Manifestacions ciutadanes

Després de nou anys, he rellegit la novel·la inacabada de Pere Calders "La Ciutat cansada", de la qual ja en vaig fer un apunt el 2009 (vegeu aquí)

És evident que no tornaré a repetir el que em va suggerir la lectura d'aquest relat caldersià, però la decisió de tornar a endinsar-me en les seves pàgines ha estat per una raó, per haver llegit el poemari de la Maria Cabrera, Premi Carles Riba 2016, titulat també "La ciutat cansada" com inspiració de la novel·la de Pere Calders que segons l'autora va deixar a mig camí i per mitjà dels seus poemes, posa en valor l'escletxa semàntica de les contradiccions.

En paraules de la Maria Cabrera: "Aquest és un relat poètic d'un esgotament. De les relacions, l'amor, les emocions i els pensaments recurrents que, com les llambordes gastades pel frec dels passos, perden el gravat i els contorns. O un plany pel sentiment que es vincla, esgotat per l'excés. I és, també, una oda singular a una ciutat, i als carrers per on aquesta emoció lenta, feixuga, avança."

Mai com ara, aquest pensament és present en les nostres ciutats, per mitjà de les manifestacions que no es deixen de fer dia rera dia, i que ja el nostre recordat Pere Calders, va ser premonitori d'aquest desencant, en la novel·la que es va trobar inacabada després de la seva mort, i en ple procés de redacció,

El projecte d'aquest relat el va iniciar Calders des del seu exili mexicà pels vols de 1944, i en una carta al seu pare el 1952, hi diu textualment:

"No he acabat La ciutat cansada. Soc jo el qui descanso d'ella i emprenc, a pessics i batzegades, una nova novel·la, a  base d'experiències directes i d'imaginació.(...) De La ciutat cansada en tinc onze capítols enllestits".

Al final del pròleg de Joan Melcior, ens diu:

"Ens trobem, doncs, davant una peça que no desmereix en absolut cap dels adjectius que acostumen a definir el conjunt de l'obra literària de Pere Calders, si bé en aquesta s'hi percep un punt de vista més ombrívol, una mirada més despietada que en altres ocasions, potser com a ressò de l'esfondrament d'un ideal de país i de civilització que acabava d'experimentar de manera directa i en carn viva."

Després de 74 anys de la prosa surrealista caldersiana, els ciutadans tornem a estar desencantats d'esdeveniments que créiem superats, tornem a formar caravanes de protesta a les carreteres, es convoquen manifestacions reivindicatives pels drets humans, la premonició de Pere Calders s'està produint, la roda torna a girar. Fins quan?

***

Literatura

Entre les darreres anades i vingudes, de passejar-nos per aquests móns de Déu, he pogut finalment enllestir la lectura de la novel·la inèdita i inacabada, del nostre recordat escriptor.

La ciutat cansada. Pere Calders

És una novel·la que es mereix un post individualitzat. Potser perquè sóc una entusiasta d'en Calders, al qual li vaig dedicar ja un altre post el mes de juliol de l'any passat.


L'escriptor va estar-hi treballant, pel cap baix prop de vuit anys, entre conte i conte. Del volum que ens ocupa no es pot obviar la presentació que en fa Jordi Castellanos ni el pròleg de Joan Melcior, els quals ens dónen una visió molt interessant de les 230 pàgines, més l'epíleg, que van ser trobades inèdites entre els papers que els fills de Pere Calders van donar a la Universitat de Barcelona.

Amb una sola lectura no es pot abastar tot el que Calders ens vol dir. La novel·la mereix ser llegida diverses vegades per copsar la riquesa tant de lèxic, com de visió de la societat que ens vol mostrar. Sembla mentida que hagi estat dormint durant seixanta anys, i ens trobem amb un tema rabiosament actual.

Diu la contraportada:

Una visió que Calders ens ofereix sobre la trama d'un èxode, com si es tractés d'una reminiscència bíblica, de tota una ciutat que acaba desertant de si mateixa i de les seves pròpies tradicions.

A mesura que t'endinses en l'escrit, cada vegada els personatges són més desmesurats, i amb l'humor característic irònic i corrosiu d'en Calders, es va complicant la narració i ja no saps en quin univers caldersià et trobaràs immers.

Hi ha part d'un capítol dedicat a una Sessió del Consell Municipal, que no té desperdici, amb oratòries de Regidors i Alcalde.

En transcric un trosset encara que sigui fora de context:

Regidor Bondi: Sóc el continuador d'una gloriosa tradició edilícia, i em produeix rubor l'haver-ne de parlar. El meu avi fou reelegit alcalde tres vegades i és el constructor del cementiri de marina, que s'estudia a totes les escoles d'arquitectura d'Occident. L'alcalde Bondi va empedrar tres-cents carrers i un periodista que va entrevistar-lo durant el tercer i últim encàrrec popular va escriure en el seu periòdic que el meu avi "era la mena d'alcalde que ell havia somiat". El meu pare va pagar dos orfelinats i fundà un organisme que encara projecta la seva alenada benèfica a través dels temps: la Sopa del Transeünt. De mi no en diré res; hi ha conductes que no necessiten publicitat. Prendré els sarcasmes que se'm puguin dirigir com a ferides contretes al servei de la pàtria i, si no se'm concedeix la confiança que demano, recorreré a la dignitat ofesa i presentaré la meva dimissió...

La novel·la no s'ha corregit. Està publicada tal i com s'ha es va trobar. Per això crec que és un llegat interessant per la nostra literatura.

La torno a posar a la lleixa de llibres pendents de llegir.

***

Persones entranyables

He llegit al suplement de cultura del Diari Avui del dia 21 de juny passat, que Edicions 62 publicarà, després de l’estiu, la novela inacabada de Pere Calders “La ciutat cansada” i la UAB prepara l’edició crítica de dos llibres més que l’escriptor va deixar només embastats, i d’un altre de molt curt que probablement traurà la revista Els Marges. Tot plegat és el que ha sortit del bagul que la família Calders va lliurar a l’Autònoma. BONA NOTÍCIA!

Reconec que tinc una estimació especial per en Pere Calders. Això ve de lluny. El primer llibre que vaig llegir en la meva joventut va ser “L’ombra de l’atzavara”. Potser també perquè en Pere Calders només es portava sis mesos amb el meu pare i ambdós van desaparèixer al mateix any. Les vivències generacionals van ser molt similars. En la biografia i memòries que va escriure l’any 1998 l’Agustí Pons,
gràcies també a la documentació donada per Calders a la Universitat Autònoma, reflecteix moltes de les coses que també el meu pare m’explicava de les escoles de l’època de la República. El meu pare, home d’ofici, no va oblidar mai el seu mestre que va ser el gran pedagog Artur Martorell, mestre i Director de les Escoles del Patronat Domènech de Gràcia.

Encara recordo que el Sr. Martorell, ja molt gran, es va trobar amb el meu pare al carrer i el va saludar. El pare em va dir: sempre es recorda de tots els seus alumnes.

Puc donar gràcies a la instrucció que vam rebre dels pares, en aquells anys grisos de la nostra literatura. A casa sempre n’havien de llibres en la nostra llengua i en parlàvem. Suposo que la nostra identitat s’anava formant, sense nosaltres adonar-nos-en. En les escoles de la nostra generació no passàvem de la “Rendición de Granada”. Ai las!