Recordant a SERGUÉI DOVLÀTOV

 Ha estat una veritable casualitat que la Guerra Rússia-Ukraïna m'hagi agafat llegint un llibre de Serguéi Dovlàtov. Vaig conèixer aquest escriptor fa ben bé deu anys amb motiu del meu viatge turístic a Rússia, com vaig exposar en el meu apunt del 16 d'agost del 2012.

L'ofici, aquest llibre el qual tenia apuntat a la meva llista d'interès per llegir, el vaig trobar lliure a la Biblioteca pública i no vaig dubtar en tornar a recordar a l'autor que tan em va agradar fa temps per la seva personalitat, empatia i humor rus i el seu estil personal de comunicar-se. Sergei o Serguéi Dovlàtov va ser un dels joves escriptors progressistes russos de la dècada 1960-1970 que van ser turmentats i martiritzats pel règim comunista. Els seus escrits gairebé sempre autobiogràfics, ens exposa les vivències enmig d'una dictadura com també d'una llibertat aconseguida per mitjà de l'emigració als Estats Units malgrat que aquesta llibertat sota el seu punt de vista, tenia els seus punts complicats. 

El llibre consta de dues parts. La primera amb el títol L'Ofici, ens relata els anys de lluita a la Unió Soviètica per trobar editors pels seus escrits, els quals no van tenir el suport del règim. Com a molt, va poder fer algunes col·laboracions periodístiques per compte propi per evitar les censures imposades al periodisme emergent. La segona part del llibre ja escrit des de Nova York, amb el títol de: El diari invisible inclou la seva experiència com a periodista en un setmanari judeorús que va fundar, junt amb altres emigrants russos, el qual es distribuïa arreu dels Estats Units. 

Una part molt important del llibre és l'epíleg a càrrec de Laura Salmon, historiadora del món rus, i de l'obra de Dovlàtov. Ens fa una análisi de l'escriptor, del seu compromís amb la llengua i del seu art narratiu, i ens diu:

[De ben segur que, ni en aquella època, ni en els seus darrers anys de vida, ni l'autor mateix ni ningú altre no podia arribar a imaginar que dues décades més tard el nom de Dovlàtov esdevindria un clàssic de la literatura del segle XX i apareixeria als manuals escolars de la Rússia postsoviètica.]

***

Un món irrespirable

Un món irrespirable és el que ens mostra en Serguéi Dovlátov en el seu llibre  LOS NUESTROS.

S'ha publicat molt sobre l'època Stalinista de la Unió Soviètica, amb uns relats que acostumen a ser dramàtics com espantosa i injusta la vida sota el comunisme, però quan algú explica com ho va viure en la seva pròpia persona fent servir un altre mètode per a descriure la maldat i l'estupidesa del règim bolxevic a mig camí entre la novela i conte breu, amb la ironia clàsica d'un escriptor que per mitjà de les paraules, fa més dolç l'horror de viure en un món dur i privat de llibertats, i malgrat que aquestes experiències eren allunyades dels nostres indrets, ho podem entendre i ens fa posar la "pell de gallina".

Ja vaig llegir un altre relat d'aquest autor : LA MALETA, del qual en vaig fer també un apunt. Aquell llibre vaig llegir-lo per casualitat i em va captivar l'estil narratiu. LOS NUESTROS ens ha estat cedit pel Club de Lectura d'aquest mes i encara no l'hem comentat. Puc dir que no m'ha decebut, tot el contrari. No arriba a dues-centes pàgines que és l'extensió que m'agrada, i a més amb un alt contingut emotiu i vivències que com he volgut fer entendre abans, fan pensar amb l'angoixa que els protagonistes havien de viure amb una societat tan controlada.

El llibre és una narració en primera persona de la família de Dovlátov la qual ens va presentant. Hi surt tothom, pares, avis, tiets, tietes, germans i "tutti quanti".  Són personatges força excèntrics que es van movent en un univers peculiar, un avi jueu, la mare georgiana d'origen armeni, tot ells provenen de diferents parts de Rússia. Precisament vaig estar buscant la ubicació de les ciutats que apareixen per conèixer la procedència d'aquests membres de la família, per fer-me'n una lleugera idea. Els pares, intel·lectuals i dedicats al teatre i a la música, amb diferents opinons respecte a Stalin, tenen les seves polèmiques que l'escriptor ens les transmet amb el seu estil sarcàstic.

Per descomptat que la beguda hi és present, com en totes les obres russes. Parla del seu pare dient:

"Mi padre bebía, claro está. Quizá no más que los demás. Pero lo hacía de manera más ostensible. En una palabra, lo tomaban por un borracho, y hacían mal. Su talento artístico, incluso estando sobrio, sorprendia bastante a la gente...."

 Es gaudeix molt amb la lectura i l'humor d'en Serguéi, un humor càustic, fruit d'una manera d'escriure sense floritures amb paràgrafs contundents i un estil mordaç, que fins i tot el mateix traductor Ricardo San Vicente, ho posa de manifest en el pròleg.

***

Un tastet més sobre Rússia

Tal i com vaig comentar al final de l'apunt anterior, faig un breu esment del llibre "LA MALETA" de l'escriptor rus exiliat als EE.UU. Serguei Dovlátov.

Desconeixia aquest escriptor. Per casualitat vaig comprar aquest exemplar el dia que varem anar a la llibreria Altaïr, on acostumem a comprar les guies de viatge per preparar-nos les sortides projectades, i el vaig trobar just sota la lleixa del lloc on s'exposen per països, els manuals per triar. Aquesta llibreria sempre ho tenen organitzat així la qual cosa és molt pràctic per les persones que com jo, busquen algun llibre adient per endur-se d'acompanyant del viatge. Em va agradar que tingués un component autobiogràfic i així també m'ajudaria a entendre el país que estàvem a punt de visitar.

No vaig errar en la elecció. L'autor va patir una intensa vida marcada per les circumstàncies històriques que li va tocar viure. Nascut l'any 1941 a Ufa (antiga URSS) ,va ser reclutat per l'exèrcit on va servir com a guardia en un camp de presoners d'alta seguretat, sobrevivint més tard fent de periodista fins que va haver d'emigrar per persecució de les autoritats. Malauradament va ser víctima mortal de l'alcoholisme, un fet molt comú del país on va néixer, on la mortaldat per aquest consum és molt alta.

Aquest llibre és un recull de vivències que va desgranant amb motiu de diversos objectes que conté "La Maleta" que es va endur en el seu periple emigratori, i que amb una forta dosi d'ironia va dedicant per capítols, un a un, la descripció de l'anècdota que inclou l'objecte retrobat.

He constatat una vegada més, que el tema de l'alcoholisme és un problema greu a Rússia. Ens ho van comentar les guíes del viatge, ho vam veure "in situ", i també en aquest exemplar autobiogràfic no hi ha capítol que no hi hagi algú que acabi en estat etílic. Beure és un costum social que de ben joves, tant homes com dones han caigut en aquest domini, degut al clima, a la inseguretat laboral, a la insatisfacció personal i a tants i tants esdeveniments que ha sofert el poble rus, i el beure ja entra dins de les seves vides d'una forma tradicional.

Serguéi Dovlátov en la narració de "La maleta" va voler mostrar-nos amb llenguatge sencill però amb un toc de melancolia la difícil situació que es patia a la Unió Soviètica real tant allunyada de la versió oficial que es venia a l'exterior i de com el poble se'n sortia a tranques i barranques. Una mica hem copsat aquesta situació en el dia d'avui. La gent continua sobrevivint a base de comerciar amb tot el que té a l'abast per procurar-se la subsistència diària. La vida continua essent dura pels russos.

M'ha agradat especialment l'epíleg del llibre:

La maleta está sobre la mesa de la cocina: una caja rectangular de aglomerado, forrada de tela verde, con refuerzos oxidados en las esquinas.

Mis ropas soviéticas yacen a su alrededor. El viejo traje cruzado, con pantalones anchos. Una camisa de popelín, de color pálido. Zapatos  bajos, con forma de barcas. Una chaqueta de terciopelo, que todavia apesta al tabaco de otra persona. Un gorro de invierno, de piel de foca. Calcetines de crespón con destellos eléctricos. Guantes muy útiles cuando tienes que cortarle el pelo a un hambriento perro pastor de Terranova. Un cinturón con una hebilla gruesa, un poco más grande que la cicatriz que tengo en la frente.

Entonces, ¿qué había adquirido durante todos aquellos años en mi patria? ¿Qué había ganado? ¿Aquel montón de basura? ¿Una maleta de recuerdos?...

Llevo diez años viviendo en Estados Unidos. Tengo vaqueros, mocasines, zapatos deportivos, camisetas de camuflaje de Banana Republic. Ropa de sobra.

Pero el viaje no ha terminado. Y al final del tiempo que me ha sido asignado, compareceré ante otra puerta. Y llevaré en la mano una maleta estadounidense barata. Y oiré que me dicen:

-¿Qué ha traído consigo?
-Aquí lo tiene - diré- échele un vistazo.
Y también diré:
-Existe una razón para que cada libro, hasta los que no son muy serios, tenga la forma de una maleta.

***