dimarts, 25 d’abril del 2017

El miracle és viure

En el Club de Lectura vam treballat el llibre de Vivències de la Montserrat Abelló.

Els Lluïsos de Gràcia, és l'entitat cultural que des de fa temps organitza també un Club de Lectura molt interessant, atès que després de la reunió pel treball del llibre que llegim, la setmana següent de la trobada, es convida als autors/traductors/editors en cada cas, per interaccionar amb el grup. És un moment el qual esperem de bon grat, atès que és aleshores quan alguns dels interrogants o dubtes que havien quedat sobre la taula, se'ns responen i aclareixen sota el prisma de les persones que tenen a veure amb la publicació.

La Montserrat Abelló no ha volgut parlar de Memòries, sino de Vivències i així s'ha respectat la seva voluntat.

Un any i escaig abans del seu traspàs, des de la Institució de les Lletres catalanes, van proposar a la poetessa de publicar un llibre amb aquestes vivències quan la Montserrat Abelló havia superat ja els 94 anys de vida. Dos cops per setmana es reunia amb en Xavier Montoliu, la persona que posava en ordre les seves paraules, i començaven a treballar.

En el llibre hi consten tres preàmbuls, un primer de la Directora de la Institució, Laura Borràs, un segon del tècnic de confiança, Xavier Montoliu i un tercer dels fills Mireia i Miquel, a més d'un Prefaci de la pròpia autora.

El volum consta de:
Primera PART: Infantesa, joventud i exili (1918-1960), 
i d'una
Segona PART: Retorn: la poesia com a eix del meu viure (1960-2014)

En la part central de la publicació, s'han incorporat una selecció de fotografíes familiars de diverses èpoques, on podem veure la Montserrat Abelló en plena joventud en diverses fases del seu periple per diferents destinacions al llarg de la seva vida.

Per  mitjà d'aquestes pàgines, hem pogut constatar una vegada més com va ser de dificultós per moltes persones i famílies, l'exili provocat par la Guerra Civil espanyola dels anys 1936-39. En el cas de la Montserrat Abelló, les penúries van ser més per llunyania que per situació econòmica, atès que va poder gaudir d'un cert benestar degut a la posició social del pare que per raons militars va marxar, acompanyant-lo en la fugida. Londres i Xile van ser les seves destinacions durant un llarg periode, ja que el retorn no es va produir fins l'any 1960.

La seva segona llengua éra l'anglès per haver-se col·legiat a Londres durant dos anys de la seva infantesa, atesa la destinació militar del seu pare, i per això l'obtenció d'una plaça, a través d'oposicions, de professora substituta de professors mobilitzats d'Institut  li va servir per ensenyar aquesta llengua a l'Institut Salmeron de Barcelona.

No va ser fins a la seva tornada com he dit l'any 1960 que va començar a treballar com a traductora de l'anglès al català i al castellà. La filologia anglesa la va començar a estudiar als 52 anys. Els seus referents literaris poètics van ser les dones poetes del segle XX de parla anglesa, entre elles Sylvia Plath. Molt interessant va ser l'antologia bilingüe català/anglès que va ser publicada amb el  títol: Cares a la finestra. 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX  per l'editorial Ausa de Sabadell. Aquestes traduccions les havía estat madurant durant llarg temps i va poder tirar-les endavant gràcies a la seva tossuderia.


Així doncs, la seva vocació de poeta, gestada durant bona part de la seva vida, va ser duta a terme en època molt tardana, i a través de la publicació de la seva vida, es va veient el seu camí envers aquest feminisme, que va anar manifestant-se per mitjà dels seus contactes amb les dones, en el seu retorn a Catalunya quan l'any 1976 celebraven jornades poètiques amb la Maria Mercè Marçal, Maria Aurelia Campany, Núria Pompeia, Teresa Pàmies etc.

Arran d'això es va fundar l'editorial feminista laSal, edicions de les dones. A través d'aquesta editorial la qual va tancar després de dotze anys d'activitat, va conèixer moltíssimes escriptores més i segons ens comenta, va assisir a reunions que feien al bar laSal, molt a prop de l'editorial. Aquesta participació activa en la vida social literària, li va anar donant coratge per publicar la seva poesia, que havia begut de les autores angleses i que deixaven de banda les mètriques per basar-se en la força de la paraula.

Montserrat Abelló estimava molt la vida i així ho va demostrar en tota la seva obra. Desgraciadament per poc temps, no va poder veure les seves vivències publicades, i van ser donades a conèixer gairebé sense una revisió exhausta. Per això en aquest volum, els lectors poden llegir les seves paraules com un llegat de la seva memòria, quasi fil per randa.

És un somni
que he tingut:
el temps quedava quiet
res no es movia

Lentament l'esfera
del desig es desfeia
en miríades de petites
partícules.

I era així com,
plàcidament,
sense dolor moria.

***


diumenge, 23 d’abril del 2017

Sant Jordi 2017

Cavaller Sant Jordi
Carlo Crivelli 1435-1495





Enguany SANT JORDI m'ha arribat amb una rosa vermella artesana, la qual ha estat manufacturada a mà per nois africans procedents del projecte solidari de "La Caseta".

Fa dies que hi han estat treballant amb molta il·lusió i esperen que la venda a les paradetes doni el fruit que es mereixen tots ells, que amb esforç i ganes de superació personal van fent el seu camí de lluita per viure com a persones, en aquest món cada vegada més castigat per diferències socials.









QUE TINGUEU TOTS UN BON DIA DE SANT JORDI DE LLIBRES I ROSES!!!



***

diumenge, 16 d’abril del 2017

Apunt Pasqual



Tenim necessitat del Foc Nou Pasqual, la renovació d'un món convuls cada vegada més incert, així ens ho demana. Amb aquesta esperança doncs, he trobat una reflexió molt adient pels nostres dies del filòsof Jordi Graupera, la qual publica en l'espai Debat del Diari ARA, i que m'he permès reproduir-la per tots vosaltres.



RESAR AL METRO

Potser la principal carència del nostre sistema cultural és la incapacitat de fer-se càrrec d’aquest espai íntim de llibertat i creença


El meu metro arriba al centre de Manhattan a l’hora justa per als que entren a treballar a les set del matí. És una hora ideal per veure els que munten l’escenari. Hi ha conserges que duen els pantalons de l’uniforme ja posats, homes que duen bosses d’eines, policies de trànsit amb la camisa blava sota la jaqueta i moltes dones: algunes, les més joves, amb peces de roba corporativa de cadena de restaurant, d’altres repassant apunts del que dedueixo que són exàmens interns d’empreses de serveis sanitaris dissenyats per formar el personal auxiliar, i encara un grup més nombrós que no sé què fan exactament però són una mica més grans i tenen dur el tou dels dits. A mesura que el metro s’acosta a Manhattan, hi va pujant el personal administratiu, que es deu poder pagar un pis més a prop de la feina. No hi ha pràcticament turistes, ni criatures hip, ni estudiants universitaris, i si hi ha algun aspirant a model o actor és perquè duu una maleta. Potser ja marxa. Tampoc no hi ha pidolaires, ni músics ambulants, ni saltimbanquis d’aquells que fan el trapezista amb les barres metàl·liques del vagó a canvi d’uns dòlars.
He vist una dona mussitar pregàries islàmiques que llegia d’un grup de WhatsApp que n’hi envia una cada dia
Cada dia, al vagó, hi ha deu o dotze persones que llegeixen la Bíblia, o l’Alcorà, o llibres de pregàries, o vides de sants. Ni tan sols la recent extensió de la cobertura telefònica els ha fet perdre la fe: he vist una dona mussitar pregàries islàmiques que llegia d’un grup de WhatsApp que n’hi envia una cada dia. Són pregàries -em diu- que demanen salut, feina i mirar de ser bo amb els altres. Les aplicacions amb el text sagrat del dia també proliferen. Dijous al matí, al meu costat, s’hi asseia una dona de la meva edat que llegia una revista cristiana baptista, i l’anava subratllant, i cada cop que apareixia una referència a l’Evangeli (Joan, 11:25, “La resurrecció i la vida...”), encenia el telèfon i obria una aplicació amb la Bíblia que li permetia navegar-hi i trobar els versicles ràpidament i llegir el context del vers citat. Aleshores anotava alguna cosa al marge de la revista.
A mi, que soc cristià i que, alhora, la pregària que faig més freqüentment és una pregunta sobre el silenci, la solitud i el dubte, tot això m’omple d’esperança. És la litúrgia, que de jove em semblava hipòcrita i buida, la que de mica en mica ha anat convertint-se en font d’equilibri i amor. Quan vaig arribar als EUA, les poques vegades que aconseguia arrossegar-me a una missa en sortia decebut i angoixat. Els capellans eren de mena carbassera, feien sermons per als meus veïns de classe treballadora manual, els trobava poc sofisticats intel·lectualment en contrast amb els capellans que jo havia escoltat a l’adolescència, doctors en teologia, o amb els textos que he fet servir tantes vegades contra l’estultícia d’alguns ateus. Només em quedava la litúrgia, l’acte repetit de manera igual arreu del món, après com un automatisme. Allò que abans em semblava la carcassa buida d’una fe que només podia ser genuïna si era espontània, ara de mica en mica se m’ha anat revelant com una distensió de l’ànima, que l’obre a records i fa emergir de les profunditats de la meva creença l’escalfor d’un foc que creia apagat.
El deure del sistema polític és protegir que aquest espai íntim interior -cregui o descregui- visqui enfora sense coaccions d’anada o de tornada
Potser si fos marxista veuria en el vagó de les 6.30 l’opi del poble. Però no necessito negar que les esglésies, com els partits, són estructures de dominació i control social, ni tampoc em cal afirmar el paper civilitzador de les normes morals que les grans tradicions religioses han articulat amb sentit, per veure que hi ha una força en els meus camarades de metro que és causa i efecte d’una llibertat més profunda que la de triar això o allò. Al voltant dels textos que subratllen o de les paraules que xiuxiuegen hi orbiten compromisos i sacrificis i comunitats, però també un monòleg solitari i fràgil, que busca comprendre’s i comprendre.
És potser la principal carència del nostre sistema cultural, la incapacitat de fer-se càrrec d’aquest espai íntim de llibertat i creença. ¿Explica això part de la nostra decadència? Deia Luter, en un text que he rellegit al metro camí de la classe on l’havia d’ensenyar, que la fe és lliure, i per això, encara que vulgui, cap govern, cap autoritat, pot realment conquerir-la. El deure del sistema polític, si de cas, és protegir que aquest espai íntim interior -cregui o descregui- visqui enfora sense coaccions d’anada o de tornada. Vet aquí la creença que articula el nostre sistema liberal. Una altra cosa som nosaltres, oberts a rebre la riquesa de la litúrgia dels altres, incapaços com som d’entendre-la realment i fer-nos-la nostra, sols, a l’església del metro, camí de la feina. És un espectacle magnífic, buit i ple de Déu alhora, veritable vetlla per a una resurrecció.
Jordi Graupera  (Profesor de Filosofia)

QUE TINGUEM TOTS UNA BONA PASQUA


Fra. Angelico 1437-1446

***
-->

dilluns, 10 d’abril del 2017

Setmana anticiclònica

Quina setmana d'abril de primavera ens està fent! I amb un temps així vé de gust sortir a l'aire lliure, a caminar i a veure país.....

Això vam fer divendres. Vam anar a l'ara nomenat castell gòtic de Catalunya, el castell de Montsoriu.
Vam ser-hi fa nou anys, també pujant a peu des del parking habilitat a vora tres quilòmetres del cim.
Recordo haver passat molta calor, atès que va ser en plena canícula, i aquesta vegada el temps va jugar més a favor nostre.

La previsió de tres quarts d'hora es va convertir en una hora al nostre ritme. Això ja ho sabem, però la baixada se'ns va fer més pesadeta, tot i que una mica més curta, atès que ja veniem cansats també de la visita i el camí no és que sigui dificultós, doncs vam agafar la ruta fàcil i ampla, el que passa és que és monòton. La vegetació principal són sureres i més sureres i la vista no gaudeix de res més que no siguin aquests arbres, malgrat que són productius, no deixen de ser avorridets.

El castell molt xulo. Quan varem anar-hi l'altra vegada, les obres no deixaven gaire pas i poca cosa es podia veure. Fa anys que estan fent una bona recuperació i ens va agradar endinsar-nos al seu interior emmig de portes, escales de tota mena, de cargol i de pedra, algunes sense baranes i amb esglaons de diferents tamanys, que aconsellaven anar-nos protegint les nostres lumbars delicadetes.

De totes maneres l'esforç va valdre la pena. La vista des de dalt és impressionant i més en un dia com el que varem trobar!




El castell amb més de 1000 anys d'història va ser definit pel cronista reial Bernat Desclot com un dels més bells del món i que a mitjan del segle XIV el vescomte Bernat II de Cabrera, almirall i conseller del rei Pere III el Cerimoniós, va transformar en un  magnífic castell palau d'època gòtica totalment inexpugnable.


Dues coses em van especialment colpir. La cisterna principal que s'accedeix des del pati d'armes, i la recuperació de part de l'enllosat de marbre del segle XIV a l'entorn del pati central.












No ens vam afegir a la visita guiada que ens van oferir. Ens agrada anar descobrint els racons al nostre aire, i a més els panells explicatius a tots els punts d'interès, estan perfectament documentats i no es massa necessari un guia. El divendres només érem dues parelles, una amb el guia i l'altra erem nosaltres dos. Tot el castell a la nostra disposició!


Ens ho vam passar força bé, pujant i baixant. Les "agulletes" les vam tenir l'endemà, però això ja és història!

***


dilluns, 3 d’abril del 2017

Capsetes amatòries

L'exposició "Els pilars d'Europa" que CaixaForum ens mostra en aquest període que va del 10 de març al 18 de juny, ens presenta objectes procedents de la col·lecció del British Museum i segons ens diuen, molts d'ells no s'han exhibit mai. També hem trobat peces cedides pel Museu Arqueològic Nacional de Madrid, el Museu Nacional d'Art de Catalunya i el Museu Frederic Marés.

Pels adults, l'exposició és de les més fluixetes a les que CaixaForum ens té acostumats, potser és més adient per alumnes d'ESO i de Batxillerat, atès que dóna a conèixer com era la vida cotidiana del món medieval, també de la cort, la guerra i la conquesta. El muntatge amb mapes de la Europa de l'època són molt didàctics i de força interès pel grup d'estudiants als quals m'he referit.

El que sí m'ha cridat l'atenció són unes capsetes amatòries amb gravats d'escenes romàntiques, que sembla que eren de propietat femenina, on les dones guardaven els seus objectes més estimats. He imaginat que, per quantes mans deuen haver passat aquestes petites joies, i quants dits deuen haver acariciat aquests relleus!, i quantes donzelles es podien haver deleitat amb les amoretes com aquesta que he trobat, d'un poeta anònim...


Ay amor, amor, amor!
Quan serem los dos de un cor?

Prech-vos, amor, que m'o digau,
qual és aquel que més amau.
Quan de mal ull me mirau,
jo'n tinch gran dolor, de vós.

Bon amor, en veritat,
yo de vos tinch molt bon grat.
De vós só enamorat,
per vós passo gran dolor. 



La fantasia no l'hem de perdre, malgrat els segles que ens separen d'aquestes atractives i boniques capsetes amatòries.



***