La literatura italiana que narra la vida i els costums d'aquella societat just acabar la Segona Guerra mundial, sempre m'han despertat un interès especial. Les illes mediterrànies i la seva gent, molt properes també a la nostra societat, m'atrauen d'una manera particular i sempre que algú recomana algun llibre, procuro fer-ne recerca per gaudir-ne i també per eixamplar els meus coneixements antropològics culturals.
Una bona font d'informació, ho he dit altres vegades, és a la xarxa a través de blogs personals i de llibreters que em mereixen confiança. Els dos llibres que avui comentaré, van ser precisament per haver estat al·ludits en aquests mitjans, i no n'he quedat gens decebuda.
La acabadora, va ser la primera novel·la de la seva autora
Michela Murgia, escriptora nascuda a Sardenya, i amb la qual va rebre diversos premis literaris i entre ells el
Campiello, el més prestigiós d'Itàlia.
Com el títol indica, la professió de la protagonista és l'etern problema del final de la nostra existència, i seguint un costum sard, els origens dels quals es perden en el temps, una dona solitaria, Bonaria Urrai, adopta una nena de familia humil,
Fill'e anima i li proporciona la vida digna que la familia biològica no li pot donar.
Una sèrie de misteris va envoltant la felicitat de la petita amb l
'actitud de la mare adoptiva
, amb extranyes sortides nocturnes i silencis que envolten aquest comportament.
La novel·la proporciona aquella espurna de foscor, que va aclarint-se a mesura que les pàgines es van succeint fins el desenllaç final, digne d'una profunda reflexió.
El glosari final dels mots sards que van sortint en el llibre, proporciona les definicions que el lector necessita per aclarir els dubtes interpretatius de la novel·la.
Només amb 188 pàgines, l'autora ens transporta a la vida d'aquells pobles dels anys cinquantes, amb uns personatges que hem vist reflectits no poques vegades en alguns films de l'època. L'he trobat força fascinant.
L'altra novel·la és
El Enorme tiempo de
Giuseppe Bonaviri.
L'autor, certament desconegut per nosaltres, va ser un metge sicilià que després d'haver acabat la carrera a Catània, va tornar al seu poble natal,
Mineo a pocs kilòmetres d'aquella ciutat, en el qual va restar-hi set anys intentant exercir la seva professió en unes comunitats on la supervivència estava sota mínims.
El llibre també amb el subtítol de "
Apuntes para un diario de un médico siciliano", i segons el pròleg de la seva traductora Pepa Linares, ens comenta que va ser escrit amb tinta verda confeccionada per ell mateix, amb blau de metilè aprofitant els coneixements de química que tenia, davant la precarietat de la postguerra.
Els capítols són escrits com un diari, explicant les contradiccions amb les que es va trobar al costat d'una comunitat amb un grau elevat d'ignorància que acepten amb resignació la misèria i el sofriment cotidià.
Els esforços que esmerça
Bonaviri per ajudar a aquella gent a viure una mica millor, a nivell mèdic, són la majoria de vegades infructuosos, i supera amb escreix les espectatives posades pel metge.
La seva prosa és d'una gran sensibilitat poètica i descriu els paisatges d'aquell poble inhòspit de la Sicilia profunda, amb un sentiment de persona arrelada a la terra.
També va ser candidat al Premi Nobel de Literatura en diverses ocasions i va obtenir guardons i admiracions d'altres autors literaris. Proposat també pel premi
Campiello, hi va renunciar per a mantenir-se al marge de compromisos i sectes literàries.
Un altre llibre pels que ens agrada l'antropologia cultural.
***