divendres, 28 de maig del 2010

El temps no passa

Ja vaig parlar del nou taller que vaig encetar sobre l'art del Renaixement. No he fet cap més apunt al respecte, considerant que són pintors molt coneguts i que a través de la xarxa es pot trobar tot tipus d'informació. A mi personalment m'agrada repassar l'obra d'aquests artistes a més de conèixer les seves aportacions a l'art pictòric, et fa revisar l'època passada i com la història s'ha anat esdevenint.

Fins al dia d'avui hem parlat d'Itàlia. Tal com vaig comentar, Boticelli va ser el primer i hem seguit amb Leonardo, Miquel Àngel, i Rafael. D'aquella època hi ha poques dades biogràfiques, s'han reconstruït per mitjà d'inscripcions i referències trobades en arxius.



Hem anat fent un seguiment de les obres més emblemàtiques i estudiant les contribucions d'uns i altres, a més de conèixer com es desenvolupava la vida d'aquella Itàlia de grans influències tant religioses com de riques families, que encarregàven als artistes la seves creacions per embellir els seus ostentosos Palaus.

El darrer dia varem entrar amb el Renaixement del Nord d'Europa que res tè a veure amb l'italià. Varem revisar la figura de El Bosco, pintor dels Països Baixos l'obra del qual tota ella és de caracter moralitzant amb pintures de temes amb sàtires socials i clarament surrealista en els seus tríptics.

Em va cridar l'atenció aquesta obra:


Es titula "El conjurador". És del final del segle XV i ja corrien els "trileros" com els que tenim a la Rambla de Barcelona, i els "descuideros", aprofitant-se dels badocs. Genial!, hi han coses per les que veritablement el temps no passa! .

***

dilluns, 24 de maig del 2010

Vida rural

Aquella vida rural tan emprada en les novel·les clàssiques que els nostres autors literaris ens han fet reviure, cada vegada la tenim més llunyana i més quan convivim uns dies en algún dels poblets de les comarques de la nostra Catalunya endins, que actualment no tenen res a veure amb aquelles estampes del passat.

Hi han alguns fets remarcables d'aquella vida a pagès, que els que vam ser infants en la post-guerra encara recordem. La memòria històrica per les futures generacions és important que quedi reflectida en els museus. Un d'ells, recentment ampliat és el Museu de la vida rural de l'Espluga de Francolí.

Gràcies al mecenatge de l'empresari català Lluís Carulla i Canals que va mostrar sempre una gran sensibilitat per la cultura catalana, i potenciant el seu poble a través de la seva Fundació, es va projectar aquest museu, de força interès cultural per donar a conèixer la vida de la pagesia de la Conca de Barberà, terra de secà, dedicada al cultiu de la vinya, cereals, i oli.

Aquests dies hem tornat a trepitjar aquestes terres i hem aprofitat per visitar el museu, després de la remodelació, i és realment una gran obra de recopilació de costums i maneres de viure, reflectides de diverses maneres.

Em van captivar una serie de miniatures escultòriques, les quals estaven en vitrines, i vaig fer us de la meva tradicional companya de viatges i recorreguts per captar-ne l'essència i emportar-me els resultats al meu niuet urbanita.







Tornar a casa és desitjable, sóm encara "animals de costums fixes" malgrat que sigui bucòlic uns dies sense telèfon, televisió, i internet, et fan sentir una mica aïllat i costa de assumir-ho. Fa massa anys que vivim en un món molt tecnificat i per desgràcia ho trobem a faltar!

***

dimarts, 18 de maig del 2010

Patrimoni literari català

He pogut constatar que moltes activitats que es duen a terme a ciutat, si no van acompanyades d'una certa divulgació, et trobes que són molt poc concorregudes.

Arran de l'exposició al Palau Moja sobre l'exportació de la literatura catalana, organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes amb la col·laboració de l'Institut Ramon Llull, he assistit a tres taules rodones amb la presència de escriptors i dramaturgs de força renom a la nostra cultura.

M'ha sabut greu que la presència de públic hagi estat tant minsa. Han estat unes jornades molt interessants. Els ponents han expressat amb molta simpatia les seves vivències i dedicació amb els seus traductors. Ha estat un goig sentir als escriptors parlar dels seus editors a l'estranger i el contacte amb nous públics de tradicions culturals diferents.

El primer dia vaig poder sentir expresar-se a en Jaume Cabré i Jordi Sierra junt amb el jove dramaturg Carles Batlle.

La segona vegada va ser la Maria Barbal, la Maite Carranza i també Guillem Clúa, guionista i home de teatre.

I la tercera i última jornada, que ha estat avui , he pogut sentir i parlar amb en Eduard Màrquez (el qual m'ha reconegut d'una altra vegada) i Albert Sànchez Piñol així com amb el dramaturg en Jordi Galceran.

El moderador d'aquestes xerrades ha estat en J.J. Isern, molt vinculat al món de la cultura, el qual ens ha fet gaudir d'unes hores de conversa força reexides amb els convidats.

Hi ha hagut intervencions d'algunes traductores de llibres, amb domini del català, les quals han exposat les seves opinions referent a la llengua i amb una certa incredulitat arran del bilinguïsme que els autors catalans utilitzen en les seves obres, malgrat que ells mateixos han intentat explicar-los-hi tan bé com han sabut, no sempre fàcil que ho entenguessin.

La opinió generalitzada ha estat també, la plataforma que va suposar la Fira del Llibre de Frankfurt de l'any 2007 per la nostra ficció literaria que està vivint un periode brillant de projecció internacional, ja que actualment Alemanya és referent cultural de reconeixement internacional tant a nivell de traduccions com d'edicions.



Fins el 13 de juny es pot veure l'exposició que amb el nom de ficcions enfora! dóna a conèixer els principals exemples de la presència exterior d'una literatura nacional petita, que està treballant per ser una literatura plenament avançada i completa, d'una gran diversitat creativa.



La presentació de l'exposició diu:

Què ens motiva llegir un llibre?
Per què triem aquest o l'altre?
Les respostes poden ser ben variades,
d'acord amb tota mena de
factors, com ara que parlem d'una obra escrita en la nostra llengua
o traduïda.

Des de sempre, molt relats que han
pres cos en català han arribat a
lectors remots gràcies a la traducció.

***

dissabte, 15 de maig del 2010

Elegància i bones maneres


Una cafeteria-restaurant al Passeig de Gràcia. No és un local popular, més aviat refinat. Allà va ser el punt de trobada d'ahir a la tarda amb una molt estimada ex-companya de feina i amiga. Quan les nostres ocupacions ens ho permeten ens trobem a xerrar i a posar-nos al dia de les nostres coses.

L'ambient era força agradable i tranquil amb gent disposada també a fer-se confidències i berenar. Durant dues hores vam ocupar una tauleta.

Quan varem decidir marxar, em vaig avançar a la caixa (coneixent a la meva generosa amiga) , la veig remenant la bossa insistentment i em diu que li ha desaparegut el moneder. Dubto de la seva veracitat. Començo a fer-li preguntes, potser a l'autobús, no pot ser, ha vingut a peu des de casa, potser se l'ha deixat, no, segur que no, havia tret totes les targetes i només portava un bitllet de 50 euros preveient fer unes compres abans de sopar. Molt atabalada em diu que havia penjat la bossa a la cadira amb la jaqueta al damunt i se l'ha trobada a terra.

La parella de la taula del costat, just darrera la nostra, d'una edat entre 40 i 50 anys, ben vestits, s'aixequen just darrera nostre i ens demostren interès preguntant que ens passa, amb una educació extrema. La víctima els hi comenta l'afer, i diu que potser la parella anterior que hi havia se n'havia aprofitat. Quina parella!!!!!! dic jo, no hi ha hagut ningú més!!. Els consoladors amb un català perfecte, diuen indignats, sembla mentida de quina manera es fan les coses! i se'n van. Quedem encara uns minuts amb el cambrer, ben astorat, i jo vaig insistint que només han pogut ser els que han marxat, que no havia vist ningú mes, el cambrer ens comenta que s'ha quedat amb les cares (jo també les recordo perfectament) i que ho tindrà en compte per futures vegades, atès que no era la primera vegada que succeïa, malgrat que ells sempre estàven alerta. Però davant la insistència de la meva amiga de que algú altre s'havia assegut abans d'ells, sortim ben desconcertades.

Ens separem i cadascuna a casa seva comença a donar-hi voltes. Recordo els inspectors de les novel·les i pel·licules que sempre diuen als testimonis que si recorden algun detall, que ho comentin.

Recordo: Nosaltres entrem a la cafeteria, escullim una tauleta de dos persones annexada a una altra sense ningú. Al cap d'una estoneta entra un personatge masculí, ben arreglat i s'asseu just darrera la meva amiga, de costat, i mirant-me a mi de perfil. M'incomoda la seva insistent mirada com si ens escoltés. Baixo fins i tot la veu. Al cap d'una estona entra l'altre personatge femení també amb bones maneres i s'asseu amb ell. Parlen una estona i ella surt un moment al carrer tornant a entrar en breus minuts. De tant en tant els miro i res d'extrany, ella està just davant meu, de cara.

És quan decidim aixecar-nos i anar a pagar, que ells fan exactament el mateix darrera nostre i ens fan el teatre de reconfortar-nos.

Ara entenc la insistència de la companya dient-me que hi havia hagut algú altre!. Ella no els ha vist, però ha sentit que algú s'aixecava de la cadira i tornava a entrar! Faig la suposició de que ha sortit a amagar la prova del delicte en una paperera!

No m'ho puc creure!, durant més de deu anys, hem tingut la ubicació laboral al bell mig de la Rambla de Barcelona, anant als locals populars a esmorzar i dinar, amb les bosses al damunt. Mai dels mais hem estat víctimes dels amics de les estirades ni dels "trilleros" habituals.

Ens truquem per telèfon abans d'anar a dormir per comentar-nos les nostres suposicions.

En un local elegant del Passeig de Gràcia, ens han sorprès! Malgrat que sortosament només han estat 50 euros i un billeter sense documents, la impotència que hem experimentat, ha estat com la "retallada" del Sr. Zapatero, sempre amb elegància i bones maneres. S'han atrevit amb dues jubilades, prenent-se una infusió, una tarda de divendres.

***

dilluns, 10 de maig del 2010

La Mediterrània i els seus contrastos



"La visió del Mediterrani constitueix per mi una necessitat"

Antoni Gaudi





Amb aquesta frase va definir en Gaudí el meu estat d'ànim d'aquest matí quan he tingut aquesta necessitat. Feia massa dies que no veia el mar, i amb el dia que ha eixit avui, no ens ho hem pensat dues vegades. L'autobús ens deixa just a trepitjar la sorra, ens costa entre 30 i quaranta minuts d'arribar-hi, però alla l'hem trobat, amb un color de postal, entre blau i verd, amb força gent gaudint del sol i del passeig.

Hem aprofitat per visitar els environs del controvertit Hotel Vela. Ens hem "colat " a dins per veure'l de prop. Fa força patxoca, no m'importaria passar-hi uns dies de relax. Ja ens hi trobàvem. Hem passejat emmig dels "banyistes" que estaven al costat de la piscina fent-la "petar" i he fet alguna fotografia. Ningú ens ha dit res.






Després de somniar una miqueta hem continuat pel passeig de la Platja de Sant Sebastià, sentint la brisa i el sol damunt nostre.


Asseguts contemplant la panoràmica, observo un emigrant que estava fent les seves ablucions en una dutxa, amb sabó, massa sabó. Ha estat molta estona, massa estona, fins que he vist que venien dos guardies pel fons del passeig, i m'ho he pensat! Han anat directes; li han mostrat un cartell que no es pot utilitzar sabó a les dutxes, i li han retret el fet. El noi, ha continuat breus moments, s'ha anat vestint sense eixugar-se, flairant la roba que havia amuntegat al costat. Aquest ha estat el punt amarg de la passejada; aquests són els contrastos de la nostra ciutat; l'Hotel Vela i les dutxes de la Barceloneta.


***

dilluns, 3 de maig del 2010

MIGUELIN- MIK

Ahir quan vaig llegir la crònica de Societat del Diari AVUI, sobre el pavelló espanyol de l'Expo de Xangai, el qual està dissenyat per l'arquitecta italocatalana Benedetta Tagliabue, i a l'entrada del qual "l'estrella del pavelló" és el "nadó mecànic Miguelin" dissenyat per Isabel Coixet, se'm van obrir els ulls de sorpresa!

Començo a rebuscar en l'altell del meu armari i...... l'he trobat, molt ben guardadet i dormidet, el meu "nino" de la infantesa. El meu Miguelin, batejat amb el nom de MIK, ja que fins i tot, aleshores no ens agradava que tingués un nom castellà. Aquí el teniu !!!!!!!!!!!!!


Ja deu haver complert uns 55 anys i es conserva perfectament!!!. Porta la bateta de col·legi que li va fer la meva mare! que us sembla? recordo que van ser moda aquests ninos per ser els primers que anomenàvem "de goma". Totes les nenes de la classe vam demanar per Reis un nino que es deia "Paqui" i era de color de "rosa" i també una mica car. Els meus reis no s'ho van poder permetre, i em van deixar el Miguelin, més bufó i amb un color més semblant al de la pell. Però jo vaig tenir molta desil·lusió, ja que volia el "Paqui". Després però, me'l vaig estimar molt, fins i tot encara el tinc!.

Bé, tot això m'ho ha fet recordar l'Expo de Xangai, quines coses!!!

Possiblement la mare de la Isabel Coixet, tingui també un nadó de goma a l'altell del seu armari. No m'extranyaria!

***