La trilogia de Holt

Kent Haruf va ser un escriptor nascut a Colorado (Estats Units), lloc on ha situat totes les seves ficcions literàries. Amb la seva prosa senzilla i convincent, va rebre diversos premis i distincions per les seves obres, amb una descripció del clima extrem de les Grans Planes de l'Oest americà on la joventut i la vellesa dels habitants d'una comunitat, conviuen amb històries entrellaçades que ajuden al lector a conèixer les vicissituds de gent que encaixa en l'entorn que els envolta.

En la setmana del llibre en català, l'editorial Periscopi em va suggerir la lectura de la trilogia de Holt, suggeriment que agraeixo, per la satisfacció que m'ha produït conèixer a un escriptor com Haruf, per les emocions que transmet a través de les seves novel·les.

Cançó de la plana. Primera novel·la que he llegit de la trilogia. La comunitat rural de Holt (nom fictici de la població) amb granges escampades i un petit nucli habitat per famílies heterogènies, és on s'esdevé la vida cotidiana dels seus habitants, que amb la magnífica prosa de l'escriptor ens introdueix en unes històries senzilles d'uns personatges erosionats pel clima extrem de les Grans Planes.

Una comunitat que es coneixen i s'ajuden els uns als altres, la qual cosa fa, que es crei un vincle emocional amb el lector, a mesura que s'entrellacen les seves vides no exemptes de rituals propis del dia a dia.

En aquest primer volum, la novel·la està dividida en petits capítols encapçalats amb el nom del personatge que l'escriptor ens presenta.  Són personatges molt propers i generosos amb els seus veïns, malgrat el caràcter eixut de les vides en solitari que han de soportar alguns d'ells.

La sensació de voler-ne més, una vegada acabada la lectura, i desitjant seguir amb aquestes històries entranyables que l'escriptor sap crear amb uns paisatges literaris commovedors, fa que el lector, sense esperar massa temps, vulgui seguir amb el segon volum.

Capvespre. 
Quedeu-vos amb mi: el capvespre avança;
guieu-me, Senyor, la foscor s'atansa.
Si l'ajut fallà, si el consol fugí,
Socors dels desvalguts, resteu amb mi.
Henry F. Lyte (poeta anglicà)


Han passat dos anys i ens trobem la comunitat seguint la seva vida amb nous personatges que conviuen amb els anteriors.

Noves situacions sacsejen la vida de la població i les lluites per la supervivència de noves famílies dónen sentit al nostre interès per gaudir una vegada més de la literatura de Kent Haruf .

En aquest volum els capítols són numerats, intercalant els relats de les diferents famílies, i tornem a trobar la destresa de l'escriptor per atrapar-te des de la primera pàgina.

Potser les històries són més dures, i més potents que l'anterior, però no deixa d'obviar l'amor familiar, creant emocions entre les persones que es troben lligades les unes a les altres.

Faig menció al Chicago Sun-Times que diu: "l'obra de Haruf rivalitza amb el Mississipi de Faulkner, l'Oest Mitjà de Sherwood Anderson i el nord de Califòrnia de Wallace Stegner"

Vull també esmentar a Marta Pera Cucurell, la traductora al català d'aquestes obres, que amb la seva feina hem pogut gaudir d'una bona literatura en la nostra llengua.

***

El tercer llibre de la trilogia "Benedicció" sembla que és una mica més trist que els altres. De moment no el tinc i ho deixo per més endavant.

***

Creixen malgrat tot les tulipes

Què puc dir d'aquesta narració?

Que fa un temps la vaig llegir.
Que l'he rellegida algunes vegades més, i que fa una setmana ho he tornat a fer.

Una història que podria ser de la de qualsevol persona però que la Sònia Moll Gamboa la sap explicar com ningú.

Uns germans bessons que sempre es buscaran i es reconeixeran per un nom íntim triat per la consciència de ser dos meitats que conformen un tot.

Moviments territorials entre dues cultures per trobar camins als quals la vida et va portant i que, malgrat tot, les tulipes tenen la capacitat de sortir i florir des de qualsevol racó inesperat.

Metàfores i poesia. Capítols extraordinariament poètics, que en cap moment trenquen el fil conductor de començament a final.

El llibre està conformat en tres parts: Petons de pastanaga, El cos que he estimat aquesta nit i Tots els camins de l'aigua.

Cadascún té el seu propi recorregut per enllaçar-se en un final circular.

Per aquesta narració Sònia Moll va rebre el XXXII Premi de Narrativa curta "25 d'abril" Vila de Benissa 2012. 

...

Algún dia, Batiscafo, em veuràs arribar vora l'aigua amb una maleta a la mà. Sé que hi seràs, esperant-me, i que no et caldran preguntes per endevinar-me l'ànima. Seurem a la sorra quiets i junts, una altra vegada. M'agrada, la platja de Vilanova, immensa, amb tant de cel. I m'agrada, descansar vora teu. Deixar-me portar. Potser em diràs que ens traguem la roba i que tornem a nedar junts al mar, o em convidaràs a salpar en un vaixell de vela minúscul, rumb al sud. Em marejaré segur, però només fins que recordi com es fa per deixar-me endur per les onades, per retrobar l'equilibri enmig de l'inestable. Tinc una set de mar que no me l'acabo. .....

...

Barcelona Suites

L'enciclopèdia diu que, en música, la suite és una "composició instrumental formada per una successió de diverses peces -normalment, de característiques contrastades però en la mateixa tonalitat -concebuda per a ser interpretada íntegrament i en l'ordre donat" ... Així s'enceta la Nota editorial d'aquest llibre que no és ni una antologia ni òbviament una obra musical.

Podem gaudir d'un recull de contes escrits per onze autors contemporanis, alguns més coneguts que d'altres, però tots ells d'una qualitat indubtable a nivell creatiu i literari.

Amb aquest volum s'estrena la nova editorial "Univers" per homenatjar la mítica "Biblioteca Univers" que Carles Soldevila va dirigir abans de la guerra des de la Llibreria Catalònia, amb Antoni López-Llausàs com a editor, malauradament desapareguda el 2013, l'ubicació de la qual encara perdura dins nostre.

La intenció de l'Editorial és, també, publicar llibres d'aquí cap al món i del món cap a Catalunya, per això aquest primer volum consta de relats de ficció amb Barcelona com a teló de fons.

Com a lectora de llibres de contes, m'atreveixo a comentar que he trobat força fascinant aquest recull. Desconeixia alguns dels joves autors, força brillants, els quals es mereixen que els llegim, atès que tenen un gran potencial creatiu amb una escriptura moderna i activa que no decau en cap moment, deixant al lector ben desconcertat al finalitzar els relats, i a punt per reflexionar sobre el que acaba de succeir en unes poques pàgines.

Xavier Bosch, Roc Casagran, Natàlia Cerezo, Empar Moliner, Jordi Nopca, Sergi Pàmies, Adrià Pujol Cruells, Jordi Puntí, Clara Queraltó, Llucia Ramis i Sílvia Soler

Tots ells són els creadors d'aquestes onze històries de personatges anònims que conviuen en un mateix espai ciutadà, i que ens mostren diferents maneres de viure en els moments actuals.

***

Joan-Lluís Lluís

Conèixer personalment a aquest escriptor i poder intercanviar impressions sobre llengua, política, i evidentment literatura, ha estat un dels millors plaers per començar l'any.

Amb el grup d'enguany del Club de Lectura, hem tingut aquest privilegi. Ja va ser gratificant la posada en comú de la novel·la Jo soc aquell que va matar Franco, la setmana abans de la trobada amb l'escriptor, i per descomptat conversar amb una persona que està compromesa amb la llengua des de la seva joventut, a més de lluitar per les seves arrels culturals dins un país que la marginació del català ha estat viscuda sempre amb evidents dificultats, va empatitzar doblement tant com escriptor com militant, amb les persones que en grup reduït, vam tenir aquesta reciprocitat de lector-escriptor.

Arran de l'argument de la novel·la, els camins de la conversa van enfilar-se cap a la política, la qual cosa Joan-Lluís ens va mostrar obertament els seus sentiments envers la situació catalana, i va fer història de com els catalans del nord han viscut sempre la situació política d'una República centralista, que no ha comptat mai gaire amb les minories linguïstiques del propi país, obligant a una escolarització de l'idioma oficial i menystenint les diverses parles de les regions. Va fer l'observació que, algunes "repúbliques" no són sempre com la gran solució dels problemes culturals.

A més d'aquesta interessant xerrada, vam parlar de la novel·la que era el motiu principal que ens havia d'ocupar, i que com he dit, el grup ja havíem debatut el tema la setmana anterior. Val a dir que la gestació de la narració, és sempre atractiva pels lectors, i ens generen sempre molta curiositat el poder conversar amb els escriptors.

Per qui encara no hagi llegit el llibre diré que a més de ser un atractiu literari a nivell narratiu, l'utilització de frases i diàlegs del català de la Catalunya Nord, combinades amb la redacció del llibre en el català oficial del Principat, és un estímul afegit per fer més versemblant l'epopeia, la qual és per descomptat una ucronia que fa que, algunes vegades s'hagin de consultar els fets veritables de la nostra recent història europea.

No desvetllaré massa la part argumental, atès que no m'agrada fer d'espòiler, doncs quan faig recerca informativa sobre opinions o crítica de llibres, sempre em trobo amb explicacions que, fil per randa t'obliguen a llegir gairebé tota la trama novel·lística i és llavors quan penso: calia?. Només diré que el que representa és un anti-heroi, humil i introvertit i que per circumstàncies de la vida, es troba en un món desconegut que parla la seva mateixa llengua, involucrat en una guerra i uns personatges que n'hi ha per sucar-hi pa. Una trama amb força creativitat personal i digna d'haver merescut el Premi Sant Jordi 2017.

Aprofito per parlar també d'un altra narració de Joan-Lluís Lluís, EL DIA DE L'ÓS que va meréixer el guardó del Premi Crexells 2004. En ocasió de la lectura anterior, la vaig rellegir. És una original novel·la sobre una llegenda d'un poble del Pirineu, on després de segles d'absència torna l'ós i trasbalsa tot el poble.
(la festivitat continua celebrant-se anualment el mes de febrer a Prats de Molló)

Evidentment la faula té un rerafons polític envers la presència francesa a la Catalunya Nord. També és un goig endinsar-se en la seva prosa.

(apunt previ del relat) 

"Hi havia un temps en què la ignorància

enfortia la nostra innocencia hi havia un 

temps en que tots pensàvem que no ens

podíem equivocar"

LOU REED, The Calm Before the Storm

***

Marguerite Duras

Arran d'haver vist per primera vegada el film "Hiroshima mon Amour" que van passar per BTV fa uns mesos en la secció "Clàssics sense interrupcions", el guió del qual és de l'escriptora Marguerite Duras, se'm va encendre el llum del desig de tornar a llegir El Amante que des de fa més de 30 anys reposa en la meva biblioteca, el qual el tinc en versió castellana traduït per Anna Maria Moix.

Els anys m'han fet valorar més la relectura d'aquestes obres literàries, que potser en el seu moment eren massa agosarades per les nostres mentalitats, ja que per haver tingut una educació més aviat restrictiva, tot just començàvem a descobrir uns costums diferents dels que sempre havíem cregut que eren els correctes.

No m'estranya l'èxit que va obtenir la Marguerite Duras amb aquesta novel·la l'any 1984 i que va ser guardonada amb el prestigiós Premi Gouncourt. Diuen que sens dubte va ser una narració autobiogràfica en que l'autora expressa amb una intensitat aclaparadora, la relació i el desig d'una noia de quinze anys amb un ric comerciant xinès de vint-i-sis.

Un relat curt de 146 pàgines que ens descriu la vida d'una noia francesa dins una familia ubicada a l'antiga ciutat de Saigon, al delta del Mekong, a l'antiga colònia francesa de Cochinchina, on després del 1975 va ser Vietnam del Sud.

Ens aquests indrets d'Indoxina és on va néixer aquesta escriptora i on va passar la infantesa i joventut, lloc en el qual van haver de subsistir amb moltes dificultats econòmiques després de la mort del seu pare. La inspiració de les seves obres van ser precisament de les vivències adquirides en aquells països asiàtics.

El talent de Marguerite Duras en quan a una literatura excesivament avançada per l'època, és indubtable. En el llibre que ens ocupa, va deixant entreveure les situacions endavant i endarrera amb paragrafs curts sense capítols, inserint narracions en primera persona amb pensaments personals. Penso que la ingenieria literària que ens ofereix, és exquisida.

 Per casualitat i tafanejant en la Fira del Llibre d'ocasió antic i modern de Barcelona de fa pocs dies, vaig trobar una de les primeres novel·les de Duras, Un dic contra el Pacífic, que va escriure el 1950 ambientada també en la Indoxina natal de l'autora traduïda per la Maria Aurèlia Campmany. Sense pensar-m'ho gens ni mica, me la vaig quedar.

Aquest relat és una novel·la clàssica que va transcorrent d'una manera lineal de començament a final. És interessant conèixer com vivien els colons en aquells indrets. Tot el llibre és la lluita d'una dona per sobreviure amb els seus fills en una natura hostil. L'ambient d'uns indígenes que es multipliquen sense control, i la manca d'escrúpols dels colonitzadors que també escometen contra els seus mateixos compatriotes.

...N'hi havia moltes, de criatures, a la plana. Era una mena de plaga. Pertot arreu h'hi havia, penjats als arbres, a les barreres, sobre els búfals, somniosos, o arrupits a la vora dels tolls, pescant, o enfonsats en el llot buscant els crancs minúsculs dels arrossars. També n'hi havia al riu xipollejant, jugant o nedant. I a la proa dels joncs que baixaven cap al gran mar, cap a les illes verdes del Pacífic, també n'hi havia que somreien, feliços, tancats fins al coll dins de grans cistells de boga, que somreien com ningú és capaç de somriure en aquesta terra....

***

Literatura valenta i reflexiva

Mohsin Hamid és un escriptor pakistanès format a les Universitats americanes de Princeton i Harward, el qual s'ha fet un lloc al món literari actual amb les seves obres d'una gran qualitat narrativa innovadora, les quals han estat traduïdes a més de trenta llengües, entre les quals el català i publicades per Edicions del Periscopi.

En tenia bones referències del volum titulat Sortida a Occident el qual recordo haver-lo adquirit l'any passat en ocasió de la Setmana del Llibre en català, i va ser quan vaig fer-me meu també L'Integrista reticent que em va seduir llegint el comentaris interiors de diversos crítics de Periòdics de referència.

Sortida a Occident és una faula sobre uns migrants que deicideixen deixar el seu país d'origen a través d'unes portes secretes, unes vies d'escapament que els porten a diverses ciutats del món, fent camí cap a l'esperança d'Occident. Els personatges són una parella de joves que tenien les seves vides resoltes en les seves ciutats d'orígen tant a nivell familiar com d'ocupació. Gent dels nostres dies, amb cultures orientals i transversals.

El conflicte bèlic arriba, obligant a la ciutadania a buscar sortides personals per manca de llibertad de moviments, i tancament de les feines sense possibilitat de subsistència. La novela és una història d'amor dels dos joves, on el repte és la lluita per continuar junts.

La reflexió que et porta aquesta novel·la és el retrat del món en moviment constant que ens insta a posar-nos a la pell dels altres, i que mai imagines els camins que sense pretendre-ho la vida pot portar-te.

El fil narratiu queda en suspens de tant en tant i et porta a un altra banda del planeta, on una situació ics esta succeint amb altres persones, recordant una mica la tècnica novelística Murakami, escriptor que va influenciar també a Mohsin Hamid, segons es comenta en la seva biografia.

Ens trobem davant una estructura novelística moderna i valenta, que ens porta als lectors a sortir de construccions literàries obsoletes.

Aquest volum està traduït per Albert Nolla, Master en llengua japonesa el qual coneixem també per haver traduït obres de Murakami i altres escriptors japonesos, al català.

L'integrista reticent va ser seleccionada com una de les millors novel·les de la dècada per The Guardian, on Hamid ens fa una radiografia del món on vivim.

El pròleg de Xavi Ayén com a periodista literari, ens fa un retrat de l'autor i ens comenta que el relat destil·la alguns elements autobiogràfics d'un pakistanés format a universitats nord-americanes. Un pròleg enriquidor que ens aporta la seva visió del que ens vol explicar Hamid sobre les contradiccions dels sentiments que experimenten les persones procedents de la cultura oriental i viuen a cavall entre dos mons.

El protagonista de la novel·la és un brillant jove pakistanès procedent d'aquesta cultura oriental que s'integra a la Nova York dels triomfadors i acaben als grans despatxos de Manhattan. El gir inesperat dels esdeveniments de les Torres Bessones, sacseja la seva vida i l'adaptació dins la societat on s'ha format, comença a trontollar.

La història s'estructura com un abans i un després. A través d'un diàleg fictici amb un enigmàtic interlocutor, es converteix en el narrador de la pròpia història, i anem seguint els passos d'un home que se sent expulsat de la vida occidental i reflexiona sobre els seus orígens, i l'encaix del món on viu.

És una obra brillant que es pot etiquetar com una novel·la de suspens, romàntica, política, com una sàtira o com un thriller,  cadascú com li sembli, com ens diu Xavi Ayén, i estic molt d'acord amb aquesta definició. El lector en gaudeix, així com, reflexiona sobre aquesta globalització que vivim i que a vegades no s'adapta a totes les persones de la mateixa manera.

***

La Llibreria

No m'estranya que la Directora de cinema Isabel Coixet, s'hagués basat en aquesta novel·la per dirigir la pel·lícula del mateix nom. No he vist el film, però si que acabo de llegir aquesta història escrita per Penelope Fitzgerald i és perfectament compatible amb un guió de cinema.

La història ens narra d'una manera tragicòmica, l'aventura d'una dona que vol posar en marxa una Llibreria en un edifici vell i humit d'un poble de la costa est d'Anglaterra, que fins i tot té follets amagats que fan soroll i desorganitzen tot el que poden. Per això he comentat que la trama és perfecte per un guió cinematogràfic.

La versió que he llegit és en llengua castellana, i puc dir que no he trobat tanta màgia literària com els seus crítics han descrit. És una novel·la lineal, amb un argument de crítica de la societat britànica amb personatges singulars, una idiosincràcia que els mateixos britànics sempre n'han fet ressò a través de la seva literatura, teatre i cinema i que en el cas d'aquest llibre, sembla gairebé impossible que siguin esdeveniments de la meitat del segle XX, ja que més aviat ens recorda l'època victoriana de meitats del segle XIX. Podría considerar-se al meu parer, com un llarg conte literari de 180 pàgines.

Precisament els anglesos fan habitualment auto-crítica de l'immobilisme reaccionari de la seva societat, la qual cosa no tots els pobles són capaços de fer, i això és positiu. La novel·la ens presenta la resistència muda d'un poble que d'una manera impacable va acorralant a la protagonista per sabotejar-li el negoci que intenta posar en funcionament. Personatges molt britànics que sota una apariència "polite" van posant traves no massa ortodoxes, a totes les iniciatives d'una dona que intenta sobreviure en un entorn hostil, només pel fet de voler implantar una Llibreria a la població.

El que més m'ha satisfet i crec que és interessant per entendre millor la novel·la, és el postfaci il·lustrat de Terence Dooley marmessor i gendre de l'autora Penelope Fitzgerald, en el qual ens explica didàcticament, de com va influir la seva pròpia vida en la redacció de la novel·la, i els paral·lelismes que suposen algunes situacions i personatges durant l'etapa que l'escriptora va haver de viure vint anys enrera, en un poblet de la costa del comtat de Suffolk.

Sense ser un relat autobiogràfic, el tema que va inspirar a la Penelope en el llibre, és doncs, moltes de les vivències d'aquells anys que va suposar l'allunyament de la capital per experimentar una vida camperola i austera treballant també a temps parcial en una llibreria local per ajudar a la subsistència familiar.

Penelope Fitzgerald nascuda l'any 1916, està considerada com una de les figures més importants de la nova narrativa anglesa, malgrat haver començat a escriure a l'edat de seixanta-un anys.

***

Fabra i Albert. Dos referents de prestigi

No podem oblidar a molts dels intel·lectuals que han donat prestigi al nostre petit país, i que gràcies a la gent que vetlla per les nostres Institucions, s'organitza cada any alguna commemoració per anar-nos recordant les persones que van ser capdavanters en moltes de les disciplines de les quals en gaudim actualment a nivell cultural.

Enguany doncs es commemora l'any Fabra. El filòleg català nascut a Gràcia ara fa 150 anys (1868-1948), quan encara la vila no estava annexada a la ciutat de Barcelona. Pompeu Fabra va ser el petit de setze germans i no va ser precisament la filologia la seva carrera universitària, sino la seva dèria per la gramàtica catalana la qual va fer que, deixés de banda els quatre anys que va dedicar en acabar una carrera de sis d'Enginyer Industrial, per a poder dedicar-se al que realment l'importava.

Aquest ebook que ens ha proporcionat la revista digital Núvol, per commemorar aquest esdeveniment, la Mònica Boixader habitual col·laboradora, ens acosta a la infantesa de Fabra i als anys en que el català era la llengua de coses banals, de casa o de pagès. A més de la importància del que va representar la llengua dins el modernisme i el noucentisme. L'escriptora ens esmenta també la relació que va tenir Fabra amb els seus coetanis a nivell d'epístoles i tracte personal.

Sobre les cartes intercanviades, deu ser interessant llegir les que es van produir entre Pompeu Fabra i Caterina Albert. Aquesta darrera, enterament modernista i antifabriana, debatent amb un nou talent preocupat per la modernització de la llengua.

Caterina Albert (1869-1966) també l'altra gran referent de la nostra literatura modernista, d'una personalitat extremadament lliure, autodidacta,  i amb una gran empenta personal, afronta en els seus relats i sense contemplacions, la violència que presideix les relacions humanes, n'analitza els comportaments, les reaccions... i ho fa en les seves formes més universals.

Enguany hem treballat l'antologia De foc i de sang, un recull de contes publicats pel Club Editor Jove. Aquesta antologia és un recorregut de la seva obra encapçalats pel monòleg La infanticida.

Els nou contes seleccionats van des del 1898 fins el 1951, mig segle de literatura de primer ordre. L'edició està pensada també per alumnes de batxillerat amb selecció d'escrits autobiogràfics i amb comentari de textos al final.

Aquesta col·lecció constarà de més volums amb la inclusió de nous contes seleccionats, per donar-los a conèixer, atès que fora de Sol·litud i La infanticida, els relats curts són força desconeguts i tenen una gran força literària d'una autora que ha estat relativament oblidada, i ara gràcies a la Lluïsa Julià i a l'editora Maria Bohigas fan sortir a la llum aquesta selecció acurada d'uns relats que ens ha deixat aquesta figura polièdrica que va ser l'escriptora que va viure prop de cent anys i va escriure prop de cent contes sota el pseudònim de Víctor Català.


(Pòrtic d'Ombrívoles, 1904)

El cor humà és com una casa a quatre vents: per tres hi dóna ara el sol, ara l'ombra, però el quart està reservat a l'ombra exclusivament. Els que guaiten pels primers veuen quadros alegradors, sadolls de vida: no tenen taques fortes, perquè fins les notes fosques hi són assoleiades i calentes de les plenes resplandors. Mes que se'n va a guaitar pel darrer costat, topa amb visions ombrívoles, ombrívoles d'ombra freda, verge de passats arroentaments. També n'hi ha de sol en aquestes visions, però és llunyer, darrera de tot, com el fons d'or dels mosaics bizantins, sobre la bella i planera uniformitat del qual destaquen per obscur les figures i accidents dels primers termes. 
Caterina Albert

***

La filla del Nord

Una novel·la que vaig adquirir per obsequiar-la sense haver-la llegit, recomanada per la llibretera Montserrat Úbeda, la qual fins i tot el seu nom, consta en la faixa de la segona edició.

Per Reis me la van regalar a mi, i ara si que he pogut llegir-la i he comprovat que va ser molt ben recomanada per la Montserrat de la llibreria ONA.

Un relat que t'atrapa i que fa que tinguis ganes de trobar un forat durant el dia, per seguir amb la història que l'autora M.Dolors Millat ha descrit al llarg de 379 pàgines. Els indrets que ens presenta, són ben coneguts per aquesta escriptora del Pallars per haver-hi viscut, el que fa que dongui veracitat a la seves descripcions paisagístiques on el lector s'hi va trobant immers.

Els escenaris transcorren a New York, Mont-real, Sept-Íles, Barcelona i Pallars. Ciutats i poblacions ben diferents, les quals són els mons i les cultures que la protagonista es troba al llarg de la novel·la, per resoldre els interrogants de la seva situació personal. Hi trobem doncs barreja de sentiments, grans valors d'amistat, renúncies i decisions imprescindibles per tirar endavant la vida que tota persona vol tenir.

Dins d'aquest periple geogràfic de la protagonista, que és també un periple interior i personal, coneixerem a més, la situació i la vida dels indígenes innu, que viuen en comunitats al Canadà, dins de la província del Quebec. Un d'aquests indis és precisament un personatge molt interessant de nom Maikaniss, amic de la infantesa de la nostra protagonista, el qual té molt a veure amb els sentiments contradictoris en la persona de la seva amiga i que dóna molt de joc a l'argument de la novel·la.

Potser per haver estat al Canadà recentment, i haver observat tot circulant per la Colúmbia Britànica, alguna d'aquelles reserves que ara s'anomenen comunitats d'indis, suposadament de les tribus Shuswap, amb els seus habitatges envoltats de cotxes usats (que no llencen mai), semblants als Innus que es descriuen en aquest relat, m'ha fet reviure aquell record fugaç de la nostra visita.

Es tracta doncs d'una novel·la molt ben construïda, amb una prosa senzilla però impecable, que gira al voltant del nostre món d'afrontaments a les contrarietats i recerques personals.

Hi ha una escletxa en totes les coses.

Així és com hi entra la llum´

LEONARD COHEN, "Anthem"

***

Continents

Un llibre per debatre i  analitzar en un Club de lectura, tal com hem fet darrerament, i que malauradament, per circumstàncies personals no vaig poder assistir a la primera posada en comú.

Personalment no vaig obtenir gaire aclariment amb la presència de l'autor, una setmana més tard,  després d'haver-lo llegit sense poder obtenir la opinió de les companyes, però que a mí no em va deixar satisfeta, reconeixent que és un llibre que vol ser un reflex de la societat en la que vivim.

Hi ha un narrador que esmenta una sèrie de personatges que fugen del seu passat i es van retrobant en ciutats europees i americanes configurant una espècie de triangle de continents.

Les seves històries no se saben amb certesa, només es van intuïnt per les seves actituds i per algunes explicacions i pensaments interiors, com també pel diari d'un dels personatges.

L'autor aprofita les ciutats per les quals circulen aquests personatges, per introduir fets històrics que van succeir en els indrets que esmenta, com el Grunge a Seattle (música esparracada) que va sorgir a la dècada dels 80, i que va comentant al llarg de tota la novel·la, al·ludint aquells músics que van malograr la seva vida amb l'adicció als estupefaents. A mesura que els llocs geogràfics van canviant a remolc dels seus protagonistes, fa esment a cada lloc de personatges també històrics, com poetes, escriptors o pintors que van protagonitzar moviments artístics en el seu dia, i que sota el meu punt de vista entren una mica amb calçador dins la trama novelística.

Dic trama, però, la novel·la està pensada per voler ser com una espècie de thriller, enllaçant personatges que van fugint d'un lloc a l'altre, per voler anar passant, diuen, desapercebuts, i vivint sense ordre ni concert, intentant trobar un lloc a la societat.

És sorprenent l'epíleg. Sembla quel narrador li vulgui retreure a l'autor, del per què ha volgut acabar amb un final com el que ha considerat. M'ha recordat aquesta obra la dramatúrgia ionesca, imitant una mica el teatre de l'absurd, i que l'espectador es faci la seva pròpia conclusió.

He trobat que és un llibre massa ambiciós, atès que no arriba a les 200 pàgines, i ha volgut carregar amb infinitat de cites històriques, personatges literaris, moviments musicals, ubicacions geogràfiques de carrers i indrets dins les ciutats, i amb un fil conductor de desconcert, que arriba a ser tant barroc que el lector ha de respirar fons al final de la lectura.

***

Viatgers i lectors

A les envistes de Toronto

En el recull d'articles d'opinió de Quim Monzó, apareguts del 1991 al 1993 a la premsa de Barcelona, i publicats en el llibre "No plantaré cap arbre", el qual he rellegit aquest estiu, n'hi ha un que parla de dues menes de gent viatgera. La primera mena la formen els que aterren en una ciutat amb l'orgull d'haver aconseguit no saber-ne gairebé res. Agafen l'avió, arriben i a veure què passa. Després hi ha els de la mena Com Més Coneixements Previs Millor Aprofitament In Situ. Compren guies, mapes, estudien el que es pot veure i devoren la història de la ciutat. Aquests compren també novel·les que tinguin alguna relació amb la ciutat on van. L'article va fluint amb l'enginy i la ironia de l'escriptor, el qual en fa un retrat per sucar-hi pa del turista-viatger.

Podría identificar-me en certa manera amb els de la segona mena en quan a l'elecció de la novel·la adient relacionada amb el país a visitar, com he comentat ja alguna vegada i també amb la preparació del viatge abans de trepitjar els terrenys.

Aquesta vegada l'elecció de la lectura va ser Alice Munro,  (vegeu) escriptora canadenca guardonada amb el Premi Nobel de Literatura del 2013. Vaig trobar el seu primer llibre d'històries curtes a la Biblioteca Pública, publicat l'any 1968 amb el títol;

Atès que la nostra destinació d'enguany eren les províncies d'Alberta i Columbia Britànica a l'oest del Canadà, em va fer patxoca llegir a aquesta autora, per mí desconeguda, i a més amb un llibre de quinze històries que passen a la vora de rius, en cases pageses i pobles aïllats. Tinc un gran respecte pels escriptors o escriptores d'històries curtes, doncs és necessària una ment molt creativa per explicar molt en poc text. Descriure personalitats, i analitzar sentiments de vides ordinàries, no qualsevol persona té el do de poder-ho expressar. Alice Munro sap fer-ho i et crea situacions cotidianes amb personatges senzills, que viuen en entorns familiars diversos, en una època que encara les dones es dedicaven majoritàriament a la familia (el llibre està escrit com he dit, l'any 1968) .

Malgrat el temps transcorregut de gairebé 50 anys, m'ha encantat la modernitat de la prosa i l'estructura de cada història. Sempre emprant una narradora en primera persona, que és protagonista de la situació, la qual interactua en el relat que es va configurant en cada moment, i de com els seus pensaments i sensacions esdevenen propis en cada moment de la història. La infancia hi té més protagonisme que la edat adulta i cada personatge hi té un paper important. Les diferents edats també compten a l'hora de transmetre'ns els seus neguits, els seus malsons, i la seva necessitat de més llibertat en relació als adults.

És un llibre amb molta personalitat que explora terrenys íntims i que segons diuen va seguir fent-ho en le seves obres futures, de les quals no n'he llegit cap, però que no descarto poder-ho fer aviat.

Haig de fer especial menció a la traducció de Dolors Udina. No sempre trobes una bona versió ja que un bon traductor et fa gaudir millor de les obres, i aquesta n'és una. Enllaço una sèrie de reflexions de diversos professionals d'aquesta feina (vegeu)

Llac Bow (Rocalloses)

Muntanya Robson 3.954 mts. (Rocalloses)

***

Color de llet

Aquesta narració em va produir bones vibracions, quan abans de sant Jordi havia llegit que havia estat editada en català per Angle editorial, després de cinc anys d'haver estat escrita per la seva autora Nell Leyshon i amb un argument recreat a l'Anglaterra del 1830.

És d'aquells relats els quals m'agraden, breus, intensos, amb un text en el qual l'autora vol dir-nos coses amb les quals vol dignificar el món dels escriptors i sota el meu punt de vista ho aconsegueix abastament.

Color de llet s'ha traduït a nombrosos països. A França va ser finalista del premi Femina i va guanyar el premi de la Union Interalliée (2015). A Espanya va ser guardonada amb el premi Libro del Año pel Gremio de Libreros de Madrid.

Amb aquests avals, vaig auto-regalar-me el llibre i no vaig quedar-me decebuda. Gairebé es pot llegir d'una tirada.  És absorbent des del començament i té tot el ha de tenir una bona lectura, interès, una prosa original que fa extremir al lector que busca realitats fora de sentimentalismes i remou situacions que desgraciadament no cal remuntar-nos dos segles enrera.

Estic molt d'acord amb la descripció que ens fa Gustau Nerín de la secció Llibres de l'edició de El Nacional.cat, la qual pel vostre coneixement enllaço (aquí), ja que poca cosa més podria afegir-hi de la meva collita.

***

Una pel·lícula i un llibre guardonats

No acostumo a parlar gaire de pel·lícules, però si que ho faré de "Moonlight", atès que se m'ha encavalcat amb la novel·la de David Vann "L'aquari", i que tenen com a comú denominador, dos infants nord-americans que han de sobreviure en famílies monoparentals,  cadascún ens distints ambients familiars i en dos Estats completament diferenciats.

Moonlight es va estrenar als EE.UU. l'octubre del 2016 i ha rebut el premi Globus d'Or a la millor pel·lícula dràmatica 2017, a més de diversos guardons i nominacions als Oscars.

Ubicada en un barri conflictiu de Miami (Florida) de població afroamericana, un infant intenta sobreviure en un ambient hostil de bullying escolar i amb la relació d'una mare amb adicció a les drogues.

Explicat així sembla un guió repetitiu de criatures que pateixen des de molt petites. En part si però no és exactament el missatge que el director Barry Jenkins ens vol donar. El film ocupa tres etapes de la vida del noi, un trajecte en el qual va coneixent diverses persones que van influint en la seva vida fins arribar a l'edat adulta. És una història de sentiments i descobriments de les relacions personals, en un entorn difícil de trajectòries complicades.

Crec que és una bona película, amb actors que fan dels silencis, paraules. Filmacions on les càmeres segueixen als personatges a distàncies curtes. Malgrat voler representar algunes dècades passades, el guió és completament vigent i realista, posant de manifest la supervivència de les persones nascudes en barris marginals del nostre món. I amb un final sorprenent, realment emotiu, digne de guardó d'un Oscar al millor guió.

 La novel·la de David Vann L'aquari,  guanyadora del Premi Llibreter 2011, ens relata també la història de ficció d'un altre infant, que en aquest cas és una nena la protagonista, la qual viu en un suburbi de la ciutat de Seattle a l'estat de Washington, amb la seva mare.

Aquesta ciutat la recordo per haver seguit la sèrie televisiva The Killing. Una ciutat plujosa, grisa i sempre humida. No m'estranya que l'autor en certa manera, s'hagi inspirat en un aquari per explicar-nos el món d'un infant que passa hores en aquest aquari, a la sortida de l'escola, esperant que la mare el reculli per tornar a casa i que degut a la persistent observació dels peixos arriba a conèixer totes les espècies, quins són els més sociables i quins prefereixen les zones més discretes, com una metàfora del gran aquari humà dels éssers que es mouen dins una ciutat com he dit, força aquosa, lluitant per la supervivència del dia a dia.

És una novel·la dura, també a conseqüència de la lluita d'una familia monoparental, d'una mare insatisfeta per la quantitat d'hores que ha de treballar, per tirar endavant la seva filla. La història es va perfilant quan dins del món aquàtic, el petit personatge coneix a un home gran que li provoca un estat emocional que l'arrossegarà a un passat familiar desconegut.

La novel·la es va desenvolupant poc a poc, entre misteri i realitat. El personatge que es relaciona amb la nena, fa que en tot moment es manifesti de cara al lector, com una persona intrigant i de dubtosa procedència. Això fa que la lectura es faci apassionant i tingui moments d'una especial cruesa.

No havia llegit mai a David Vann, malgrat que sembla que les seves creacions literàries, han estat sempre fruit de l'experiència personal degudes al suicidi del seu pare quan ell tenia catorze anys. En el pròleg de Jordi Puntí, ens esmenta part de la seva trajectòria literària, i en el cas de L'aquari sembla que és un autèntic salt endavant que explora els límits de l'amor i el perdó.

Els seus llibres han estat traduïts a 21 llengües, entre elles la nostra, una traducció immillorable de Yannick Garcia. Diuen que David Vann enceta un nou camí literari que ja ha estat aclamat per la crítica internacional.

***

Argelagues

Hi han paraules que en el nostre idioma sonen molt bé a la orella, almenys a mi m'agrada pronunciar-les, sobretot el so suau de la zeta i també el de la ge: Argelaga, Genciana, Atzavara, Galcerant, etc...

Amb el títol d'Argelagues, la periodista Gemma Ruíz, esdevinguda escriptora amb la novel·la que encapçala aquest apunt, ha aconseguit un gran èxit de crítica en només quatre mesos de la primera edició.

El boca-orella funciona i sabía que seria un bon motiu per dedicar part del meu temps a la meva tasca predilecte que és la de gaudir amb una bona lectura. Aquesta vegada no he errat. La novel·la no es pot deixar a partir de que es comença. Una història familiar de persones anònimes i vides senzilles, però que van contribuir abastament en el país que tenim ara, amb el seu treball i amb la seva predisposició de tirar endavant.

L'autora coneix perfectament de què parla. Són les seves arrels i s'enfanga, com diu ella, en la vida de la seva besàvia, avies i tietes, tres generacions de dones que van haver de patir imposicions familiars, abús de poder, mancances de tot tipus i feinejar dins i fora de casa, per ajudar a la precaria economia familiar deguda al temps que els hi va tocar viure, com a conseqüència d'una crua guerra i postguerra a la recerca d'aliments per a la família.

És un homenatge a aquelles dones fortes com l'argelaga, però crec que van acabar florint emmig de les dures punxes talment com aquest arbust, i ens van deixar una gran herència de coratge i energia.

Tot el relat està escrit amb un català diferent del català oficial. Ens diu la Gemma Ruíz que ha volgut capturar l'oralitat rica i genuina que gastava la besàvia, ja que aquesta llengua té la gentilesa de retratar-nos d'allà on venim i com som, encara que li tinguem els tractes que li tenim i ens l'estiguem deixant perdre. Puc dir, que la riquesa que ens presenta en aquesta escriptura, és d'una òptima qualitat literaria i ens recorda molt el lèxic rústec emprat, per les generacions obreres que ens han precedit.

He llegit que l'autora ha trigat set anys en escriure aquesta obra. S'ha volgut documentar minuciosament en els Arxius Històrics de les poblacions de la comarca del Vallès per recrear la vida en les fàbriques del tèxtil, on transcorre bona part de la vida obrera de les dones de la novel·la, les converses amb la seva família li han proporcionat també dades interessants per confeccionar una Història que és la de tots, i els historiadors li han aportat dades autèntiques dels fets que van ocórrer en uns moments singulars del nostre passat proper.

Amb tot, penso que ha nascut una nova escriptora, que no ens deixa gens indiferents amb la seva primera obra literaria.

***

 

La muntanya de l'Ànima

No hi ha com l'interval estival, per dedicar-se amb més aprofundiment a la lectura de certs relats que mereixen més atenció de la que habitualment hi podem dedicar en l'espai cotidià. Això és el que m'ha passat amb la novel·la que comento i que fa més de deu anys que ja havia llegit.

Després d'assistir a l'exposició Dinastia Ming de CaixaForum vaig recordar la lectura de La Muntanya de l'Ànima i de com m'havia agradat. A la biblioteca familiar, ha reposat el llibre durant molt de temps, i vaig decidir revifar-lo i que em fes companyia aquest estiu.

Si aleshores em va agradar, ara ho ha estat en grau superlatiu. No sempre es pot dir d'un llibre escrit fa gairebé trenta anys. Potser actualment la meva visió lectora també ha canviat, però aquesta literatura oriental que llavors considerava una manera exòtica d'escriure, ara he comprovat la gran qualitat d'un autor com Gao Xingjian que va ser Premi Nobel 2000 i crec que molts dels escriptors orientals actuals, han begut de la seva forma d'expressió. La seva personalitat és considerada com un artista del Renaixement que vol abraçar l'art en les diferents disciplines: dramatúrgia, pintura, i literatura en totes les seves vessants.

La novel·la integra tots els gèneres de la literatura, trets autobiogràfics, narració picaresca, reflex crític de la realitat, lirisme i poesia. Les faules que surten i les creences ancestrals d'una Xina mil·lenaria, ens dónen a conèixer els aspectes d'una societat que ha sofert diverses metamorfosis culturals.

El viatge del protagonista urbanita a la recerca de "La Muntanya de l'Ànima" que no és més que anar a la recerca dels seus orígens i el retrobament amb ell mateix, a través de pobles i llogarets, parlant amb desconeguts i compartint experiències, et fa entrar en una gènesi oriental que havia existit a nivell de saviesa i puresa,  i ens retrata profundament una Xina a través de la seva història, del seu art i de la seva filosofia.

Cada capítol és una estratègia de l'autor. No és una història lineal, el camí emprès pel protagonista va seguint però amb capìtols intermedis en els quals hi entra la filosofia, la poesia visual, els contes, el pensament personal, algunes realitats virtuals, metàfores etc. A més, exposa situacions límits que no saps si arribaran a resoldre's d'una manera coherent, sempre exercint com a teló de fons, la metàfora.

Un text que sedueix i que només un literat com Gao Xingjian podia reflectir. No en va, va ser envoltat de polèmica per les seves propostes innovadores i acusat de no reflectir la "realitat socialista".

El llibre va ser començat el 1982 i el va acabar  el 1987 a París. L'any 1989, després dels fets de la plaça Tian An Men, la seva obra va ser prohibida a la Xina i li van embargar l'apartament de Pekin, de manera que va adquirir l'estatut de refugiat polític a França.

Pintures de Gao Xingjian

Le vol de nuit - Portada del llibre

***

[Continues pujant les muntanyes. I cada vegada que t'acostes al cim, extenuat, penses que és l'últim cop. I quan hi arribes, un cop la teva exitació s'ha calmat una mica, restes insatisfet. Com més es dissipa la fatiga, més creix la insatisfacció, contemples la serralada que ondula fins a perdre's de vista i el desig d'escalar torna a guanyar-te. Les muntanyes que ja has pujat ja no presenten cap mena d'interès, però estas convençut que més enllà s'amaguen noves curiositats l'existència de les quals ignores encara. Però quan arribes al cim, no descobreixes cap d'aquestes meravelles, només el vent solitari]

Estremida Memòria

Fa molts anys que ocupa un lloc en la lleixa de la nostra biblioteca domèstica, producte d'un obsequi del suport genèric del Departament de Cultura de la Generalitat, la qual és una de les novel·les de Jesús Moncada que encara no m'havia atrevit a començar. No hi ha com l'estiu per fer un cop d'ull als títols que a vegades dóna gust rellegir, o bé als que esperes el moment de tenir-hi un interès puntual.

Fet tot aquest preàmbul haig de dir que realment és una novel·la difícil. Guardonada amb el Premi Creixells 1997, Premi Crítica Serra d'Or 1998, i Premi Humbert Torres 1998.  La primera edició va ser el febrer del 1997 i potser no estàvem acostumats a una estructura de novel·la tant peculiar, que en el meu cas, i a hores d'ara encara vaig haver de resituar-me dues vegades per seguir-ne el fil d'una trama farcida de personatges dels quals sis dones a través de les seves vivències, són el denominador comú de l'entramat d'un gènere que podriem dir de característiques policíaques.

La història gira al voltant d'un esdeveniment que va tenir lloc als afores de Mequinença, quan un recaptador d'impostos del Banc d'Espanya i la seva guàrdia, són atacats per un grup de bandolers amb un resultat de diverses morts. Una època, a finals del segle XIX en que els carlins encara feien estralls pels pobles del nostre país, la qual cosa va inspirar a Jesús Moncada per novel·lar uns fets que suposadament podien haver estat reals.

La novel·la consta de quatre parts i epíleg. Un contrapunt adicional són tres personatges en temps real, o sigui l'any 1995, els quals mantenen una correspondència després d'haver-se trobat un manuscrit d'un testimoni directe dels esdeveniments. Aquests personatges són l'autor de la novela, el lletraferit de 89 anys que coneixia els fets i la seva filla que "fica cullerada" a aquest correu d'intercanvi d'impressions respecte a la narració que Moncada està desenvolupant.

Aquestes missives van apareixent a la novel·la emmig de la trama que es va desenvolupant, o sigui que el lector ha d'anar concentrant-se entre dues versions de la història, la fictícia i la suposadament real que van comentant a través dels correus. El resultat és un trencaclosques, les peces del qual van encaixant a mesura que la narració avança.

Jesús Moncada ens ha deixat un llegat narratiu d'unes formes dialectals de la llengua i unes construccions complexes, que no podem deixar de gaudir-ne malgrat el pas del temps i la transformació de la parla. Les seves obres han d'anar digerint-se poc a poc i delectar-se amb la seva riquesa.

***

Oona i Salinger

Acostumen a passar-nos per la llibreria Altaïr quan preparem un viatge, a buscar informació dels llocs a visitar. Malgrat que anem amb guies del país, sempre ens agrada anar una mica preparats. Al mateix temps, com he comentat alguna vegada, també procuro endur-me alguna novel·la adient perquè el viatge sigui més atractiu i tenir distracció en les esperes d'aeroports i trasllats.  Aquesta vegada vaig trobar el relat OOna & Salinguer, una novel·la recent de l'escriptor francès Frédéric Beigbeder, el qual desconeixia completament, però em va semblar que podia ser interessant.

Aquest escriptor, segons he llegit, a França és un conegut provocador i de les últimes fornades d'intel·lectuals francesos que ha tingut força acollida tant al seu país com a la resta del món. Jo només he llegit per casualitat el llibre que comento, i m'ha agradat la seva prosa moderna i la descripció dels fets amb agilitat, i amb una certa irònia, del començament fins al final.

La novelada història d'amor de l'autor de "El vigilant en el camp de Sègol" i la darrera dona de Charlie Chaplin que varen tenir quan ella era adolescent i ell uns vint i pocs anys, és força singular. La societat novaiorquesa d'abans de la Segona Guerra mundial, queda reflectida en tots els seus àmbits de clubs nocturns i gent insatisfeta adicta a l'alcohol i al tabac.

Aquesta relació de l'Oona o'Neill, filla del dramaturg i mare de Geraldine Chaplin, amb J.D. Salinger, es trenca quan aquest darrer s'incorpora a l'exèrcit americà per lluitar amb els aliats a Europa.

Els relats de la guerra són d'una gran cruesa, i l'escriptor va fent un paral·lelisme amb la vida que enceta l'Oona amb en Chaplin d'un gran benestar econòmic, i la vida amb la qual es troba Salinger després d'haver lluitat al front i haver contret una gran depressió, la qual ha d'afrontar i li costa superar.

La novel·la és interessant i distreta. No deixen d'apareixer personatges de la història real del segle XX com Scott Fitzgerald, Truman Capote, Hemingway, O'Neill, Chaplin, etc.

Són curioses les cartes que Salinger va enviant a l'Oona des de les trinxeres, les quals ella no li respon mai cap. Aquestes cartes se suposen que van existir, però que resten a l'arxiu de la residència familiar de l'Oona a Suïssa sense autorització per part de la família per a la seva accessibilitat.

L'autor a l'epíleg acaba visitant la casa de Chaplin a Suïssa i conclou la novel·la amb una descripció poètica de vuit pàgines del personatge i el seu entorn. Sembla que la obriran al públic per anomenar-se Chaplin's World on reposen les restes del matrimoni Chaplin rodejats de flors.

Central Park

"La bellesa és tot el que compta en la vida.

Si la trobeu, ho heu trobat tot."

Charlie Chaplin

***

Relíquia retrobada

L'any passat varem visitar l'ílla de Creta i a Herákleion el renovat Museu Històric, en el qual hi ha una secció dedicada a l'escriptor Nikos Kazantzakis un dels escriptors grecs més importants del segle XX, nascut en aquesta ciutat en època otomana (1883) el nom venecià de la qual era el de Kàndia i que els otomans van conservar.

En les vitrines del museu hi havien diversos exemplars de la novel·la El Crist de nou crucificat a la qual em refereixo en aquest apunt, i entre elles la versió catalana traduïda per Joan Sales. Em va satisfer veure-la entre tantes traduccions, i vaig recordar l'impacte que va tenir entre la nostra societat i que jo no havia tingut ocasió de llegir-la. Vaig proposar-me anar a la recerca i captura, i ho vaig aconseguir en una Biblioteca particular i amiga, la qual m'ha fet el préstec d'un exemplar de la 8na. edició. La sensació d'estar llegint una relíquia de fulls engroguits, m'ha omplert d'una gran satisfacció durant uns dies.

Una de les coses que ens va dir el guia respecte a Kazantzakis (veure), és que van considerar-lo un escriptor polèmic per les seves connotacions d'esquerres, principalment l'Esglèsia ortodoxa, per donar una nova visió del cristianisme, però que a la fi va deixar una forta empremta religiosa en les seves obres literàries.

Sobre el llibre que ens ocupa, he trobat molts paral·lelismes amb la situació social que estem vivint en els darrers anys al nostre continent. L'escriptor ens vol mostrar el domini turc sobre el poble grec a través dels otomans ben peixats i els famèlics cristians que van desesperats sobrevivint en un entorn advers de dominació extrema. Però també a la vegada fa un retrat irònic i autocrític dels grecs abans de la independència.

Les lluites són descarnades amb violències extremes. Els personatges estan ben configurats i determinen les posicions de cadascun a cada bàndol. Hi han passatges molt bucòlics els quals fan gaudir al lector de moments intensos sobre les relacions personals.

Aquests grups de cristians encapçalats pel seu pope, buscant aixopluc en els pobles, després de més de cinquanta anys de publicació de la novel·la, m'han fet recordar els grups de refugiats que circulen ara per Europa buscant acolliment i rebent cops de porta dels països també ben apoltronats.

Penso que és una novel·la que encara és pot considerar ben actual. La bona traducció de Joan Sales respectant les formes de llenguatge popular i glossades al principi del llibre, van ser aconsellades per en Carles Riba autor de Les Estances.


Nota:

La literatura neogrega va tornar a Catalunya gràcies a la publicació de la novel·la de Nikos Kazantzakis El Crist de nou crucificat, en versió de Joan Sales, dins de la col·lecció «El Club dels Novel·listes». L’esforç de Sales i del grup d’intel·lectuals que van prendre part en aquest important projecte de represa cultural va començar a donar fruits durant la dècada dels seixanta tant en el camp de la creació literària com en el de la traducció. El Crist de nou crucificat, «una de les màximes novel·les cristianes de tots els temps» en paraules de Sales, aparegué l’octubre de 1959. Des de llavors, fins al 1980, la novel·la fou reeditada nou vegades, gairebé una edició cada dos anys, fet que demostra la gran acollida que va tenir entre els lectors.

***

La rebel·lió

Començo l'any amb un apunt del darrer llibre que he llegit, i que l'he relacionat amb les incerteses que estem vivint actualment en la nostra època també immersa en una certa revolució social, després d'anys d'estabilitat cívica. Els indignats no són pas exclusivitat dels nostres moments. Sempre que hi ha hagut inestabilitat després de guerres i conflictes, la gent ha mostrat el seu enuig en front als poders establerts. Potser cada dècada les generacions s'han mobilitzat i han anat exterioritzant el seu descontentament.

Joseph Roth ens planteja una situació de rebel·lió personal en aquesta novel·la, escrita l'any 1924, després de la caiguda de l'imperi austro-hongarès, i que després d'aquella desfeta arran de la 1a. Guerra Mundial, els supervivents que havien lluitat per la seva "pàtria" i van tornar amb condecoracions però amb mutilacions, es van trobar desatesos per unes lleis absurdes i injustes, i amb poques ganes de ser revisades per les patètiques autoritats del moment.

El protagonista és una persona d'ordre i patriota fidel, el qual rebutja als malfactors i ganduls que no fan altra cosa que propiciar maleïdes subversions. Ha de patir una amarga experiència per adonar-se de com anava d'errat admirant una societat que s'havia dissolt i que havia marginat als herois dignes i respectuosos amb la classe imperant.

El relat acaba d'una manera impensable, de contundent rebel·lió teològica, digna d'un escriptor, que es va avançar a la seva època amb una prosa valenta des de la seva perspectiva personal, i escrit amb una certa ironia que fa lleugera la seva interpretació.

No m'ha semblat gens descabellat aquest relat, fins i tot l'he trobat molt proper als nostres dies. Ja gairebé fa cent anys de la seva publicació i amb només 117 pàgines, l'autor ens fa veure que mai és tard per reflexionar i analitzar les nostres idees i comportaments.

Un llibre per gaudir d'un escriptor centenari i que va viure la desfeta d'un imperi amb totes les seves conseqüències.

***

La leggenda del Santo Bevitore

Arran d'haver anat a veure la pel·lícula que ens ocupa en la XII Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya, la qual va ser guardonada amb el LLeó d'Or de Venècia del l'any 1988, dirigida pel director Ermanno Olmi, continuador del neorealisme italià, vaig tenir interès en llegir el relat del seu autor Joseph Roth que va ser escrit l'any 1939 just poc temps abans de morir.

El film el vaig trobar potser una mica lent, però admirablement ben dirigit i sense deixar d'admetre que la qualitat tècnica de l'època podia ser ben valorada per uns interessants primers plans i flashbacks per anar-nos situant en la vida anterior del protagonista, malgrat que algunes vegades no quedin massa clars els motius del seu declivi personal, per la qual cosa vaig decidir-me llegir el text de l'escriptor per aclarir algun d'aquests conceptes.

La vida de Joseph Roth l'autor del conte, és força peculiar. Va néixer a Ucraïna el 1894 i va ser oficial de l'Imperi austrohúngar i després del triomf nazi va haver d'exiliar-se d'Alemanya on residia. A París va trobar-hi aixopluc i va dedicar-se a la literatura. En aquella ciutat va morir també, i semblant al seu personatge, tenia de la mateixa manera el problema de l'alcoholisme, però sembla que quan escribia, acostumava a estar ben sobri i va estar considerat com un dels millors escriptors centreeuropeus del segle passat.

La pel·licula és força fidel al llibre. L'argument d'aquestra llegenda és el d'un clochard que pernocta sota els ponts del Sena. Un enigmàtic personatge li ofereix un dia uns diners per expiar les seves culpes i en agraïment li demana que els restitueixi quan pugui a la imatge de Santa Teresita de Lisieux de l'església de Santa Marie des Batignolles. El clochard és un home de principis i la intenció d'anar-los tornant és ben patent. Però cada vegada que està a punt de fer-ho, apareixen persones del seu passat, que el fan desviar del seu propòsit.

El llibre inclou un pròleg de Carlos Barral, el qual val la pena de posar-hi atenció ja que crec , té interès per debatre, degut a la seva visió com a persona que també té el problema de l’alcoholisme i a més fa una dignificació de la cultura del vi i dels embriacs interessant, en contra dels abstemis per convicció.

L'epíleg va ser una concessió de l'autor al crític i novelista Hermann Kesten poques setmanes abans de morir. És la persona que ens manifesta que Roth bebia fins a la matinada en un cafè de París amb companys habituals. Va ser en una d'aquestes trobades que habia acabat d'escriure La llegenda del Sant Bevedor i mostrant-li li deia ¿Oi que és divertida?

***