dimarts, 31 d’agost del 2010

Guies de dubtosa qualitat

Per circumstàncies familiars, haig de circular relativament sovint pels voltants de la Plaça de la Sagrada Família i forçosament haig de creuar la cua de turistes per arribar al meu destí. M'agrada aturar-me al davant de la façana de la Passió per veure com avancen les obres i les escultures de'n Subirachs i penso que deu estar ben tip de picar pedra veient aquelles enormes imatges que dia a dia van emergint.

Ahir al capvespre, una vegada més estava contemplant l'espectacle, quan un grupet de persones, penso que era una familia vinguda del territori espanyol per la seva parla, la qual era acompanyada per un membre que semblava resident a la nostra ciutat i que els explicava la construcció. A les meves orelles va arribar això:

"Al principio fue construída por Gaudí, pero ahora las obras las està terminando Dalí. Aquí están sus esculturas". .....Vaya, vaya (tots alhora) ...I van seguir caminant..

Em va agafar un atac de riure histèric. No m'ho podia creure!....


Això em va fer recordar un altre afer dins de la Seu de Palma fa uns dos anys.

Vam arribar-hi d'hora per evitar les cues, i estàvem sols davant l'altar lateral dret contemplant l'obra d'art de'n Miquel Barceló, quan van entrar un grup de gent procedent també del territori espanyol, acompanyats del guia corresponent, i circulant davant dels tres altars, els va dir exactament això:

"Aquí pueden ver tres altares, el antiguo a la izquierda, el nuevo al centro i a la derecha el más nuevo de todos".... i també van continuar caminant....





...Si em punxen no em treuen sang... Així anem!!!!!!!


***

dissabte, 28 d’agost del 2010

Gestes esportives

Quan es commemoren fets que van esdevenir-se fa 25 anys, et poses les mans al cap i penses que sembla que sigui "ahir", i que només faci quatre dies que Catalunya va tocar el cel amb la conquesta del cim de l'Everest per part de l'expedició catalana en la qual Oscar Cadiach, Carles Vallès i Antoni Sors, van poder escoltar "Els Segadors" per ràdio, i emocionar-se per la gesta que havíen aconseguit junt amb tres sherpas nepalesos. Avui fa un quart de segle i penses que tu també hi eres en aquells dies i el que va suposar aquella reivindicació nacional a tot el país.

Catalunya va tornar a donar-se a conèixer d'una manera global amb els Jocs Olímpics del 92, va haver-hi també un abans i un després dels Jocs.


Poca cosa més ha esdevingut fins que el Barça ha començat a destacar també a nivell mundial i els nostres senyals identitaris han tornat a fer-se valdre arreu. També ens hem destacat amb la selecció espanyola ja que varem sentir que gràcies als jugadors catalans, "la roja" va aconseguir els seus objectius i que la nostra bandera va ser portada per dos d'aquests jugadors a l'acabar feliçment la competició.


En 60 anys de presència espanyola en el mundial, mai no hi havia hagut sis jugadors catalans en la selecció d'Espanya de bàsquet. No parlem dels germans Gasol que estan fent-se un nom a la NBA i que se sap que provenen de Catalunya.

De Catalunya surten grans homes i dones. Amb l'esport ens distingim, amb la cultura ens coneixen, ens passem la vida fent "país" a tots nivells, estem aconseguint que la resta del món sàpiga que existim. Arribarem a donar un tomb amb una darrera gesta política? Arribarem a veure-ho els que hem viscut aquestes gestes esportives? Tant de bo !

***

dissabte, 21 d’agost del 2010

Colors de Festa Major


Un any més, els colors han tornat a lluir a la ex-vil·la de Gràcia en la seva Festa Major.

Avui és el darrer dia, i el relleu se l'emporta el barri de Sants.


La gent de Gràcia, molt preocupada pels desperfectes que en anys anteriors van tenir, enguany molts carrers han hagut de proveïr-se de vigilància professional per evitar que la feina de tot l'any no es malmeti en només uns minuts, i sembla que ha funcionat malgrat que les pluges habituals d'aquesta quinzena no es puguin controlar, i algun guarniment fet de cartró s'hagi desfigurat.


És per això, que ja no hi han els paperets tradicionals de colors que anaven de banda a banda de carrer i que el vent feia sonar amb aquell soroll característic que recordem encara de la nostra infància. Ara els guarniments són fets de plàstic amb ampolles reciclades i estris de tots colors que els veïns deuen haver guardat durant tot l'any, i que amb enginy han confeccionat tota mena de penjolls, donant així un aire diferent també força acolorit.



Es troben carrers amb ganes de guanyar els premis i que han treballat buscant l'originalitat, i que sempre els agrada sorprendre.




Hi ha també carrers sense "pedigree guanyador", però que sempre admirem per la seva dosi de treball col·lectiu i que a vegades mereixerien també guardons especials.



Guanyadors d'enguany






De totes maneres, el que interessa és passar-s'ho bé i fer treballar l'enginy per l'any que vindrà, i com deia la meva mare:
Després de la Festa Major, Nadal
.
El cicle no s'atura mai.


***

dijous, 19 d’agost del 2010

Esfèrica amb propietats terapèutiques

Va veure morir al seu pare per sobredosi als 10 anys. Va tenir molta sort al trobar un nou pare que se'l va estimar molt, però que va contraure una malaltia incurable i poc temps va poder compartir amb ell. Va quedar tant aclaparat i amb un estat individual tant difícil de superar amb moments de força agressivitat i altres de desencant, que la seva mare per prescripció facultativa el va portar a viure amb els avis. En plena adolescència va començar a relacionar-se amb grups de nois del carrer no massa recomenables i va cometre alguns actes delictius de poca envergadura, com robar telèfons mòbils i petits furts en comerços. D'una manera individual es va fer amb una pilota, fent passar el temps pels carrers i fent-la ballar entre els seus peus. És d'aquesta manera que li va anar desapareixent la tensió acumulada fins que va haver-hi un moment que va reaccionar, dient-se a ell mateix que havia de superar-se i intentar fer alguna cosa més a la vida que anar errant pels carrers amb la pilota amunt i avall.

Aquesta història va ser explicada per ell mateix, un noi de la ciutat d'Amsterdam, en un programa televisiu, la qual em va impactar força.

Actualment, aquest xicot continua vivint amb els avis, té una bona relació amb la seva família i treballa als serveis socials, dedicant-se als joves i a ensenyar a jugar futbol als noiets del carrer, que com ell havia estat, van desvagats i desorientats pels barris. Entrevistats també, deien a la càmera que els anàva molt bé rebre lliçons de futbol per alliberar tensions.

En la seva activitat social, aquest jove també ajudaba a aquests nois a treure el seus "fantasmes" fent-los escriure "rodolins" com si fossin lletres de música "rap" i així explicar les coses que els preocupava. Ell també en feia, recordant al seu pare.

Penso que d'una manera ben senzilla i anònima, es fan coses per ajudar al altres que hauriem de saber-les i ens haurien de ser mostrades més sovint en els mitjans, el que passa és que això no dóna audiències, perquè la majoria de la nostra societat està més interessada en evadir-se que no en interessar-se del que li pugi estar passant al nostre veí.


***

divendres, 13 d’agost del 2010

Lectures estiuenques

Primer fores mineral,
després esdevingueres planta;
més tard et convertires en animal:
com podries ignorar-ho?
Després et feres home.
Quan hagis trascendit la condició
d'home, sense cap mena de dubte esdevindràs
un àngel.
Ultrapassa fins i tot la condició angèlica:
endinsa't en l'Oceà,
per tal que, de gota, puguis passar a ser mar...

Djalâ Ud-Rîn Rûmî


Vaig poder trobar "Un jardí a Badalpur", segona part de la novel·la "De part de la princesa morta" comentada en aquest mateix blog fa uns cinc mesos, en la qual Kenizé Mourad continua amb la història novelada de la seva nissaga familiar, i que part de la qual va retrobar a l'Índia.

La protagonista, nascuda a París no va trobar al seu pare, El rajà de Badalpur fins que va tenir 20 anys, desprès d'haver remogut arxius i interrogat persones que podien haver estat testimonis del seu naixement, ja que la seva mare Selma, allunyada i fugida del seu espòs, va morir al donar a llum i no la va poder conèixer.

Amb l'angoixa evident de sentir-se desarrelada, després d'haver estat adoptada per diverses famílies, es decideix a anar a la recerca dels seus orígens. La novel·la conté una gran dosi de sentiments contradictoris envers la societat occidental en la qual Zahr va estar educada i la retrobada societat patriarcal tant allunyada del seu París natal. És un relat que es va desenvolupant dins del marc de la societat europea que començava a obrir-se a les idees del maig del 68, fins a la societat tancada del nord de l'Índia, on la nostra protagonista va anar a raure per conèixer la seva família que li havia estat amagada per desig de la seva mare, la qual la va inscriure fins i tot amb el nom canviat.

A través de les seves pàgines, l'autora ens mostra el panorama d'una Índia alliberada però sumida en la lluita fraticida entre hindús i musulmans, a més de la gran discriminació contra la dona i la més absoluta misèria del tercer Món.

Crec que a més de l'interès novel·lístic, el llibre ens aporta moltes dades històriques de la política que es va desenvolupar a aquell país que va ser colònia anglesa des de mitjans del segle XIX fins el 1947.

També és interessant un breu glossari final en el qual el lector troba les paraules en urdú, hindi o àrab que apareixen a la novel·la i que pot anar consultant a mesura que va llegint.

Un llibre per asseure's en un balconet rodejat de floretes i anar-se amarant de brisa estiuenca.


***

dimecres, 11 d’agost del 2010

Top Manta

Avui m'he fixat amb una notícia d'estiu, la qual ens posa de manifest que en dos pobles de la nostra costa tarragonina del Baix Penedès, crec que són: El Vendrell i Calafell, es veuen impossibilitats de controlar els venedors estrangers, als passetjos de les platges, sota el que diem "top manta" i s'estant plantejant donar-los un espai propi perquè puguin comerciar i així evitar els enfrontaments cotidians amb les policies locals.

Ignoro que faran els nostres ajuntaments benpensants, però aquesta iniciativa de donar-los un espai ja la vam trobar a Galícia, on l'any passat, en la nostra estada a les proximitats de Vigo i Baiona, varem poder comprovar tot passejant, que precisament en les llargues platges de Vigo, hi ha unes zones per aquestes persones, tipus mercat lliure, amb tauletes i ombres, en les quals poden exposar els seus productes, pagant una contribució assequible al municipi per l'espai que ocupen. Varem estar parlant amb un noi molt simpàtic que venia collarets artesans africans molt bonics, el qual havia estat també a Barcelona en la seva ruta migratòria i ens va estar comentant que gràcies al tenir un petit espai propi, gaudia d'una clientela més o menys adicta que sovint el visitaven per comprar-li artesanies del seu país, i així podia guanyar-se la vida sense problemes.

Suposo que en les nostres contrades tenim molta més gent sense papers que arriba i es dedica a aquest comerç que per ells és habitual, ja que en els seus respectius països és una pràctica comuna i una manera de poder sobreviure, però crec que s'hauria d'intentar regular-ho si tenim una mica de seny, de la manera com s'ha fet a Galícia, destinar-los un lloc on sàpiguen que amb una petita despesa poden dedicar-se al seu comerç i es puguin concienciar de les normes que hi ha a la societat que els acull, en lloc d'anar perseguint-los com si fóssin malfactors doncs al final en això es convertiran si no poden sortir de la misèria.



Platges de Vigo

***

diumenge, 8 d’agost del 2010

Souvenirs

Llegeixo en el DIARI AVUI, que s'ha creat el projecte "Empremtes de Catalunya" per reactivar el sector de l'artesania i es pretén que els turistes comprin aquests productes com a record del nostre país.

Trobo genial la iniciativa, malgrat que ja sempre hi ha hagut productes autòctons una mica refinats, els quals podem trobar en les botigues de museus i centres als quals els turistes solen acudir-hi.

Quan viatgem, cada vegada em costa més de trobar algun objecte representatiu del lloc, que tingui una certa qualitat per endur-nos de record o per fer algun obsequi. Arreu es troba de tot i més, i s'ha de remenar força per trobar alguna cosa que ens satisfaci com a turista i que no quedi a les caixes de fòtils per enviar a les deixalleries.

Actualment quan sortim compro poc, per no dir gairebé res. M'esglaio quan veig als companys de viatge, que alguns fins i tot han hagut de comprar-se alguna maleta de més per incloure-hi els regals i a vegades la gent insisteix en poder gaudir d'hores lliures per dedicar-se a les compres. Potser és perquè a casa nostra, amb els anys ja no ens queda ni un pam per posar-hi més coses, i el meu interès ha anat minvant també per haver hagut d'anar recollint algun objecte de les cases familiars que varem haver de desfer.

De totes maneres, tornant als records de Catalunya, dubto una mica que ens en sortim de suplir els "toros", les "manoles", els "Lladrós" i els "barrets mexicans", dels nostres centres turístics, modernitzant el sector sense una mica de pedagogia al respecte, però d'alguna manera s'ha de començar !

Fa anys vaig acollir a casa per uns pocs dies, dos nois polonesos que van conviure amb nosaltres durant les Festes de Nadal, i que no havien estat mai a la nostra ciutat. Com sempre, varem aprofitar l'ocasió de "fer país" i explicar-los la nostra idiosincràcia. El darrer dia de la seva estada, quan els vaig obrir la porta, se'ns van presentar amb dos barrets mexicans posats al cap i rient divertits dient-nos que ja sabien que no eren nostres però els agradava endurse'ls a casa com a tipisme. Vaig quedar tant desmoralitzada que sempre que els veig a les botigues, m'entren instints piròmans.

***

diumenge, 1 d’agost del 2010

Agost a ciutat

El mes d'agost tradicionalment vacacional, per a mí ha estat sempre un mes per quedar-me a ciutat, fins i tot en la meva època laboral, ja que per sort, podíem triar les vacances, i sempre descobriem algun raconet amagat o no, i passejàvem sense massa empentes. A hores d'ara seguim la tradició, encara que a vegades també enyores una mica l'ambient habitual i més els caps de setmana, que actualment considero extraordinariament tranquils per no dir lleugerament avorrits.

De totes maneres la distracció es busca. Un dels llocs són els cinemes, encara que a vegades costa de trobar alguna peli que dongui una mica de satisfacció.

Ahir em van recomanar "El concert", película franco-rusa i la varem anar a veure. És una comedia musical sobre una sàtira de la Rúsia actual. Sense ser una gran pel·lícula, et deixa un òptim benestar al sortir de la sala. Amb un ritme que no decau, passes de l'humor a la seriositat en breus instants. El film està embolcallat amb la música de Tchaikovsky, amb l'obligat concert final. Com moltes pel·lícules franceses, la dosi sentimental està asegurada i la combinació comèdia-drama s'ha aconseguit perfectament. Sembla que va ser nominada als Césars en alguna categoria.


Crec que pot ser definida com un dels "petits plaers cotidians" que es poden trobar a ciutat tot passejant un dissabte a la tarda d'un mes d'agost.

Per acabar d'arrodonir el capvespre, varem fer parada i fonda a una Pizzeria que feia temps voliem provar, i no ens va decebre pas. Hi tornarem.

***