Santa Marta de Betània

Avui és Santa Marta. Junt amb Sant Joaquim, Santa Anna, Maria de Magdala i Sant Jaume, complementen el santoral cristià de la nostra canícula, sense oblidar-nos de la Mare de Déu del Carme, que també és significativa en aquestes dates estiuenques i que ens porta a gaudir de festivitats marineres, essent com és Patrona de moltes poblacions costaneres mediterrànies.

Marta de Betània que es menciona en el Nou Testament com a sovint amfitriona de Jesús de Nazareth, junt amb la seva germana Maria i el seu germà Llàtzer, els quals n'eren amics i seguidors, va ser model de servei i acollidora com eren la majoria de les dones hebrees de l'època. Les esglésies cristianes la van santificar i surten als evangelis com a dones seguidores de Jesús i fidels a la seva doctrina. Però el protagonisme dels evangelis el va tenir el seu germà Llàtzer, la resurrecció del qual ha estat font d'inspiració de pintors de totes les èpoques.

Icona Segle XVI (1560 aprox.)
Museu  de San Petersburgo

Em va sorprendre en el nostre viatje a Xipre l'any 2012, trobar una església dedicada a Sant Llàtzer, el qual segons la tradició ortodoxa, va ser el primer bisbe de Làrnaca on segons la llegenda oriental, va arribar fugint de la persecució dels cristians junt amb les seves germanes. Sembla que les seves despulles descansen en aquella població, malgrat que com sabem, és de difícil comprovació, ja que a l'edat mitjana era freqüent trobar restes òsees a les esglésies i s'atribuïen a persones santificades i així consagraven el temple dedicant-lo a un Sant Patró.

Església Sant Llàtzer - Làrnaca

És una festa que sempre he celebrat, per ser la meva onomàstica i que enguany he volgut donar-ne testimoni escrit.

***

Marta Rojals, i els seus personatges

La gent que pensàvem que L'ALTRA seria "más de lo mismo" que diuen en castellà, anàvem del tot errats i ens ha ben sorprès. Aquesta segona novel·la de la Marta Rojals és com la nit i el dia de la primera amb la que va aconseguir un èxit de vendes merescut.

L'ALTRA és una novel·la còmoda de llegir però incòmoda pel lector en quan a la situació argumental. És una angoixa que fa pensar, just en el moment que vivim de desencant pels joves acostumats a una vida fàcil amb promeses de que una bona formació seria passaport de futur. Aquesta desorientació es fa present en el relat, junt amb la problemàtica femenina que malgrat els temps de desinhibició als que hem arribat, continúa ben present en aquest àmbit, que embolcalla sentiments, secrets i incomunicació, en els quals la condició femenina sempre ha hagut d'aixoplugar-se, i és un món que malauradament no té aturador, malgrat l'era de les xarxes socials, que sembla haver disparat una comunicació a vegades fictícia, i que l'escriptora les hi fa ben presents en aquest relat.

Per descomptat que el talent de la Marta en els girs narratius, és d'una qualitat òptima. Ja ho vam experimentar en "Primavera, estiu etc.". Aquell text ens va deixar un sabor de boca fresc i rodó com si assaboríssim un bon ví de criança. El text actual no deixa de ser com una mar brava en procés de calma.

A mesura que els personatges es van consolidant, hi ha una certa onada de manteniment d'interrogants, que es va allargant com un carreró sense sortida, fins que a la tercera part de la novel·la aquests interrogants es van clarificant i és quan el lector se n'adona del que ens vol transmetre l'escriptora.

Així com a la primera novel·la la varietat lingüística emprada de les terres de l'Ebre és una font de riquesa per la nostra llengua, aquesta vegada els barbarismes linguïstics afloreixen amb força, per fer-nos adonar de que estan molt presents en la nostra parla. La ubicació dels personatges, es mou entre el barri de Gràcia i Sant Gervasi, la qual cosa m'ha agradat, atès que són els indrets que conec força bé per ser Gràcia el barri on els meus ulls es van obrir per primera vegada.

Podem considerar que ha sorgit una nova novelista a casa nostra, la qual encara ens ha de donar moltes satisfaccions futures. L'anirem seguint.

***

Amb els ulls oberts

"Almogàver adormit, ja sabras posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtanos,
novella, polida, endiumenjada, i fatxendera?"

Anem sempre tant distrets, que passejant per la ciutat ensopegues a vegades amb coses que no t'hi havies fixat mai, o bé que han estat instal·lales de nou. El Passeig de Gràcia l'estan remodelant fa temps a troços, i a mesura que van acabant, van obrint els nous espais.  Just davant del Palau Robert vaig descobrir aquesta placa a terra, davant de l'alzina a la qual es refereix el poema de Verdaguer, i aleshores és quan aixeques la vista i la veus a ella que fa força patxoca. Bé, em va agradar la troballa i comparteixo la iniciativa, malgrat que costa poder-ho llegir, atès que la placa es trepitja continuament pels transeünts que, com la majoria, anem badant a dreta i esquerra atrets per altres interessos puntuals.

Vaig fixar-me aleshores que els plàtans son els amos i senyors de bona part del passeig, compartint espai amb els fanals modernistes, i d'una manera tímida l'alzina s'enlaire enmig d'ells. El romanticisme de primers de segle XX encara subsisteix pels badocs que ens agrada trobar quelcom de diferent en les nostres passejades habituals.

Són aquestes petites coses les que et fan sentir bé, que la rutina es trenca per un moment, i que val la pena anar per la vida amb els ulls ben oberts i explorant els nostre entorn que no per ser cotidià, és menys interessant.

***

Festes vermelles i verdes

Una vegada més he pogut comprovar que només allunyant-nos uns pocs kilòmetres del nostre entorn habitual, que la nostra vinculació amb el país del qual depenem, és realment abismal, i això que Navarra no és Espanya, però aquest afany del toreig i el món dels sanfermines, al qual hem coincidit sense haver-ho projectat, ens ha deixat una mica astorats. Potser perquè les notícies que ens arriben aquí son més aviat descafeinades, però haver vist la gent entusiasmada per aquesta festa d'origen medieval, la qual s'ha popularitzat massivament des de meitats del segle XX, amb connotacions turístiques, és difícil de païr.

A la ciutat de Pamplona no ens hi vam acostar. Vam veure la festa per activa i per passiva pel canal de la TV local. Els "encierros" del dia els donaven repetidament al vespre amb les agafades dels toros en un primer pla, i a més explicant fil per randa tots els detalls de les clavades de banyes als "mozos". Suposo que s'ha de ser fill d'un lloc i haver-ho viscut des del bressol, per valorar unes Festes així, ja que els que ens ho mirem com espectadors no acabem de trobar-hi massa el sentit per exposar així el físic davant d'unes bèsties de mitja tonelada. El problema principal és la massificació. Només en els dos minuts i escaig que duren els "encierros", les corrues de gent al voltant dels toros, impedeixen córrer d'una manera folgada i les allaus humanes se succeixen constantment.

El menjar i el beure sense descans és la tònica general, i a les tardes les "corridas" són l'espectacle diari a les "plazas" en les quals lluiten els millors toreros tallant orelles i cues de brau.

Des del nostre privilegiat refugi a la Vall de Salazar, ho vam experimentar des de la "barrera" (mai tant ben dit). I això si, vam trobar els pobles força tancats, atès que el joves estaven de farra a la capital.

De totes maneres, el nostre interès eren les muntanyes, els prats i la natura, i aquests no s'havien desplaçat. La seva Festa era el verd omnipresent, les flors, les vaques, els xais i els cavalls pasturant. Era la festa de la Natura ufanosa.

***