dimecres, 16 d’octubre del 2024

LLUMS DE NADAL A BARCELONA 2024

 Després de llegir aquesta notícia --> (vegeu) he quedat relativament sorpresa i suficient indignada per posar de manifest la meva opinió.

Ens espera una ciutat no gens diferent de qualsevol ciutat europea que enlluernarà a propis i estranys amb tota mena de tòtems gegants, i quins TÒTEMS, rens gegants de metacrilat propis dels països de fred i neu, lluny del nostre entorn mediterrani. Per quin motiu s'arracona la cultura mediterrània? Potser creiem que fa modern o volem imitar l'excés de llum amb finalitats comercials sense pensar que en el països d'on prové el ren estan a les fosques i aprofiten els esdeveniments per il·luminar-se i alegrar una mica el seu entorn?

Estem veient en la nostra ciutat, la desaparició de botigues emblemàtiques que marcaven el fet diferencial d'un país i ara ocupen aquests llocs, botigues i comerços idèntics als que trobes al bell mig de qualsevol ciutat europea.  Les agències de viatges fa temps que estan oferint visitar els Mercats nadalencs europeus com a destí turístic d'hivern. Ara aquests mercats ja els tindrem a la ciutat de Barcelona. Aviat s'anirà prescindint de les figuretes de fang per muntar pessebres i trobarem a la Plaça Nova paradetes per tastar vi calent i salsitxes a la brasa.


Després de la pandèmia ja es van adornar els nostres carrers amb arbres de Nadal cònics i de metacrilat de diversos colors, veritables clons de tots els pobles i ciutats. Ara tindrem RENS que no sé si s'adaptaran al clima mediterrani acostumats com estan a les inclemències del clima nòrdic, o potser s'hi trobaran tant bé que no voldran anar-se'n mai més. AI-LAS!


 

***


dijous, 26 de setembre del 2024

VETLLAR PER ELLA - Jean-Baptiste Andrea

 

Feia temps que no havia gaudit tant amb la lectura d'una novel·la guanyadora del PREMI GONCOURT 2023, no pel premi, atès que n'he llegit algunes que en van ser mereixedores en el seu dia, però si per la originalitat del seu argument, pels seus personatges, per la relació amb la història i pel desvetllament d'un final no esperat, que manté al lector força amatent mentre va girant els fulls de la lectura.

El personatge central, un escultor d'origen humil, rememora la seva vida en el llit de mort, i és el que relata en primera persona la seva vida des de la seva infantesa dels orígens més humils, fins a l'èxit artístic.  

Nascut amb una acondroplàsia (nanisme), Mimo de sobrenom, va haver d'acomodar la seva irregularitat en totes les fases de la seva vida. Amb un talent extraordinari per l'escultura i amb un afany de saber, la novel·la es basa amb la seva amistat des de l'adolescència, amb la filla d'una poderosa família, la Viola, la qual el va ensinistrar en la cultura i la independència personal.

Els pares nascuts a Ligúria i emigrats a França buscant noves oportunitats, van haver de adaptar-se a l'idioma de l'Estat francès, malgrat que en família parlaven en italià i menjaven italià, malgrat que algunes famílies prohibien als fills que no parlessin l'idioma del país per no fer "l'espaguetti". Mimo va ser enviat de ben jovenet amb un familiar altra vegada a Itàlia per formar-se, i on amb moltes dificultats va anar sobrevivint de casa en casa, descobrint un vida inèdita i descontrolada, fins que la sort el va portar al descobriment del seu talent i va poder arribar a passar la resta de la seva vida entre Florència, Roma i Pietra d'Alba (fictici).

La història d'amor i amistat de la Viola i el Mimo que ens presenta l'autor, Jean-Baptiste Andrea, es va desenvolupant durant l'entrada del feixisme a Itàlia fins la seva decadència, amb personatges peculiars de la cúria romana involucrats en el moviment polític, i propers als personatges centrals, fa que el lector s'involucri en el moment històric que representa.

Un relat ben merescut pel premi que representa. Una bona història d'Itàlia del segle XX i una bona literatura ben documentada.

Crec que ha estat una bona decisió la traducció al català d'aquesta novel·la amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat i de la Institució de les Lletres Catalanes. La traducció l'ha feta Mercè Ubach Dorca.

***


diumenge, 25 d’agost del 2024

T'ESTIMO COM LA SAL - Carme Junyent - Simona Škrabec

 

Aquest llibre ens l'ha deixat com a llegat la Carme Junyent. Aquest projecte literari, se li va ocórrer arran d'una primera obra editada el 1983 per l'editorial Virago de Londres, que va reunir autores de diverses procedències perquè analitzessin críticament la relació amb el pare. Quaranta anys després, la Carme va aconseguir també reunir una vintena d'escriptores catalanes que reflexionessin en textos de ficció o autobiogràfics de les seves relacions amb els pares. 

En el pròleg la Carme Junyent ens explica un conte generacional que li explicava el seu pare "T'estimo com la sal" que a la vegada li havia explicat el seu avi i el va utilitzar en un examen de traducció suahili-alemany.  L'any 1983 l'editorial feminista Virago de Londres, va publicar un llibre amb el títol Fathers: Reflections by Daugthers, i l'editora obria l'exemplar amb el conte T'estimo com la sal i recollia textos de diverses autores angleses com Doris Lessing, Adrienne Rich o Sara Maitland. Totes parlaven de la dificultat d'escriure un text sobre el pare. Aquesta idea la va gestar la Carme per proposar-se el repte de reunir també autores catalanes, per escriure sobre aquest tema de difícil execució de les relacions paternofilials.

El resultat ha estat un interessant volum de gran qualitat literària on amb llibertat d'acció, cada autora ens ha transmès les intimitats de relació entre filles i pares siguin autobiogràfiques o no. A partir d’allà, la nova editora va ordenar els textos en dues grans categories: una primera sobre la necessitat d’emancipació de la filla i una segona sobre el pare com a ésser vulnerable. Totes les escriptores son prou conegudes i van acceptar el repte amb aquests relats, els quals contenen un ventall molt ampli, des de relacions tendres fins a manifestacions profundes de rebel·lia. 

"Va ser un home que em va posar en un món dominat pels homes"

Marta Marín Dòmine

Un any després del projecte, però, va cedir la coordinació a Simona Škrabec –que és també una de les autores– per problemes de salut i pocs mesos després la Carme Junyent va morir deixant el pròleg on explica d’on va sorgir la idea del llibre.

 La Simona Škrabec va néixer a Slovènia i viu a Barcelona des del 1992. És professora a la facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de l'octubre de 2023 és directora de la revista L'Avenç

 

***

dimarts, 30 de juliol del 2024

SOC LA MILENA DE PRAGA - Monika Zgustova

 Hi han hagut moltes dones intel·lectuals a la història que han passat desapercebudes per la seva categoria de dones i pels moments socials en que van viure. Quan el sexe masculí es movia pels elits intel·lectuals de les ciutats europees, i es relacionava per estar al dia dels esdeveniments quotidians que s'esdevenien, les dones es mantenien al marge i només algunes podien participar en aquelles tertúlies literàries i filosòfiques.

Una d'aquelles dones va ser Milena Jesenská, coneguda com l'amiga de Kafka, la qual va tenir una relació especial amb l'escriptor durant bona part de la seva vida.

En aquesta novel·la l'escriptora Monika Zgustova, resident a Barcelona des dels anys vuitanta, ens relata la vida de Milena, la qual ella es presentava com "Soc la Milena de Praga ". Una història interessant d'aquella dona que va ser periodista, traductora, mare, i activista de la resistència del seu país contra les tropes nazis.

Una dona rebel contra el paper secundari que el marit li exigia. Una dona valenta que va dedicar la seva vida a lluitar per la dignitat de la dona i les víctimes de la injustícia.

Una gran amant de Praga la seva ciutat, a la qual hi va tornar, després d'uns anys residint a Viena. Ens diu:

[A Praga regnava un ambient festiu que contrastava amb l'atmosfera melancòlica i trista de Viena. Després de perdre la guerra i, amb ella, l'imperi, que havia quedat fragmentat en estats petits i fràgils -simples mossegades per als dictadors expansius dels països més forts que havien d'aparèixer- Viena s'asseia sobre la diminuta Àustria com un capgròs sobre el cos d'un nan. Praga, en canvi, s'havia convertit en la capital d'un estat petit però independent i desbordava d'energia i optimisme, originalitat i innovació.]

A partir dels escrits i cartes que s'han conservat i dels testimonis de qui la van conèixer, Monika Zgustova ens explica la existència d'aquesta persona, la Milena, d'un avançat nivell intel·lectual que es va relacionar amb personatges dels anys vint i trenta del segle XX, i que va lluitar contra els límits imposats de l'època també en les relacions amoroses. 

***

L'escriptora Monika Zgustova nascuda a Praga, resident a Barcelona des dels anys vuitanta, és traductora de diversos escriptors txecs com Kundera, Hrabal, Havel i d'altres, pels quals ha rebut el Premi Ciutat de Barcelona, a més d'altres Premis per Narracions i Novel·les. Cinc de les seves novel·les han estat publicades als Estats Units i moltes s'han traduït en deu idiomes.

 

***


dissabte, 27 de juliol del 2024

EL PRIMER ESTATUT RETALLAT

Amb aquest titular el diari AVUI va publicar un article l'any 2015 (veure) sobre el Primer Estatut de Catalunya que va ser retallat per les Corts de la República l'any 1932, conegut com l'Estatut de Núria, el qual va ser redactat i aprovat en referèndum un any abans a Catalunya.

Aquests darrers dies, en una estada estiuenca, a l'Hotel de la Vall de Núria, hem pogut gaudir de l'estança que fa 93 anys va ser trepitjada per aquells diputats que van redactat aquell document històric que ja va tenir reaccions contraries del Govern de la República.

Em va fer patxoca fotografiar la sala que actualment acull als hostes per fer-hi estada i que en el seu dia havia estat el menjador de l'hotel. El lloc està ben documentat d'aquell fet històric, i potser molts dels joves hostes actuals, ni tant sols s'han adonat de la seva significació. Personalment em va sorprendre, per la qual cosa, he volgut transmetre la sensació que vaig experimentar al conèixer-ho en primera persona, i em vaig endur un petit record que quedés reflectit en aquest apunt.



Vitrina amb fotografies dels actes


 Diputats fent sobretaula

Taula modernista històrica

Indrets de la sala


Gràcies Núria per aquests dies de relax i tranquil·litat



 ***



dimarts, 9 de juliol del 2024

Poemes pirinencs - JOAN MARAGALL

 Després d'un cap de setmana al Pirineu català, he trobat uns fragments d'un poema de Joan Maragall, que s'adiu molt bé a l'espectacle que ens va oferir la natura després de pluges i tempestes i que varem poder gaudir i enregistrar amb les càmeres fotogràfiques.


   
       A dalt del Pirinèu
les flors són esblaimades,
les flors són d'un blau clar,
blavoses o morades;
són tristes dels alts monts
les crestes emboirades,
i tristos els remats
extesos per les prades,
i la del dret pastor
figura solitaria.
El sol esblanquehit
no treu color ni escalfa;
el bosc mesquí i llenyós,
i l'herba curta y clara;
pedrosos i grisencs
els cims de les montanyes,
tots ditejats de neu

d'eternes clapes blanques,
i fumejant arrèu
la boira corre y passa.
Al tard, de dins les valls
la boira va aixecant-se,
i amb ella emmantellant
se va solemnement l'alta montanya.


Acabada la pluja de la tarde,
els nuvols lentament s'han esquinçat;
s'ha obert el cel blau tendre tot mullat;
jeu en la serra nuvolada parda.
A la llum que reneix ja ponentina,
rosseja'l camp fangós,
verdeja'l coll humid,
i a la freda alenada de la nit
alegre vermelleja'l jorn que fina.
 

 

 ***



dijous, 27 de juny del 2024

ÈTOBON - Poble de terroristes - Aurora Bertrana

 

Club Editor ens regala la reedició revisada el 2019 d'aquesta novel·la Entre dos silencis que va ser escrita en dues parts per l'Aurora Bertrana l'any 1958, la primera de les quals des de l'exili, en castellà, i que va ser traduïda al català al cap de dotze anys per Joan Sales com va comentar l'Aurora en les seves Memòries. Va ser ja reeditada íntegrament l'any 2006 tal com l'havia traduïda en Sales perquè segons la Maria Bohigas era una delícia. En la nota editorial la mateixa Maria Bohigas ens explica que la publicació de la novel·la va ser tant accidentada com la història que ens explica la seva autora. Val la pena posar atenció en aquest volum tant en el Postfaci per Georgina Solà com en la tragèdia veritable explicada per Charles Perret, alcalde d'Étobon, amb el títol d'ÉTOBON, POBLE DE TERRORISTES  un dels crims més odiosos perpetrats pels botxins nazis.

La novel·la va ser gestada uns dotze o catorze anys després de l'Armistici, en el retorn a Catalunya de la novel·lista, després d'una missió d'ajuda als països devastats de la Segona Guerra Mundial, on Suïssa va subvencionar a voluntaris per reconstruir edificis i ajudar moralment a les víctimes de pobles i poblets. Entre aquests voluntaris l'Aurora Bertrana s'hi va afegir, i va poder conviure en un poble de camperols prop de la frontera alemanya de nom ÉTOBON (veure) on només hi quedaven dones, vells i adolescents. Van ser tant dura la experiència de la tragèdia que va compartir durant anys, que aquells fantasmes la van perseguir per diferents països fins que al seu retorn a Catalunya en va fer un relat per deslliurar-se'n i deixar testimoni d'uns màrtirs d'amor a la terra i la llibertat.

La història està basada en aquells fets i ens descriu un poble rural on les dones han de sobreviure fent tasques dures d'ambdós sexes, atès que han quedat soles amb algun vell, només amb la convivència forçada dels seus ocupants uniformats que s'havien repartit entre les cases del poble i feien la seva vida a expenses dels camperols. 

Coneixent la història verídica, veiem que la novel·la dulcifica amb magnificència l'entorn rural amb el pas de les estacions, i la resposta del treball de la pagesia que ajuda al lector a delectar-se amb la prosa excel·lent de l'escriptora que ens descriu una comunió de les persones amb la natura molt edificant. Al mateix temps ens endinsa en una petita comunitat que de manera individual, tenen grans problemes amb les seves lluites interiors i personals. 

És un relat que no deixa indiferent al lector, mostra el sentiments humans dels personatges soldats, que són obligats a complir ordres, i els sentiments humans dels colonitzats en relació a aquests ocupants. No podem oblidar que les històries de guerra sempre són dures d'assumir, malgrat que l'Aurora Bertrana fa cloure la novel·la amb l'esperança del renaixement. Només pel llenguatge emprat ja val la pena submergir-se en aquesta lectura.

***

 

divendres, 14 de juny del 2024

GURNAH - Premi Nobel de Literatura 2021 - PARAÍSO- A LA VORA DE LA MAR-

Set anys es porten aquestes dues novel·les escrites per Abdulrazak Gurnak (1994 i 2001) abans de guanyar el Premi Nobel de Literatura el 2021. 

Aquest escriptor originari de Tanzània però afincat a Gran Bretanya des de fa més de mig segle, és considerat com un dels escriptors més rellevants post colonials.

Les històries africanes ens queden lluny, per això quan els grans narradors ens expliquen a través dels llibres, les epopeies dels seus personatges que evoquen somnis de llibertat ja des de la seva joventut dins un context cultural peculiar, descobrim un món paral·lel, que ens fa pensar que existeix vida diferent terra enllà i que potser a través dels segles hem anat a destruir amb l'afany de conversió al nostre món que no és precisament òptim. Precisament PARAISO ens parla d'una societat africana en plena mutació per la presència d'una cultura europea sobrevinguda. 

El seu protagonista és Yusuf, un jove de dotze anys que per saldar deutes del seu pare, és obligat a sortir de la seva ciutat per acompanyar a un ric comerciant per terres del continent africà, a les vigílies de la Primera Guerra Mundial. A través d'aquest relat, viurem i coneixerem llocs, tribus, personatges singulars i natures exuberants a la vegada hostils, amb les quals ens trobarem immersos, fent-nos veure que realment és un món en extinció. 

Amb la seva prosa poètica, Gurnah ens descriu la seva terra i el seu món com un petit Paradís tropical.

Versió en castellà, traduïda de l'anglès per Sofía Noguera Mendia

 

En aquesta novel·la Abdulrazak Gurnah, ens parla de l'exili, dels efectes del colonialisme i del destí dels refugiats.

L'any 2001 en que va ser escrita aquesta novel·la ja en trobem símptomes de com esdevindria la geopolítica als nostres dies.

El continent africà va sofrir el colonialisme amb la destrucció de les societats establertes des de centenars d'anys, amb els seus costums i religions, propiciant exilis i demandes d'asil una vegada la descolonització es va fer efectiva. 

El llibre ens presenta la decadència d'uns personatges que sempre havien viscut dels seus negocis amb costums ancestrals, prejudicis, pactes, traïcions, seduccions i possessions no sempre lícites, que arriben a patir fins i tot per la seva vida, acabant buscant el camí de l'expiació a través de l'exili com a refugi d'una vida millor. 

La novel·la comença amb l'arribada a l'aeroport de Gatwick d'un personatge peculiar de nom Shabaan en demanda d'asil al Regne Unit, sostenint que no parla anglès i a partir d'aquí es va desenvolupant tota la trama al voltant d'aquesta persona i la seva història.

Llegir els escriptors que coneixen la cultura musulmana i saben expressar en prosa aquell ambient farcit d'històries i contes metafòrics que han anat transcendint de pares a fills, és pels occidentals un interessant exercici d'entendre unes maneres de fer molt allunyades dels nostres coneixements i per part meva, força seductores.

Gurnah va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura 2021 precisament per la seva comprensió inflexible i compassiva dels efectes del colonialisme i el destí dels refugiats en l'abisme entre cultures i continents.


Aquest volum ha estat traduït al català per Carles Andreu


 ***

dilluns, 27 de maig del 2024

PARAULES AL SOL - Maria Antònia Oliver


 Aquesta  novel·la epistolar, l'escriptora que l'any 2016 se li va atorgar el Premi d'Honor de les Lletres catalanes, la va escriure i no la va veure mai publicada fins que els seus hereus van fer-ho l'any 2023. És un recull de cartes que es van intercanviar la parella Jaume Fuster i M.Antònia Oliver, mentre ell feia el servei militar a l'illa de Cabrera on el van traslladar per motius polítics l'any 1968.

Per mitjà d'aquesta correspondència, coneixem temps convulsos de la dictadura, on dos persones molt joves patien les conseqüències de la manca de llibertat i de quan la revolta estudiantil es manifestava a París fruit dels canvis socials que en la resta de països hi donaven suport.

Els que vam viure en aquells anys els canvis que apuntaven, ens sentim a prop de les cartes que hem llegit i ens recorden les inquietuds polítiques i culturals que també molts de nosaltres vam viure aquells anys. 

El "festeig" com en dèiem aleshores, de la M.Antònia i en Jaume a través de l'escriptura, passa per tots els estats d'ànim personals i familiars. La història d'aquests protagonistes, està escrita amb els pseudònims d'Olivia Guillot i Yus Picó. La separació que comporta de dos joves que s'estimen i només es poden veure de tant en tant alguns dies, fa que l'enyorança esdevingui ràbia i desconsol que el lector compren en el context de l'època.

El que fa gaudir de les cartes de la Maria Antònia, és l'escriptura en mallorquí i les paraules que empra per definir les situacions. La vida futura que la parella projecta en aquest intercanvi, és una vida que vol començar del no res i que volen fer-la un al costat de l'altre amb les il·lusions pròpies de dos persones joves que volen obrir-se camí amb una gran estimació.

En els textos de les cartes, tant un com l'altre, ja s'entreveu com començaven a manifestar l'habilitat per escriure i el goig de llegir paraules que han anat desapareixent del nostre lèxic habitual. Només per aquest motiu val la pena d'endinsar-se en unes cartes d'amor en mallorquí-català d'uns futurs i guardonats escriptors del nostre país.


***



dimecres, 15 de maig del 2024

Capella Modernista Sant Joan de Gràcia

 

A l'església de Sant Joan de Gràcia, vaig ser batejada fa més de set dècades, i va ser un lloc de moltes celebracions litúrgiques de la meva infantesa. Això no treu que fins fa pocs dies, vaig visitar la Capella modernista del Santíssim, després d'haver-me assabentat que Josep Maria Tarragona i Clarasó, historiador i escriptor, l'any 2016, va atribuir aquesta capella a l'arquitecte Antoni Gaudí. Crec que no hi havia entrat mai, ubicada gairebé darrera de l'altar Major entrant per la dreta. 

La Capella és molt bonica i llueixen molt bé els mosaics que l'embelleixen. No sóc experta però al meu parer, no crec que l'atribució a l'Arquitecte de la Sagrada Família sigui un encert . Arran d'això he buscat informació a la xarxa i he trobat la història de la construcció de l'Església que enllaço seguidament:

(aquí)

En diferents publicacions consta el  mateix: Que els mosaics van ser construïts pel mosaïcista italià Mario Maragliano instal·lat a Barcelona, que va ser col·laborador de molts arquitectes modernistes catalans de l'època i va treballar també a Madrid on va obrir també un taller de la seva especialitat. Enllaço també informació: (aquí)

 


 

 





No nego la influència que Gaudí hagués pogut tenir a veure, en alguns elements decoratius, i com diu el rector de la parròquia, Joan Torrent, posa en dubte aquesta atribució. Sí que considera que “pot haver-hi la mà de Gaudí” per l’estreta relació artística que unia al constructor Francesc Berenguer (reusenc) que va ser deixeble i ma dreta del mateix Gaudí i la relació que amb aquesta Parroquia va tenir el genial arquitecte, però no es pot afirmar en un 100%.

 



S'han explicat moltes anècdotes d'Antoni Gaudí, i crec que algunes quedaran ja com a llegendes i aniran donant feina als historiadors que ens vagin succeint.

***



dimarts, 7 de maig del 2024

RELAT SOBRE ELS ORÍGENS I IDENTITATS - Ennatu Domingo

Aquest títol reposava en les llistes d'interès personal, desde que vaig conèixer la seva existència fa ben bé un parell d'anys, i també des que la seva autora l'Ennatu Domingo va ser entrevistada a la revista Núvol a la que estic subscrita.  La meva sorpresa ha estat saber que l'Ennatu Domingo ha estat inclosa a la llista electoral com a número sis, del Partit de Junts del President Carles Puigdemont, per les eleccions del proper 12 de maig d'enguany. 

No m'ha estranyat gens l'elecció d'aquesta dona com a possible diputada del nostre Parlament, atesa la seva trajectòria i esperit de treball internacional que va emprendre des de la seva joventut.

Per parlar del llibre, crec que és oportú adjuntar l'entrevista que com he dit,  li van fer a la revista Núvol l'any 2022 i explica amb molt més detall de com i perquè va decidir donar a conèixer la seva experiència per mitjà d'un relat autobiogràfic. Ningú com ella ens explica uns orígens rurals d'una població etíope, on va passar els primers set anys de la seva vida nómada al costat d'una jove mare que com d'altres, va fer tot l'impossible per tirar endavant uns fills mancats de tot tipus de necessitats.

El privilegi de l'adopció a Catalunya li va donar a l'Ennatu les eines necessaries per analitzar la seva situació i reflexionar per dedicar-se de ple a les igualtats de gènere, al racisme, a les diversitats lingüístiques i a fer de pont entre Àfrica i Europa en les seves estades a Kènia i Etiòpia.

En aquest enllaç, es va donar a conèixer amb el seu interessant llibre i crec que val la pena donar un cop d'ull a les respostes que l'Ennatu va donar a la seva entrevistadora

 (végeu)

Unes vivències dures i impactants d'una futura diputada del Parlament de Catalunya.

***