Buscant la felicitat

Hi ha moltes maneres de buscar la felicitat, ho estem veient continuament a la nostra societat, i les maneres com ho fan alguns no crec que siguin gaire saludables.

 En ocasió d'una passejada per la ciutat fa uns mesos per conèixer l'arquitectura de Sagnier, la guia ens va recomanar La novel·la de Lluís-Anton Baulenas guardonada amb el Premi Prudenci Bertrana de l'any 2000, amb el títol precisament de La felicitat.

Aquesta novel·la ens vol mostrar com ciutadans anònims, buscaven aquesta poció màgica per aconseguir aquesta felicitat a principis del segle XX. L'autor la ubica a l'any 1909, època en que el modernisme ja era present i es va anar imposant quan la Reforma de la ciutat anava obrint-se a través de l'actual Via Laietana.  Època també d'una Barcelona convulsa per agitacions socials,  vagues, bombes, anarquisme  i revolucions obreres que van donar lloc a la Setmana Tràgica.  Els mitjans que aquesta recerca de la felicitat posa de manifest el seu autor sobre el paper, tampoc són gaire ortodoxes que diguem, uns personatges singulars i estrafolaris, sobreviuen en una Barcelona que començava a obrir-se de mar a muntanya.

A través del seu argument, Baulenas ens vol explicar de com la gent havia de sobreviure amb l'especulació i la ciutat aixecada. L'efecte crida va fer que joves de comarques arribessin a Barcelona buscant feina els quals queien a les mans de qualsevol tipus i se n'aprofitaven de les seves ansies de treballar per fer diners.

 La gent que ens presenta són grotescos i esperpèntics. El relat fa ènfasi en la cultura de l'oci del Paral·lel, que estava en l'apoteosi dels seus espectacles. La protagonista, una noia extravagant, és el fil conductor de una colla d'esdeveniments disbauxats que es van enfilant com si fossin pedres d'un collaret. La característica general del relat és d'un to irònic que no m'ha satisfet.

La idea novel·lística m'ha fet recordar "El carreró dels miracles" de Naguib Mahfuz d'un barri d'El Caire durant la segona guerra mundial amb els seus personatges també peculiars. Els que ens presenta Baulenas són d'aquell estil però a la catalana. He trobat que la novel·la és d'una extensió excessiva per tot el que vol comunicar, i la prosa d'una senzillesa poc original.

***

Literatura i Dictadures

Poca gent deu haver-hi que encara no tingui un familiar viu, que hagi hagut de sofrir alguna de les dictadures que desgraciadament varem tenir a Europa en el segle XX. La meva generació encara vam haver de conviure amb una d'elles, malgrat que no vam ser-ne conscients del tot durant la nostra infantesa. Els nostres pares i avis ens van explicar moltes visicituds i també dels anys de la Dictadura d'en Primo de Rivera, en la qual s'ubica la novel·la que acabo de llegir guardonada amb el Premi Sant Jordi 2008.

L'autor Lluís-Anton Baulenas, ens sitúa en aquesta època, amb el seu relat titulat El nas de Mussolini.

Va ser una època de fortes convulsions socials. Els obrers es rebelaven contra els seus amos i es lliuraven a diferents Sindicats, depenent dels seus ideals. Entre aquests sindicats es mantenien relacions d'odi, i no es descartaven pica-baralles als carrers que podien derivar en emboscades criminals. Les pistoles circulaven arreu. Tots aquests aldarulls fomentats també pel moviment bolxevic europeu van acabar al nostre país amb la Dictadura del general Miguel Primo de Rivera que va durar uns set anys. És en aquest periode que Baulenas fa viure la seva novel·la.

Amb una trama argumental força suggerent, el lector va entrant en un món on es veuen les diferències idealistes de les generacions, marcades amb ideals molt paral·lels, els quals però prenen diferents magnituds depenent de l'edat dels personatges. Veus com la joventud sempre amb ganes de canviar les coses, no els importa arribar a fer actes de terrorisme amb la finalitat de mantenir-se fidels a aquests ideals. També m'ha cridat l'atenció que en moments de situacions límit, l'autor, fa venir a la ment, a la protagonista revolucionària, els records materns de pedagogia religiosa que havia rebut en la seva infància.

Crec que la novel·la està ben ambientada i els personatges s'analitzen amb profunditat. Els capítols es van dedicant a aquests personatges alternativament, i et van definint el perfil. Això fa que et vagi fent avançar pàgina a pàgina amb força interès.

A mesura que es va desenvolupant la trama, s'arriba a uns capítols que res tenen a envejar al conegut Sr. Stieg Larsson amb la seva Trilogia, (bé, amb el primer volum que és l'únic que he llegit), però amb la diferència que, la prosa del Sr. Baulenas és de molta més qualitat literària i et fa gaudir del seu llenguatge i de la seva narrativa. El final és sorprenent i esplèndid. A mí m'ha agradat i m'ha fet mantenir una certa tensió lectora, que és el que compta no?

***