dijous, 28 de gener del 2016

El nedador del mar secret

Ens en va parlar el traductor Yannick Garcia, el dia que vam tenir el privilegi de tenir-hi una xerrada, en ocasió de comentar el seu llibre de contes La nostra vida vertical. Ens va dir que justament feia molt poc que l'havia traduït, per això el nostre interès en llegir-lo.

El nedador del mar secret, és la història del complicat naixement d'un nen, explicada pel seu pare. S'hi fonen el llenguatge poètic de la narració i una emoció continguda per projectar un poderós sentiment, d'amor i, alhora, l'aceptació d'una realitat no desitjada.

 L'edició de tapes dures, enquadernada en tela de color blau i amb una cinta de punt de llibre de color vermell, ens fa pensar en un volum d'aquells que es troben en alguna lleixa fruit d'alguna herència i que la curiositat ens empeny a obrir-lo. Penso que val la pena de fer-ho, ja que la història que conté, és una experiència personal explicada amb una tan gran intensitat i sensibilitat que quedes immers en les onades de la literatura.

William Kotzwinkle, un autor poc conegut per molta gent de casa nostra, va voler plasmar en 90 pàgines la mort del seu primer fill que va néixer sense vida i que va transportar-lo en una caixeta de fusta de pi, elaborada per ell mateix, a un lloc al bosc on va voler enterrar-lo. Potser la història no és rellevant, però la manera com descriu el relat, la força de les paraules, i la riquesa literària emprada, dóna lloc a un mèrit ben merescut d'un relat escrit l'any 1975 i que va ser redescobert l'any 2012
després d'haver estat mencionat en una novel·la d'espies del novelista anglès Ian McEwan.

Segons comenta l'autor, va ser escrit en un acte de desesperació, ya que no tés res a veure amb la seva bibliografia habitual. Diu que més que un llibre, és un record que sempre viurà amb ell.

I penso que en nosaltres també......

***


diumenge, 24 de gener del 2016

La capital del Maresme, Modernista i industrial

A vegades una simple visita amb una certa profunditat a les capitals de les nostres comarques, et fa sentir aquell pessigolleig interior de pertànyer a un col·lectiu del que ens sentim orgullosos i hereus d'aquells emprenedors que ens han deixat la seva petjada artística, cultural i industrial.

És el cas de la ciutat de Mataró que ha fet un salt important en la restauració del seu patrimoni modernista i industrial i que amb gran encert el mostra al visitant que té interès en conèixer-lo.

Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) mataroní, ben conegut a casa nostra, defensor del nostre país, polític, arquitecte modernista, home polifacètic, va deixar les seves empremtes artísticas primerenques a la ciutat que el va veure néixer i que els amants del modernisme encara en poden gaudir, com és el disseny de l'entramat del sostre de la Sala de Plens de l'Ajuntament


o també la construcció d'una de les seves obres primerenques, la casa construïda per encàrrec d'Ernest de Sisternes, gairebé just acabada la seva carrera d'arquitectura.

Casa Sisternes 1893
Hem vist també el petit Mercat El Rengle, el sostre del qual a dues aigües, manté l'estructura amb les ceràmiques modernistes que van ser dissenyades també per Puig i Cadafalch col·laborant amb el projecte de l'arquitecte Emili Cabañes també mataroní, perquè poguéssin restar netes després de les pluges, lluïnt la seva esplendor.

El Rengle 1892













El Rengle 1892 

Una botiga de queviures emblemàtica "La Confianza"que va ser desmuntada per construir una casa nova i que després va ser reconstruïda i tornada a muntar peça a peça, tal com va ser concebuda.

La Confianza 1894

sostre botiga
interior botiga











Altres obres de  l'il·lustre arquitecte ens han acompanyat en el nostre passeig per la ciutat, com és aquesta façana, La Casa Parera que només en queda això, i per sort,
és la façana:

Casa Coll i Regàs

Casa Parera
Un altre edifici que va ser el preàmbul de la Casa Amatller, és el que actualment està en restauració interior, és la Casa Coll i Regàs la més representativa del modernisme a Mataró i actualment és la seu de la Fundació Iluro.




Una altra joia del Modernisme de Mataró és la NAU GAUDI.
Nau de blanqueig de cotó de la Societat Cooperativa la Obrera Mataronense






















És el primer edifici que va construir Antoni Gaudí i l'únic que no va ser promogut per la burgesia ni per l'església, sinó per una de les primeres cooperatives obreres del tèxtil.

L'edifici va ser declarat monument historico-artístic per l'Estat espanyol l'any 1969 i Bé Cultural d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya l'any 1982. Des del novembre del 2010 és la seu de la Col·lecció Bassat a Mataró.

I com a colofó del nostre periple per la capital del Maresme, no podia faltar una visita al passat tèxtil de la comarca. La fàbrica de Can Marfà, un conjunt industrial del Gènere de punt, dins el qual fa només deu mesos que ha estat inaugurat un interessant museu de maquinaria on el visitant pot constatar tot el que va ser aquell passat tèxtil del nostre litoral, el qual encara a hores d'ara els nostres emprenedors, con deia al principi, busquen noves fòrmules per introduir unes tecnologies que ens deixen amb els ulls rodons de sorpresa, i que ens acosten a un futur d'indumentàries i robes tècniques que potser no trigarem en utilitzar, i que mai haguéssim pogut tant sols imaginar.




***


dilluns, 18 de gener del 2016

Relíquia retrobada

L'any passat varem visitar l'ílla de Creta i a Herákleion el renovat Museu Històric, en el qual hi ha una secció dedicada a l'escriptor Nikos Kazantzakis un dels escriptors grecs més importants del segle XX, nascut en aquesta ciutat en època otomana (1883) el nom venecià de la qual era el de Kàndia i que els otomans van conservar.

En les vitrines del museu hi havien diversos exemplars de la novel·la El Crist de nou crucificat a la qual em refereixo en aquest apunt, i entre elles la versió catalana traduïda per Joan Sales. Em va satisfer veure-la entre tantes traduccions, i vaig recordar l'impacte que va tenir entre la nostra societat i que jo no havia tingut ocasió de llegir-la. Vaig proposar-me anar a la recerca i captura, i ho vaig aconseguir en una Biblioteca particular i amiga, la qual m'ha fet el préstec d'un exemplar de la 8na. edició. La sensació d'estar llegint una relíquia de fulls engroguits, m'ha omplert d'una gran satisfacció durant uns dies.

Una de les coses que ens va dir el guia respecte a Kazantzakis (veure), és que van considerar-lo un escriptor polèmic per les seves connotacions d'esquerres, principalment l'Esglèsia ortodoxa, per donar una nova visió del cristianisme, però que a la fi va deixar una forta empremta religiosa en les seves obres literàries.

Sobre el llibre que ens ocupa, he trobat molts paral·lelismes amb la situació social que estem vivint en els darrers anys al nostre continent. L'escriptor ens vol mostrar el domini turc sobre el poble grec a través dels otomans ben peixats i els famèlics cristians que van desesperats sobrevivint en un entorn advers de dominació extrema. Però també a la vegada fa un retrat irònic i autocrític dels grecs abans de la independència.

Les lluites són descarnades amb violències extremes. Els personatges estan ben configurats i determinen les posicions de cadascun a cada bàndol. Hi han passatges molt bucòlics els quals fan gaudir al lector de moments intensos sobre les relacions personals.

Aquests grups de cristians encapçalats pel seu pope, buscant aixopluc en els pobles, després de més de cinquanta anys de publicació de la novel·la, m'han fet recordar els grups de refugiats que circulen ara per Europa buscant acolliment i rebent cops de porta dels països també ben apoltronats.

Penso que és una novel·la que encara és pot considerar ben actual. La bona traducció de Joan Sales respectant les formes de llenguatge popular i glossades al principi del llibre, van ser aconsellades per en Carles Riba autor de Les Estances.


Nota:

La literatura neogrega va tornar a Catalunya gràcies a la publicació de la novel·la de Nikos Kazantzakis El Crist de nou crucificat, en versió de Joan Sales, dins de la col·lecció «El Club dels Novel·listes». L’esforç de Sales i del grup d’intel·lectuals que van prendre part en aquest important projecte de represa cultural va començar a donar fruits durant la dècada dels seixanta tant en el camp de la creació literària com en el de la traducció. El Crist de nou crucificat, «una de les màximes novel·les cristianes de tots els temps» en paraules de Sales, aparegué l’octubre de 1959. Des de llavors, fins al 1980, la novel·la fou reeditada nou vegades, gairebé una edició cada dos anys, fet que demostra la gran acollida que va tenir entre els lectors.

***

dissabte, 9 de gener del 2016

Aparquem les parques

Ja sé que parlar del temps és un tema de conversa d'ascensor, però després de que en el dia d'ahir vaig haver de canviar-me tres vegades d'abric al sortir al carrer, i per trencar amb el tòpic ascensorista, faig un apunt sobre les altes temperatures que estem tenint aquí al litoral barceloní.

El mes de gener és per tradició fred. Dic tradició perquè atès que les tradicions dónen passos enrera, també el temps posa de manifest aquest tarannà que diuen progressista. Potser ens haurem d'abrigar més endavant, o no, el cas és que enguany al carrer es veu de tot. No només els turistes que vénen d'altituds superiors van en màniga curta, també els joves de casa nostra circulen amb samarretes com si fos el mes d'agost. Hi ha qui no s'atreveix a deixar la parca a casa i no sé com poden aguantar amb bufandes de tres voltes i els embuatats amb caputxa. Potser és que la tradició de l'època així ho mana i la por als refredats fa que pacientment suportin aquest rigor semi-estiuenc que estem patint.

Les terrasses del carrer que han entrat en conflicte municipal, estan plenes a vessar de gent gaudint d'aquest estiuet. Enguany les estufes de gas estan apagades i suposo que amb satisfacció dels que gestionen el negoci. No ve gaire de gust berenar amb un  cafè calentó, ja que un suc de taronja fresquet és més apetitós a mitja tarda.

Tinc per costum, al llevar-me de sortir al balcó a veure el panorama. Avui la temperatura ja era elevada i veig que l'hibiscus no para de treure floretes. Pobres plantes! encara estan més desterotades que nosaltres. Culpable el canvi climàtic? No ho sé. Tants caps tants barrets, les opinions són diverses com tot en el nostre entorn. El cas és que tenim incerteses per totes bandes, polítiques, climàtiques, personals, vaja com sempre, penso que hem d'aparcar el que no ens és d'utilitat en el dia a dia i anar-nos adaptant a les situacions que no paren de cambiar. Això és la sal de la vida que ens dóna matèria per anar escrivint vivències i situacions puntuals.

***

dimecres, 6 de gener del 2016

Diada de Reis 2016

imatge manllevada de: Biblioteca Joan Oliva i Milà

Els Reis
(Joan Maragall)
Aquesta nit han passat
i han posat la mà als balcons...
Els somnis dels infantons
han granat.

Cap a Orient se'n van tornant
a llur reialme confús,
a regnar-hi tot pensant
en Jesús.

Heu sentit avui el cor
matinejador dels nens?
Heu sentit el rastre d'or,
mirra, encens?

***

dissabte, 2 de gener del 2016

La rebel·lió

Començo l'any amb un apunt del darrer llibre que he llegit, i que l'he relacionat amb les incerteses que estem vivint actualment en la nostra època també immersa en una certa revolució social, després d'anys d'estabilitat cívica. Els indignats no són pas exclusivitat dels nostres moments. Sempre que hi ha hagut inestabilitat després de guerres i conflictes, la gent ha mostrat el seu enuig en front als poders establerts. Potser cada dècada les generacions s'han mobilitzat i han anat exterioritzant el seu descontentament.

Joseph Roth ens planteja una situació de rebel·lió personal en aquesta novel·la, escrita l'any 1924, després de la caiguda de l'imperi austro-hongarès, i que després d'aquella desfeta arran de la 1a. Guerra Mundial, els supervivents que havien lluitat per la seva "pàtria" i van tornar amb condecoracions però amb mutilacions, es van trobar desatesos per unes lleis absurdes i injustes, i amb poques ganes de ser revisades per les patètiques autoritats del moment.

El protagonista és una persona d'ordre i patriota fidel, el qual rebutja als malfactors i ganduls que no fan altra cosa que propiciar maleïdes subversions. Ha de patir una amarga experiència per adonar-se de com anava d'errat admirant una societat que s'havia dissolt i que havia marginat als herois dignes i respectuosos amb la classe imperant.

El relat acaba d'una manera impensable, de contundent rebel·lió teològica, digna d'un escriptor, que es va avançar a la seva època amb una prosa valenta des de la seva perspectiva personal, i escrit amb una certa ironia que fa lleugera la seva interpretació.

No m'ha semblat gens descabellat aquest relat, fins i tot l'he trobat molt proper als nostres dies. Ja gairebé fa cent anys de la seva publicació i amb només 117 pàgines, l'autor ens fa veure que mai és tard per reflexionar i analitzar les nostres idees i comportaments.

Un llibre per gaudir d'un escriptor centenari i que va viure la desfeta d'un imperi amb totes les seves conseqüències.

***