divendres, 30 d’abril del 2010

Gènere de misteri

En ocasió de la trobada d'escriptors de "novel·la negra a Barcelona el passat mes de febrer", per una d'aquelles casualitats, donant un tomb per una de les llibreries que sovint m'agrada tafanejar, vaig trobar a la venda un exemplar de butxaca de la novel·la que avui comentaré, signada per l'autora. Davant la meva sorpresa, vaig adreçar-me al servei d'informació i em van dir que en la seva visita a la ciutat, Camilla Läckberg, s'havia personat a deixar signats alguns exemplars de la novel·la que li va donar nom i que ja portava en aquell moment 21ª edicions.

Haig de comentar que encara que m'agrada llegir de tant en tant aquest gènere, em costa d'adquirir-ne algun exemplar, però aquesta vegada em va il·lusionar tenir-ne un de signat, i tractant-se a més que fós una edició de butxaca!. L'he llegit en castellà, ja que és justament el que vaig trobar, per cert, crec que la troballa és una bona traducció, que això també és important per valorar-ne el contingut.



La Princesa de Hielo, no m'ha decebut. Com tota novel·la policíaca, fins a la seves darreres pàgines no t'aclareix els dubtes, i manté el misteri fins el final. Segons diuen, Camilla Läcberg es confirma com la reina del "thriller" europeu, i diverses obres seves han estat nominades al premi de la millor novel·la negra de l'Academia Sueca.

Els fets passen a la localitat de Fjällbacka, un poble de la costa oest de Suècia. M'agrada també localitzar els llocs de les novel·les, ja que et fas més la idea de l'entorn que t'endinsa. Aquest poblet de pescadors, actualment turístic, poble natal de Camilla Läcberg, es veu immers en uns fets criminals que són els que van investigant els personatges d'Erica i Patrik, escriptora i policia, que és la parella protagonista. A més del fil conductor que és un assessinat, van apareixent fets cotidians i problemes familiars, força descriptius de la societat sueca.


No descarto llegir altres llibres d'aquesta autora, ja que m'agrada també que inclogui en aquests relats, temes de complicades relacions humanes dels nostres temps. Aquesta autora res a veure amb la trilogia Larsson, que no vaig passar del primer llibre. Els personatges de la Camilla, em resulten més propers i amb una certa dosi de calidesa que no vaig saber trobar en l'autor de la trilogia que esmento, el qual, sota el meu punt de vista, defineix uns personatges freds i distants. També he trobat que a nivell literari, està molt més ben escrit.

Aquest tipus de llibres els trobo ideals per endur-se de vacances, o de viatge, ja que serveix d'una companyia amena en les esperes dels aeroports, o durant els trajectes ferroviaris, ja que no deixen de ser exitants per arribar al desenllaç.

***

dimarts, 27 d’abril del 2010

Allesandro di Mariano Filipepi

Seguint amb el meu interès per l'art pictòric, he començat un nou taller sobre l'art del Renaixement, concretant-se avui la classe amb la figura de Sandro Botticelli nascut a Florència com Allesandro Filipepi (1445-1510).

El motiu d'aquests tallers, és poder analitzar les pintures que coneixem tant, i fer un tomb pels moviments culturals que la història ens ha anat portant a través de l'art en totes les seves dimensions.

Fill de pares d'edat avançada, Botticelli va ser "adoptat" pel germà gran el qual era 25 anys més gran que ell. Va ser format als 14 anys com orfebre, però aviat va entrar a formar part del taller de pintura de Filippo Lippi. En el periode del Quattrocento, els gremis van tenir un paper important en el desenvolupament de l'art del Renaixement, ja que constàven de metges, apotecaris, pintors, etc. tots ells volien reflectir plegats, el moviment humanista que es va anar escampant per tot Europa durant els segles XV i XVI, i entre ells s'intercanviaven coneixements. Les obres d'aquella època no anàven signades pels seus artistes, anàven pel nom dels "tallers", per això ha costat determinar les procedències de les obres trobades per les quals s' han hagut d'emprar diferents tècniques i escanners, per atribuir-ne l'autoria.

Botticelli va ser un pintor molt valorat a l'època, als 25 anys ja tenia el seu propi taller. Va ser acollit per diverses famílies prominents de Florència, entre elles els Médicis, els quals li van fer encàrrecs per vestir els palaus que es construíen i anàven fornint-los de pintures. Els personatges que veiem en l'obra de l'Adoració dels Mags, són membres de la família Médicis, incloent-hi el rei Gaspar, que és el "Médicis"que encarrega la pintura. També podem veure a la dreta, vestit de color taronja un auto-retrat de l'autor, detallat més avall a l'esquerra. Els vestuaris són perfectament de l'època.




Una de les muses dels pintors del renaixement florentí, va ser Simonetta Vespuci. Era una noble que va ser font d'inspiració també de Botticelli. Podem reconèixer la seva imatge en moltes de les pintures que han trascendit i que coneixem sobradament.






L'aportació que va fer Botticelli a la nova pintura, va ser l'aconseguir la captació de moviment momentani, com si volgués ser una instantània. També es caracteritza pels perfils nítids a l'estil de l'art romànic i molt detallista en les seves exposicions.


Un dels símbols del Renaixement, són les finestres obertes darrera les pintures, que simbolitzen "camí de la iluminació divina". Botticelli les va plasmar en les obres de les seves Madones:


Va ser també un pintor de TONDOS (elements decoratius de forma rodona de l'art italià).



Atès que el Renaixement va ser el moviment que va il·luminar l'obscurantisme de l'Edat Mitjana, recuperant l'art clàssic i antic (Grècia i Roma), trobem en Botticelli un pintor que reflecteix perfectament aquest moviment en aquestes dues obres:




El canvi que va experimentar la societat pictòrica florentina a partir de la darrera dècada del segle XV, va ser deguda a Girolamo Savoranola, considerat precursor de la reforma protestant, organitzador de les fogueres de vanitats, on van anar a parar llibres prohibits, vestits suntuosos, pintures obscenes, fent batudes casa per casa. Van ser expulsats els Mèdici amb acusacions de corruptes. A partir de 1500 hi ha una mica de regressió i Botticelli torna a pintar escenes religioses amb canvis sustancials, fent cas a les Lleis "triangulars" de com estèticament s'han de representar:


Una de les seves darreres obres va ser l'Anunciació. Se li atribueixen de 150 a 180 obres, ja que es van perdre moltes degut a les destruccions. Va ser un pintor que va restar oblidat tres segles fins que va se redescobert al segle XIX amb gran admiració.




***

divendres, 23 d’abril del 2010

Un sant de prestigi


DIA 23
Sant Jordi: Patró de Catalunya.

Aquest sant va gaudir de molta veneració i popularitat universal durant els temps medievals, precisament quan Catalunya es trobava en el seu apogeu i en la plètora de la seva expansió militar, política i comercial. El fet d'ésser cavaller li donava categoria i ascendència entre la gent d'armes, que per aquells temps constituïa l'elenc decisiu de la societat. Això féu que escollíssin per patró els pobles que aleshores anaven al cap de la civilització, tals com Catalunya i Gènova. Posar-se sota la protecció del sant capadocià donava prestigi.

Amb l'ajut del cavaller i cabdill Sant Jordi, el rei En Pere I, l'any 1094, va guanyar la batalla d'Alcoraç i va derrotar el poderós exèrcit que el rei àrab de Saragossa, Almoçaben, enviaba al rei d'Osca, Abderramàn, per ajudar-lo en la seva lluita contra els catalans. Per agrair al sant la seva gesta, el nostre rei va nomenar-lo patró de la cavalleria i noblesa catalana que estava aplegada sota d'una ordre de cavalleria encomanada al seu patronatge. Per festivar el sant, a Barcelona la noblesa havia celebrat, en el Born, torneigs, justes i d'altres jocs d'armes, que havien revestit gran solemnitat i donaven a la festa un to senyorívol i aristocràtic que n'allunyava el poble.

Costumari català- Joan Amades- Volum III- pàg. 285


La Capadòcia


***

dimecres, 21 d’abril del 2010

Terres de volcans

Mentre les consequències de l'erupció del volcà d'Islàndia ha complicat la vida a tanta gent dispersada pel planeta, nosaltres estàvem també enmig de volcans, però apagadets i tranquils. Això no vol dir, que qualsevol dia s'enfadin i comencin a moure's, mai es pot saber com les gasten al centre de la terra.

Lanzarote és una illa afortunada en quan a paisatge, gràcies al seu protector Cèsar Manrique que fins avui va aconseguir que els seus habitants puguessin viure del turisme de masses, mantenint aquest turisme ben controlat en uns espais hotelers molt ben dissenyats perquè gaudeixin del lleure vacacional.


Es mereix haver estat declarada Reserva de la Biosfera el 1993. La netedad és impecable, amb dissenys ajardinats de tots els seus espais públics. La gran diversitat de flora que gaudeix, la llum, les casetes blanques que contrasten amb el terreny enfosquit de lava, fa que el visitant pugui gaudir d'un entorn ben especial.




Una visita que no es pot deixar de banda, és sens dubte el Parc Nacional de Timanfaya. No es pot visitar a peu. S'ha d'anar en vehicles autoritzats. Els ulls no dónen l'abast a captar tant de color volcànic en totes direccions. Van haver-hi aplaudiments i tot, a l'acabar l'excursió. Una veritable meravella!



I bé, amb una mica de complicacions en el vol de tornada, no per l'efecte islandès, sino per l'efecte "boira barcelonina" a l'aeroport del Prat, varem haver de sobrevolar Maresme amunt i Maresme avall per espai de més de mitja hora, fins que van poder donar-nos permís d'aterratge, també amb aplaudiments finals pel pilot, ja que teniem por de que s'acabés el combustible d'un moment a l'altre.

***

dimecres, 14 d’abril del 2010

Un nou descobriment científic






Avui ha sortit la publicació "Diario Médico", i una de les notícies que esmenta, és l'article que constitueix la base de la Tesi doctoral de la meva filla . Aquest article és el "paper" que es va publicar la setmana passada en anglès a la revista EMBO-REPORTS del Grup Nature.





***

diumenge, 11 d’abril del 2010

Carta oberta a la meva filla

Divendres dia 9 d'abril vas venir a casa nostra, amb el teva Tesi doctoral acabada de sortir del forn.

Estaves exultant, nosaltres també contents pel projecte fet realitat. Vam passar tots tres plegats, unes hores emotives fullejant el teu treball i llegint sobretot els agraïments. No et vas deixar ningú, amics de la infància, de l'escola, de la universitat, del "labo" com tu anomenes, amb tots els moments passats d'incerteses i feina feixuga, amb hores i més hores dedicades al treball, però el resultat ha estat meticulós i agraït.

Han estat cinc anys de cuina que gràcies a que hem participat d'algun ingredient, hem pogut entendre alguna coseta, ja que el resultat, realment només és per iniciats.

Sempre dius que no ets una estudiant brillant, però puc constatar que ets brillant en modèstia, perseverància, intel·ligència, honestedat, franquesa i constància. Sempre hem gaudit de la teva bona predisposició per tot el que t'envolta, i gràcies a això, amb pocs anys i joventut has aconseguit amb tenacitat i amb la feina ben feta, uns resultats molt dignes que no tothom ho pot aconseguir.

El mes de juny tindràs el teu moment de glòria compartida amb els teus companys del Parc Científic amb un acte protocolari, però per a nosaltres, l'acte més important va ser divendres a casa, compartint aquest moment i aquesta alegria.

Et volem felicitar per la feina ben feta, i d'una manera més prosaica, en gaudirem plegats amb una escapadeta turística que fa temps estem preparant.

Un petó molt fort, i la nostra enhorabona!

Rotllanes a Madrid


Aquesta rotllana dels xicots del Barça d'ahir, ballant al mig del Bernabeu, em va aportar la mateixa emoció impactant que vaig experimentar l'any 2002, dia 3 d'agost, en ocasió del 15è. Aplec internacional de la Sardana i mostra de Grups folklòrics, en el qual vaig tenir el privilegi de ballar la nostra dansa al bell mig de la Plaza Mayor de Madrid.



Molt bé nois! Una vegada més hem demostrat que els de casa tenim el do de l'ambivalència, sentiments i cervell. Evidentment no podem descartar els "peus" que els hem de fer ballar sempre al so que toquen.



Una vetllada per recordar!

***

dilluns, 5 d’abril del 2010

Pasqua


La mona - És costum estès arreu de Catalunya, que els padrins i avis facin present, als seus fillols i néts, d'un pastís fet amb farina, sucre i altres llaminadures; hi són aplicats un nombre d'ous igual al dels anys de l' infant al qui hom ha de donar. Aquest present es fa fins que es celebra la primera comunió, i com que aquesta, fins fa poc temps, s'efectuava als dotze anys, les mones més grosses mai no passaven de la dotzena. Els ous solen esser durs, tenen la closca pintada de color, i estan engalanats amb altres galindaines populars. Les mones tenen formes variables, segons les localitats; però, generalment, no solen sortir-se de la forma rodona. Abans, es pastaven a casa i constituïen un dels pastissos típics de la pastisseria popular casolana; avui rarament s'hi fan. És corrent que els infants la vagin a cercar a casa dels padrins o avis, tot endiumenjats. El costum és antic, puix que ja surt citat en el segle XV amb el mateix nom de mona.....

Costumari Català -J.Amades -Volum II- pàg. 909

***

Sempre que hi ha una Festa tradicional, m'agrada consultar el Costumari del nostre benvolgut Joan Amades, i sempre hi trobo quelcom d'interessant que a través dels temps ha anat desapareixent dels nostres costums i tradicions.

El tema de la "mona" ocupa ben bé sis pàgines, i ens parla evidentment, de diversos pobles d'arreu de Catalunya de com es festejava aquest esdeveniment.

Se suposa que aquest postre exquisit ens el van deixar en herència els àrabs, sembla que era un present que feien els súbdits al soldà en ocasió de la seva Pasqüa que la celebren en un moment de l'any molt diferent del nostre. Aquest acte rebia el qualificatiu de muna que en àrab equival a "queviure" o "menjar". Els magnats i gents principals i els representants de les tribus desfilaven davant del monarca, i cada un li feia ofrena del seu tribut.

El terme mona, en àrab, equival, doncs a present o obsequi fet per un servent o inferior a un superior o major. Potser pot al·ludir al tribut feudal pagat pels vassalls en ous.

És curiós també veure els dibuixos de mones que il·lustren el tema, i n'hi ha un d'ells que representa mitja lluna de pasta amb tres ous, a l'estil de les nostres "cristines", el qual reprodueixo aquí sota en homenatge a la Diada i al nostre Joan Amades que l'any passat varem commemorar els 50 anys de la seva mort.


***

divendres, 2 d’abril del 2010

Divendres Sant

És un dia tranquil i gens sorollós. No tenim obres als pisos dels veïns. Hem sortit a "estirar les cames" al lloc on els urbanites podem passejar veient la ciutat als nostres peus i també caminar a l'aire lliure sense haver de pujar cap muntanya. La "carretera de les aigües" com sempre l'hem anomenat els que estem a prop, és un indret que va molt bé tant a l'estiu com a l'hivern, per anar a donar un vol. Potser ja resulta molt concurregut ja que que has de compartir l'espai amb bicicletes, famílies, corredors de footing, i a vegades voluntaris que passegen gossos de les gosseres properes.

Avui hem trobat dues patrulles del "mossos", però han tingut sort un motorista amb un gos al darrera seguint-lo (el seu), i un cotxe, que han ignorat el senyal de prohibició, de no topar amb ells ja que els "mossos" en aquell moment s'han fet fonedissos. També ens hem topat amb l'Ivan de la Peña tonificant els muscles amb un preparador, i algún fan que el saludava.

Algunes restes d'arbres caiguts per la nevada del dia 8 de març, encara hem trobat.


I unes floretes primaverals que tímidament sortien a la vora del camí



I a seguir, que no ha estat res, gaudint d'aquest plàcid dia.

***