dimecres, 26 de febrer del 2014

Passatge Sant Felip i voltants

Sempre que vaig a la farmàcia, ho faig creuant pel Passatge de Sant Felip. Cada època de l'any ens acull amb els seus millors vestits florals. Ara hi trobem florides les mimoses. Hi ha un arbre esplèndid que avui estava de luxuria. Llàstima que no portava la màquina de fotografiar, i he hagut d'utilitzar el mòbil que no és precisament de la darrera generació, ja que serveix per trucar i poca cosa més, per la qual cosa la imatge és poc reexida. També he trobat un taronger que feia força patxoca.

Aquest passatge és un dels que van ser contruïts a meitats del segle XIX quan encara Sant Gervasi de Cassoles era municipi independent. Les cases unifamiliars que encara es conserven amb els seus jardinets, són un oasi pels seus habitants i també pels que sóm afortunats de passar-hi per traslladar-nos d'un carrer a l'altre del barri. Potser per això el nostre nucli d'habitatges que van ser contruïts just davant del Passatge, rep el nom "d'Edifici Oasi". Per això o potser per l'antic Monestir de Sant Joan de Jerusalem que albergava les monges Santjoanistes i que el barri anomenava "les joanes" (d'aquest Monestir ja en parlaré algún dia en un altre apunt, amb una mica més de profunditat). És una llarga història força interessant i que mereix una especial dedicació. De moment reprodueixo una fotografia d'aquest monestir que va ser enderrocat totalment l'any 1974, els terrenys del qual, actualment l'ocupem un centenar de veïns des de l'any 1979.

Foto de meitat del segle XX
Aquest era l'hort de les monges i a hores d'ara és un pati interior ajardinat amb accés només pels veïns, amb una àrea infantil de jocs pels infants i bancs per passar-hi l'estona. A l'estiu és un lloc privilegiat per portar-hi les criatures petites i compartir veïnatge. Recordo les revetlles de Sant Joan amb criatures i pares llançant petards de tota mena, mentre les mares ens amagàvem darrera les barreres ajardinades. Quí podia imaginar-se que un segle enrera havia estat un lloc de silenci i recolliment!

M'hagués agradat conèixer el barri tal i com el descriu en les seves novel·les la Mercè Rodoreda. Sempre que camino pels passatges que encara es conserven, amb les seves cases ajardinades, recordo els seus relats plens de fragàncies florals.

***


diumenge, 16 de febrer del 2014

Històries apassionants

Vaig tenir una gran alegria fa quinze dies quan el traductor al català d'aquests dos llibres me'ls va regalar, després de saber que havia traduït un dels autors contemporanis que darrerament m'està seduint. Un d'ells potser encara no havia arribat a les llibreries. El meu agraïment va ser total, atès que per un lector quan et regalen un llibre és com un infant quan estrena sabates noves.

Història d'Irene consta de tres relats, en els quals el mar n'és protagonista. El primer és d'una gran imaginació mitològica, entre la fantasia, la filosofia i la poesia. És un escriptor que en poques pàgines sap dir moltes coses. Deixa sempre una incògnita per resoldre al final del relat, la qual va donant-li voltes entre savieses de la vida i llenguatge poètic que fa gaudir al lector de tot el bagatge que com a home mediterrani i amant del mar, porta a dins. De Luca és napolità i la seva gran passió és el mar que no deixa de mencionar-lo en totes les seves obres.

També les al·lusions a la segona guerra mundial hi son presents en la seva literatura, ja que Itàlia va ser molt sacsejada en aquells anys. Precisament en la segona història que ens presenta en el llibre, són les vivències relatades del seu pare Aldo de Luca destinat a Albània, i ens mostra una vegada més els neguits que van haver de soportar uns homes per la seva supervivència, la qual va ser recolzada per l'esperança d'un mar el qual els va esdevenir taula de salvació.

El tercer relat és amarg però a la vegada valent. És d'una exquisida riquesa expressiva. I una vegada més el mar captiva al qui sempre n'ha estat enamorat.


El crim del soldat és un relat en dues parts. Les dues estan connectades fins al punt que fins a la cloenda del llibre el lector no ho percep, ja que es van entrecreuant diferents fils entre passat i present fins a arribar a un desllorigador final. Erri de Luca és una persona summament culta i ho demostra en els seus escrits. En aquest relat torna a sorgir el tema de la guerra i de les conseqüències que aquesta porta en el ésser humà. La diàspora dels jueus a l'Europa del 1939, és el fet que el porta a parlar-ne en aquest llibre per mitjà d'un ex-soldat que d'una manera autodidacta s'endinsa en la literatura jiddisch. El mateix de Luca és coneixedor d'aquesta llengua també d'una manera autodidacta, i amb aquest escrit potser ha volgut plasmar un dels seus coneixements.

M'agrada llegir a Erri de Luca per la seva cultura, per la seva qualitat literària, pels seus escrits vivencials, per la seva prosa, per la seva destresa, per la seva poesia i riquesa de vocabulari i per la seva gran passió per la Mediterrània.


***


dimecres, 12 de febrer del 2014

Film metafòric

He trobat que La Plaga és una pel·lícula plena de metàfores. Sembla que no passi res però van passant coses. És un plaer que els actors no siguin actors professionals. Neus Ballús, l'arquitecta del guió i de la direcció ja ho va dir. No es tanca en que alguna vegada es proveexi d'actors d'ofici, però que a ella li agrada treballar amb gent del carrer.

En aquest film ens exposa els temes que estem vivint en la nostra societat actual, la soletat, la crisi que ha portat a la precarietat laboral, la desesperació, i la contínua recerca de feina per anar subsistint amb pocs mitjans.

Evidentment no és una película alegre, però si que conté una gran dosi d'humanisme que ens transmeten els personatges. Em recorda molts dels films europeus que hem anat veient, i que ens mostren la benevolència de reduïts col·lectius que passen desapercebuts per les majories.

La vida a pagès sempre ha estat dura, però la desmostració que ens fa la Neus Ballús de la família protagonista que lluita amb una plaga de mosca blanca per salvar la collita, és molt realista i amb poques opcions per resoldre-ho.

Ara bé, la plaga de veritat, és aplicable a les persones que malbaraten els diners publics, dins un sistema el qual estan portant a la fallida per les importants corrupcions que duen a terme uns dirigents sense escrúpols. Cal treballar a fons i construir una nova societat que pugui defensar els més dèbils. No hem d'esperar que una tempesta s'endugui la plaga. Ensulfatar a temps és el que preval en aquest moment.

Els guardons de La Plaga a nivell europeu, han estat ben merescuts, i l'homenatge a la senyora Maria, que patia per la por de no poder fer la pel·lícula, és d'una gran exquisidesa.

***


dissabte, 8 de febrer del 2014

La princesa rossa

Hi havia una vegada una princesa rossa i el seu marit ros que vivien en una mansió amb piscina i jardí, en una bonica ciutat mediterrània rodejats de quatre fills rossos i ben alimentats.

Els estius tenien un palauet en una de les illes més boniques del mediterrani i es passejaven amb força patxoca en un iot junt amb la seva família rossa i ben alimentada, amb gran esplendor reial i competint en regates acompanyats d'una elit de persones de gran prestigi econòmic i financer.

Però ai las, aquesta princesa rossa estimada per tothom, de cop i volta es va veure involucrada en afers obscurs de blanqueig de capitals i negocis fraudulents, en els que el seu estimat marit ros l'havia enterenyinat.

Com a dona bojament enamorada d'un home ben plantat i ros,  i amb una ceguesa infinita en els negocis que aquest duia a terme per complaure-la de manera com ella estava acostumada, va callar i va haver de deixar la mansió, per allunyar-se dels seus perseguidors i se'n va anar lluny del seu àmbit, en un país petit però tranquil en companyia dels seus fills rossos i ben alimentats.

Ah, però la justícia va continuar perseguint-la i no la va poder evitar, i després de debats de si la princeseta havia de donar comptes de les malifetes del seu marit ros, o no, es va envoltar de prestigiosos homes de llei per a la seva defensa i amb el cap ben aixecat va tornar del país petit però tranquil i es va afrontar a les acusacions de les quals n'era objecte. 

El final d'aquesta faula, encara és un interrogant. Se'n sortirà la princeseta rossa i podrà tornar a la seva mansió amb el seu marit ros, i amb els seus fillets rossos i ben alimentats?


Conte inspirat en: In Royal Drama

***

diumenge, 2 de febrer del 2014

La Candelera riu

... i el fred és viu.

Aquesta festa d'antiga tradició judeocristiana, enguany ens ha justificat la dita d'una manera precisa. La festivitat de la Candelera va ser molt popular anys enrera, la qual recorda el relat evangèlic de la Presentació de Jesús al Temple, seguint els ritus de la tradició jueva, que havíen de complir els pares als vuit dies de naixement del primogènit.

També és dia d'atenció i veneració de les personas d'edat avançada, com a custòdia dels valors familiars, recordant els dos vellets del mateix relat evangèlic Simeó i Anna, que veient l'Infant el preconitzen "com a llum de les nacions" (Lluc 2, 12-26).

Recordant als ancians, aprofito per comentar la projecció del film "AMOR" a la Filmoteca de Catalunya, a la qual vaig assistir ahir, amb una afluència mai vista de públic. Com s'indica a l'enllaç, va ser guardonada en més de setze premis entre el 2012 i el 2013.

És un pel·lícula d'un dramatisme real i d'una situació que a qualsevol persona li pot arribar a la tardor de la seva vida. Només una estimació profunda envers l'altre, pot ajudar a anar superant els entrebancs d'una dedicació plena tant a nivell físic com espiritual. Són situacions imprevisibles en les quals el sofriment va incidint en l'estat mental de quí vol respectar el testament vital de l'altre, i que pot arribar a una incomprensió familiar per les decisions adoptades, les quals suposen força dificultats per complir amb els desitjos de la persona amb la qual s'ha mantingut un projecte de vida, i el qual està arribant al seu zenit.

El tema que ens presenta en aquesta cinta Michael Haneke, és el debat d'una societat com la nostra, per l'allargarment de l'esperança de vida que s'uneix al deteriorament de la seva qualitat i dignitat.

És un film emotiu, dur, d'una qualitat interpretativa extraordinària, digne dels premis obtinguts.

***

Almenys, que pugui ser glaç d'un llarg hivern
i esperar fondre'm sota un sol etern
Joana Raspall (1982)