Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris teatre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris teatre. Mostrar tots els missatges

dissabte, 16 de febrer del 2019

La Tendresa

Un cuidat espectacle teatral ens ha ofert el Poliorama. Una comèdia escrita per un dramaturg, el qual desconeixia i que ens ha fet passar una bona estona.

Alfredo Sanzol, autor i director de l'obra, és nascut a Madrid amb una trajectòria important, i guardonat amb Premis i nominacions teatrals força dignes d'una persona diriem, de joves fornades.

La Tendresa ha estat traduïda al català per Joan Lluís Bozzo i ens presenta una comèdia inspirada en les comèdies de Shakespeare, amb un llenguatge metafòric del segle XVI, i amb influències d'aquelles obres sorolloses i esbojarrades que, malgrat semblar només un "divertimento", tenen el seu sentit alliçonador d'uns comportaments arriscats.

En paraules del seu autor: L'espectacle s'anomena La Tendresa, perquè parla de la força i de la valentia que cal per expressar l'amor. Una societat sense tendresa, d'altra banda, és una societat en guerra. Per això, si no ets tendre, per molt que li diguis a algú que l'estimes, t'arrisques a sentir que et digui: "No es nota".

Alfredo Sanzol també ens planteja un petit joc dins el text de l'obra, ja que en els diàlegs es poden sentir els títols de les catorze comèdies de Shakespeare, que els actors van declamant durant l'espectacle. Una curiositat afegida, que mentre el públic anava deixant la sala un cop finalitzat l'espectacle, anaves sentint els comentaris de la gent, enumerant aquests títols descoberts durant la representació.

L'austeritat de la posada en escena, només amb una cortina on els actors entren i surten sense pausa, només escenificant les situacions amb una gran gestualitat,  és on es veu un treball de bons actors ben dirigits i que només amb la seva presència, el públic identifica perfectament cada situació representada.

També el segell de Dagoll Dagom el trobem en un parell de petits moments musicals, de dues cançons corals, que ens ofereixen aquests actors polivalents de la nostra escena catalana.

Un bon vespre teatral!

***




diumenge, 16 de desembre del 2018

Segona vetllada teatral

S'ha posat de moda en les piulades, que quan a un o a una li agrada molt algú en concret, es diu: .sóc molt fan de ..... Una frase que es va renovant en quan a intencions subjectives.

Acollint-me a aquest fet, podria dir que nosaltres som molt fans del TRICICLE. Després de quatre dècades d'assistir als seus espectacles, no ens podíem deixar perdre el seu comiat a TRICICLE HITS. Per descomptat que no ens va decebre gens, tot el contrari. Esperàvem un recull dels millors gags de la seva trajectòria, i ens va sorprendre la qualitat de l'espectacle, sempre en la línia Tricicle, i amb nous hits que no hi comptàvem pas, i que ens van demostrar com sempre, el talent que els ha acompanyat en el seu recorregut artístic, al llarg de la seva vida professional.

Dins dels nous gags que ofereixen en aquest darrer espectacle, voldria recalcar especialment un en que Paco Mir i Carles Sans presenten un contacontes. Cadascun d'ells a banda i banda de l'escenari. A l'esquerra de l'espectador Carles Sans promou tots el sorolls i percusions de la veu que dóna a conèixer els personatges dels contes, com abans es feia a la ràdio quan posaven en antena els serials cotidians. A l'altra costat a la dreta, en Paco Mir fa la mímica histriònica d'aquests coneguts protagonistes dels contes infantils. Visualitzant l'espectacle des de la tercera fila del teatre, puc constatar que és d'una genialitat captivadora.

Gràcies TRICICLE US TROBAREM A FALTAR!



***



dilluns, 10 de desembre del 2018

Setmana de ponts i de teatre


Els que ens hem quedat a ciutat aquesta setmana de desembre, qualificada de ponts i aqüeductes, des que es va considerar festiu el dia de la celebració per alguns de la Constitució espanyola, hem pogut gaudir d'activitats diverses entre elles d'espectacles teatrals, els quals en el nostre cas, hem tingut la sort d'encertar-los de ple.

Diumenge 9 va ser la darrera representació al Teatre Romea de l'obra del dramaturg argentí Claudio TolcachirL'omissió de la família Coleman, i de la qual en donaré la meva opinió.

És una obra d'èxit contrastat que ha estat creada d'una manera intel·ligent, per un dramaturg  que ha recollit elogis d'un teatre independent, i gràcies a la qual el va posicionar dins el teatre nacional i internacional com a creador i director.

Sorprèn que darrera les situacions desconcertants i esbojarrades que l'autor ens presenta, s'amaga una duresa de vida familiar que provoca a l'espectador un estat de xoc constant entre l'humor i la tragèdia.

Crec que l'habilitat de exposar la vida d'aquesta família tant peculiar, que només es parlen però no es comuniquen, és la gran pedagogia que Tolcachir ens ha volgut transmetre.

Cada personatge té els seus propis sentiments que no es poden titllar del tot d'irreflexius, però si de vetllar cadascún per la seva subsistència, fruit d'una situació familiar inconnexa, on apareix una mare irresponsable amb fills problemàtics de diferents relacions, i una àvia que va tolerant tot el que es mou al seu voltant.

Un teatre d'un humor esqueixat, que em va recordar una mica el teatre d'un dramaturg contemporani del nostre país, Sanchís Sinisterra, el qual varem tenir el goig de conèixer i col·laborar amb ell en experiments de creativitat grupal, quan era professor de l'Institut del Teatre de Barcelona, i vam mantenir una bona amistat, d'això fa ja més de quaranta anys.

En el cas de la família Coleman no ens podem quedar només amb les situacions d'humor, les quals emmascaren la duresa de la situació familiar. Vam trobar un públic molt auster en quan a provocacions humorístiques, la qual cosa em va sorprendre positivament.

Agraeixo haver pogut conèixer aquest autor contemporani, la qual cosa m'ha aportat una bona experiència teatral com espectadora. 

***

La segona vetllada teatral d'aquests dies, la comentaré en un altre apunt properament


dilluns, 13 de novembre del 2017

O'Neill i el seu teatre

El TNC està representant l'obra d'Eugene O'Neill,

DESIG SOTA ELS OMS

Una vegada més ens captiva la seva posada en escena, amb un escenari giratori com d'altres vegades, i amb uns actors esplèndids. Malgrat això, personalment no és el teatre que en aquests moments em fa sortir de la sala amb gran dosi de satisfacció.

Comprenc que de tant en tant programar obres d'un cert classicisme, és important per refrescar memòries històriques d'èpoques passades, on els drames rurals omplien conciències i feien xalar als espectadors. En el cas de Desig sota els Oms, no s'allunya de les tragèdies gregues i d'una cultura que hem begut des dels inicis de la nostra "Història".

El que he trobat interessant és l'opuscle que et donen com a programa de l'obra, que consta d'un recull d'opinions de diversos crítics literaris que fan esment del moment històric en que es va produir l'obra, i el paper important que té i va tenir el teatre en la literatura dels EE.UU. en quan a la inhibició puritana.

O'Neill va estar influenciat pel descobriment que va suposar el psicoanàlisi i va escriure aquesta obra els anys que van seguir a la Primera Guerra Mundial, els quals van ser convulsos en quan a crisis i desastres naturals. El paral·lelisme que en fa de la tragèdia de Hipòlit d'Eurìpides, a un escenari rural nord-americà de mitjan de segle XIX, amb un llenguatge col·loquial angloirlandès, ens arriba als nostres escenaris amb la versió de Joan Ollé, que el trasllada al llenguatge rural de la Garrotxa comparable a la nostra dramatúrgia camperola d'amors primitius que impulsen a desenllaços dramàtics.

Sens dubte l'educació catòlica d'O'Neill i el puritanisme, es troben a l'origen d'un dels temes fonamentals del seu teatre. Aquesta obra, diuen que és una de les més encertades, situada a Nova Anglaterra l'any 1850 i amb la quimera de la recerca d'or a l'Estat de California, està fermament establerta sobre els fonaments de la teologia protestant.

Eugene O'Neill sent que el capitalisme americà condueix inevitablement cap al materialisme, l'egoisme i la possessió. El que manca en aquests personatges, i creu que pot mancar en general als americans, és la voluntat i l'habilitat de compartir.  Els fa protagonistes de fam de vida, i lluiten contra un mal del qual voldrien guarir-se, el drama angoixant de la possessió.

***


dimecres, 4 de gener del 2017

Començant el 2017

Vaig fer el darrer apunt del 2016 i avui enceto el primer del 2017. Tot és cíclic. El pas del temps ens porta a fer sempre els mateixos actes i amb el manteniment del blog ens adonem que a vegades ens repetim, com també repetim els nostres hàbits i costums. Sembla que la vida ens porta a rutines a vegades difícils de canviar, i que qualsevol intent no sempre és de fàcil consecució.

Unes tradicions que ens escenifica el text del dramaturg Thornton Wilder en el seu espectacle teatral 

El llarg dinar de Nadal.



Començar l'any amb teatre ens prepara per un bon estat d'ànim i per això el mateix dia 1 varem anar al Maldà, per gaudir d'aquesta posada en escena de l'obra que les diverses crítiques havien deixat molt ben valorada.

Un dinar de Nadal que dura 90 anys. Veiem passar la vida d'una família americana de Nadal a Nadal i de generació en generació dins dels canvis que suposen passar del segle XIX al segle XX. És una peça teatral delicada i cotidiana, minimalista igual que la sala on es representa. Uns dinars en família i un públic amb el qual semblava que estiguéssim també en familia, desprès d'un àpat festiu.



Una posada en escena austera, amb un muntatge sobri i amb actors que van canviant de personatge a mesura que esdevenen els anys.  Amb un vestuari neutre i amb una interpretació continguda, el grup d'actors sota la direcció d'Alberto Diaz, van desfilant davant nostre amb un treball que no deixa al públic indiferent. A mesura que els personatges han de fer el "mutis" definitiu, sortiran per una porta lateral, la qual no es pot tornar a travessar en sentit contrari. Una gran metàfora de la vida.

Malgrat que ens presenta una família americana, podria molt bé ser una família com qualsevol altra de qualsevol indret. Segons he llegit, Orson Welles havía reconegut la influència que va tenir Wilder en el seu cinema, i la inspiració d'una escena d'esmorzar matrimonial en el seu film Ciutadà Kane.

És un espectacle senzill, de curta durada, carregat d'humanitat i tendresa que els qui ens agrada el teatre, ens fa sentir més a prop dels esdeveniments que ens vol transmetre un dramaturg, que posa en escena uns personatges que malgrat siguin cotidians, no deixen de tenir com tots, les seves llums i les seves ombres.

*** 


dilluns, 3 d’octubre del 2016

Tardor teatral

Tardor i Teatre, dues paraules unides les quals m'evoquen que encetem una nova temporada, després de la letàrgia estiuenca que sembla ja llunyana, per tornar a les manifestacions culturals que l'estació daurada ens proposa.

Aquest cap de setmana hem obert la veda teatral amb dues obres força diferents. La primera podriem titllar-la de clàssica amb matisos de renovació escènica, i la segona, és més aviat un espectacle teatral fruit dels dramaturgs iniciats a la Sala Beckett, i que han estat ben acollits com a teatre independent.



El Padre ha estat una bona manera de començar. No havia vist mai actuar en teatre a l'actor Héctor Alterio, i tenia força interès en aquesta obra, atès les bones referències obtingudes i també de que fós una obra del jove dramaturg francès Florian Zeller. Actualment estic gaudint molt amb autors francesos i crec que és una cultura que no deixa de tenir un pes específic pel conreu de la nostra ment.

Malgrat ser un  tema espinós ja que la pèrdua de la realitat degut a la vellesa, es cada vegada més realista, la farsa teatral està molt ben lograda amb situacions força ambigües, contradictòries, amb personatges cambiants i duplicats, que en cap moment ridiculitza el fons de la qüestió.

Es barreja el drama, la comedia, també el thriller, donant llibertat absoluta a l'espectador per pensar el significat de les situacions que l'autor ens presenta. Tot un repte teatral.

És una obra escrita per un actor i Hector Alterio, que ratlla ja la norantena, en fa un bon treball, acompanyat per cinc actors de la Companyia que el van acollint a cada acte, els quals, conjuntament,  aconsegueixen un resultat d'una posada en escena molt digna que té un final que encara que és realista no deixa de ser dolorós.


***

L'última nit del món un espectacle de Llàtzer Garcia el qual està inspirat en escriptors d'històries curtes i ciència ficció com Matheson i Bradbury.

L'autor que com he dit, iniciat a l'Obrador de la sala Beckhett, ens presenta tres històries. Inclouen fantasia, somnis impossibles, ciencia ficció i reptes personals.

La Sala FlyHard al barri de Sants, de reduïdes dimensions, acull aquesta Companyia d'actors els quals fan un treball esplèndid, d'un complicat espectacle. Al tenir els actors "a tocar" i que a vegades has d'encongir les cames a primera fila per deixar pas lliure a l'actuació, l'espectador es troba dins mateix dels problemes dels personatges.


Potser vaig trobar que el text, malgrat la intenció d'una suposada ciència-ficció, et mostra massa una realitat cotidiana, no fictícia, els resultats del qual al meu criteri, els considero una mica eixuts sense massa moments generosos per distendre una mica a l'espectador.

Repeteixo el treball excel·lent dels actors. Un treball coral, brillant, gent nova sorgida d'aquest reguitzell d'actors que tenim al nostre país i que ens dóna moltes satisfaccions. Molt distints dels nous actors comparses de l'obra de El Padre.  Crec que el nostre teatre encara marca diferències.


***



diumenge, 5 de juny del 2016

André y Dorine



Estant tornant a representar enguany a Barcelona, l'espectacle teatral André y Dorine, després d'uns quants mesos de treva en els quals va obtenir una bon acolliment i una bona crítica, a més del Premi del Públic a la Millor dramaturgia Birmingham, i Premi al Millor espectacle Extranger 2011 a La Habana.

Aquesta vegada no ens l'hem perdut. Crec que es mereix aquests premis i potser molts d'altres que no descartem els pugui arribar a obtenir aquesta Companyia Kulunka d'Euskadi.

Aquests joves artistes, ja amb una certa trajectòria, experimenten amb diferents llenguatges escènics, sense oblidar de fer un teatre accessible al públic. Connecten amb la realitat amb un teatre compromès, com diuen els seus promotors.

I efectivament és així. André y Dorine és una obra inspirada en dos persones que van existir André Gorz, filòsof i periodista francès i la seva esposa Dorine, la qual cosa m'ha permès buscar informació a la xarxa, i he trobat moltes publicacions amb la biografia d'aquella parella que no van voler separar-se fins a la mort.

M'ha semblat interessant el blog de German Uribe, el qual enllaço aquí (veure)

El 2006, André li va dedicar una oda a Dorine amb el llibre: 
"Carta a D. Història d'un amor", que es pot trobar a les biblioteques (no descarto la seva lectura).

Així doncs, la representació teatral la podem veure també amb uns altres ulls. A més de ser un espectacle que ens transmet una especial emoció realista, la posada en escena entre mim i titella, em va recordar aquells inicis teatrals de l'antiga Grècia en que els personatges utilitzaven caretes per encarnar diferents tipus d'individus, per la qual cosa, celebro la iniciativa d'aquesta Companyia de tres membres, que a vegades entra el dubte de que siguin només tres, atesa la seva capacitat de multiplicarse a l'escenari.



Tenim una segona oportunitat per assistir a aquesta representació. Cal aprofitar-la.

***

dissabte, 20 de febrer del 2016

Els fusells de la Sra. Carrar

Tenim un planter de gent jove dedicats a les arts escèniques gens menyspreable, els quals són una aposta de futur per alguns directors teatrals que comptem amb ells per representacions poc convencionals com la que s'està duent a terme a l'Almeria Teatre al cor de Gràcia.

Un text de Bertolt Brecht de la Guerra Civil espanyola i que cinc d'aquests joves actors, formats a les nostres escoles i Institut del Teatre amb tot tipus de registres, i al costat també d'actors veterans de casa nostra, estant donant una bona imatge del que pot ser el futur del nostre teatre.

Els fusells de la Sra Carrar, és una obra de petit format i d'un sol acte, amb una posada en escena a tocar de tres fileres de públic per banda, on aquests actors escenifiquen el text, gairebé trepitjant els peus dels que estàvem a primera fila.

El dramaturg vol fer ressó de la lluita contra el feixisme, i que hi ha moments a la història que no es pot ser neutral ja que la neutralitat no porta enlloc.  No és una obra de recreació de la Guerra Civil, de cap manera, malgrat que el text va ser escrit l'any 1937 i recrea un poblet andalús de pescadors inspirat en aquell esdeveniment. És una obra política i compromesa amb els sentiments la qual està de rabiosa actualitat, recriminant al fet de quedar-se a casa sense fe res, quan no pendre partit és lluitar a favor dels altres.

Preguntat al director Daniel J.Meyer:

Per què Fusells?
Perquè crec que són moments històrics en que no valen les mitges tintes. 
#NoEsPotSerNeutral.

Per què un repartiment amb gent jove?
Perquè és l'obligació de la nostra generació posicionar-nos de manera contundent per tal de generar un canvi estructural. La nostra força ha de ser un motor d'il·lusió d'idees.



Actors:

Cristina Arenas
Quim Àvila
Jaume Madaula
Jordi Llovet
Georgina Latre


***



dissabte, 3 d’octubre del 2015

Tardor de teatre

Com inauguració de la temporada de teatre, i per anar fent boca, ahir varem anar a presenciar la comèdia "Caiguts del cel" al Teatre Condal de l'autor francès Sébastien Thiéry, adaptada pel nostre dramaturg Sergi Belbel.

Haig de dir, que no les tenia totes, després d'haver llegit algunes crítiques i també d'opinions d'algun amic. El cas és que em va agradar prou i em va resultar força distreta. Vaig sentir alguns comentaris del públic a la sortida, i vaig constatar que l'efecte televisiu de cara als actors és força important. Crec que si això permet que els teatres s'omplin, i el públic reticent aflori a l'art dramàtic, bingo!

En quan a l'obra, és original, i la metàfora de la cobdícia està ben plasmada.

Ens agrada ocupar sempre les primeres files per veure la gesticulació facial dels actors. Puc dir que en Jordi Bosch està extraordinari. Desenvolupa tots els registres que dónen lloc a cada estat d'ànim i els seus gestos són impecables, frustat, cobdiciós, desenfadat, etc. No diria tant de la seva parella l'Emma Vilarasau que ens torna a demostrar massa exageració i gesticulació histriònica. Els secundaris Carles Martínez i Anna Barrachina, com ens tenen acostumats, també estan impecables en els seus papers.

Buscant a Google informació sobre l'autor francès Sébastien Thiéry, amb sorpresa he trobat que va ser guardonat amb el premi Molière de cultura d'enguany, i que es va presentar a recollir-lo lluint la seva nuesa com a motiu de la seva protesta al Ministeri de cultura francès. Com a curiositat enllaço l'article del Diari EL PAÍS que el 28 d'abril passat, en va fer ressò (vegeu)

M'ha semblat una manera divertida d'acabar aquest apunt.

***




dimecres, 6 de maig del 2015

La forma de les coses

Llegir teatre costa posar-s'hi, però quan és proposat pels Clubs de Lectura com a eina de treball constates que és un plaer. Saps que el debat està servit i la tertúlia assegurada.

No vaig anar a veure la representació que va fer el Teatre Lliure en el seu moment, ni tampoc la versió cinematogràfica, però el llibret l'he pogut llegir un parell de vegades i n'he tret força "suc". Moltes vegades en els escenaris s'escapen moltes frases que no acabem de copsar del què l'autor ens vol transmetre, doncs hi han més motius aparents de posada en escena que fa que l'espectador no pugui concentrar-se totalment en el text, i en canvi en el teatre llegit els personatges s'ens fan més presents ja que estan despullats dels decorats que els envolten a escena i l'atenció lectora incideix més amb els diàlegs que es van succeint.

En el cas de l'obra que ens ocupa, el seu autor Neil Labute, dramaturg nord-americà nascut el 1963 a Detroit, ha obtingut diversos guardons per la seva trajectòria, el qual a través de les seves obres, s'ha erigit en un jutge impacable del costat més fosc de la naturalesa humana i de la societat nord-americana. La forma de les coses va ser escrita l'any 2001 i traduïda al català el 2007. Segons Julio Manrique que la va dirigir, considera que és un dels millors textos de l'autor, com una història perversa, provocadora, intel·ligent i divertida alhora.

Manrique ens diu que veu l'obra com una tragicomèdia sobre la vanitat humana, amb un personatge d'àngel-dimoni que ens recorda amb ferocitat allò que som. Jo afegiria que els enganys i manipulacions d'uns sers humans envers als altres, constitueixen una manca de respecte i amoralitat sense escrúpols per aconseguir uns objectius mancats d'ètica personal.

Els personatges són quatre. Dues parelles de les quals, tres són amics de la universitat i tot comença amb la incorporació d'quest nou personatge, una dona que és la que provoca el desgavell de la situació.

Crec que és interessant com l'autor ens vol fer veure de quina manera una manipulació intel·ligent pot trasbalsar la vida de quí no s'ho espera. És un retrat que ens ajuda a entendre moltes coses de la condició humana i que és difícil d'esmenar.


***


divendres, 30 de maig del 2014

Williams en estat pur

Tennessee Williams va ser un dels grans autors del teatre contemporani americà. Coneixem les seves obres també per la gran pantalla, les quals van ser exhibides en diferents ocasions amb grans actrius de l'època i que en el nostre país van ser la gran expectació dels anys de la postguerra.

Sota la direcció de Josep Maria Pou, al Teatre Goya es representa El Zoo de Vidre. Ens diuen que es tracta d'una de les seves obres més autobiogràfiques. L'any 1945 es va estrenar a Broadway reconeguda com una obra mestra amb multitud de premis, i el primer èxit teatral del seu autor.

Amb personatges intemporals, l'argument tracta de l'abisme entre el món que es vol veure i la realitat existent. Una família del sud dels EE.UU, amb una mare controladora i frustrada, amb un dubtós instint de protecció envers els seus fills, fa que la personalitat d'aquests fills no es pugui desenvolupar d'una manera autònoma i equilibrada. És un tema encara de força actualitat, qui no coneix o ha conegut persones amb aquesta manera de ser i de fer, que ha obligat als seus a seguir camins no anhelats.

L'escenificació de l'obra amb quatre actors de qualitat de la nostra escena catalana, força rellevants, i amb la direcció de'n Josep Maria Pou que no decep mai, i també amb la traducció de l'enyorat Emili Teixidor, fa que l'espectador que li agrada el teatre pugui gaudir un parell d'hores d'un text sense data de caducitat.

Agraïm la reposició d'aquestes obres, les quals t'obliguen a reflexionar una vegada més en les conseqüències que el nostre comportament pot influir en el altres, i en l'entorn en el qual estàs immers, i que moltes vegades inconscientment obliguem a canviar.

***

diumenge, 4 de maig del 2014

L'Orfe del Clan dels Zhao

La Perla 29 ens ha produït "una perla del segle XIII" de Ji Junxiang. Una tragèdia xinesa però que podem comparar-la a molts dels dramaturgs occidentals que coneixem, Shakespeare, Sòfocles, Brecht.... M'ha agradat la posada en escena. Escenari al bell mig dels assistents. Els actors a tocar, compartint la suor dels fronts, les mirades i la sorra del terra que s'aixecava com una boirina que no et deixava veure l'altra banda de públic. Dues hores i escaig de silenci sepulcral, igual que els espectres que apareixien com qualsevol escena Shakesperiana.  Com diu el seu Director Oriol Broggi, és un text important, fort i valent per fer en els nostres dies.

És una tragèdia èpica de venjances i tirans, una visió de responsabilitat col·lectiva per damunt de la individual, la història de la qual, em recorda també dins la nostra cultura i de l'Antic Testament, "la Matança d'innocents","El judici de Salomó", la Història del sacrifici d'Abraham, etc. a consequència del protagonisme dels infants, així com les tragèdies gregues del segle V a.c., representació també dels temes sensibles que afrontaven en aquella època.

Una aportació important és la música en directe. Joan Garriga és l'acordeonista que per primera vegada actua en una obra teatral i els textos amb els quals ens obsequia, són extrets del poeta valencià Estellés, que degudament musicats i amb una veu potent amb simbiosi escènica, ens va deleitant durant tota l'obra, acompanyat també amb gongs i instruments orientals, creant un maridatge idoni amb la representació.

Els actors molt ben dirigits i ben treballats, fan que l'espectador vagi entrant a la història i en les seves vides d'una manera entenedora.

Un escenari auster, sense pretensions decoratives, només els actors i els espectadors, amb llums que canvien les escenes amb senzillesa. Un treball d'equip d'un bon espectacle teatral per gaudir-ne plenament a tots els que ens agrada el teatre.


***

dissabte, 19 d’octubre del 2013

La revolució no serà tuitejada

És el títol de l'obra de teatre que el Lliure de Gràcia ha presentat per començar la temporada i que estarà a la cartellera fins el 27 d'octubre.

El Lliure de Gràcia és el nostre "teatre de capçalera" des de la seva inauguració l'any 1976. Una raó és per proximitat, i l'altra pel tomb escenogràfic que va fer en aquella època el teatre contemporani en català, arran del projecte de teatre estable del seu creador Fabià Puigcerver a aquesta antiga seu de la Cooperativa La Lleialtad, on recordo haver assistit de ben petita, al teatre amateur que es feia aleshores.

Aquesta temporada ha començat amb l'obra de tres joves dramaturgs de casa nostra, Jordi Casanovas, Guillem Clúa i Pau Miró, i serveix també per a la presentació de La Kompanyia d'enguany que donarà vida a diversos personatges de les obres programades.

Vaig anar a aquesta representació, amb no gaire bona predisposició, després d'haver-ne llegit alguna crítica no massa reexida i també per haver rebut opinions negatives, les quals em mereixien una certa credibilitat. Potser per això, hi vaig posar tota l'atenció possible i no em va desagradar del tot, malgrat que aquesta obra podia haver sortit més rodona ja que el missatge que els autors volen donar, li manca alguna guspira, que fa que el públic no surti del tot satisfet. El meu parer és que li manca esclat de brillantor en les historietes que s'expliquen i que no s'acaben d'arrodonir. 

Malgrat ser un dia feiner, la sala estava força plena i la majoria de gent jove. El tema de la comunicació virtual, força atractiu per aquest tipus de públic, fa que l'interès es propagui entre aquests joves usuaris d'aquestes tecnologies, i també pels que no som tant joves però que hi estem una mica immersos. Penso que el referent dels seus creadors, també és un punt que atrau als espectadors, malgrat que en aquesta ocasió l'espectacle queda curt.



Els actors, també força joves, alguns dels quals hem vist en actuacions televisives, a alguns els falta potser encara una mica més de professionalitat, la qual cosa amb el temps en guanyaran, com els que van començar a treballar al Lliure fa més de 35 anys i que alguns dels quals són ara actors consagrats tant a casa nostra com a fora. Sempre crec que tenim un bon planter d'actors, que es preparen a fons i assoleixen diferents registres amb molt bona predisposició.

***




dimarts, 8 de gener del 2013

Tragèdies

Màscara de Dionís (Mirina).
Començo l'any assistint al Teatre Romea a la representació de l'obra que boca-orella tant ens han recomanat, i que hem pogut constatar "in situ" la seva vàlua, tan escènica com treball d'actors, d'una talla artística considerable. INCENDIS és sens dubte una obra que mereix sobradament els cinc premis butaca del 2012. El seu autor Wajdi Mouawad, un libanès nacionalitzat canadenc, ha reinventat la tragèdia que ens mostra en aquest teatre, que reflecteix una realitat de les guerres que patim encara en el nostre planeta i que Sòfocles ja ho va mostrar fa més de 2000 anys al poble d'Atenes.

També començo l'any llegint VICTUS la novel·la històrica de Sánchez Piñol, que reflecteix també una part de la tragèdia que any darrera any commemorem a casa nostra d'uns fets dramàtics ocorreguts fa tres-cents anys.

El tancament de la Llibreria Catalònia, aquest començament del 2013, també ha estat un cop dur per la pèrdua d'una part de la història barcelonina. Aquest matí, per Catalunya Ràdio han apuntat la possibilitat que en el lloc emblemàtic es pugui arribar a instal·lar un McDonald's. Això si que serà una veritable TRAGÈDIA.

Potser sí que aquest número no és del de la sort. Haurem de passar el 2013 de puntetes, preparant amb força els esdeveniments esperats del 2014 esmolant la nostra intel·ligència col·lectiva.

***
 

dilluns, 18 de juny del 2012

Mosqueters

Publico aquest apunt després d'una setmana d'haver presenciat l'obra teatral a l'espai de la Biblioteca de Catalunya. Vaig deixar escrites les meves impressions les quals tenia molt fresques, atès que preveia estar uns dies sense activitat blocaire.

Feia dies que teniem les entrades comprades per por de que s'exhaurissin i també perquè ens agrada aconseguir una bona localitat. El teatre ens agrada veure'l a prop (mai però, a primera fila). El treball dels actors ens és gratificant veure'l a una distància prudencial que es pugui percebre la gestualitat i la dicció, i en en el cas del Cyrano de Bergerac amb traducció de'n Xavier Bru de Sala i el protagonisme de'n Pere Arquillué, era un estímul que convidava a no deixar-s'ho escapar.

El marc dels baixos de l'Antic Hospital de la Santa Creu, en el qual ja s'han representat altres obres clàssiques, és un indret idoni que amb pocs recursos, els resultats escènics són òptims, sempre i quan l'espai del públic sigui ben estudiat per aconseguir aquests resultats. Aquesta vegada vaig trobar però que la idea no habia estat del tot reexida. L'acumulació de públic en un angle de l'espai, fa que en algunes escenes que es desenvolupen a l'angle contrari, quedin poc aconseguides, malgrat que els actors tot i que ben dirigits, es vagin traslladant d'un costat a l'altre contínuament.

Em va decebre l'escena del balcó, la qual allunyada del públic, (la ubicació de la qual comprenc perfectament, doncs s'aprofita la porta de l'entrada al recinte per construir-hi el decorat d'un pis al damunt), no deixa gaudir plenament als assistents d'aquest moment especial de l'obra, ja que la foscor imperant també ho priva.

Res a dir de la posada en escena de les espases. Un bon treball dels preparadors. També vaig trobar excel·lent les escenes de la segona part dins el convent. L'espai natural del sostre i finestrals, no necessita decorat. La il·luminació dels moments finals és esplèndida, malgrat que una vegada més la escenificació del Cyrano en els seus darrers moments, quedi una mica allunyada de l'auditori.


Després d'haver vist representar aquest personatge al cinema per en Gérard Depardieu i també al teatre per en Josep M.Flotats, res té a envejar en Pere Arquillué d'aquells dos grans actors. La seva interpretació és extraordinària i després de tants anys, ha aconseguit un repte immens. He de dir en el seu favor que no sóc gens amant del treball de les obres clàssiques de'n Flotats, mai m'ha agradat la seva dicció sobreactuada, això si, prefereixo haver-lo vist interpretant obres contemporànies.  

 
...Trobar belles orelles de ruc, llargues i tristes?
O viure amb l'objectiu de sortir a les revistes?
Calcular, esporuguit davant d'un anatema?
Anar a fer una visita en comptes d'un poema?
Relligar els aprovats o fer-me presentar?
No, gràcies... no... no! Més m'estimo cantar,
entrar, sortir, ballar, ser sol... sentir-me viure,
mirar amb el cap ben alt, parlar fort, i ser lliure;
anar amb el barret tort, contemplar l'univers,
per un sí o per un no, barallar-me... o fer un vers!


Molt de gust, jo Cyrano, i vinc de Bergerac.



 ***


dilluns, 19 de març del 2012

Cels blaus


Els llums de l'escenari s'obren i davant nostre apareix un espai figurant un exterior amb un pruner i una rosa. Damunt, emmarcant aquest espai, un cel blau amb núvols. Tot és auster, i aquesta austeritat ens va acompanyar gairebé dues hores ahir diumenge a la tarda, on uns actors ens van representar l'espectacle Delicades. El seu autor Alfredo Sanzol junt amb la Companyia T. de Teatre, ens van mostrar una sèrie d'sketchs que es van succeint un darrera l'altre, enllaçats, molt ben enllaçats, per mostrar-nos una vegada més en teatre com són les relacions humanes. Sembla que va ser l'espectacle més vist del Grec Festival de Barcelona 2010, el qual ara s'ha reposat per la magnífica acollida per part del públic.

 En el fulletó de presentació, l'autor comenta que aquesta obra està dedicada a la seva àvia i germanes com a mostra de retornar l'estimació que li van donar, un sketch de la qual va ser inspirat en el poble de la seva àvia anomenat Quintanavides, un poble de la província de Burgos en el qual ell va residir-hi quan tenia set anys.

Quintanavides


Amb una ironia àcida d'humor intel·ligent, ens va mostrant trossos de diferents moments de la vida, en alguns dels quals, un es pot identificar perfectament.

La traducció és de'n Sergi Belbel, que com sempre ha fet una bona feina. Els actors i les actrius immillorables.

Potser el que més he valorat és la sencillesa de l'espectacle. Teatre contemporani sense pretensions, però amb un rerefons interesant.

***

diumenge, 19 de febrer del 2012

Dones avorrides i excèntriques


Sempre hi ha hagut dones que el seu avorriment les ha portat a ser malicioses i especialment conductores de la vida dels altres.

Aquest comportament ens el va voler presentar Henrik Ibsen a finals del segle XIX en la seva popular obra Hedda Gabler.

Falten pocs dies per finalitzar la representació que el Teatre Lliure de Gràcia ens ha versionat, dirigida per David Selvas i com interpret de la Hedda, Laia Marull, l'actriu que darrerament ha conquerit papers importants i premis en els nostres escenaris. Ahir vam assistir a l'escenificació d'aquesta Hedda Gabler adaptada als nostres dies. Personalment no en vaig sortir massa satisfeta, malgrat que la posada en escena, com ens té acostumats el Lliure, és francament original.

La versió que ha dut a terme Marc Rosich, actualment dramaturg de moda i ben considerat, ha volgut oferir-nos uns personatges més lliures i menys encotillats que l'obra original, segons ens diu ell mateix, però que sota el meu prisma, ens presenta una Hedda Gabler, eixelebrada, difícil de comprendre per l'espectador neòfit i personatge allunyat del que Ibsen ens va voler comunicar en el seu dia, amb una excés de sobre-actuació de la Laia Marull que encarna la protagonista.

En conjunt, l'obra versionada, la he trobat més aviat producte d'una societat mediterrània, rampelluda, i res a veure amb aquella societat nòrdica, controlada i amb sentiments tancats dins els personatges que s'arriben a autodestruir. Potser si que és el que Rosich ha volgut demostrar, que en totes les èpoques hi ha persones malsanes, però cada societat té la seva idiosincràsia i no sempre els resultats són satisfactoris per tots els espectadors que esperem veure Ibsen en estat pur i detractor de la seva societat.


Henrik Ibsen, retrat d'Edvard Munch


Per acabar d'una manera més prosaica, després de la representació, no hi ha com un ressopó al bar del Lliure, amb una coca de recapte i una copa de vi, compartint espai amb els actors en relax esperant la segona sessió.

***


diumenge, 27 de novembre del 2011

Jocs perversos


Ahir varem experimentar "teatro del bueno" com diu l'inefable José Mourinho, però l'escenari d'ahir tarda no era entre professionals de la pilota, doncs va ser dins l'àmbit propi dels professionals de la nostra escena.

Jocs perversos són els que practica una parella, gaudint de la manca de respecte per la vida d'altres joves parelles, i encoratjats per excessos de alcohol i tabac, demostren les seves frustacions personals de 23 anys en comú, intentant arrosegar-los en aquest abisme d'una vida amb manca de valors.

Les dècades dels 50 i 60 del segle passat, van ser cultiu als EE.UU d'una societat amb ganes de superació amb mètodes no del tot ortodoxos, segons visions que ens van arribar per mitjà del cinema i teatre des d'aquell Continent. El retrat d'una generació que sortia d'una Guerra mundial, i que van aprofitar els autors teatrals i literaris per projectar-lo en les seves obres.

Edward Albee ens ho va mostrar en "Quí té por de Virgínia Wolf" en la representació que ha programat el Teatre Romea de la nostra ciutat. És una obra dura, sobradament coneguda, i que és un repte pels actors, el lluïment dels quals pot ser espectacular, però pot caure amb l'histrionisme excessiu.

Actualment en el nostre país tenim un ampli ventall d'actors que considero d'una excel·lència comparable a d'altres de nivell internacional. En aquest escenari ens posen de manifest aquella societat malaltissa que el dramaturg va voler plasmar en l'obra teatral. Els quatre actors, ben dirigits per Daniel Veronese, van adquirint força a mesura que l'obra va avançant. Crec que en Pere Arquillué està genial i la seva actitud logra ser força creïble per l'espectador. En canvi, sota el meu punt de vista, Emma Vilarasau, malgrat que també està a l'alçada del paper que representa, potser sobreactúa en excés i no dóna la credibilitat que logra el seu acompanyant. El tàndem el complementen Mireia Aixalà i Ivan Benet, tots quatre però, logren destapar emocions internes de cadascún d'ells.

Agraeixo que darrerament les representacions no es parteixin amb entreactes, doncs crec que trenquen el ritme del seu desenvolupament.

En resum, una profitosa tarda de teatre i "del bueno".

***


dilluns, 24 d’octubre del 2011

Flaires del passat

Una vella coneguda olor -J.M. Benet i Jornet

Ha començat la temporada teatral a Barcelona amb obres força interessants. No tot es pot veure, però les ganes hi són. Per començar, a la Sala petita del TNC, trobem una obra que el seu autor la va escriure  quan tenia només 22 anys i reflecteix la societat treballadora, que en aquells moments hi havia en el barris del nostre país. És potser una obra teatral menor, però la direcció, els actors i la posada en escena fan que el públic passi una bona estona i els que l'any 1962 no havíem arribat a la majoria d'edat, ens fa recordar exactament la problemàtica que teníem, sobretot les noies, respecte al tracte amb el sexe contrari, essent llargament controlades per mares i veïnes que tafanejant darrera les persianes, observaven les nostres anades i vingudes de la feina a casa, i havent de donar explicacions constants d'algún retard ocasionat per motius diversos.

Els homes ho tenien força més bé.  Tot els hi estava permès al·ludint necessitats pròpies del sexe i buscant matrimoni amb quí els pogués donar un futur benestant, malgrat que anés en contra dels seus sentiments, rebutjant ó manipulant a les noies que els hi eren fidels.

Un altre tema que també trobem exposat, és el possible enderrocament d'una part d'un barri, per contruir-hi una via ràpida. Als joves els preocupa poc, ja que volen sortir de l'ambient que els envolta i els més grans fent-se preguntes de a quin extraradi aniran a raure, convivint amb gent nouvinguda amb poques afinitats.

És un tema que en aquells anys se'n parlava molt, i personalment el vaig viure, atès que la ciutat volia renovar-se i molts barris van quedar tallats per aquestes vies que la fal·lera vial anava construïnt. Va ser quan van començar a sorgir les associacions de veïns i els joves dels sectors afectats, anàvem a informar-nos i gràcies als més agosarats, varen poder aturar algun d'aquells projectes.

Així doncs, benvinguda aquesta Vella coneguda olor que ens fa refrescar la memòria col·lectiva.

***



dilluns, 22 de febrer del 2010

25 SENSE ESPRIU (1913-1985)

Avui fa 25 anys de la mort del poeta de Sinera. Per iniciativa d'un grup de blogaires, al qual m'ha fet il·lusió afegir-m'hi amb la meva petita aportació, el mateix dia i a la mateixa hora fem un apunt d'aquesta commemoració.

Crec que aquesta iniciativa ha estat genial ja que hauríem de recordar sempre a les persones que han ajudat a configurar la nostra identitat com a poble, i que a vegades no són prou conegudes per les actuals generacions.

Jo recordo encara al poeta que va ser molt gelós de la seva intimitat, haver-lo vist fent passejades pels "Jardinets de Gràcia" davant del seu domicili en els darrers dies de la seva vida.


El tinc present també com a referent intel·lectual de la generació del meu pare (1913) junt amb Pere Calders (1912) i altres que van haver d'abandonar els seus projectes en ser mobilitzats per la Guerra Civil.

Després del conflicte bèl·lic, Espriu va decidir romandre a Barcelona. Altres components de la seva generació van haver d'exiliar-se. Fruit de la seva vida silenciosa neix la seva obra que va situar l'autor en un dels primers llocs de la literatura catalana.

També per a mí va ser la descoberta d'Espriu en plena Dictadura, en ocasió dels recitals de Raimon, el qual va musicar alguns dels seus poemes:

Petita cançó de la teva mort

La teva mare broda en el carrer de l'Om.
La teva mare broda, broda claror..........


I beg your pardon (Meditació entorn de la teoria atòmica)

Quan el centre del món
no ets ben bé tu

(per mes que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit......


Indesinenter (Homenatge al Dr. Jordi Rubió) (1967)

Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i véiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet

amb foll oblit
de la raó que té........






i el que va dedicar al cantant, agraint-li el seu treball, en homenatge a Salvat-Papasseit (1965)

Inici de càntic en el temple

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes"...


Espriu va sentir precoçment la vocació literària i el seu primer llibre "Israel", escrit en castellà, va ser editat quan tenia només setze anys.

Malgrat ser un poeta de fama mundial, proposat més d'una vegada pel Nobel, sempre l'he tingut com un autor de difícil comprensió. Potser el Llibre de Sinera (1963) al ser portat al teatre per Ricard Salvat "Ronda de mort a Sinera" (1966) va fer créixer la popularitat de l'autor a l'abast d'un ampli sector de públic.

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res mes, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

Hi han alguns poemes que el públic possiblement ha comprès millor, en la seva obra La pell de brau (1960) sobre el drama històric de Sepharad (Espanya):

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
Recorda sempre això, Sepharad.


La poesia d'Espriu és essencialment simbòlica, difícil de determinar. El seu univers es carrega d'ambiguitat, una de les marques de la seva poesia.

És un dels escriptors més significatius de la postguerra a Catalunya, i sens dubte un dels poetes catalans més importants de tots els temps. Li fou atorgat el Premi d'Honors de les Lletres Catalanes el 1972.

***