dijous, 30 d’agost del 2012

"Cleptòcrates" o "aprofitats"?

Foto Diari ARA
Després d'haver estat uns dies a Rússia, totes les notícies referents a aquella Federació em criden especialment l'atenció. Avui en el Diari Ara, publiquen una crònica del seu inefable President, signada per Carme Riera Sanfeliu, amb el títol Riquesa al Kremlin - La vida "d'esclau" de Putin: iots, avions i vint Palaus.

Sembla que Vladimir Putin s'ha definit sovint com un  "humil servent" del poble rus i que treballa com un "esclau a galeres, suant sang". Un informe publicat dimarts per destacats membres de l'oposició mostra que podria ser "l'esclau" més ric del món.

No en va se l'anomena tsar gratuitament, la llista de la seva fortuna i propietats és considerable i en aquest article ens enumeren els 20 palaus i residències repartides per tot la geografia russa, compta també amb una flota de 43 avions, una quinzena d'helicòpters, quatre iots, desenes de Mercedes, una col·lecció de rellotges que multipliquen el seu salari anual: 91.500 euros l'any, etc etc..

Penso que els autors de l'informe, el nom dels quals no és secret, són molt valents amb aquestes declaracions. L'analista polític Stanislav Belkovsky va trencar el tabú en una entrevista al diari alemany Die Welt, en què va citar fonts internes de l'administració per defensar que Putin havía acumulat més de 30.M d'euros, una quantitat que el convertia automàticament en l'home més ric de Rússia i d'Europa. Una de les filtracions de Wikileaks va mostrar l'any 2010 que aleshores secretària d'estat dels EUA, Condolezza Rice, deia en un cable diplomàtic que Putin tenia comptes secrets a l'estranger i que no volia deixar la presidència per evitar ser investigat. L'analista Belkovsky assegurava que a diferència dels antics líders soviètics, Putin no té ideologia, només vol fer diners: és un cleptòcrata".

Crec que aquest adjectiu no és exclusiu del dirigent rus, desgraciadament en la societat dels nostres dies trobem massa persones amb aquest pensament.

***

dijous, 23 d’agost del 2012

Guerra de banderes

Tornem a tenir "guerra de banderes". L'estelada no agrada a Espanya. En el Congrés de Diputats ja se les van tenir per aquest motiu (vegeu). Avui amb motiu del partit d'anada de la supercopa, els usuaris de Twitter han llançat la idea d'omplir el Camp Nou d'estelades (vegeu també). Acció-reacció. Sembla mentida que no vegin que quan més prohibicions, més ganes la gent té de rebatre-les. Penso jo, que passarà a la manifestació de l'11 de setembre? També es prohibiran els símbols que s'hi exhibeixin? Retiraran totes les estel·lades? TINDRAN MOLTA FEINA!!!! Potser si que s'aprofitaran dels ATURATS PER FER AQUESTA LABOR!, Aquí no hi ha Policia nacional, esperem que no s'hi fiquin!

Destaco el que va dir el Diputat Alfred Bosch:

'Si no hi ha infracció, no pot haver-hi prohibició, i per això exigim al govern que actuï d’acord amb aquest precepte legal i no sota els criteris subjectius i aleatoris del policia o el coordinador de seguretat dels estadis’, reclama el diputat, que considera 'la bandera estelada un símbol de llibertat i concòrdia, no de violència'. 'Són uns altres, com els estats, els qui en nom de la seva bandera han fet guerres i aplicat la violència.' Per això exigeix que l'estelada 'sigui respectada pel govern espanyol i les forces policíaques, perquè és un símbol de llibertat i democràcia pel qual molta gent ha patit repressió i maltractaments, encara avui.'

Estem ben arreglats!

***

diumenge, 19 d’agost del 2012

Arrels gracienques

Les meves arrels graciences m'han fet un any més deixar constància fotogràfica de la seva Festa Major. Dues vegades vaig intentar endinsar-me en els seus carrers guarnits, però el gran volum de gent vinguda d'arreu, em van fer enrera. Avui diumenge al mati ben d'hora, i compartint espai amb els treballadors de la neteja que remullaven els terres enganxosos de les deixalles de la nit anterior, i quan Gràcia ha passat el relleu a Sants, malgrat que enguany han coincidit un parell de dies amb la seva Festa anyal i ambdós barris sembla que no n'estaven gaire satisfets, he pogut veure una miqueta l'enginy que els seus habitants han plasmat en els carrers i places.

No sempre els guardons són sinònim de bellesa. M'agrada observar els petits detalls que la gent ha tingut la traça de confeccionar i la inventiva de reciclar els objectes cotidians. Ja fa anys que el reciclatge és present en els guarniments i crec que val la pena d'esforçar-s'hi, el resultats són veritablement òptims.

Cactus el·laborat amb llaunes de cervesa




Castellers fets amb fils de colors














Làmpades fetes amb cullaretes
I el carrer Llibertat, s'han pres la llibertat de guarnir el carrer com la passarel·la "Gaudir", confeccionant vestits amb tota mena de residus.

Els èxits aconseguits són dignes de veritables dissenyadors de la moda.
Els emprenedors, cal que comencin a pendre nota. La materia prima pot ser fàcil de trobar i l'enginy dels nostres joves potser també.

Aquests detalls i detallets, són el que més m'agrada i no dubto mai en fotografiar-los. Reconec que aconseguir un conjunt original és difícil, però a vegades amb pocs recursos s'assoleixen reptes de bon veure i que sempre sorprenen.

Com aquest panell de papers de colors, tintats amb retoladors, el qual té una força visual sorprenent.



Les descripcions de la confecció ens les posen aquí:

Les abelles han sortit també del seu eixam i ens hem hagut de protegir, no sigui el cas que no ens respectin!


Un detall de l'abella: també feta amb una ampolla reciclada

I així, mirant enlaire, un se n'adona d'altres coses que habitualment ens passen desaparcebudes com són els edificis graciencs. Deu n'hi do el patrimoni arquitectònic que té la vila. No tenen res a envejar a l'eixample barceloní. Una mostra:

 I fins aquí una passejada de Festa Major

***

dijous, 16 d’agost del 2012

Un tastet més sobre Rússia

Tal i com vaig comentar al final de l'apunt anterior, faig un breu esment del llibre "LA MALETA" de l'escriptor rus exiliat als EE.UU. Serguei Dovlátov.

Desconeixia aquest escriptor. Per casualitat vaig comprar aquest exemplar el dia que varem anar a la llibreria Altaïr, on acostumem a comprar les guies de viatge per preparar-nos les sortides projectades, i el vaig trobar just sota la lleixa del lloc on s'exposen per països, els manuals per triar. Aquesta llibreria sempre ho tenen organitzat així la qual cosa és molt pràctic per les persones que com jo, busquen algun llibre adient per endur-se d'acompanyant del viatge. Em va agradar que tingués un component autobiogràfic i així també m'ajudaria a entendre el país que estàvem a punt de visitar.

No vaig errar en la elecció. L'autor va patir una intensa vida marcada per les circumstàncies històriques que li va tocar viure. Nascut l'any 1941 a Ufa (antiga URSS) ,va ser reclutat per l'exèrcit on va servir com a guardia en un camp de presoners d'alta seguretat, sobrevivint més tard fent de periodista fins que va haver d'emigrar per persecució de les autoritats. Malauradament va ser víctima mortal de l'alcoholisme, un fet molt comú del país on va néixer, on la mortaldat per aquest consum és molt alta.

Aquest llibre és un recull de vivències que va desgranant amb motiu de diversos objectes que conté "La Maleta" que es va endur en el seu periple emigratori, i que amb una forta dosi d'ironia va dedicant per capítols, un a un, la descripció de l'anècdota que inclou l'objecte retrobat.

He constatat una vegada més, que el tema de l'alcoholisme és un problema greu a Rússia. Ens ho van comentar les guíes del viatge, ho vam veure "in situ", i també en aquest exemplar autobiogràfic no hi ha capítol que no hi hagi algú que acabi en estat etílic. Beure és un costum social que de ben joves, tant homes com dones han caigut en aquest domini, degut al clima, a la inseguretat laboral, a la insatisfacció personal i a tants i tants esdeveniments que ha sofert el poble rus, i el beure ja entra dins de les seves vides d'una forma tradicional.

Serguéi Dovlátov en la narració de "La maleta" va voler mostrar-nos amb llenguatge sencill però amb un toc de melancolia la difícil situació que es patia a la Unió Soviètica real tant allunyada de la versió oficial que es venia a l'exterior i de com el poble se'n sortia a tranques i barranques. Una mica hem copsat aquesta situació en el dia d'avui. La gent continua sobrevivint a base de comerciar amb tot el que té a l'abast per procurar-se la subsistència diària. La vida continua essent dura pels russos.

M'ha agradat especialment l'epíleg del llibre:

La maleta está sobre la mesa de la cocina: una caja rectangular de aglomerado, forrada de tela verde, con refuerzos oxidados en las esquinas.

Mis ropas soviéticas yacen a su alrededor. El viejo traje cruzado, con pantalones anchos. Una camisa de popelín, de color pálido. Zapatos  bajos, con forma de barcas. Una chaqueta de terciopelo, que todavia apesta al tabaco de otra persona. Un gorro de invierno, de piel de foca. Calcetines de crespón con destellos eléctricos. Guantes muy útiles cuando tienes que cortarle el pelo a un hambriento perro pastor de Terranova. Un cinturón con una hebilla gruesa, un poco más grande que la cicatriz que tengo en la frente.

Entonces, ¿qué había adquirido durante todos aquellos años en mi patria? ¿Qué había ganado? ¿Aquel montón de basura? ¿Una maleta de recuerdos?...

Llevo diez años viviendo en Estados Unidos. Tengo vaqueros, mocasines, zapatos deportivos, camisetas de camuflaje de Banana Republic. Ropa de sobra.

Pero el viaje no ha terminado. Y al final del tiempo que me ha sido asignado, compareceré ante otra puerta. Y llevaré en la mano una maleta estadounidense barata. Y oiré que me dicen:

-¿Qué ha traído consigo?
-Aquí lo tiene - diré- échele un vistazo.
Y también diré:
-Existe una razón para que cada libro, hasta los que no son muy serios, tenga la forma de una maleta.




***

dimecres, 8 d’agost del 2012

Rússia, un país amb cara i creu

Kremlin de Moscou
Igual que la nena russa que va dir a la seva mare: Quina sort que hem tingut enguany, l'estiu ha caigut en cap de setmana!. Nosaltres també hem pogut dir: Quina sort que hem tingut enguany, la setmana de calor de Rússia l'hem tinguda en el nostre viatge!. Els termòmetres han superat els trenta graus i el sol gairebé cada dia no ha tingut gaires núvols que el tapessin.

Les catedrals amb cúpules en forma de ceba han estat presents cotidianament en el nostre recorregut. Les ciutats medievals de l'anell d'or, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, han estat per mi força interessants, contrast de Kremlins i pobles rurals que les envolten.

Kremlin de Serguei Posad

Kremlin de Rostov

Els russos del segle XXI han invertit diners i esforç per recuperar i sorprendre al visitant amb aquest Patrimoni que governants dictatorials van intentar malmetre o oblidar. Tota aquesta cara bonica del país té però una creu. La creu d'una part del poble corrupte que llueix limusines i vehicles d'alta gamma i de l'altra part del poble que segueix amb els seus LADA de l'època soviètica i vivint en apartaments de 30 metres. Evidentment és un país de força contrastos socials. Els mediterranis que sempre hem hagut de cercar sota terra per conèixer la vida dels nostres avantpassats, ens agrada també, quan anem de turisme, furgar en la història dels nostres anfitrions per conèixer una mica més la seva vida passada i així poder formar-nos una opinió més exacta dels esdeveniments de la història del país.

En aquest viatge hem trobat gent amb ganes de parlar de les seves vivències personals, amb diferents graus de sinceritat i naturalitat. Hem d'agrair-ho, a les guies acompanyants, que amb la seva espontaneïtat ens han mostrat també la cara obscura d'una societat que ha sofert canvis importants en pocs anys i que els més desorientats van ser la joventut que va viure una Perestroika que els va deixar sense referents on poder-se agafar, atès que tots els valors proclamats pel comunisme quedaven en un no-res i en canvi tampoc veien clar el futur que s'estava iniciant. Aquesta època també va ser cultiu de gent oportunista que va adquirir propietats de l'Estat a preus irrisoris per poder especular després amb aquests béns. Són els fatxendes que ara gaudeixen d'un poder adquisitiu extraordinari.

Aquesta nova societat torna a recuperar els valors tradicionals que havien estat tallats de soca-rel per la dictadura comunista, i torna la pràctica també de la religió en les esglésies i catedrals, part de les quals havien estat tancades o destruïdes. El culte ortodox és freqüent i el visitant pot accedir amb tota llibertat a les cerimonies sense cap mena d'impediment, fins i tot sense obligacions d'indumentaria. Nosaltres només varem trobar en tot el recorregut, el Monestir d'Ipatiev que la jerarquia eclesiàstica del lloc, obligava a tapar-se les cames, tant homes com dones amb unes ridícules faldilles que feien riure a tothom que les emprava.

També hem visitat zones a Suzdal i a Kostroma que conserven pel visitant, eco-museus de cases rurals. Sembla que els mateixos russos porten els seus fills per mostrar-los com vivien els seus ancestres. Llocs molt ben acondicionats a l'aire lliure que permet fer-hi una bona passejada i que persones contractades duen a terme les tasques pròpies de manteniment.


Kostroma- eco-museu


Pere I El Gran de Rússia, va ser gran d'estatura i gran en grandesa de visió occidental. Fundador de la gran ciutat de Sant Petersburg amb la intenció d'obrir-se al nord d' Europa atès els problemes que li presentava al sud l'imperi otomà, va construir una ciutat versallesca digne de les millors ciutats europees del segle XVIII. La noblesa va establir-s'hi, i Palaus i més Palaus eclèctics van ser edificats al voltant dels seus canals.

Sant Petersburg






Per acomiadar-nos de la nostra estada, uns pocs varem aprofitar tres horetes el matí del darrer dia, per visitar Petrodvorec, a uns 30 km. de S.Petersburg, on Pere el Gran va construir-se una caseta residencial per estar en contacte amb la natura de l'entorn. Aquesta caseta (que encara existeix) va ser susbstituïda pel Palau versallesc de Peterhof amb sortida directa al golf de Finlàndia per un canal, rodejat d'uns jardins i parcs impressionants. Atès la manca de temps, només varem passejar-nos per part d'aquests jardins amb estàtues daurades i fonts monumentals. Una bon acomiadament del país de les icones.


Aquesta ha estat una breu crònica d'aquest viatge, i com sempre ens té acostumats, el SORROBLOC ens farà una molt bona aportació del viatge dia a dia del nostre pas per aquesta terra eslava tant llunyana de la nostra mediterrània, la qual ens servirà per reviure aquests dies tan especials.

 Per a tots els seguidors literaris habituals d'aquest blog, tinc previst fer esment en un proper apunt, del llibre que m'ha acompanyat aquests dies, de l'escriptor rus exiliat Serguéi Dovlátov, amb el títol de La maleta, el qual amb un fort component autobiogràfic, m'ha ajudat a entendre millor la societat del segle XX que va viure i conèixer i al mateix temps, també la idiosincràcia del país que ens ocupa.

Riu Volga


***