Placidesa d'una setmana sota l'ombra del Covid

 Una setmana de tranquil·litat amb els ulls posats al nostre mar, dia i nit, observant els canvis de colors, és un bàlsam necessari per suavitzar l'esperit després de mesos d'inquietud, malgrat les incerteses que encara suren en la nostra societat.

A diferència d'altres anys, enguany hem evidenciat que el turisme s'ha fet fonedís a les nostres costes. Molts dels estiuejants d'aquest indret amb els que ens creuàvem des de fa anys, procedien de Bélgica i França. Aquests dies no hem sentit parlar francès enlloc, el català era majoritari. El mes de Juliol, també trobàvem grups d'escolars fent colònies d'esports, sembla que aquest estiu no n'hi han hagut. La calma era total i absoluta, només el mar, la lluna i els pocs caminants matutins ens feien companyia. Pendre el sol a la platja i banyar-se amb els peixos al voltant de les cames, amb les persones a metres de distància, crec que no ho havia experimentat mai en època estival.

Salvant les distàncies, l'Enric Gomà m'ha fet companyia amb el seu llibre:

És un llibre divertit, amè i per descomptat erudit. És important no oblidar que a Catalunya el castellà va ser durant segles "la llengua del costat", i l'Enric Gomà amb el seu humor característic, ens explica amb rigor les vivències que els catalans van tenir amb aquesta llengua, la qual cosa a hores d'ara és impensable que algún catalanoparlant no la domini.

Capítol ¡Viva el Rey! (fragments)

[Abans del 1410, gairebé ningú a Catalunya no sabia castellà. Ni Ramon Llull, ni Francesc Eiximenis, ni Bernat Desclot. En el cas de Llull encara sobta més, perquè sabia escriure en català, llatí i àrab. També va escriure en provençal uns quants poemes juvenils de caire amorós, que anys després va destruir, en un atac de clarividència literària].

[Hi havia un altre idioma molt més estès que el castellà: l'algaravia, la llengua dels moriscos. Com els provençals, no l'abillaven gaire. Vivien en pobles i aldees miserables i es dedicaven a l'agricultura, a complir el ramadà i esperar la música rai. Tant hi feia, el que enraonessin. Com si cantaven havaneres de Palamós. L'Església intentava que aprenguessin una llengua romànica, el català o el castellà segons el moment històric, per convertir-los a la fe cristiana- El 1610, el rei d'Espanya els va convidar a deixar el país...]

I així capítol rera capítol des de la Corona d'Aragó fins els nostres dies, el llibre aborda de manera sàvia i divertida el paper de Castella amb la definitiva escolarització universal del castellà.

Acabo l'apunt amb aquesta consideració de com acaba el llibre, que esmenta en part a Joan-Lluís Marfany (La llengua maltractada)

 La castellanització progressiva de Catalunya no és un assumpte sense rellevància.  Ha comportat alteracions notables en la llengua catalana, en la cultura i en l'estima dels catalans. En la consciència dels catalans, mai no hi va haver cap dubte que allò que parlàven era exactament una llengua. Podia haver arribat a un estat deplorable d'abandonament i d'incúria però no deixava de ser una llengua. Malgrat tots els naufragis, continuava sent una llengua. La seva.

***

Agost

He titulat aquest apunt com un dels articles que inclou el recull d'en Quim Monzó "No plantaré cap arbre", d'una selecció dels millors articles apareguts d'aquest escriptor a la premsa de Barcelona del 1991 al 1993, que van ser publicats a diversos mitjans. Llegint-ho, una se n'adona i recorda què fèiem i com vèiem la nostra societat, i que en algunes coses no hi han diferències importants.

Ja hem començat el mes d'agost i m'ha cridat l'atenció precisament l'escrit que menciono amb el títol "Agost" on en Quim Monzó descriu amb la seva ironia personal, les cues als forns de pa que es produíen als barris de Barcelona durant aquest mes per aconseguir una barreta, atès que ningú es preocupava d'organitzar-ne els torns que haurien estat ben rebuts pels que aquest mes restaven a ciutat. A més dels forns, parla també d'altres gremis que també sense més, penjaven el cartell  de "tancat per vacances de l'ú d'agost al 3 de setembre", i els consumidors havíem d'anar com a bogets buscant on poder aconseguir avituallament durant aquestes dates.

Era un peix que es mossegava la cua, ja que quan menys gent hi havia, més gent tancava. Dic era perquè he observat que des de fa uns anys, les botigues tanquen menys dies. Forns n'hi ha dos a cada cantonada. Trobem pa als "supers" (encara que sigui de massa congelada),  a les pastisseries,  i a totes les botigues de queviures regentades per estrangers que no tanquen ni tant sols els festius. Amb tanta competència, convé no perdre clients i facilitar la vida a les persones que no tenen l'obligació de marxar l'agost. Competir és bo.

En el seu article, en Quim parla d'un reportatge de TV3 sobre l'absentisme agostenc i d'un capitost que deia que el tema de les vacances del comerç és lliure. La seva pregunta era doncs perquè els comerços no poden obrir més enllà d'un determinat nombre d'hores setmanals, i en canvi ningú no els diu res si fan més o menys vacances, o si no en fan gens?.

Crec que és un tema que encara no està superat, malgrat que sembla que anem millorant poc a poc. Fa anys que del desacord en tancar i obrir botigues se'n parla. Uns volen obrir els festius, altres volen que es tanqui. Uns volen torns, altres no volen tancar mai, és un galimaties que costa de reglamentar. Opino que és un tema polític, que es podria solucionar com ho han fet la majoria de ciutats importants del nostre planeta.

***

Festes vermelles i verdes

Una vegada més he pogut comprovar que només allunyant-nos uns pocs kilòmetres del nostre entorn habitual, que la nostra vinculació amb el país del qual depenem, és realment abismal, i això que Navarra no és Espanya, però aquest afany del toreig i el món dels sanfermines, al qual hem coincidit sense haver-ho projectat, ens ha deixat una mica astorats. Potser perquè les notícies que ens arriben aquí son més aviat descafeinades, però haver vist la gent entusiasmada per aquesta festa d'origen medieval, la qual s'ha popularitzat massivament des de meitats del segle XX, amb connotacions turístiques, és difícil de païr.

A la ciutat de Pamplona no ens hi vam acostar. Vam veure la festa per activa i per passiva pel canal de la TV local. Els "encierros" del dia els donaven repetidament al vespre amb les agafades dels toros en un primer pla, i a més explicant fil per randa tots els detalls de les clavades de banyes als "mozos". Suposo que s'ha de ser fill d'un lloc i haver-ho viscut des del bressol, per valorar unes Festes així, ja que els que ens ho mirem com espectadors no acabem de trobar-hi massa el sentit per exposar així el físic davant d'unes bèsties de mitja tonelada. El problema principal és la massificació. Només en els dos minuts i escaig que duren els "encierros", les corrues de gent al voltant dels toros, impedeixen córrer d'una manera folgada i les allaus humanes se succeixen constantment.

El menjar i el beure sense descans és la tònica general, i a les tardes les "corridas" són l'espectacle diari a les "plazas" en les quals lluiten els millors toreros tallant orelles i cues de brau.

Des del nostre privilegiat refugi a la Vall de Salazar, ho vam experimentar des de la "barrera" (mai tant ben dit). I això si, vam trobar els pobles força tancats, atès que el joves estaven de farra a la capital.

De totes maneres, el nostre interès eren les muntanyes, els prats i la natura, i aquests no s'havien desplaçat. La seva Festa era el verd omnipresent, les flors, les vaques, els xais i els cavalls pasturant. Era la festa de la Natura ufanosa.

***

Destinació tardoral francesa

Malgrat reconèixer que França és un país xovinista, centralista i amb forces "istes", és un país que tot funciona. Funcionen les carreteres; funcionen els indicadors; funciona la seva gent; funcionen els poblets; i funciona el turisme. Per això, una escapadeta als veïns de tant en tant va bé per constatar aquests fets i gaudir-ne.

El Perigord ha estat una destinació tardoral d'enguany. Una setmaneta per aquesta regió on la Guerra dels cent anys va deixar també les seves empremtes en forma de castells, palauets, ciutats medievals, ponts creuant el riu Dordonya i altres vestigis de la zona acull al visitant, mostrant degudament protegit tot aquest patrimoni, el qual els francesos tenen cura de conservar, amb contínues excavacions en el cas dels castells força nombrosos.

 

 

Els indrets boscosos del Perigord, curulls de roures, nogueres i alguna vinya, amaguen les granges de les aus pròpies de les seves menges: Les oques i els ànecs dels quals han sabut elaborar el foie gras i que aconsegueix embafar al visitant en els menús diaris, i que en el meu cas, procuraré estar-me'n de menjar-ne una bona temporada, malgrat que hagi estat la primera vegada que he pogut tastar-lo en totes les seves variants, reconeixent però, l'exquisidesa d'aquest producte marca de la zona.

L'indret, com totes les regions franceses, és agradós i bonic de visitar. Els romans també hi van deixar petjada i la construcció del Museu Vesunna, una arquitectura de Jean Nouvel, els pares del qual encara viuen a la població de Sarlat, va fer possible aquesta obra, que aixopluga les excavacions de la Domus de Vésone obertes al públic fa deu anys.

L'entrada al recinte reflecteix en els seus vidres, el palauet del davant

Patrimoni mundial de la Unesco són les pintures prehistòriques de la gruta Lascaux II. Al visitant se li ensenya el facsímil elaborat fidedignament (això diuen) de l'original. Atesa la malaltia que van començar a contraure les pintures, van haver de tractar-les amb medicació antibiòtica, per això doncs van ser tancades al públic el 1963. Des del 1983 la nova gruta acull uns 250.000 visitants l'any. Les fotografies son prohibides.

 Grutes de rius subterrànis n'hi han moltes al sud de França, totes elles d'una gran meravella natural d'estalactites i estalagmites, i una gran quantitat són visitables amb barquetes. Aquesta vegada la Gouffre de Padirac ens va fer gaudir d'una altra aventura subterrània a 103 metres de profunditat. Tampoc hi eren permeses les fotografies.

El meu petit apunt és per deixar constància d'un dies diferents que surten de la rutina quotidiana i del nostre pas per La vallé de la Dordogne, però en el Sorrobloc mostrarem el viatge pas a pas amb les corresponents il·lustracions.

***

Per la ruta del Gran Nord

Des de la Conca al Pallars, fer en un  dia 400 kilòmetres per anar a la recerca de la Ramona, la Lluna, la Pruna, la Mel, l'Avellana, els fillets innominats, el patriarca, i tota la parentela, malgrat la dura tirada pels que no hi estem avesats, l'experiència fa ser gratament positiva.

La parada per fer l'esmorzar de pagès a la Font de les Bagasses, amb productes elaborats a casa, vi de la Conca que transportàvem amb el Range Rover, i l'aigua fresqueta de la font, ens va omplir d'energia per seguir muntanya amunt cap al Gran Nord.

La pista d'una inclinació força espectacular, ens va portar a una alçada prop dels 2000 metres on ja s'albiraven els ramats de vaques i cavalls pasturant. Els prismàtics van ajudar a distingir un ramat que crèiem era el que buscàvem, però la sorpresa va ser gran quan a peu de pista l'Alba el va descobrir, fent companyia a una colla de vaques, amb les quals els cavalls compartien espai i menjar.

Ningú com ella se'ls estima, ha heretat del seu pare aquesta passió. Totes les euges eren allà, no en faltava cap, felices i contentes pasturant i engreixant-se. Estaven llustroses. Tota la família va ser revisada i comprovada, l'esquellot arreglat i els turistes que varem acompanyar l'expedició, els vam fotografiar com es merexien. Els poltres innominats eren preciosos. Varem tocar-los, mirar-los i acompanyar força estona. El retrobament amb els seus propietaris els va agradar, la reprocitat era visible per a qualsevol inexpert com nosaltres.

 

La Lluna amb la seva marca al front

La hippie

El poltre gris

El poltre gris i darrera el blanc

les germanes

El cavall

Després de deixar el ramat amb bon estat i amb la comprovació de que estava força ben nodrit, l'excursió va seguir encara agafant alçada per una pista des de la qual les serres muntanyoses es deixaven veure fins els pics andorrans. Una vista meravellosa a més de 2000 metres.

El lloc triat per dinar al Barranc de Berasti, ens va proporcionar aixopluc per uns minuts i van poder tornar a deleitar-nos amb unes menges cuinades per la mestressa i que ens va tornar a revifar l'energia per seguir gaudint d'aquells bonics paratges. Prop de la nostra paradeta, feien estada un grup de vaques de raça salers, les quals no havia vist mai, de color coure i amb el pel llarg.

 

Pendre un cafetó a la cabana del vaquer, que ens va oferir aquest home imprescindible pel control de la contrada, va ser tota una experiència d'uns forasters com nosaltres que vam gaudir de la seva empatia durant uns moments de relax en un lloc acollidor envoltats de natura i bona companyia.

La tornada per una altra pista una mica malmesa per les pluges d'aquests darres dies, va ser també un aventura de salts dins el jeep, però que vam oblidar de sobte amb la trobada d'un grupet de preciosos ruquets, els quals se'ns van acostar amb moltes ganes de ser amanyagats i que no van rebutjar les nostres moxaines.

 

aquest pollí semblava que portés pantalons

En arribar a la Conca ens esperava la lluna plena per completar un dia que no oblidarem, per haver estat ple de petits plaers cotidians de gran senzillesa i gaudi ecològic.

 

***

Els colors del Valle de Tena

Reconec que és un privilegi trencar amb la rutina, deixar la xafogor barcelonina  i poder gaudir d'uns dies de l'espectacle muntanyenc del Pirineu, en aquest cas dels gegants que envolten el Valle de Tena, que s'han desprès dels seus abrics blancs de l'hivern i ens mostren amb tota la seva esplendor les seves valls i els seus mosaics de colors envoltats d'una fauna que es desperta també de la letàrgia hivernal.



 Les aigues que riu avall brillen amb aquest sol que escalfa, i dóna vida a infinitat d'insectes que ens sorprenen a cada pas que fem i que, voyeurs com sóm, ens agradaria poder emportar-nos per 
sempre en les nostres màquines de fotografiar, tota mena d'instantànies, per què a més de reternir-les en les nostres retines, poder recordar aquell moment viscut en els camins que ens porten als llacs, els quals ens fan suar una mica tot sigui dit, per arribar a la fita i gaudir plenament d'aquella visió espectacular de la natura en plena canícula.

 

També l'espectacle d'un dia amb núvols, ajuda a meditar a la vora d'un llac, com aquest conductor de furgoneta que varem trobar espontàniament, pensant, qui sap el què, o descansant i amb la vista perduda a l'horitzó.

Cada pas que fem, ajuda a gaudir d'aquesta natura que no deixa de sorprendre'ns any rera any. Les dues serres que tanquen la vall, La Partacua i Tendeñera ens obliguen a mirar sempre amunt. Cada hora del dia el color és diferent. Al matí és rosat, passant per totes les gammes de grocs al migdia i al vespre gairebé de nit, quan el sol només toca als cims, el color daurat és impressionant. Atès que en aquesta època de l'any el dia és molt llarg, les ombres i els clars-obscurs, et sedueixen constantment i fa que l'esperit s'alliberi de totes les neures que acumulem els humans durant l'any.

També, quan el cel és serè, els núvols d'evolució, dónen un encant especial amb les seves formes, dignes d'una pintura la qual podria formar part de la sala d'estar de qualsevol llar.

 I què més podria dir dels colors, hi ha tanta gamma que no sóc capaç de descriure en paraules, per la qual cosa, en el meu altre blog en el qual amb pocs mots m'agrada oferir les visions que a mi em captiven, aniré publicant per sèries, tot el que he observat en aquests dies en els quals la naturalesa en ha obsequiat, per compartir-ho amb tots vosaltres.

***