Catorze miniatures històriques

Fa uns mesos, parlant de literatura amb un amic, va comentar-me que havia descobert l'Stefan Zweig en la seva popular obra Momentos estelares de la humanidad i que li havia agradat tant que l'havia recomanat al seu fill, un xicot prop de la trentena.

L'estiu és una bona època per rellegir obres emblemàtiques, sobretot novel·les que van ser exitoses en el seu moment, i moltes vegades potser amb el pas del temps, consideres que no n'hi havia per tant. En el cas que m'ocupa, he constatat una vegada més que l'escriptor vienès, continua seduint als nous lectors amb aquest llibre en el qual descriu catorze moments històrics de la humanitat, amb la seva peculiar manera de descriure situacions i sentiments aliens. De totes maneres, he trobat que, al tractar-se de fets puntuals que es coneixen molt històricament, va caure en el parany de novel·lar en excés als personatges verídics, com si fossin de ficció. El comportament de cadascun d'ells, sobreactuen en les mans de l'autor, el qual els descriu com a un de tants personatges de les seves novel·les. Malgrat tot, considero que només per revisar la història, val la pena de tornar a donar-hi una ullada i deixar-se fascinar per la prosa d'un escriptor que va ser tant prolífic en el seu temps.

Una de les "miniatures" que em va deleitar va ser El geni d'una nit sobre la composició de "La Marsellesa". La vaig trobar genial.

Diuen els biògrafs de Zweig que va trigar vint anys en escriure la novel·la que és de 300 pàgines, així doncs no són exagerats els deu anys que va emprar l'Albert Sánchez Piñol, en la seva novel·la VICTUS que va omplir 600 pàgines de text.

***

És cosa de dones

Els homes al llarg dels temps han cregut moltes vegades que els afers de dones són cosa d'elles mateixes. Els sentiments femenins han estat considerats "cosa de dones" i ells han anat fent la "viu-viu" en solitari per aquests "mons d'homes". En el segle XXI potser estan canviant les coses, però encara hi han residus que s'haurien d'anar escombrant. Stefan Zweig va ser un escriptor que va saber plasmar en les seves novel·les aquests sentiments tant íntims difícils de compartir, i ens ha deixat un llegat literari que mai deixa de sorprendre malgrat vagin passant les dècades.

Aquesta setmana he manllevat dues novel·les de la Biblioteca, molt curtetes que gairebé en una tirada es llegeixen. Les dues ens parlen d'quests sentiments amagats que portem les dones i que degut a la dificultat de compartir-los, van fent forat en l'interior de la persona i li van danyant l'esperit creant obsesions incontrolables. Això ens exposa Zweig en Carta d'una desconeguda amb una prosa delicada que ens captiva des de les primeres ratlles, deixant-nos en suspens fins el final. És una novel·la de només 90 pàgines, però d'una gran bellesa descriptiva de sentiments.

[No em vas demanar com em deia ni on vivia: per a tu tornava a ser solament l'aventura, l'ésser anònim, l'estona fogosa que s'apaga sense deixar rastre en el fum de l'oblit.]

Segueixo amb Zweig per completar aquestes històries de sentiments.
Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona. També amb només 109 pàgines, la capacitat narrativa d'aquest escriptor ens descriu amb la seva finor d'estil, un altre comportament femení i aquesta vegada d'una persona madura que relata a un desconegut, unes vivències ben peculiars d'unes hores de la seva vida. És un relat que no es pot deixar. El ritme es va incrementant pàgina a pàgina. Sembla impossible que hagi pogut ser escrit per un home. Descriu perfectament els neguits femenins i com una passió pot sorgir en qualsevol moment i que una curta durada pot pesar com una llosa per la resta de la teva vida.

[Tan sols les persones que han viscut allunyades de la passió pateixen, si mai la senten, aquestes explosions sobtades, aquests cops huracanats, com d'allau; en aquells moments, anys sencers de forces no utilitzades els rodolen pit avall.]

Quan fa temps que no s'ha llegit literatura dels segles XIX i XX, ve de gust tornar-se a aproximar a aquells escriptors que van deixar empremta i van ser força prolífics. Reconforta reviure aquests escrits, d'una brillant tècnica narrativa i tornem a gaudir d'una prosa que va ser avantguarda cultural d'una època i un temps.

***