dilluns, 25 de juny del 2012

Sheldon Adelson

El coneixem prou?

Faig ressò de la informació que apareix avui a Vilaweb, d'aquest personatge americà amb el qual el nostre Govern està tenint tractes per la instal·lació d'Eurovegas a Catalunya.

Ja comencen a haver-hi les primeres manifestacions contràries. Ignoro si realment ens convé o no, no tinc prou coneixement econòmic ni social per opinar, però crec que no val a badar. Espero i desitjo que es contemplin tots els punts de vista i criteris de la gent que tenim en el nostre país per veure el que realment ens convé ja que sembla que tenim molts números d'aquesta rifa i que la mà innocent tregui la nostra papereta.

Comparteixo l'opinió de Vicent Partal:

Eurovegas: el dret a la discrepància

Ningú no pot negar que un projecte d'aquesta dimensió canviarà completament Barcelona. Per això les crítiques són tan necessàries

***

dijous, 21 de juny del 2012

Escòcia, terra de pictos i castells

Skara Brae 3100 aC
L'antiga Pictavia és un país de pluja i vent. La meteorologia no perdona en cap estació de l'any, als seus habitants, els actuals escocesos,  s'han adaptat des de segles a aquest clima tant dur, però els costa adaptar-s'hi als mediterranis que van a buscar la terra promesa per superar les mancances laborals del seu país. Per això, quan el sol tímidament s'obre pas entre núvols, els deixa veure la bellesa dels colors que la terra els dóna.



Illes Òrcades
Hem recorregut durant una setmana aquestes terres tant diferents de les nostres del sud i hem constatat que no és un tòpic que els arbres siguin verds i alts i que quan plou ho faci de costat, i els paraigües es torcin i sigui rentable tenir un negoci de venda de barrets i impermeables. Tot això ho hem patit visitant la ciutat d'Edinburgh els tres darrers dies de viatge. Sort de les capelines d'excursió que varem incloure a la maleta, les quals ens han fet un gran servei.

El patrimoni arquitectònic el tenen molt malmès per les guerres que al llarg dels anys han hagut de sofrir defensant les seves llibertats nacionalistes, però han sabut muntar al seu entorn, espais didàctics per preservar la memòria històrica del lloc. Els castells enrunats s'enlairen arreu encatifats de verd, com a símbol d'aquest passat lluitador que fa que el present esperançat d'una nova independència s'aixequi també cada dia amb la il·lusió d'un nou demà.

St. Andrews

En canvi, els castells privats encara perduren i estan ben reconstruïts. Són oberts al visitant amb tota la grandesa d'un passat gloriós. Es poden visitar i pasejar-se pels seus esplèndids jardins.

Cawdor Castle

Cawdor Castle i jardins


Una altra fortalesa que va ser parcialment destruïda pels anglesos el 1692 per tal d'evitar que fos capturada i ja no va ser reconstruïda, és el famós Castell d'Urquhart, al qual s'arriba seguint el marge oest del Llac Ness. Un centre d'acolliment de visitants ens mostra un video de la història de la desfeta del castell.

Urquhart i Llac Ness

I finalment la joia de la corona, mai més ben dit, al capdemunt de la ciutat d'Edinburgh el seu castell emblemàtic, i força ben reconstruït, per gaudiment del visitant. És evident la pluja durant la visita, la qual també entra dins el record del viatge.


 
Castell d'Edinburgh
Hem viscut durant uns dies aquesta dualitat anglo-escocesa que regna en la ment de la seva gent. Fidels als seus ancestrals costums els escocesos no deixen però de lloar a la Reina de tots, i promouen homenatges a la seva persona en tots i cadascuns del seus actes oficials, la qual cosa és força sorprenent i al visitant no el deixa indiferent després d'haver conegut una mica més la seva història.



God save the Queen!

***

La cronologia del viatge en el Sorrobloc

dimecres, 20 de juny del 2012

Emili Teixidor


Avui m'he llevat amb la trista notícia del traspàs de l'Emili Teixidor.

L'Emili per a mí ha estat sempre un referent literari de les nostres Lletres. No he deixat de procurar-me un llibre seu, els quals m'han ajudat en la meva llengua i en la meva història.  Recordo encara una aportació que vaig fer amb una gran il·lusió, posant la meva veu en una curta filmació, llegint una pàgina d'una de les seves obres emblemàtiques, la qual es va gestionar a les Biblioteques de Barcelona, per homenatjar-lo en el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona fa uns anys, i que desgraciadament no recordo amb quin motiu.

Sempre l'he tingut per un home generós, sensible amb el seu país, la seva comarca i la seva cultura, i ens deixa un llegat de primera categoria literaria que no hem d'oblidar.

Que descansi en pau!

Emili et tornarem a redescobrir.

***

dilluns, 18 de juny del 2012

Mosqueters

Publico aquest apunt després d'una setmana d'haver presenciat l'obra teatral a l'espai de la Biblioteca de Catalunya. Vaig deixar escrites les meves impressions les quals tenia molt fresques, atès que preveia estar uns dies sense activitat blocaire.

Feia dies que teniem les entrades comprades per por de que s'exhaurissin i també perquè ens agrada aconseguir una bona localitat. El teatre ens agrada veure'l a prop (mai però, a primera fila). El treball dels actors ens és gratificant veure'l a una distància prudencial que es pugui percebre la gestualitat i la dicció, i en en el cas del Cyrano de Bergerac amb traducció de'n Xavier Bru de Sala i el protagonisme de'n Pere Arquillué, era un estímul que convidava a no deixar-s'ho escapar.

El marc dels baixos de l'Antic Hospital de la Santa Creu, en el qual ja s'han representat altres obres clàssiques, és un indret idoni que amb pocs recursos, els resultats escènics són òptims, sempre i quan l'espai del públic sigui ben estudiat per aconseguir aquests resultats. Aquesta vegada vaig trobar però que la idea no habia estat del tot reexida. L'acumulació de públic en un angle de l'espai, fa que en algunes escenes que es desenvolupen a l'angle contrari, quedin poc aconseguides, malgrat que els actors tot i que ben dirigits, es vagin traslladant d'un costat a l'altre contínuament.

Em va decebre l'escena del balcó, la qual allunyada del públic, (la ubicació de la qual comprenc perfectament, doncs s'aprofita la porta de l'entrada al recinte per construir-hi el decorat d'un pis al damunt), no deixa gaudir plenament als assistents d'aquest moment especial de l'obra, ja que la foscor imperant també ho priva.

Res a dir de la posada en escena de les espases. Un bon treball dels preparadors. També vaig trobar excel·lent les escenes de la segona part dins el convent. L'espai natural del sostre i finestrals, no necessita decorat. La il·luminació dels moments finals és esplèndida, malgrat que una vegada més la escenificació del Cyrano en els seus darrers moments, quedi una mica allunyada de l'auditori.


Després d'haver vist representar aquest personatge al cinema per en Gérard Depardieu i també al teatre per en Josep M.Flotats, res té a envejar en Pere Arquillué d'aquells dos grans actors. La seva interpretació és extraordinària i després de tants anys, ha aconseguit un repte immens. He de dir en el seu favor que no sóc gens amant del treball de les obres clàssiques de'n Flotats, mai m'ha agradat la seva dicció sobreactuada, això si, prefereixo haver-lo vist interpretant obres contemporànies.  

 
...Trobar belles orelles de ruc, llargues i tristes?
O viure amb l'objectiu de sortir a les revistes?
Calcular, esporuguit davant d'un anatema?
Anar a fer una visita en comptes d'un poema?
Relligar els aprovats o fer-me presentar?
No, gràcies... no... no! Més m'estimo cantar,
entrar, sortir, ballar, ser sol... sentir-me viure,
mirar amb el cap ben alt, parlar fort, i ser lliure;
anar amb el barret tort, contemplar l'univers,
per un sí o per un no, barallar-me... o fer un vers!


Molt de gust, jo Cyrano, i vinc de Bergerac.



 ***


divendres, 8 de juny del 2012

Diada de Corpus

La ginesta per mi ha estat sempre un símbol de la Festa del Corpus a Barcelona. Aquelles processons de la meva infancia en els anys de la dictadura, van lligades a la ginesta i a la cadira del Rei Martí, així de fàcil, com si el Rei fós de la família.

La mare esperava la sortida de la Custòdia damunt de la cadira de plata suposadament atribuïda al Rei Martí l'Humà. Bona coneixedora com era de la Història de Catalunya aprofitava l'esdeveniment per explicar-nos la història dels comtes-reis catalans, i nosaltres ens embadaliem atès que els nostres coneixements reials es limitaven als "Reyes godos i als Reyes Católicos" i para de comptar. Amb les seves explicacions ens varem assabentar de que havia existit la Corona d'Aragó.

Ahir, seguint amb la tradició barcelonina, i després d'alguns anys de no haver-nos passejat el dijous de Corpus pels patis de la ciutat antiga, varem fer el seguiment de veure l'ou com balla, retingut en les nostres retines infantils. Varem compartir espai amb molts barcelonins i força turistes que es van endur en les seves càmeres també, l'espectacle dels brolladors vestits per l'ocasió amb l'ou al capdamunt saltironejant.

Vaig comprovar que els menuts encara quedaven astorats davant aquell ou que fa quatre segles que apareix en aquesta celebració tant peculiar que tenim a Barcelona. Els anys passen però els petits quan creixin recordaran haver vist ballar un ou damunt d'un sortidor amb flors de tota mena.








dilluns, 4 de juny del 2012

Aposta per un canvi tècnic en un context de crisi

En el darrer apunt parlava de baguls de l'àvia i ves per on, justament el divendres en vaig veure de força curiosos folrats amb les teles de cotó estampades, conegudes amb el nom d'indianes. Aquell comerç, provinent de l'Àsia, va fer ressorgir als catalans de les cendres de la derrota del 1714, i va ser els orígens de la Barcelona industrial.

Una passejada per l'Exposició del Saló del Tinell, amb el títol Indianes 1736-1847, ens explica del canvi que va experimentar la societat barcelonina de meitat del segle XVIII quan comerciants, botiguers i menestrals van impulsar la "indústria nova" i entre 1736 i 1738 van apareixer les primeres iniciatives empresarials per la integració de la ciutat en el gran comerç internacional. La clau de l'èxit va ser l'exportació d'aguardents i la implantació d'una nova activitat econòmica: la manufactura d'indianes.




Aquell cotó estampat va suposar una veritable revolució en el món de la indústria tèxtil tradicional. Va canviar la forma de vestir, les decoracions de la llar i també la manera d'organitzar el treball en les fàbriques manufactureres deixant de banda els vells sistemes artesanals.

Sala d'estampació d'indianes de la manufactura Wetter et Cie. Orange, 1765. Fragment pintura

La mediterrània va ser un corredor de cotó, que des de Surat (Índia) passant per Alep (Síria) i Marsella, arribava al port de Barcelona on s'estampaven les teles i es comerciaven cap al nord d'Europa, als EE.UU., i a l'Amèrica espanyola. Aquesta expansió comercial va donar lloc a una gran implantació de fàbriques a la ciutat, les quals es van anar extenent cap a Gràcia, Sant Martí i Sants abans de la seva integració a la capital.

 És molt didàctica l'exposició. Ens mostra amb gravats i pintures la geografia de l'època, com aquesta vista des del port que es veuen les fàbriques de vapor fumejant de l'interior de la ciutat.

Vista de Barcelona des del port, que mostra les fàbriques de vapor de l'interior de la ciutat. 1856


En la mostra també s'exhibeix en un audiovisual el que va representar la construcció de tantes fàbriques dins la muralla barcelonina, la qual cosa va comportar problemes de salut als ciutadans que vivien força atapeïts també per motius d'increment de gent vinguda d'arreu per treballar-hi. A partir d'això es va començar a pensar en l'enderrocament del circuït amurallat per expandir l'espai urbà.




Això va comportar molts enfrontaments (veure wikipèdia). Finalment es va començar a materialitzar amb el Pla Cerdà el 1859.

Ignoro si la iniciativa de muntar aquesta exposició d'un esdeveniment històric del segles XVIII i XIX, ha estat per aprofitar-ne la difusió en el moment de crisi en el qual estem vivint o bé ha estat una casualitat, però m'ha agradat especialment que justament ara se'n parli d'aquella remuntada. La burgesia catalana de l'època va fer front amb la seva empenta a uns moments especialment difícils d'una desfeta bèlica. Es va lograr una renovació i Barcelona es va convertir en una de les principals ciutats manufactureres del continent europeu. Més endavant les guerres en què es va veure implicada Espanya entre 1797 i 1814 van abocar la manufactura d'indianes a la crisi. La pèrdua dels mercats exteriors va obligar als empresaris cotoners a la reestructuració productiva i comercial. Es van introduir a Barcelona, màquines de filar angleses, i així va començar el procés de mecanització que després de la Guerra del Francès va continuar amb l'adopció del cilindre d'estampar i del teler mecànic.

Fent paral·lelisme amb la nostra crisi del segle XXI, i malgrat que el mercat global actual és d'una especial complexitat, no dubto que els emprenedors catalans tindran suficient talent com per fer-nos sortir d'aquest atzucac, i si per això hem de fer-ho sense ajuda espanyola, no ens ho hem de pensar dues vegades.




***