LA SENYORA DALLOWAY - Virginia Woolf

 

Un clàssic de fa cent anys. Començo amb les paraules de la seva traductora al català DOLORS UDINA de la darrera edició del 2025:

"Traduir La senyora Dalloway ha estat com un viatge iniciàtic, una immersió en un món de paraules i emocions en el qual vaig anar entrant lentament, amb passos vacil·lants, amb molta inseguretat i una mica perduda en la incomprensió, avançant per un mar fet de paraules, personatges, objectes, situacions, sorolls i temps, sobretot temps, a la ciutat de Londres." 

La mateixa sensació que m'he trobat com a lectora a mesura que la novel·la anava avançant, un anar i venir de moments, i haver de retrocedir per captar les situacions i lligams entre personatges que barregen passat i present amb monòlegs interns d'un ambient anglòfil del segle XIX, d'una societat que coneixem per mitjà d'una cultura que ens ha estat presentada pels historiadors a través de la literatura identitària i diria també que amb la cinefília anglosaxona.

Segueixo amb la DOLORS UDINA... "L' experiència de traduir aquest llibre (després d'haver-ne traduït gairebé uns dos-cents) m'ha deixat enlluernada, o potser seria més exacte dir il·luminada. Evidentment era conscient de la importància de Virgínia Woolf, però experimentar la seva literatura "des de dins" m'ha semblat un regal impagable."

Tota aquesta descripció de la metròpoli londinenca, descrita en el llibre, ja la vaig experimentar en una altra publicació que vaig comentar en el blog el 2014 en aquesta entrada (vegeu) que constava de diversos articles publicats a la revista Good Housekeeping els anys 1931-1932.

El tarannà dels britànics, amb les seves ironies son molt presents en la literatura de la Virginia Woolf. Llegeixo que és considerada una de les figures més destacades del modernisme literari de segle XX, i que la seva tècnica de monòleg interior i el seu estil poètic, es consideren com unes de les contribucions més importants de la novel·la moderna.

Haig de comentar que és un llibre que no es llegeix d'una tirada, s'ha d'anar descobrint poc a poc de com aquesta autora explora el món interior dels seus personatges amb sensibilitat i intel·ligència, malgrat que al principi costa de seguir l'evolució del seu relat.

 

*** 

 

FRESHWATER - Virginia Woolf

 Després d'uns mesos d'haver deixat el blog en estat de repòs per motius de salut, recupero amb moltes ganes la inèrcia de comentar les lectures de llibres, malgrat que de moment per raons òbvies hauré d'espaiar les entrades.

Al nostre barri ha obert les seves portes el Teatre La Fàbrica, un espai que actuarà de manera coordinada amb el Teatre La Gleva que constitueixen plegats Teatres del Farró (veure)

Els primers dies de l'estrena ens vam animar a assistir a la representació que prometia un bon relax teatral, i alhora l'interès de com havien quedat les instal·lacions de l'antiga fàbrica ara convertides en Teatre. 

Bé la sala ens va resultar d'entrada una mica claustrofòbica, rectangular, tancada sense cap ventilació i les files de cadires enganxades a la paret sense cap més opció que en cas de voler sortir des de l'esquerra, s'havia de passar per tota la fila cap a la dreta. L'escenari queda lluny dels espectadors, i malgrat estar dins les primeres files l'audició resulta fluixa i poc entenedora. Potser a hores d'ara s'haurà solucionat després d'algunes representacions, atès que a nivell de veïns se'ls hi va comentar.

En quan a l'obra no ens va satisfer. Ignoro si va ser entesa per la majoria, atès que ni Arribas ni Cunillé situen a l'espectador en el context en que Woolf la va escriure, ni tampoc de què ens volien parlar. 

Tant és així que em vaig apressar a adquirir el llibret de l'obra traduït per l'Albert Arribas tal com la van representar i a més amb un interessant pròleg de Marta Tirado Mauri en el qual ens endinsa en el món de Virginia Woolf i ens fa una descripció dels personatges un a un, tots ells autèntics dins la història britànica contemporània. 

Contenta de l'adquisició, doncs em va permetre seguir i conèixer tots els personatges  del teatre de "divertimento" que ens van ser presentats dalt d'un escenari sense saber per què actuaven de la manera que ho feien i que ens volien dir. 

És difícil per nosaltres conèixer els intel·lectuals de l'època victoriana si no s'ha estudiat la cultura britànica. Per això es troba a faltar algun tipus d'informació prèvia a la representació d'una obra en la que es considera a Virginia Woolf "precursora del teatre de l'absurd".

He enllaçat informació de la revista del Districte El Jardí, la qual es pot llegir en el segon paràgraf d'aquest escrit.

 

*** 

Londres 1931-1932

Una cosina anglòfila, gran coneixedora i entusiasta de Londres em va regalar aquest llibre pel meu aniversari fa sis mesos, el qual en un tres i no res l'he llegit, i tot sigui dit, s'ha m'ha fet curt.

Es tracta de la publicació de sis articles publicats per la Virginia Woolf a la revista Good Housekeeping entre els anys 1931 i 1932. Trobem un reflex de la societad londinenca explicats amb la ironia fina anglesa que l'escriptora sap proveir als seus lectors, i pinta un retrat d'aquesta metròpoli tot passejant pels carrers i observant el tarannà dels seus habitants.

La taula d'articles és la següent:

-Retrat d'una londinenca

-Els molls de Londres

-La marea d'Oxford Street

-Cases de grans homes

-Abadies i Catedrals

-Aquesta és la Cambra dels Comuns

Aquests dies hem viscut ben a prop tot el procés idependentista d'Escòcia i els debats dels Primers Ministres defensant les seves posicions d'una manera totalment democràtica. Per això, m'ha fascinat el darrer article del llibre, on Virginia Woolf exposa el neguit parlamentari de la Cambra dels Comuns. Poca cosa ha canviat a la Cambra des d'aquells anys fins ara. Amb una prosa excel·lent, ens posa de manifest un escenari que hem vist moltes vegades en talls de notícies d'aquell Parlament.

M'encanta aquesta descripció:

....És ben cert que la nostra Cambra dels Comuns, des de dins, no és ni noble ni majestuosa, ni tant sols està revestida d'una gran dignitat. És tant brillant i lletja com qualsevol altre edifici públic d'una grandària mitjana. El roure, evidentment, està vetejat de groc. Les finestres, evidentment, estan pintades amb lletjos escuts d'armes. El terra, evidentment, està cobert amb franges de catifa vermella. Els escons, evidentment, estan coberts de cuir durador. Arreu on es miri, no es pot evitar de dir "evidentment". És una assemblea desendreçada, d'aspecte informal.......

i va cotinuant, amb aquesta ironia clàssica. Una altra perla:

.. En altres paraules, mentre una escoltava el ministre d'Afers Estrangers que s'esforçava per guiar les nostres relacions amb Alemanya, semblava clar que aquests homes d'aspecte ordinari i enfeinat són responsables d'actes que romandran quan les galtes vermelles i els copaltes i els pantalons de quadres siguin pols i cendra. Afers de gran importància, que afecten la felicitat de les persones, els destins de les nacions, estan aquí enfeinats cisellant i gravant aquests éssers humans tan normals. Sobre aquest material d'humanitat comuna cau el segell d'una enorme màquina. I la màquina mateixa i l'home sobre la qual desendeix la màquina són tots dos vulgars, sense faccions, impersonals..

Crec que mai és tard per descobrir aquesta escriptora, assagista i crítica, aclamada per la seva sensibilitat moderna i les innovacions estilístiques de la seva prosa com diu la solapa de la publicació.

***

Londres 1926 - foto trobada a la xarxa

"La fascinació de passejar pels carrers de Londres prové del fet que mai no hi trobes dues persones iguals; cadascú sembla ficat en algun afer privat i propi" 

Vírginia Woolf