IN MEMORIAM - 30-08-2008

Ayer nos lo comunicaron. Hacia tiempo que lo esperábamos, pero cuando llega nunca acabas de creértelo. Tus farolillos granadinos no volveran a lucir encendidos y se han apagado para siempre.

Nos vimos por última vez a principios de año cuando viniste a consultas médicas a nuestra ciudad. Tu enfermedad ya era irreversible y tu lo sabías. Nos despedimos.

Aún recuerdo cuando tu decisión de irte a tu tierra, con unos argumentos que yo desaprobé y que lo discutimos en una cafeteria de nuestra ciudad. Tu lo tenias claro e hiciste lo que creiste oportuno. Allí encontraste otros alumnos. Te echamos siempre de menos. Nos fuimos viendo y hablando por teléfono, menos de lo que hubiera querido. La vida no te fue fácil. Siempre saliste de todo, menos de la enfermedad que se te ha llevado.

Adiós Pepi, siempre estarás en nuestro recuerdo.

***

Verde que te quiero verde.
Verde viento. Verdes ramas.
El barco sobre la mar
Y el caballo en la montaña.
Con la sombra en la cintura,
Ella sueña en su baranda
Verde carne, pelo verde,
Con ojos de fría plata.
Verde que te quiero verde.
Bajo la luna gitana,
Las cosas la estan mirando
Y ella no puede mirarlas.

Frag.Romance Sonámbulo

Romancero gitano
Federio Garcia Lorca

.

Incògnites

Escoltant avui un tros de la tertúlia del programa "Els matins de Catalunya Ràdio", he sentit que parlaven de la nominació de Barack Obama com a candidat demòcrata per la Presidència dels EE.UU. i que curiosament va néixer el 4 d'agost, el mateix dia, amb un any de diferència que en José Luís Rodríguez Zapatero. Els tertulians feien especulacions sobre el sistema de fer política d'amdúes persones, i si s'assemblarien en alguna cosa.

Això m'ha fet pensar. No crec que dues persones que hagin nascut el mateix dia, puguin tenir res en comú. Respectant totes les creencies astrals, crec que les persones ens formem i creixem com a tals, sota un cúmul de circumstàncies. Dins del meu entorn d'amics i coneguts, també hi ha una altra persona nascuda al mateix dia que jo amb pocs anys de diferència, i que només tenim en comú la llengua que parlem.

Penso que venim en aquest món amb una determinada genètica que es va desenvolupant amb l'educació que ens dónen els pares, la cultura, el país, l'"estatus social" ons ens movem, l'esperit de recerca que els humans tenim per anar-nos formant amb els nostres criteris, i tot una sèrie de factors que ens envolten formen a l'individu.

He començat fa pocs dies a llegir la novel·la de José Luís Sampedro "La sonrisa etrusca" que parla d'un camperol calabrès, que per problemes de salud, s'ha de desplaçar al nord d'Itàlia a on viu el seu fill. Hi ha un xoc important de costums entre el camperol, el seu fill i la seva nora. Un home fet al sud, que parla sempre de la seva època de partissà, dels camarades, etc. i la modernitat de la vida a Milà.

Subratllo un fragment en el qual, una venedora de fruita li diu a la nora, que ha anat a disculpar-se pel comportament del sogre:

…..-Parece mentira que sea el padre de su esposo, tan distinguido. Y usted tan señora, doña Andrea, hija de un senador, toda una profesora de Universidad…..

El fill ha estat criat per un pare camperol i la seva trajectòria ha anat per altres indrets molt llunyans en els seus orígens. Ignoro encara com acaba la novel·la, però , en aquest cas, sembla que no tinguin res en comú les dues persones.

Això de les actuacions humanes, realment és una incògnita sempre.

Isis, la gateta

Aquesta és la Isis, i així es va posar quan la seva mestressa (la meva filla) es preparava per vacances.

Ara estem de cangurs d’aquesta bestiola que es fa estimar per carinyosa. És una barreja de siamès i angora. Va ser trobada al carrer de petitona i portada a un centre d’acolllida d’animals, que és d’on va ser adoptada per la meva filla, veritable entusiasta dels felins.

És de pota curta i quan corre és molt divertida, ja que sembla una bola de pèl desplaçant-se pel pis. Un peluix que belluga!.

Pensant aquests dies en gats, vaig recordar un llibret que reprodueixo, el qual tenia a les lleixes de casa i que vaig recuperar per rellegir-lo. El seu autor Joan Font Romagosa ens explica les seves vivències amb el seu Xirili. El pròleg és de’n Joan Triadú. Està també força ben il·lustrat amb dibuixets del gat, l’autor dels quals és B. Liarte. En la contraportada, el llibre es presenta així:

Aquesta és la història, realment poètica, d’un gat anomenat Xirili, d’aspecte i conducta singulars. L’autor s’endinsa en el món de les tendres afeccions que els humans podem tenir envers els animals domèstics, i les utilitza de pretext per a fer tota mena de reflexions sobre l’univers que ens envoltas i la vida i les actituds dels humans.

Està escrit amb molta sensibilitat, i els que ens agraden els mixos i n’hem tingut, ens fa recordar aquells moments de compartir estones amb ells.

Diu l’autor: ….Ara bé, l’amagatall preferit pel Xirili el constitueixen les maletes, ja que una maleta suposa un possible viatge, una probabilitat de marxar, un suggeriment d’anar al poble, que és on ell pot fer vida de gat, escampar la boira i trobar les gatetes. Quan veu que obrim una maleta, se n’hi va veloçment, s’hi instal·la i ja no l’abandona fins que arriba el moment d’omplir-la d’objectes i de roba per a marxar……

En Xirili tenia poble i esperaba l’escapada setmanal, però la Isis no en té. Què deu passar pel seu caparró, dins de la maleta?

Acabar i … tornar a començar...

S'han acabat els jocs olímpics de Pekín 2008.
Medalles importants per la selecció espanyola (que ens ho han repetit constantment, (malgrat que és un gran mèrit per l’esport català), però això no es pot dir massa alt, ja que (els nacionalistes sembla que siguem sempre els mateixos). D'aquí a quatre anys tornarem a començar......

També es van acabar les Festes de Gràcia, amb uns quants aldarulls. Ja hi han altres Festes Majors a punt de començar..... Avui, fullejant “La Vanguardia”, hi ha un article d’opinió de‘n Miquel Roca i Junyent, que m’ha agradat força, ja que jo vaig dir exactament el que comenta ell sobre les destrosses urbanes, quan vaig veure un veí del barri, aguantant amb la mà un semàfor arrencat. També s'hauran de valorar aquests fets, per tornar a començar.... No faig cap comentari al respecte. Ja n’hi han de tota mena al peu de l’article.

També s’acaba el mes d’agost, dilluns es reincorporarà molta gent que han gaudit de les seves vacances anyals. Els que ens hem quedat, (fent però alguna escapadeta) ens sentirem més acompanyats. Tornarem a començar...

Diuen que les coses s’han d’acabar per tenir la il·lusió de començar-ne d’altres, encara que moltes vegades els propòsits que tenim, costa que es cumpleixin. La meva il·lusió ara és fer la meitat de vacances que encara ens queden. I després, curs nou…. lectures noves.., cursets nous.., excursions de tardor…. el cicle torna a començar…..

Clava el fibló d'argent al bell mig de la tarda.
El blat és ros i la veu ben madura.
Ve de molt lluny aquest so de timbals
i el dring novell dels mots. Empunya, doncs,
sense cap por la falç que les messes esperen.

SOLSTICI D'ESTIU
Miquel Martí i Pol

Gegants

Després de tres dies de relax a Solivella, hem tornat a la nostra ciutat a acabar de passar aquest mes d’agost una mica solitari.

Ja fa temps que el nostre país se’ns omple de parcs eòlics. També a la Conca de Barberà ens n’han posat un a la carena a cavall de les tres comarques: Conca de Barberà, la Segarra i l’Urgell.

És un indret que s’anomena “El Tallat” i que fa uns anys només existien les runes de l’antic monestir i que nosaltres hi anàvem caminant des del poble tot fent una excursioneta, ja que amb cotxe hi havia una pista molt dolenta. Ara ja si pot anar motoritzat amb la pista asfaltada.

Vam descobrir un antic “bunker” que han aprofitat per posar-hi una imatge de la Mare de Déu del Tallat i també hi havia un parell de pessebres populars.

Val la pena anar-hi per deleitar-se amb el seu mirador. Al sud, la Conca, que sembla “La Toscana” amb els seus camps ondulats, i al nord La Segarra i l’Urgell amb els seus poblets de pessebre.

Ara però s’ha de compartir l’espai amb aquests gegants metal·lics, i que es veuen des de força kilòmetres de distància. Varem acostar-nos i realment fa impressió la seva alçada.

….En esto descubrieron treinta o cuarenta molinos de viento que hay en aquel campo, i así como Don Quijote los vió, dijo a su escudero:

-La aventura va guiando nuestras cosas mejor de lo que acertáramos a desear; porque ves allí, amigo Sancho Panza, donde se descubren treinta, o poco más, desaforados gigantes, con quien pienso hacer batalla y quitarles a todos las vidas, con cuyos despojos comenzaremos a enriquecer; que ésta es buena guerra, y es gran servicio de Dios quitar tan mala simiente de sobre la faz de la tierra…

No cal posar l’autor.

La polèmica està servida: Parcs eòlics o Centrals nuclears?

Els primers ocasionen impactes visuals, i les segones?......

Llegint un poema

Llegint un poema d’un vell amic, i atès que fa dies que hi dóno voltes, a través de la meva petita finestra, voldria encoratjar a totes les famílies amigues que darrerament han lluitat per anar a adoptar infants en els països del nostre món.

Aquestes famílies són anònimes i no surten als mitjans, però són amics que han estat al meu entorn i he pogut viure les seves angoixes i alegries alhora. Sibèria, Kazakhstan, Etiòpia, Ukraïna, han estat els països d’origen d’aquests nens i nenes que són i seran uns catalans més que se’n sentiran i parlaran el nostre idioma. Benvinguts a tots ells i m’adhereixo a la seva alegria i esforç per la lluita que els suposarà el dia a dia que han d’afrontar. Emmig d’una societat com la nostra amb molt d’egoïsme personal, encara hi ha oasis de generositat envers a aquestes criatures.

Tinc la rialla,
forta i suau alhora,
d’aquell que feliç
sent la vida
a dintre seu,
perquè sempre hi ha
qui l’ajuda
a sentir-la.
Però també conec el fred,
suau i fort alhora,
perquè he après
el que viure comporta,
i l’espero, ben segur
que serà la vida,
la que, cansada,
una nit li obrirà la porta.

Ex-vil·la de Gràcia

La Mare de Déu d’agost marca una data significativa a Catalunya per les seves Festes Majors. Una d’elles, la de Gràcia, ha suposat per mí un record inolvidable de la meva infància, relacionat amb estrena de vestits, atraccions, i dinars familiars. Tinc una bona colla de fotografies que el meu pare, gran aficionat, ens en feia constantment. N’he seleccionat algunes per posar-les en el blog i també així homenatjar aquesta ex-vil·la que any rera any, continua gaudint de la seva Festa.

Sempre m’agrada passejar-me pels seus carrer guarnits. Sempre ho féiem amb el meu pare, el dia 15 al matí, mentre la mare preparava l’àpat adient.

Alguna vegada venia el meu padrí i tiet Sisco que jo estimava molt, amb el meu cosí de la meva mateixa edat, i com que erem més grans, ens merexíem pujar a les atraccions més “agosarades”.

Enguany, hem sortit també i he fet algunas fotos, que enllaço aquí, Espero que en gaudiu.

No puc deixar de referir-me a l’escriptora gracienca Mercè Rodoreda, en la commemoració aquest any, del centenari del seu naixement. Ha estat una de les meves escriptores predilectes, i com molta gent, he seguit de prop la seva vida i obra. M’agradaria recomenar la biografia que va escriure l’any 1991, Montserrat Casals i Couturier, en una edició molt lograda, en la que va utilitzar gran quantitat de material, cartes, manuscrits, documents, crítiques, etc. molt d’ell inèdit, segons comenta, que li va permetre aproximar-se amb tot el rigor possible, a una vida i a una obra massa sovint encasellades per tòpics.

Reprodueixo un fragment de les paraules que en Armand Obiols, va adreçar a l’autora de la Plaça del Diamant, després d’haver llegit íntegrament el llibre:

…..Ahir a la nit em va passar el que ara fa uns mesos va passar a en Sales. Em vaig ficar al llit, vaig començar a fullejar ”La Plaça” i, finalment la vaig començar pel començament i la vaig llegir tota de raig. Fins a la matinada. És un llibre sensacional. El vaig trobar més bo que mai: infinitament més ric, inexhaurible, canviant com un tornasol. Es pot llegir indefinidament, començant per qualsevol indret. Un clàssic. Hi ha pàgines i pàgines d’un gruix, d’una elegància, d’un aplom, d’una texura com raríssimes vegades s’ha dat en català. En novel·la catalana, mai.……….

Mercè, Merceneta

Ahir vam anar Sant Antoni de Calonge per una celebració familiar.

Sempre que visito aquesta població, no puc evitar a recordar-me de la única amiga de l’escola que he tingut, la Mercè.

El seu pare, d’origen valencià, la nomenava “Merceneta”. Ens coneixíem des del quatre anys. Vam ser amigues sempre i anàvem juntes a tot arreu. Fèiem els deures a casa seva. Jo sóc morena i ella era rossa . Se l’emportava la seva tieta a estiuejar a Sant Antoni de Calonge, i jo esperava el retorn a l’escola, el setembre, perquè m’expliqués les seves aventures de platja (atès que jo no em movia de la ciutat) i em describís a les turistes que llavors començaven a arribar timidament a les nostres costes. Em sorprenia quan m’explicava com eren els vestits de bany que portaven, de dues peces! I es passejaven com si res!

El seu pare treballava al cinema “Chile” de Gràcia, i la seva feina era projectar les pel·lícules. Ella, filla única, cada dia anava amb la seva mare a portar-li el sopar, i llavors es quedava a la cabina, veient projeccions, fossin tolerades o no. M’explicava escenes “pujades de to”, (podeu imaginar en aquella època, quan les tisores feien estralls) quin tipus d’escenes! Res de res! També em portava algún tros de celuloide, i ens els guardàvem com un tresor (no us recorda “Cinema Paradiso”?) més o menys igual.

Ens vam fer grans. Es va quedar orfe de mare molt jove i jo vaig estar sempre al seu costat. Es va casar deu anys abans que jo. Vaig veure néixer els seus dos fills. Però va heretar la malaltia terminal de la seva mare i se’n va anar massa jove. No vaig saber mai que la seva malaltia fos incurable. Tampoc he sabut mai més res de la seva família. De totes maneres cada vegada que trepitjo la sorra de Sant Antoni, no deixo de pensar-hi.

Encara guardo una caixeta de fusta que em va portar una vegada, com a record de les seves vacances.

Al Club de lectura ens van donar per llegir el llibre de la Sílvia Soler, “L’arbre de Judes”. Exquisida novel·la que reflexiona sobre el pas del temps en les vides de la Sara i la Teresa, dues velles amigues que han mantingut el contacte, malgrat les diferències que les separen.

Es poden extreure reflexions interessants sobre l’amistat de dues noies

Tibidabo

Aquest matí hem pujat al Tibidabo, barrejats amb altres barcelonins, forasters i evidentment “guiris”.

Tenia ganes de “treure el nas” per veure com havia quedat després de haver passat a mans de la ciutat. M’ha sorprès agradablement. Es pot tornar a passejar sense haver de pagar cap entrada, pel primer tram de les atraccions i fins a l’Hotel Florida, pel passeig que arriba a l’Arrabassada. Si es vol pujar a alguna atracció, es pot fer per mitjà de tiquets individuals per a cadascuna d'elles.

Hem pujat amb el funicular, que per sorpresa, comença a funcionar a les 10,45 h. Nosaltres que sóm més diurns que nocturns, ens ha semblat una mica tard, per ser època vacacional. De totes maneres molts dies d’agost està obert fins a les 23h.

El passeig m’ha recordat la meva infància, quan el Tibidabo era el nostre parc per excelència. Vàrem anar-hi molt, convalescents del “catarro” com en aquella època anomenàvem la tos ferina ja que llavors encara no se’ns vacunava contra aquesta infecció. Anàvem tapats amb mocadors al coll, ja que els metges recomenaven als pares anar al Tibidabo a respirar aires més purs que els de la ciutat. També anàvem a passar-hi els diumenges amb el dinar, al “merendero” de “Cal Totxo”, al qual hi accediem caminant una miqueta, des del mateix parc de les atraccions, actualment no crec que existeixi com a tal, si més no, és una zona residencial de Collserola.

Mentre comentava aquest “revival” amb en S., també li deia que trobàvem moltes aranyes de colors, amb la seva teranyina, als marges del camí. Ell feia cara de “pocker”, però, al moment, n’he vist unes quantes i, no he dubtat en fer la foto. Que us sembla?

Hem assistit a una projecció didàctica de 12 minuts, que commemora els 100 anys de la inauguració del parc, d’una acceptable qualitat. També hem pujat a la talaia. No hem pogut veure els miralls, ja que se’ns ha fet una mica tard, però ja hi tornarem un altre dia per acabar de fer el recorregut sencer.

En conjunt, penso que hi hem guanyat! Aquesta vegada tornem a tenir el Tibidabo dels nostres avis.

Com que he tret a ventilar la càmera de fotos, ja que no és bo que dormi tant, poso aquí unes quantes que he fet en aquest dia una mica ennuvolat, però fresquet. Estàvem a 24 graus. Fantàstic!

Per veure les fotos, heu de clicar al damunt, aquí sota.

Tibidabo2

República Popular de la Xina

Avui comencen els Jocs Olímpics de la Xina.

La cerimònia inaugural de llum i color ha estat d’una bellesa i qualitat digne d’un conte de fades.

Els vestuaris i coreografia molt treballats. Els atletes voladors semblaven trets de la pel·licula “Tigre I Dragon”

D’aquesta potència mundial, se n’ha parlat abastament en els darrers anys, i no seré jo, qui en parli políticament, de sobres coneguda la seva trajectòria anti-democràtica i violadora dels drets humans.

La visió que teniem de la Xina, fa unes dècades, en el meu cas, va ser per mitjà de les novel·les de la Pearl S.Buck els anys seixantes, que eren d’una Xina rural i familiar.

En vaig llegir una colla de llibres, d’aquesta escriptora, en els quals reflectia aquesta vida rural del país en el que ella va viure quaranta anys.

Explicava molt el fet de tenir molts fills perquè després aquests puguéssin cuidar dels pares quan es fessin vells, i conservar les terres. Per això, la política després, de Mao Tse-tung, del fill únic, i de la Revolució cultural, desplaçant persones d’una regió a l’altra, va portar molt d’enrenou a la Xina, ja que desmuntava tota la societat.

Gao Xingjian, escriptor xinès guardonat amb el Premi Nobel de l’any 2000, en la seva novel·la “La Muntanya de l’Ànima”, arrossega el lector a un immens viatge per una Xina oculta a la recerca amorosa i espiritual, retrobament dels orígens de l’home i de la civilització xinesa.

És un retrat profund de la Xina a través de la seva història. És un llibre díficil de llegir i d’interpretar. Va acabar d’escriure’l el 1987, i el 1989, després dels fets de la plaça Tian An Men, la seva obra va ser prohibida a la Xina i li van embargar l’apartament de Pekín. Vaig llegir-lo en la seva versió catalana editada per Columna el 2001.

Actualment la Xina ha passat de ser un país íntegrament agrícola, a un país que comença a industrialitzar-se. Esperem que no sigui una disbauxa i es procuri pel medi ambient que prou desestabilitzat el tenim tots.

….Jo no hi creia pas en els miracles, de la mateixa manera que no creia, inicialment, en el destí, però quan un es troba en una situació desesperada, en què pot tenir esperança si no és en els miracles?....

Frag. de La Muntanya de l’Ànima

Cinema: Jo he servit al rei d'Anglaterra

Ahir varem tornar al cinema, aprofitant la tarda calorosa i la manca de públic a les sales, per poder gaudir de la pel·licula: “Jo he servit al rei d’Anglaterra” (vegeu aquí).

Aquesta vegada he encertat haver llegit el llibre abans que veure el film, ja que sempre que ho faig a la inversa, és desastrós, ja que el plaer de llegir és fer volar la imaginació i fer-ho després de veure la versió al cinema, sempre tens a la ment les imatges que has vist projectades. M’ho vaig passar molt bé llegint la novel·la de Bohumil Hrabal, precisament no fa gaire temps.

Estic totalment d’acord amb el comentarista del Diari AVUI , “Desclot”, de que celebrem l’estrena d’aquesta pel·licula, molt ben lograda i a més després de que el llibre en aquests moments sembla que està exhaurit. Esperem que ara hi hagi alguna altra editorial que s’animi a reeditar-lo. (vegeu aquí)

La meva sèrie predilecta televisiva de tots els temps ha estat aquesta:. “Retorno a Brideshead”, (vegeu aquí) també versionada de la novel·la del mateix títol de Evelyn Waugh, i protagonitzada per un jove Jeremy Irons.

L'he vist sencera un mínim de quatre vegades. Una d’elles l’any 1992 durant els Jocs olímpics de Barcelona, que estàvem de vacances a la Vall d’Aran i una cadena televisiva la va reposar. Precisament vaig llegir la novel·la després d’haver vist la sèrie i per això faig constar que va ser un fracàs. La imaginació no vola al teu aire, sino que està veient la pel·licula continuament. Per això no sóc partidària de llegir els llibres després d’haver-ne vist la versió cinematogràfica. Ja estic esperant en “candeletes” la pel·lícula que estrenaran a la tardor a la pantalla gran, amb nous actors anglesos, i espero que no em defraudarà, ja que me la conec de memòria. (vegeu aquí)

Un altre llibre que vaig llegir després d’haver vist el film, va ser “Los puentes de Madison”, (vegeu aquí) basat també en la novela de Robert James Waller, i també em va passar el mateix, només m’imaginava en Clint Eastwood i la Meryl Streep. Si més no, aconsello llegir els llibres abans de veure les versions de cinema.

Un film que no em va agradar, va ser “La noia de la Perla” també basat en la novel·la del mateix nom de Tracy Chevalier

Només la salvava els quadres plàstics representant la pintura de Johannes Veermer.

El llibre molt ben escrit, descriu molt ben documentat, la societat holandesa del segle XVII, amb les classes socials molt ben delimitades. Crec que la pel·licula no va estar l’alçada.de la novel·la.

Parlant de “perles”, ens pensavem que en aquest mes d’agost no en trobariem, però de moment, en un parell de dies hem obert dues ostres cinematogràfiques i n’hem descobert.

Aleksandr Soljenitsin

Avui he llegit a la premsa que ha mort el nobel i dissident de l’URSS Aleksandr Soljenitsin, (vegeu aquí) autor de la seva obra més emblemàtica “Archipiélago Gulag”.

Recordo haver llegit aquest llibre fa molt de temps, suposo que debia ser de les primeres edicions que van arribar a occident, i que en aquell temps em va impactar força. Se’n va parlar molt, ja que era quan interessava donar a conèixer les barbaritats del règim que havia hagut a la URSS, i la situació en que s’havien trobat els dissidents. Ara ha quedat com un clàssic que crec, val la pena reellegir.

M’ha cridat l’atenció de la notícia, que precisament l’any passat va ser premiat al seu país per la tasca en l ‘àmbit humanitari a mans del llavors president de Rússia, Vladimir Putin, exdirigent del KGB. Ironies de la vida!