Tot esperant l'euro català

Una companya blogaire força activa a nivell personal i social, em va enviar aquesta fotografia per mitjà del mail. Gràcies Maripepa. Avui m'ha servit per inspirar la meva introducció a l'apunt que enceto que res te a veure amb els esdeveniments polítics que estem vivint,  aquest allau de cròniques que ens plouen per tot arreu i que només obrir l'ordinador ja m'arriben des dels Diaris digitals, piulades i enllaços a comentaris de tota mena, i que sincerament m'estan superant.

Per desintoxicar-me i continuar la vida del dia a dia, m'he tornat a apuntar aquesta tardor a fer un altre taller d'art.  M'agrada l'art i procuro anar ampliant coneixements amb la Mireia, la tallerista que vaig conèixer fa un parell d'anys i que ens ha anat il·lusionant amb la seva capacitat de transmetre el seu saber.

Aquest trimestre el curset l'anomena "Història de Catalunya a través de l'art". La Mireia és llicenciada en Art i té una forta empatia amb les seves alumnes, dic seves perquè alumnes de sexe masculí n'hi han ben pocs. Aquesta vegada en tenim un i vam quedar força astorades al veure'l entrar a classe. On s'amaguen els homes en les activitats culturals?

Les classes són força distretes. Varem començar per l'art rupestre en general i de com encara avui dia es troben en el món tribus que viuen en el paleolític superior. Antropòlegs i historiadors determinen el que és rellevant en l'època que contemplen i es pregunten sobre aquest desajust abismal del món actual.

A través dels sediments els arqueòlegs han trobat també pedres que han estat treballades per la mà de l'home i tots coneixem les pintures trobades arreu dins dels hàbitats que "l'homo sapiens" va anar deixant com empremtes de la seva capacitat d'interactuar amb la natura.

Vam parlar que en tota obra d'art ha d'haver-hi primer una tècnica, després un propòsit i finalment comunicació.

Varem analitzar aquelles primeres pintures rupestres de com havíen estat fetes, amb quin propòsit i què volien comunicar aquells homes.

Així va començar un art que es troba també en molts indrets de la geografia del nostre país. El negatiu d'una mà trobada en una roca, bufant material orgànic és una mostra de com l'home del paleolític volia deixar la seva empremta per la història que començava en aquell moment.

Seguirem el proper dia amb aquest apassionant món amb el qual gaudeixo, i una vegada més aniré publicant apunts com altres vegades des de que vaig començar a fer tallers d'art. Així també deixaré la meva empremta en el blog. Qui sap si algún dia els nostres blogs seran recuperats per la memòria històrica! És una quimera?

***

ELECCIONS AL PARLAMENT el 25 de novembre

La veu del poble parlarà a les urnes el dia 25 de novembre, tal com ho va fer el dia 11 de setembre al bell mig del carrer!

Hye Young Yu

(Il·lustradora Diari AVUI)

Hem de fer pinya!

***

Metàfora tardoral

Avui ha començat la tardor meteorològica, però les ventades tardorals fa dies que les tenim. El vent bufa de totes bandes i ha arribat el moment de sortir al carrer, aixecar el dit, mullar-lo una mica,  i observar d'on bufa, sentir-lo a la cara i gaudir d'aquest moment irrepetible, enlairar els estels i fer-los ballar, tal com feiem quan erem infants.

Aquests aires els tindrem per molt de temps tant bufadors com bufats (mai més ben dit). Aquest sentiment d'inflar i desinflar globus va per llarg. A mi m'agradaria que no es deixessin escapar aquests globus de tots colors i els portessim ben agafats al canell de la mà ja que és perillós portar-los en el dits, hi ha el perill que volin i ens quedem mirant el cel sense més i amb els ulls astorats veient com les il·lusions se'n van. La tardor sempre m'ha agradat, les fulles grogues, els arbres grocs, els fruits vermells, la natura es prepara per l'hivern, però enguany l'hivern que vindrà, no serà com altres hiverns, no estarem en estat letàrgic, els esperits estaran en estat d'alerta com si realment estiguéssim entrant a la primavera meteorològica, però estarem entrant a la primavera de l'esperança.

***

El Farró

Aquest darrer cap de setmana hem tingut Festa Major al barri. Fa més de trenta anys que estem ubicats al barri del Farró, segurament desconegut per bona part de la gent de Barcelona. Amb aquest nom també ho era per a mí quan ens hi varem instal·lar procedents en el meu cas del Districte i barri veí de Gràcia. El Farró, des de la nova distribució de barris per part de l'Ajuntament el 2007, està administrativament unit al barri del Putget amb el nom de El Putget i Farró, poc podia imaginar-me jo que hi aniria a raure quan llegia en la meva joventut les novel·les de la Mercè Rodoreda que va viure ben a prop de casa meva i mencionava sempre els jardins de la seva torreta amb les flors i boganvílies de les finestres. Crec que per això tinc des de fa anys una petita boganvília al balcó que em regala el seu esclat a finals de primavera i principis d'estiu.

La Festa Major no obeeix a cap festa patronal ni a cap esdeveniment del barri. Sembla ser que una activista cultural catalana, Joana Clement, cap els anys setantes amb el seu afany de reactivar-lo, va engrescar un grup de veïns i veïnes per iniciar la recuperació de les Festes. Recordo que en els primers anys de la meva incorporació al barri, aquestes festes es feien a meitats del mes de juny amb una durada d'una setmana i amb conseqüències discrepants, atesa l'època en que es feien, ja que molts joves tenien exàmens i no podien concentrar-se amb tant de soroll fins a altes hores de la nit. Amb els anys es va anar diluïnt la intensitat i la durada, ja que actualment tenim bullanga només un cap de setmana a meitats del mes de setembre, sense que hi hagi, que jo sàpiga, cap tipus de litigi.

Estic satisfeta de viure al Farró. Sempre dic que estem al bell mig de la frontera del barri "pijo" de l'esquerra de Balmes i a l'altra banda la frontera del barri de Gràcia d'esperit "llibertari". Un excel·lent còctel d'idees i costums.  En quant a transports públics n'estem ben equipats: Metro i FCG a cinc minuts. Autobusos: Línies a totes bandes de la ciutat també a menys de cinc minuts de casa. Comerços de tota mena només posant un peu al carrer. Mercat municipal ben a prop, i el més important són els veïns. He tingut molta sort, els de tota la vida excel·lents, els altres, com a tot arreu van canviant, però sense cap incident especial.

 

***

Capacitat de resistència

Ja sóm l'endemà. I ara que? Què passarà? Qué farem?. Doncs el mateix que van fer els nostres compatriotes l'endemà de la desfeta del 1714. Com diuen les cròniques, obrir portes i posar-nos a treballar per fora i per dins, sobretot per dins, ho portem en el nostre ADN, pot durar mesos o anys, però hi posarem el nostre esforç.

Le rauxa ha passat ara hi posarem la reflexió i la feina. Això ens permetrà posicionar-nos i cadascú a la seva manera i possibilitats,  seguir el camí que ha començat. Els temps van més ràpids però ho hem de fer com sempre, amb seny i amb la nostra capacitat d'intel·ligència demostrada, sense presses pero també sense pauses.

La societat ha canviat, no es poden comparar moments històrics, cada moment té la seva peculiaritat. Com va dir el nostre President, ens esperen moments difícils i hem de tenir capacitat de resistència. Penso que això està demostrat, fa anys que ho demostrem, darrerament ja en portem 300, sense comptar des dels inicis de la nostra Història. Continuarem, no podem fer-hi més. Som així.

***

Diada Nacional

Fent Història

1714

1932

1977

2012

2014

Ho aconseguirem? Ara ja toca!


***

Una joia extraviada

El mes d'agost tant procliu en deixar deserts els nuclis veïnals, ha coincidit enguany en que m'ha acompanyat la lectura del llibre inèdit de José Saramago, titulat CLARABOIA i que s'ubica precisament en una escala de veïns, explicant la història de diverses families que l'ocupen.

Vaig enterar-me de la publicació d'quest llibre pòstum fa uns quant mesos, el qual sembla ser que el seu original va restar oblidat als magatzems d'una editorial, i fins al cap de quaranta anys no es va trobar el manuscrit, i que el mateix autor no va voler que es publiqués responent que no era el moment, però deixant la llibertat que ho fessin els que el sobrevisquessin.

Ara ha arribat el moment de fer sortir a la llum aquesta petita joia. CLARABOIA és com tots els llibres de Saramago, molt personal i amb un pensament brillant que transmet els seus interrogants i planteja dualitats d'optimisme i pessimisme en front als problemes de la humanitat.

Només tenia 30 anys quan el va escriure i ja s'albirava la seva capacitat creativa per gaudir de la bellesa narrativa. És una novela per la qual no ha passat el temps. Els personatges són cotidians, amb les seves vivències i preocupacions de les mancances per sobreviure en la societat de fa unes quantes dècades però que pot ser perfectament l'actual. Cada capítol s'endinsa en una família, les històries es van seguint alternant-se cadascuna amb les sis famílies que componen la narració. Una manera força actual d'escriure novel·les.

És una literatura fresca, no es comparable amb altres llibres que Saramago ens ha llegat, els quals ens han fet treballar el cervell amb els seus punts de vista.

Em permeto repetir les paraules que la seva vídua ens va dirigir a l'acte d'Homenatge a Barcelona a la Biblioteca Jaume Fuster l'any 2011 (vegeu):

"S'ha de pensar que dins dels llibres hi ha persones, s'ha de passar la mà per damunt de les portades i per les pàgines escrites, i així acaronant-les, recordar-les amb estimació".

Diuen els editors que aquesta novel·la tanca el cercle perfecte de la literatura de José Saramago.

***

In memoriam

Per tu tieta, que ens has deixat

02.11.23 - 03.09.2012

ADÉU A LA VIDA

Damunt les farigoles, la becada és ferida. La noia la pren dintre les mans; se la posa a frec de llavis i li sent el cor, que encara batega.

L'ocell ja no bat les ales; obre el béc, endolorit. De flors de romaní li fa un llit. - Et portaré a casa, - li diu. - Et curaré la ferida i tornaràs al bosc! 

-Em sento morir! -diu la becada. -Estimo el que fas per mi. Per la teva obra bona, et revelaré allò que tu deleixes per saber. Però guarda'n el secret!...

-El guardaré. La voluntat dels moribunds ha de complir-se! ho sé per la mare, quan l'àvia es va morir!

Amb pena, ara la becada alça el caparró, i parla amb esforç: -Ja sé com te dius!...

-Margarida- respon ella.
-Si, ja ho sabia.
-Com?
-En les cobertes de la teva llibreta que et serveix de teulada, hi ha escrit el teu nom. Els ocells, tot volant, ho hem vist! Tu potser no hi hauries atinat mai. Adéu, Margarida... Adéu!

Els ulls de la becada resten fits. La nena la besa, i li clou les parpelles. Afligida, sanglota: 

-També per als ocells és trista la mort!

Al peu d'un pi, el més bell, el d'esguard més obert de cara al cel, la noia fa una petita fossa.

Després, posa branques d'herbes oloroses damunt la terra i entre llavis murmura com una oració:

-Déu vol que enterrem i deixem en pau els morts!

Acabat, com es recorda de l'Hortènsia, baixa corrents. - Ja vinc! -li crida- Mira que et porto!

I tot anant-hi, li ensenya un brot de romaní florit.

Del conte MARGARIDA de Lola Anglada i Sarriera, llegit el dia del teu comiat.

A la última dona de la familia materna que hem estimat que va viure sense fer soroll i ha marxat de la mateixa manera. Adéu tieta. E.P.D.

***

Elevar-se cap al cel

Tot just l'endemà de la Diada de Sant Fèlix, varem visitar l'exposició de Caixa Forum: TORRES I GRATACELS de Babel a Dubai, i jo afegiria..... amb permís del Penedès....

Els nois i noies de Vilafranca van fer una gran exhibició castellera. Van arribar al "cel" amb força èxit el dia de la seva Festa Major. Van muntar i desmuntar quantitat de castells de totes les gammes. Aixecar-se per arribar a l'infinit ha estat sempre el repte de la humanitat i ha despertat sempre fascinació per la verticalitat. Les nostres estructures humanes simbolitzen moltes més coses que enlairar-se sense més.

El tema bíblic de la Torre de Babel ha estat una font d'inspiració constant pels artistes i també motiu per muntar una exposició com la que es pot veure encara per uns pocs dies a Caixa Forum.

Un muntatge fotogràfic commemora els 10 anys a Barcelona del Centre Social i cultural, el qual em va agradar especialment. 

Franken Frans II - Museu del Prado

A través del fil conductor del famós quadre de Bruegel el Vell i d'altres pintors com Franken Frans II, sobre la construcció de la Torre de Babel, es poden veure fotografies i maquetes dels edificis més emblemàtics del nostre món que s'han anat construint al llarg dels temps.

Catedrals a occident, minarets a orient i torres budistes van ser desafiaments arquitectònics importants que es van posar al servei de les divinitats amb el desitg d'elevar-se cap al cel.

Al llarg del segle XIX, la idea de construir una torre de gran alcària obsesionà als enginyers. Així va ser creada la Tour Eiffel amb motiu de l'Exposició Universal de París de l'any 1889. Alguns la van titllar d'antiestètica però aviat va entusiasmar als parisencs.

La primavera dels gratacels va esdevenir-se als EE.UU entre els anys 1885 al 1919, després del gran incendi de Chicago de 1871. El ferro i l'acer van motivar aquestes construccions que fomentaven una imatge futurista i de modernitat. Els edificis van superar els 240 metres d'alçada. Aquestes estructures es van expansionar per tot Nord-amèrica amb reciprocitat d'intercanvis a Europa. Aquest estil internacional va ser herència de l'escola de la Bauhaus a Alemanya, de la qual en vaig parlar també l'any 2009 en un apunt sobre l'art d'avanguarda del segle XX (vegeu) que va donar lloc a una arquitectura racional i funcionalista.

L'exposició culmina amb la demostració d'alçades de les construccions de finals del segle XX i principis del XXI. Els gratacels no tenen límit, s'enfilen i s'enfilen com la torre més alta del món actualment, la Burj Khalifa a Dubai, amb 828 metres que li confereix el títol. ¿Arribarem a veure edificis de 1 Km.? És molt possible.

Acabo l'apunt com l'he començat. Veient l'exposició va venir-me la imatge recent dels Castellers de Vilafranca i fent-ne paral·lelisme, he trobat una imatge força reeixida gratant el cel del nostre país.

***