La cultura del vermut

No ens haviem adonat que fa pocs mesos, al costat de casa teníem un dels locals vermuteros més emblemàtics de la ciutat dels últims temps. DALT DE TOT germà petit de MORRO FI i MITJA VIDA. El jovent que tot ho sap ens l'ha fet descobrir i realment val la pena treure-hi el nas, ja que els productes són d'elaboració pròpia i de bona qualitat. L'entrada al local és modesta, però a dins té tot l'encant minimalista d'un lloc de trobada, per desconnectar de la rutina diaria de la vida cotidiana.

La producció d'aiguardent a Catalunya es remunta al segle XVIII, quan la producció de Reus era molt important i s'exportava un 60% als països nòrdics. Al segle XIX ja les exportacions de vermut català elaborat amb herbes aromàtiques va ser comercialitzat i conegut a tot Europa, per la qual cosa la cultura del vermut a casa nostra ha estat sempre preàmbul de dinars festius i culminació de passejades familiars dominicals abans del retorn a casa.

No podem oblidar de que no hi ha Festa Major a ciutats i pobles que no es dediqui un dia al "vermut".  No hi ha lloc ni llogaret que el vermut sigui obviat en les seves Festes patronals acompanyant als seus veïns amb música i xarangues.  Les escopinyes, olives i patates xips no hi manquen en cap taula, alegrant aquests moments de participació col·lectiva de xerinola.

Sembla que torna a estar a l'alça entre els joves aquesta pràctica, atesa la moda de les tapes suculentes que acompanyen aquesta beguda popular i que la gastronomia catalana ha ajudat amb la seva aportació.

He descobert  també informació a la xarxa de la RUTA DEL VERMUT que fan alguns col·lectius els caps de setmana, que inclou la visita i degustació a diversos locals dels barris barcelonins de Gràcia, Poble-sec i Sant Antoni,  visitant bodegues antigues o modernes, per donar a conèixer d'una manera festiva, aquests locals que han estat símbol d'aquest costum nostrat. A totes les cultures existeix una beguda que identifiqui el lloc on ha estat elaborada a través dels segles. Als paísos anglosaxons és la cervesa la "reina" de les reunions i trobades populars, i a la mediterrània ens ha quedat potser en el nostre ADN les bacanàlies romanes heretates de les festes dionisíaques de l'antiga Grècia en honor al déu Dionís. Si és així, benvinguda la cultura del vermut!

***

La Candelera riu

... i el fred és viu.

Aquesta festa d'antiga tradició judeocristiana, enguany ens ha justificat la dita d'una manera precisa. La festivitat de la Candelera va ser molt popular anys enrera, la qual recorda el relat evangèlic de la Presentació de Jesús al Temple, seguint els ritus de la tradició jueva, que havíen de complir els pares als vuit dies de naixement del primogènit.

També és dia d'atenció i veneració de les personas d'edat avançada, com a custòdia dels valors familiars, recordant els dos vellets del mateix relat evangèlic Simeó i Anna, que veient l'Infant el preconitzen "com a llum de les nacions" (Lluc 2, 12-26).

Recordant als ancians, aprofito per comentar la projecció del film "AMOR" a la Filmoteca de Catalunya, a la qual vaig assistir ahir, amb una afluència mai vista de públic. Com s'indica a l'enllaç, va ser guardonada en més de setze premis entre el 2012 i el 2013.

És un pel·lícula d'un dramatisme real i d'una situació que a qualsevol persona li pot arribar a la tardor de la seva vida. Només una estimació profunda envers l'altre, pot ajudar a anar superant els entrebancs d'una dedicació plena tant a nivell físic com espiritual. Són situacions imprevisibles en les quals el sofriment va incidint en l'estat mental de quí vol respectar el testament vital de l'altre, i que pot arribar a una incomprensió familiar per les decisions adoptades, les quals suposen força dificultats per complir amb els desitjos de la persona amb la qual s'ha mantingut un projecte de vida, i el qual està arribant al seu zenit.

El tema que ens presenta en aquesta cinta Michael Haneke, és el debat d'una societat com la nostra, per l'allargarment de l'esperança de vida que s'uneix al deteriorament de la seva qualitat i dignitat.

És un film emotiu, dur, d'una qualitat interpretativa extraordinària, digne dels premis obtinguts.

***

Almenys, que pugui ser glaç d'un llarg hivern

i esperar fondre'm sota un sol etern

Joana Raspall (1982)

Juny prolífer

Encetem el mes de Juny. Des de que tinc us de raó, aquest mes l'he tingut sempre com un aliat personal, ja que m'ha envoltat de gent molt estimada nascudes durant la primera quinzena.

A l'escola erem un trio d'amigues. Dues Martes i una Mercè. La Marta més gran nascuda el dia 2, la qual desgraciadament no he vist mai més, i la Mercè nascuda el dia 3, la qual encara anyoro, ja fa anys que una dura malaltia se la va endur.

Els darrers 20 anys laborals també vaig trobar un trio ben avingut. L'Anna, la més jove i encara en edat de no estar jubilada, nascuda el dia 6 i l'Àngels el dia 10, també gaudint de la seva jubilació com jo.

De la colla d'antics amics, tinc en Carles nascut el dia 8 i que ja fa més de 30 anys que ens coneixem. Familiarment, una neboda sobrevinguda, la Sònia nascuda el dia 4 i el seu fill en Pau, que és el més jove nascut el dia 13.

Avui, pensant-hi, he volgut oferir-los un petit fragment del Diari de la naturalista Edith Holden, el qual m'agrada rellegir de tant en tant, que dedica al mes de Juny:

El cucut comença a canviar el cant. Un xic més endavant sonarà com "cu-cucú", en comptes de "cu-cu". Al sud d'Anglaterra existeix una vella superstició sobre el crit del cucut: si en sentir-lo arrenques a córrer i vas comptant els crits de l'ocell fins arribar a un lloc on ja no els escoltes, vol dir que afegiràs a la teva vida, tants anys com vegades hauràs sentit el cucut. Això és, si més no, allò que les velles expliquen a Devonshire. Hi ha una colla de petits versos sobre aquest ocell.

"A l'abril el cucut canta a la posta
al maig ho fa durant la jornada
al juny canvia la tonada
al juliol pren el vol
a l'agost de marxar li dol"

"El cucut és un ocell ferm
que xiula en plena volada
i quan repeteix cu-cu
esdevé més blau el cel"

La joia de viure la Natura
Edith Holden

***

Pasqua

La mona - És costum estès arreu de Catalunya, que els padrins i avis facin present, als seus fillols i néts, d'un pastís fet amb farina, sucre i altres llaminadures; hi són aplicats un nombre d'ous igual al dels anys de l' infant al qui hom ha de donar. Aquest present es fa fins que es celebra la primera comunió, i com que aquesta, fins fa poc temps, s'efectuava als dotze anys, les mones més grosses mai no passaven de la dotzena. Els ous solen esser durs, tenen la closca pintada de color, i estan engalanats amb altres galindaines populars. Les mones tenen formes variables, segons les localitats; però, generalment, no solen sortir-se de la forma rodona. Abans, es pastaven a casa i constituïen un dels pastissos típics de la pastisseria popular casolana; avui rarament s'hi fan. És corrent que els infants la vagin a cercar a casa dels padrins o avis, tot endiumenjats. El costum és antic, puix que ja surt citat en el segle XV amb el mateix nom de mona.....

Costumari Català -J.Amades -Volum II- pàg. 909

***

Sempre que hi ha una Festa tradicional, m'agrada consultar el Costumari del nostre benvolgut Joan Amades, i sempre hi trobo quelcom d'interessant que a través dels temps ha anat desapareixent dels nostres costums i tradicions.

El tema de la "mona" ocupa ben bé sis pàgines, i ens parla evidentment, de diversos pobles d'arreu de Catalunya de com es festejava aquest esdeveniment.

Se suposa que aquest postre exquisit ens el van deixar en herència els àrabs, sembla que era un present que feien els súbdits al soldà en ocasió de la seva Pasqüa que la celebren en un moment de l'any molt diferent del nostre. Aquest acte rebia el qualificatiu de muna que en àrab equival a "queviure" o "menjar". Els magnats i gents principals i els representants de les tribus desfilaven davant del monarca, i cada un li feia ofrena del seu tribut.

El terme mona, en àrab, equival, doncs a present o obsequi fet per un servent o inferior a un superior o major. Potser pot al·ludir al tribut feudal pagat pels vassalls en ous.

És curiós també veure els dibuixos de mones que il·lustren el tema, i n'hi ha un d'ells que representa mitja lluna de pasta amb tres ous, a l'estil de les nostres "cristines", el qual reprodueixo aquí sota en homenatge a la Diada i al nostre Joan Amades que l'any passat varem commemorar els 50 anys de la seva mort.

***

Misteri poètic dels Reis

Avui és la nit en que els menuts tindran dolços somnis i els més grandets descobriran la veritat del misteri poètic dels reis. Són moments que han anat passant de generació en generació. Sempre hi ha quelcom de màgia, i en els nostres dies en necessitem molta de màgia i de il·lusió per no anar-nos amargant amb les negres notícies que ens envolten cotidianament.

Enllaço aquí un article publicat a l'AVUI d'avui, del Director de la revista "Sàpiens", Jordi Creus, el qual m'agradat com opina d'aquesta festivitat.

El cicle nadalenc acaba amb l'Epifania i tornem a encetar un any ple d'incògnites. Malgrat que volem conservar l'esperança, a vegades costa de veure-hi clar a llarg termini. Intentem ser positius i ens obliguem a reflexionar que, històricament la humanitat ha tingut sempre cicles de tota mena, i ara en tenim un de dolent, amb tot, val la pena no deixar-se véncer pels esdeveniments i intentar seguir endavant continuant tenint projectes i il·lusions, i anar solucionant els petits problemes amb els quals anem ensopegant. Penso que no s'hi valen victimismes i hem d'intentar posar fil a l'agulla quan l'ocasió es presenta.

He trobat una joia romànica, que tenim en el nostre Museu Nacional de Catalunya, provinent de la petita església de Santa Maria d'Avià, corresponent al frontal de l'altar, amb escenes pròpies d'aquestes dates, i que considero molt adient per a la il·lustració d' aquest apunt.

Les pintures s'han datat entre els anys 1170 i 1200 atribuïdes al "Mestre d'Avià" i l'estil està més desenvolupat que l'estrictament romànic, passant a ser més aviat bizantí o italo-bizantí.

Desitjo a tothom una BONA FESTA DE REIS

***

Joan Amades i les "Llibertats de desembre"

Ens han regalat el volum "Els tresors de Joan Amades" sobre la col·lecció d'imatge impresa de l'Arxiu Joan Amades, que reprodueix l'exposició que en ocasió del cinquantenari de la seva mort, es va fer al Palau Moja de Barcelona.

Fullejant el volum, he recordat la commemoració avui dels Sants Innocents i he revisat el volum I del Costumari Català que parla de tot i més dels costums populars que tradicionalment es manifestaven en les nostres contrades i realment és força divertit!.

A la manera desconcertant d'explicar de Joan Amades, va deixant anar tota mena de reculls dels nostres pobles i ciutats, de les anomenades llibertats de desembre, que queda ben reflectit en aquest refrany:

De Nadal a Carnestoltes,
set setmanes desimboltes

Segons la veu popular, la diada dels Innocents dura des les dues del migdia del dia 27, fins a la mateixa hora del dia 28, que fou l'espai de temps durant el qual la trepa del rei Herodes va campar i fer estralls amb tants infants de pit com trobava. Durant aquest temps la gent es lliurava a certes bromes i humorades pintoresques i còmiques, i sobretot, a enganyar de manera innocent i d'altres amb una certa malícia. [sic]

Sembla ser que aquestes festes són herència de les saturnals romanes ja que segons conta Petroni en l'Agamenon, quan tracta del festí de Trimalció, diu que fou servit un plat amb una bella oca tota voltada d'altres aus i de peixos que eren d'engany i molt ben imitats.

Evidentment parla també de la llufa que consistien gairebé exclusivament en fulles de col. La mainada anava pels mercats a demanar-ne a les verduleres que els donaven de bona gana per tal de veure com les penjaven amb una agulla a les fadilles de les parroquianes i fer-se un tip de riure. També era corrent retallar ninots de paper. (Aquests ja els hem vist en els nostres dies).

Actualment encara se'n fan d'innocentades, però la tradició ha anat perdent-se, i la innocencia també.

***

Festa Major de Gràcia 2009

Ja vaig parlar l'any passat en un post, de la meva vinculació amb la ex-vila de Gràcia. Aquest any, ja s'ha pogut fer el pregó amb el nom de la Plaça de la Vila canviat.

Després de dos dies de Festa ininterrompuda, i amb allaus de gent trepitjant els carrers, he sortit a captar la feina que han estat fent tot l'any els veïns, i per sort enguany no hi ha hagut incidents i hem pogut trobar encara els carrers lluïnt els seus millors vestits de Festa Major.

Hem trobat vinyes al carrer de Puigmartí.

El tramvia "39" molt ben reproduït al carrer de Tordera. Va ser un tramvia el qual vaig emprar molt els anys 60 per anar a treballar al taller del meu pare. (Quan anava de la Plaça Rovira a la Plaça Palau, i passava per davant de casa meva).

Hem trobat el guarniment del carrer de Fraternitat molt creatiu, amb una alegoria de la creació del Cosmos.

Molt emotiu el carrer de Llibertat, l'han de dedicat a una llegenda japonesa.

En el carrer del Progrés, han fet aparèixer animals mitològics.

Preciós el carrer de Joan Blanques, d'una sensibilitat digne de merèixer un premi al bon gust. Tot amb plàstics reciclats, fins i tot amb caixes de petri tenyides de colors.

No han faltat bruixes ni rats-penats al carrer de Providència.

Al carrer de Verdi han reconstruït un castell medieval.

Enveja ens han fet aquests nens petits. Hem trobat aquesta colla intentant soportar la onada de calor que estem tenint aquests dies.

Hem descobert també un balcó al carrer de Fraternitat, al·ludint la Setmana tràgica, de la qual enguany es commemora els 100 anys.

Aquest any, s'han creat activitats monotemàtiques en les places de la vila, i en altres espais. El dissabte, primer dia de la festa, varem anar a la Plaça del Diamant per escoltar la música i el ritme del swing. I amb aquest ritme trepidant, acabo aquest escrit dedicat un any mes a la Festa Major del meu poble.

***

Solstici d'estiu i revetlles

Demà dia 21 de juny a les 5,45 hores, entrarem al Solstici d'estiu. Els anglosaxons anomenaven aquest mes de juny el "mes sec" com també el "mes del solstici d'estiu" i el "primer mes temperat" per a diferenciar-lo del juliol que era el "segon mes temperat".


A l'antic calendari llatí, juny era el quart mes de l'any. Diu Ovidi, que s'aplica el seu nom en honor a la deesa Juno, la dona del déu romà Júpiter.

Actualment en les nostres latituds, aquest mes és sinònim de canvis en la nostra cotidianeitat, revetlles, preparació de vacances, dies llargs i recerca de moments especials.


Al llarg del temps, les estacions de l'any han estat font d'inspiració d'artistes i literats que han dedicat el seu art a lloar-ne el seu esplendor. He trobat un poema que m'ha agradat, de la poetessa anglesa Jean Ingelow (1820-1897), el qual reprodueixo la seva traducció, tot seguit.

Un cel sense núvols, un món de brugueres,
Porpra de didalera, groc de ginesta;
Nosaltres dos entremig, passem plegats pel gual;
Esbatent la mel, trepitjant perfum.
Eixams d'abelles s'embriaguen de trèvol,
Munió de llagostes fan bots als nostres peus,
Parelles d'aloses s'envolen cap a matines,
Donant gràcies al Senyor per una vida tan dolça.

Jean Ingelow

I aquí la meva petita contribució a aquest esdeveniment anual, que en el nostre país el relacionem sempre amb un cel ple de llum i espetecs, i amb fogueres en les quals cremen els esperits dolents que a vegades no ens deixem dormir. Bona revetlla!!

***