El bisbe de l'esperança

Fotografia: Joan Guerrero

Per mitjà del Digital de cultura NÚVOL, em vaig assabentar de l'exposició fotogràfica que ens presenta la Casa Amèrica Catalunya, a través de la qual el fotògraf Joan Guerrero ens aproxima a l'entorn del bisbe Pere Casaldàliga, i ens ofereix imatges de la tasca que durant anys ha fet el bisbe de l'esperança, en l'indret amazònic anomenat Sâo Félix do Araguaio dins del Mato Grosso, al costat sempre dels més desprotegits.

Les imatges són excel·lents, i es pot observar la grandiositat del riu Araguaia que banya aquelles terres, on la personalitat del bisbe ha ajudat als indígenes a viure amb la plenitud que mereixen.

Fotografia: Joan Guerrero

Podrem llegir alguns fragments dels seus escrits:

Jo sempre dic que aquí, al Brasil, hi ha prelatures que han viscut situacions molt més dures que la nostra, però que no han escrit. Nosaltres des de Sâo Félix, som coneguts a tot el món, perquè ens hem preocupat de publicar tot allò que anàvem vivint. És com diu Jesús, una manera de cridar des dels taulats.

L'exposició també ens presenta vídeos de les entrevistes enregistrades a la seva residència pels mitjans de Catalunya, així com una mostra de la seva obra publicada al llarg dels anys.

Fins el dia 16 d'octubre es pot visitar, excloent el mes d'agost que restarà tancada.

La tasca essencial de la humanitat és la tasca d'humanitzar-se. Humanitzar la humanitat és la missió de tots, de totes, de cadascú i cadascuna de nosaltres. La ciència, la tècnica, el progrés, només són dignes del nostre pensament i de les nostres mans si ens humanitzem més.

(Extracte del Discurs d'Agraïment en rebre el premi internacional Catalunya 2006. Lliurat a Sâo Féliz do Araguaia el 9 de març del 2006 pel president Pasqual Maragall i Mira) [sic]

***

Océano África

Gairebé sense adonar-me'n ja han passat set anys des de que un 28 de juny vaig començar amb aquest blog. Justament després d'haver llegit "Èban" de'n Ryszard Kapuscinski. La Presentació d'aquest blog personal l'enllaço al marge dret de l'inici i com una formigueta, l'he anat fornint de tot el que he tingut ganes de comentar d'una manera força subjectiva.

Ha estat una casualitat que precisament ahir acabés la lectura de Océano África del periodista barceloní Xavier Aldekoa, corresponsal de La Vanguardia, la que m'ha fet adonar que un llibre com aquest és el que em va motivar a escriure les meves dèries cotidianes. Aldekoa fa menció en moltes de les seves vivències al reporter polonès, i fins i tot a vegades s'ha preguntat de quina manera Kapuscinski hauria solucionat tal o qual situació incòmoda.

Just abans de començar les pàgines de les seves vivències africanes, Aldekoa ens transmet el que suposadament el va inspirar amb el títol:

Este continente es demasiado grande para describirlo. Es todo un ocèano, un planeta aparte, todo un cosmos heterogéneo y de una riqueza extraordinaria. Solo por una convención reduccionista, por comodidad, decimos "Àfrica". En la realidad, salvo por el nombre geográfico, Àfrica no existe. 

RYSZARD KAPUSCINSKI, Èbano

Imagino que son pocs els europeus que coneixen a fons el continent africà. Admiro els que l'han pogut recórrer no exents de risc, sobre tot els periodistes i reporters que han viscut de ben a prop les guerres inacabades que van succeint país a país. Tot el que ens expliquen i comenten no deixa de ser esfereïdor, i no s'hi veu el final. Aldekoa ens explica de tot, moments bons i dolents. Persones interessants, tribus mil·lenaries que no volen renunciar als seus costums i a la seva cultura. Paradisos desfets com el delta del Níger, ple de fang negre, que ha quedat enverinat i destruït per la desídia de companyies internacionals, la majoria europees, i polítics corruptes.

També dedica un capítol traient a la llum el per què de la invasió xinesa a Sudàfrica. El continent porta el camí de convertir-se en la bomba demogràfica més gran del món. Es calcula que abans de l'acabament de segle hi haurà tres mil millons d'africans. Més que la població actual de la Xina i la India juntes. És una aposta econòmica important per aquella potència. Milers de xinesos ja han arribat a Àfrica buscant un futur i oportunitats de negoci.

I com ens diu l'autor en el preàmbul:

Este libro pretende mostrar los pedazos de África que he conocido. Después de una década viajando al continente -desde el año 2009 como corresponsal de La Vanguardia-, he conocido a cientos de personas de más de treinta países. Ésta es una obra sobre el tiempo que pasamos juntos.

El mar parece uniforme e inabarcable cuando lo observamos desde la superfície. Sólo si nos sumergimos en su interior descubrimos un mundo lleno de vida y diversidad.

África és un océano.

***

Ordesa i els seus encants

Vall d'Ordesa 

Quan varem projectar la nostra estada estiuenca d'una setmaneta al Pirineu, com ens agrada fer per trepitjar uns dies Alta Muntanya, i en aquest cas a la Vall d'Ordesa, no ens podiem imaginar que la calor d'enguany seria tant persistent i arribaria a no respectar ni la fresqueta pirinenca. Tampoc imaginàvem dormir amb finestres i balcons oberts, amb només un llençol per cobrir-nos a la matinada. Contra la natura no hi tenim res a fer i evidentment s'ha de conviure-hi com es pugui.

Els habitants de la zona veuen amb certa tristor com enguany la flora ha rebrotat esquifida i amb poca empenta. Els regalims d'aigua brollaven tímidament pels seus camins habituals, intentant fer-se present per no perdre el costum d'esmunyir-se enmig de les roques. Hem trobat els liquens i els prats secs, esperant assedegats una mica de rosada. En definitiva un espectacle poc habitual fruit de tanta sequera acumulada.

Valle de Bujaruelo

Malgrat això, i malgrat també que repetir llocs coneguts no t'aporta massa sorpreses, sempre hi ha aquell raconet no visitat i que la seva descoberta mereix una segona oportunitat. Enguany una de les dues excursions en jeep per pistes pedregoses fins al Valle de Otal i a la capçalera del riu Ara, que varem fer i que per nosaltres eren desconegudes, van ser esplèndides paisatgísticament parlant, amb marmotes incloses. Llocs que les nostres cames ja no ens poden portar, però que els nostres ulls si que hi arriben amb l'ajuda del transport adient.

Els conductors-guies que saben fer molt bé la seva feina informativa dels llocs que es visiten, son persones coneixedores del terreny que trepitgen. Com a bons aragonesos de muntanya, són secs però amables i a més fan gaudir de la natura amb comentaris que s'allunyen de les directius turístiques com per exemple el qüestionament de la popularitat de la Vall d'Ordesa per les seves cascades d'aigua, quan en realitat la seva riquesa principal són la gran varietat d'arbres que aplega la vall, des d'arbredes de ribera fins a boscos d'alta muntanya i que poca gent n'és conscient.

Panoràmica del Valle de Otal

Fons del Valle de Otal

Marmotes

Les dues tempestes elèctriques i amb no massa aigua que varem presenciar les dues darreres tardes, són les úniques que amb una setmana van regar aquella natura assedegada que va esperant pacientment, nodrir-se d'una aigua tant desitjada. Voldríem que l'espera no fos massa llarga.

 ***