Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Modernisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Modernisme. Mostrar tots els missatges

diumenge, 3 de febrer del 2019

París a Parés

 Les matinals dels diumenges d'hivern, la ciutat està tranquila i més al centre històric, atès que només romanen obertes aquelles botigues dedicades al turisme i que amb prou feines el públic foraster s'hi atansa. Abans de migdia, només trobem parelles i alguns grups que visiten els barris i els edificis d'interès, és aleshores quan els ciutadans ens sentim més còmodes per fer les nostres pròpies passejades i visites culturals.

Un espai en el qual un se sent com en un refugi, és a la Sala Parés al bell mig del carrer Petritxol. És d'aquells llocs privilegiats, que recorda els vincles d'aquells artistes que marxaven a París a finals del segle XIX en busca d'inspiració pictòrica, i que exposaven a la Sala les obres executades per donar a conèixer al públic barceloní la seva evolució artística.


Durant uns mesos s'han exhibit algunes d'aquestes obres que amb el títol "París a Parés" la galeria ha volgut remarcar la importància en la introducció de modernitat pictòrica en alguna de les seves etapes i els seus artistes històrics més habituals.




En aquest recorregut, he fotografiat algunes de les pintures que m'han semblat subjectivament boniques i rellevants.




Com ens diu el comissariat de la exposició: Es tracta d'un recorregut, el relat del qual es construeix amb una selecció de casos paradigmàtics, des dels realistes i la pintura anecdotista, passant per l'art quasi experiencial de la bohèmia de Montmatre, l'avantguarda d'entreguerres i el retorn a la figuració de caràcter tradicional. En tots els casos, els catalans juguen à la recherche de la Ville Lumière.




I per tancar aquest apunt, un dibuix de Pere Pruna que m'ha semblat d'una sensual exquisidesa.





***

diumenge, 24 de gener del 2016

La capital del Maresme, Modernista i industrial

A vegades una simple visita amb una certa profunditat a les capitals de les nostres comarques, et fa sentir aquell pessigolleig interior de pertànyer a un col·lectiu del que ens sentim orgullosos i hereus d'aquells emprenedors que ens han deixat la seva petjada artística, cultural i industrial.

És el cas de la ciutat de Mataró que ha fet un salt important en la restauració del seu patrimoni modernista i industrial i que amb gran encert el mostra al visitant que té interès en conèixer-lo.

Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) mataroní, ben conegut a casa nostra, defensor del nostre país, polític, arquitecte modernista, home polifacètic, va deixar les seves empremtes artísticas primerenques a la ciutat que el va veure néixer i que els amants del modernisme encara en poden gaudir, com és el disseny de l'entramat del sostre de la Sala de Plens de l'Ajuntament


o també la construcció d'una de les seves obres primerenques, la casa construïda per encàrrec d'Ernest de Sisternes, gairebé just acabada la seva carrera d'arquitectura.

Casa Sisternes 1893
Hem vist també el petit Mercat El Rengle, el sostre del qual a dues aigües, manté l'estructura amb les ceràmiques modernistes que van ser dissenyades també per Puig i Cadafalch col·laborant amb el projecte de l'arquitecte Emili Cabañes també mataroní, perquè poguéssin restar netes després de les pluges, lluïnt la seva esplendor.

El Rengle 1892













El Rengle 1892 

Una botiga de queviures emblemàtica "La Confianza"que va ser desmuntada per construir una casa nova i que després va ser reconstruïda i tornada a muntar peça a peça, tal com va ser concebuda.

La Confianza 1894

sostre botiga
interior botiga











Altres obres de  l'il·lustre arquitecte ens han acompanyat en el nostre passeig per la ciutat, com és aquesta façana, La Casa Parera que només en queda això, i per sort,
és la façana:

Casa Coll i Regàs

Casa Parera
Un altre edifici que va ser el preàmbul de la Casa Amatller, és el que actualment està en restauració interior, és la Casa Coll i Regàs la més representativa del modernisme a Mataró i actualment és la seu de la Fundació Iluro.




Una altra joia del Modernisme de Mataró és la NAU GAUDI.
Nau de blanqueig de cotó de la Societat Cooperativa la Obrera Mataronense






















És el primer edifici que va construir Antoni Gaudí i l'únic que no va ser promogut per la burgesia ni per l'església, sinó per una de les primeres cooperatives obreres del tèxtil.

L'edifici va ser declarat monument historico-artístic per l'Estat espanyol l'any 1969 i Bé Cultural d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya l'any 1982. Des del novembre del 2010 és la seu de la Col·lecció Bassat a Mataró.

I com a colofó del nostre periple per la capital del Maresme, no podia faltar una visita al passat tèxtil de la comarca. La fàbrica de Can Marfà, un conjunt industrial del Gènere de punt, dins el qual fa només deu mesos que ha estat inaugurat un interessant museu de maquinaria on el visitant pot constatar tot el que va ser aquell passat tèxtil del nostre litoral, el qual encara a hores d'ara els nostres emprenedors, con deia al principi, busquen noves fòrmules per introduir unes tecnologies que ens deixen amb els ulls rodons de sorpresa, i que ens acosten a un futur d'indumentàries i robes tècniques que potser no trigarem en utilitzar, i que mai haguéssim pogut tant sols imaginar.




***


dimecres, 21 de maig del 2014

Setmana poètica a Barcelona

Commemorant la Setmana de poesia a Barcelona, i com a acte de celebració del 10è aniversari del cicle de Poesia als parcs, dilluns passat vaig assistir a una lectura de poemes de Joan Vinyoli al recinte de l'Escola Industrial, concretament dins la capella modernista ubicada dins la Residència universitària Ramon Llull.

Haig de confessar que mai havia entrat dins d'aquesta capella, per mi completament desconeguda, una obra força interessant de l'arquitecte modernista Lluís Moncunill i Parellada el qual entre 1892 i 1903 va ser arquitecte municipal (vegeu Wiquipèdia).

Ens va costar una mica poder entrar a aquesta capella atès que l'acte es va dividir en dues parts. Una primera en una sala d'actes a l'edifici del Vagó, a la qual no vaig assistir, atès que era una entrega de premis que no entrava dins del meu registre. El meu interès se centrava al recital poètic i per això ens vam dirigir directament a la Residència d'estudiants. Com que no era encara l'hora prevista, el conserge que havía d'obrir les portes, igual com si fos el drac mitològic Delfos que custodiava l'oracle abans de ser abatut per Apol·lo, ens va negar l'entrada fins que arribés la comitiva. Tres vegades ho vam intentar al·ludint que restaríem a la sala d'espera, la qual estava plena d'estudiants fent-la petar. Res de res, impassible. Puc donar fe que la capella està degudament protegida a qualsevol que no tingui autorització.

Finalment quan vam poder entrar escales amunt, un altra persona tenia cura de la porta de la joia modernista. Un altre entrebanc. Però aprofitant l'avinentesa d'un equip de filmació i algunes persones que entraven a priori, ens vam escolar, i així varem poder seguir l'acte ben a prop dels rapsodes.

Va haver-hi música de viola de roda acompanyant les lectures, així com una ballarina de dansa contemporània per donar color a la introducció de l'acte, també música de piano interpretada per una de les rapsodes. Diverses persones recitant els poemes de Joan Vinyoli, cadascuna amb la seva varietat lingüística del català.  Un acte senzill, diria que familiar, això si, presidit pel Conseller de Cultura Ferran Mascarell, i admirant el marc modernista que potser mai més tornaré a trepitjar si no és altra vegada, en algun acte especial.


Fotografies extretes d'Internet.




REPRESA

A poc a poc apareixien
colors i formes en l'espai,
i els meus sentits hi responien,
meravellats, amb dolç desmai.
Que la bellesa no mor mai,
semblava dir l'aurora encesa.
Lloava l'ànima, suspesa
davant de l'èxtasi rosat,
i en el més íntim era presa
d'una immortal felicitat.

Joan Vinyoli (1914-1984)


***

dimecres, 12 de març del 2014

Patrimoni Modernista


No és el mateix veure l'Hospital de Sant Pau acompanyant malalts, com veure'l amb ulls de tafaner per descobrir tot el que s'ha recuperat durant la seva restauració.

Durant uns anys m'hi vaig passar moltes estones esperant resultats i proves per ingressos hospitalaris de la meva mare a urgències, a quí havíem de portar amb una certa asiduïtat en els seus darrers anys, i puc assegurar que aleshores no tenia esma de mirar enlaire, malgrat que coneixia mots racons i sabia que estava en un lloc emblemàtic.


Ara n'he pogut gaudir plàcidament d'aquesta contemplació, i hem aprofitat les "portes obertes" per no haver de pagar ben aviat l'import d'una entrada que es preveu una mica elevada, la qual cosa trobo força injust pels catalans, la majoria dels quals hem utilitzat aquestes instal·lacions en època hospitalària. Penso que les rutes modernistes de les nostres ciutats, els catalans hauriem de poder-les fer a preus raonables i fossin els turistes els que ajudessin a conservar-les amb les seves aportacions. Quan visitem altres indrets d'Europa, els forasters hem d'ajudar també a mantenir els seus patrimonis amb les nostres contribucions, ignoro si els habitants del lloc tenen avantatges en les seves visites la qual cosa no m'extranyaria en absolut.

Amb tot val la pena fer una escapada al recinte que malgrat les cues que diuen es produeixen, si es pot, es busca una hora intempestiva com hem fet nosaltres, just a l'hora de dinar, i es pot entrar i sortir les vegades que un vulgui sense empentes.

Dit això, penso que tenim un Patrimoni Modernista de gran qualitat i val la pena que les nostres institucions facin el possible per conservar-lo, els nostres descendents ho agrairan.

Per veure més fotografies, enllaceu a SorroBloc.




*** 

diumenge, 9 d’octubre del 2011

A la descoberta d'una arquitectura eclèctica

Un matí de dissabte ben assoleiat i amb una certa fresqueta a l'ombra, comencem la passejada que comença a les 10,30 des de Casa Sagnier. Actualment aquesta casa és un Centre Civíc al barri de Sant Gervasi, però fa cent anys havia estat la Casa d'estiueig de l'arquitecte modernista Enric Sagnier i Villavecchia. Com era costum a l'època, la burguesia catalana ubicada a la ciutat de Barcelona, estiuejava al poble de Sant Gervasi de Cassoles, abans de l'annexió a la ciutat el 1897. Sembla que aquesta casa havia estat una antiga masia la qual va ser adquirida per la familia Sagnier i restaurada per a vivenda per l'arquitecte català. Dins de l'edifici es conserven unes fotografies de lleure de quan els Sagnier passaven els estius.

Amb motiu de l'exposició que Caixa Forum dedica a aquest arquitecte amb el títol de La ciutat de Sagnier, s'han previst alguns actes, entre ells el centre Cívic esmentat amb dues passejades. La primera va ser aquest dissabte i amb la gran sorpresa que només ens hi vam interessar sis persones.

El recorregut va ser breu, atès el gran nombre d'edificis que tenim a la ciutat i que passem per davant infinitat de vegades ignorant la signatura de la seva procedència, però amb l'ajuda de la guia, vam poder conèixer una mica més aquesta arquitectura i el seu creador.

Se'l considerava un "arquitecte senyor " per sortir de les normes modernistes estridents. Les seves etapes arquitectòniques van ser tres: Eclèctica, modernisme convencional i classicisme.

Vaig aprofitar de fotografiar els edificis els quals varem veure:


Casa Dolors Vidal (la casa familiar)
Casa familiar d'estil neo-clàssic amb balcons de ferro forjat
Tribuna de la casa on Sagnier va ubicar el seu taller d'arquitectura

Casa Coma
Modernisme mesurat del 1888, de línies suaus i motius florals

Casa Mulleras
Modernisme rectilini  del 1906







Edifici que va ubicar la Union Nationale París

Casa Miquel Fargas


Plaça Catalunya
Edifici recordat com a seu del Banc Central



Edifici emblemàtic de la Caixa de Pensions


Escultura de Manel Fuxà del 1917 que representa l'estalvi

A la Plaça de la Catedral varem acabar el recorregut veient el Palau episcopal de Barcelona, la façana del qual també va ser restaurada per l'Enric Sagnier




L'obra d'aquest arquitecte va ser reflex d'una època de grans transformacions i marcada pel creixement de les ciutats. Van ser projectats també per en Sagnier, edificis públics, esglésies, escoles religioses, hotels, fàbriques. Edificis que van contribuir a modelar la personalitat de l'Eixample de Barcelona, tot això va ser fruit de l'esperit emprenedor de la burgesia que va marcar tota una època i que ha deixat una empremta en la imatge de Barcelona.

***