dissabte, 1 de febrer del 2020

Natalia Ginzburg

Aquesta escriptora italiana nascuda a Palerm el 1916, va viure en primera persona el resorgiment del fascisme fent costat al seu marit, Leone Ginzburg, activista contra el feixisme a Itàlia, amb la qual cosa va sofrir un exili interior a la regió dels Abruços. 

De pare jueu i mare catòlica va ser educada en l'ateïsme en un ambient intel·lectual d'activistes. Va publicar la seva primer novel·la l'any 1942, malgrat que des del 17 anys ja escrivia relats. Ella es considerava una "escriptora petita", encara que l'escriptor Vila-Matas la inclou entre les millors de la història amb Duras i Highsmith. Meritxell Cucurella-Jorba la traductora de la novel·la que comentaré seguidament, afegeix també el nom de Rodoreda, com a dona que forma part del conjunt de dones d'intel·lectuals de primer ordre, que l'èxit va coronar com a novelistes. 

La seva obra a més de novel·la, inclou també assaig i teatre, i adaptacions al cinema.

La ciutat i la casa, (1984) és la seva darrera novel·la, la qual he acabat de llegir en la seva quarta edició publicada per Club Editor, i traduïda al català com he comentat per Meritxell Cucurella-Jorba.

El relat evoca el cataclisme que es produeix en les vides privades al tombant del segle XX, la desintegració de la família, la crisi dels rols familiars quan tot allò que semblava important desapareix, sobretot el sentit de pertinença que troba el seu símbol més evident en la casa.

Precisament el fet de tenir o no tenir casa, és un tema molt present en la vida i en l'obra de la Ginzburg, ja que va viure en la pròpia pell el fet de traslladar-se contínuament d'una casa a l'altra.

He trobat molt interessant el postfaci de la traductora que analitza l'estil narratiu de l'escriptora, el qual, sota una aparent senzillesa, és d'una gran complexitat estructural. És una novela coral, amb un intercanvi de cartes entre tots els personatges que es componen de gent molt heterògenia. Relacions entre pares i fills, familiars i amics que viuen en diferents ciutats d'Itàlia que es van creuant epístoles, el lligam de les quals és en Giuseppe que als cinquanta anys, es ven la casa i deixa Roma per anar-se'n a viure amb el seu germà als Estats Units. A través d'aquesta correspondència, el lector va coneixent els sentiments d'aquestes vides creuades que van raonant sobre les seves inseguretats, errors i encerts.

"les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d'un mateix"

***


Les veus del capvespre és una petita joia de la Ginzburg, dic petita perquè és una novel·la breu escrita l'any 1961 i sembla que la última. Reeditada per Edicions de la ela geminada i amb una nota preliminar de l'editora que els va ser impossible localitzar al traductor Esteve Farrés per tots els mitjans possibles per aquesta esplèndida versió de l'any 1994, però malgrat sembli estrany en el món editorial, a vegades passen aquestes coses, que autors o traductors es fan fonedissos.

La novel·la evoca les esperances i desil·lusions de dues generacions familiars que viuen l'abans i el després de la irrupció del feixisme a Itàlia. Aquests fets polítics, de totes maneres apareixen només de passada dins el context de les històries.

Aquestes històries s'ubiquen a uns pobles de la provincia d'Arezzo a La Toscana. Hi ha un personatge que va relatant en primera persona, el que va succeint dins les famílies a les diferents localitats.  És com si expliqués un conte detallant els diàlegs, perquè el lector es vagi fent la idea del que fa cadascú a cada moment. Les famílies van desenvolupant la seva vida quotidiana, aparentment insignificant, però el que l'escriptora ens vol mostrar, és el moment de la història que és present en un país, a través de la seva gent.

No en va, Natalia Ginzburg és una de les veus més importants de la literatura italiana i europea del segle XX.

***