diumenge, 29 d’abril del 2018

Cartes per la Llibertat


Segell de la Renaixença catalana
Amb el títol "Cartes per la Llibertat" VilaWeb ha anat publicant una sèrie de cartes dirigides als nostres polítics tant exiliats com empresonats, enviades per diverses persones de diferents àmbits tant culturals com polítics i també d'amistats personals.

És un goig llegir aquestes epístoles que puntualment surten a la llum pública, per la càrrega emotiva que transmeten. Enllaço aquí les que han anat apareixent durant el mes d'abril (vegeu)

En l'era digital, no és comú l'intercanvi de correspondència en paper, si no és perquè els receptors no poden beneficiar-se, lamentablement, dels avanços tecnològics que per causes evidents d'esdeveniments externs, els obliguen a prescindir-ne.

És evident que el costum d'escriure cartes ha davallat, però que recordem potser amb nostalgia, quan el carter trucava a la porta i ens portava aquells sobres amb segells, a vegades de diferents indrets del món.

Per mimetisme familiar, va ser una pràctica que em va portar moltes safistaccions adolescents, el poder fer intercanvi de cartes amb corresponsals afins, de diversos llocs d'Espanya. Aleshores coneixíem les ciutats i pobles a través d'quelles lletres que rebíem regularment, i a nivell cultural i popular podíem esplaiar-nos explicant com vivíem el nostre dia a dia des de cada indret.

Recordo amistats a València, Extremadura, Madrid, Canàries, etc. També més endavant fins i tot per praticar l'anglès acadèmic, intercanviava quatre mots amb una amiga d'Holanda. Va ser una època d'enriquiment personal i de cultiu de la llengua escrita, la qual cosa penso que va ser primordial per poder estructurar el pensament, i junt amb la lectura, poder després endinsar-me en la pràctica del meu propi idioma, el qual, no ens l'havíen ensenyat a l'escola.

Reconduint el tema de les "Cartes per la Llibertat", celebro l'oportunitat que ens brinda VilaWeb de llegir aquestes lletres, que poden servir d'alleujament per tots els receptors que estan privats de llibertat, a tants kilòmetres de distància dels seus familiars.





***



dimarts, 24 d’abril del 2018

La Il·lustració infantil a Catalunya

Una exposició obra l'obra de la Carme Solé Vendrell al Palau Robert, s'ha inaugurat aquest mes d'abril, per celebrar els 50 anys de professió d'aquesta il·lustradora catalana, molt present en els contes infantils dels nostre temps.

Annexo l'anunci que la Generalitat de Catalunya ha publicat per fer-ne ressò (vegeu aquí)

La cronologia que ens mostra l'exposició de 50 anys de treball de la Carme Solé, és un bon passeig per admirar una interessant obra creativa que no ha anat massa canviant d'estil, i sempre ens porta el segell d'aquesta dona, els dibuixos de la qual,  sempre em venen al cap amb el conte de Pere Calders, "Raspall" que encara conservo a la lleixa, esperant poder-lo explicar novament a la nostra nova generació. Potser és que al ser una persona coetània, els pares d'una certa època ens proveíem d'aquells contes il·lustrats, que encara tenim a la memòria.



















Poder veure exposats aquest ventall de dibuixos originals emmarcats, procedents de la seva col·lecció particular i també del fons de la Biblioteca de Catalunya, ens va fer recordar les vegades que sortíem a trobar els il·lustradors com la Pilarin Bayés o la Roser Capdevila també, a les fires infantils, i que amb quatre traços t'obsequiaven amb dibuixos per emmarcar, que també conservo encara. Omplint parets i prestatges de l'exposició, hi ha col·leccions dels exemplars publicats al llarg de tots aquests anys, i alguns dels quals a disposició del públic per poder-los fullejar.


Trobo que és important per part de pintors, dibuixants i il·lustradors, que només amb un cop d'ull es pugui distinguir l'autoria d'una obra, i això és el que comporta la visualització dels treballs de la Carme Solé, sempre un estil que defineix perfectament la seva procedència.

Gràcies a tots ells i elles per aquesta feina agraïda al llarg de tots aquests anys.


















***

dilluns, 23 d’abril del 2018

Sant Jordi 2018


En un dia tant especial pel catalans, enguany el celebrem amb un punt agre-dolç, amb les nostres Institucions intervingudes o silenciades, amb els nostres representants polítics a la presó o a l'exili, i sense aquella alegria que ens caracteritzava per a fer les celebracions del 23 d'abril, m'he permès donar a conèixer un tuit que des de l'exili, ha fet el nostre Conseller de Cultura Lluís Puig i Gordi, i que a més de retuitar-lo a la xarxa, el manllevo en el blog:

"En unes condicions adverses, súbdit colonitzat d'un imperi que al seu mal humor sanguinari unía la ridiculesa de qui allarga més el braç que la màniga, només l'escriptura em permetria d'escapar-me'n i, pel fet de ser català, de combatre-les” Pedrolo


Gràcies Conseller, malgrat tot tenim la força cultural del carrer i us desitgem un
BON DIA DE SANT JORDI




***


dilluns, 9 d’abril del 2018

Manifestacions ciutadanes

Després de nou anys, he rellegit la novel·la inacabada de Pere Calders "La Ciutat cansada", de la qual ja en vaig fer un apunt el 2009 (vegeu aquí)



És evident que no tornaré a repetir el que em va suggerir la lectura d'aquest relat caldersià, però la decisió de tornar a endinsar-me en les seves pàgines ha estat per una raó, per haver llegit el poemari de la Maria Cabrera, Premi Carles Riba 2016, titulat també "La ciutat cansada" com inspiració de la novel·la de Pere Calders que segons l'autora va deixar a mig camí i per mitjà dels seus poemes, posa en valor l'escletxa semàntica de les contradiccions.

En paraules de la Maria Cabrera: "Aquest és un relat poètic d'un esgotament. De les relacions, l'amor, les emocions i els pensaments recurrents que, com les llambordes gastades pel frec dels passos, perden el gravat i els contorns. O un plany pel sentiment que es vincla, esgotat per l'excés. I és, també, una oda singular a una ciutat, i als carrers per on aquesta emoció lenta, feixuga, avança."

Mai com ara, aquest pensament és present en les nostres ciutats, per mitjà de les manifestacions que no es deixen de fer dia rera dia, i que ja el nostre recordat Pere Calders, va ser premonitori d'aquest desencant, en la novel·la que es va trobar inacabada després de la seva mort, i en ple procés de redacció,

El projecte d'aquest relat el va iniciar Calders des del seu exili mexicà pels vols de 1944, i en una carta al seu pare el 1952, hi diu textualment:

"No he acabat La ciutat cansada. Soc jo el qui descanso d'ella i emprenc, a pessics i batzegades, una nova novel·la, a  base d'experiències directes i d'imaginació.(...) De La ciutat cansada en tinc onze capítols enllestits".

Al final del pròleg de Joan Melcior, ens diu:

"Ens trobem, doncs, davant una peça que no desmereix en absolut cap dels adjectius que acostumen a definir el conjunt de l'obra literària de Pere Calders, si bé en aquesta s'hi percep un punt de vista més ombrívol, una mirada més despietada que en altres ocasions, potser com a ressò de l'esfondrament d'un ideal de país i de civilització que acabava d'experimentar de manera directa i en carn viva."

Després de 74 anys de la prosa surrealista caldersiana, els ciutadans tornem a estar desencantats d'esdeveniments que créiem superats, tornem a formar caravanes de protesta a les carreteres, es convoquen manifestacions reivindicatives pels drets humans, la premonició de Pere Calders s'està produint, la roda torna a girar. Fins quan?




***