resta, or, del cantell al cor,

i l'estenen, per exhibir-la, a la catifa de molsa

teixida pel follet, ornada per la fada"

Robert Browning

Sempre m'agradat el mes de novembre. Castanyes, panellets, fulles caigudes, records de pluges i dies grisos escolars. Preludi ja de les festes nadalenques, tant presents en la nostra imatgeria infantil i més quan plou . Enguany no ens podem queixar de manca d'aigua. Deu-n'hi do la que ha estat caient aquests darrers dies.

Aquest mes en la meva família se'ns escauen quatre aniversaris. Dos al mateix dia, i feina tenim per celebrar-los!, ja que tot ho celebrem, sants, aniversaris, commemoracions, etc. És la manera de anar-nos veient quan tothom sempre està mancat de temps per les trobades familiars. Crec que val la pena!


He trobat a Internet aquesta carbasseta tant graciosa i he trobat també explicada molt breu, la llegenda que l'acompanya. Sembla que el costum de buidar carbasses ve probablement del folklore irlandès (m'ho van explicar també fa anys, quan feia classes d'anglès) "Jack or Lantern". La llegenda conta que un home anomenat Jack va enganyar el dimoni i el va tancar en un arbre dibuixant una creu al tronc. Després va fer un tracte amb ell; si mai més no el tornava a temptar, el deixaria sortir.

D'acord amb la llegenda, després que Jack va morir, se li va denegar l'entrada al cel per les seves pràctiques i al infern per haver enganyat al diable. Aquest li va donar una espelma dins d'un nap per guiar-lo en la foscor.

Els irlandesos utilitzaven naps com a "Jack's lanterns" originariàment, però quan els immigrants van arribar a Amèrica el 1840, van trobar que les carbasses eren més atractives i fàcils de buidar. Avui dia, buidar carbasses (pumpkin carving) és una de les activitats preferides a on es practica aquesta tradició.

Totes les llegendes són boniques de transmetre. Però cada país te les seves, i no hauriem d'apropiar-nos-en només per finalitats comercials.

***