Tardor teatral

Tardor i Teatre, dues paraules unides les quals m'evoquen que encetem una nova temporada, després de la letàrgia estiuenca que sembla ja llunyana, per tornar a les manifestacions culturals que l'estació daurada ens proposa.

Aquest cap de setmana hem obert la veda teatral amb dues obres força diferents. La primera podriem titllar-la de clàssica amb matisos de renovació escènica, i la segona, és més aviat un espectacle teatral fruit dels dramaturgs iniciats a la Sala Beckett, i que han estat ben acollits com a teatre independent.

El Padre ha estat una bona manera de començar. No havia vist mai actuar en teatre a l'actor Héctor Alterio, i tenia força interès en aquesta obra, atès les bones referències obtingudes i també de que fós una obra del jove dramaturg francès Florian Zeller. Actualment estic gaudint molt amb autors francesos i crec que és una cultura que no deixa de tenir un pes específic pel conreu de la nostra ment.

Malgrat ser un  tema espinós ja que la pèrdua de la realitat degut a la vellesa, es cada vegada més realista, la farsa teatral està molt ben lograda amb situacions força ambigües, contradictòries, amb personatges cambiants i duplicats, que en cap moment ridiculitza el fons de la qüestió.

Es barreja el drama, la comedia, també el thriller, donant llibertat absoluta a l'espectador per pensar el significat de les situacions que l'autor ens presenta. Tot un repte teatral.

És una obra escrita per un actor i Hector Alterio, que ratlla ja la norantena, en fa un bon treball, acompanyat per cinc actors de la Companyia que el van acollint a cada acte, els quals, conjuntament,  aconsegueixen un resultat d'una posada en escena molt digna que té un final que encara que és realista no deixa de ser dolorós.

***

L'última nit del món un espectacle de Llàtzer Garcia el qual està inspirat en escriptors d'històries curtes i ciència ficció com Matheson i Bradbury.

L'autor que com he dit, iniciat a l'Obrador de la sala Beckhett, ens presenta tres històries. Inclouen fantasia, somnis impossibles, ciencia ficció i reptes personals.

La Sala FlyHard al barri de Sants, de reduïdes dimensions, acull aquesta Companyia d'actors els quals fan un treball esplèndid, d'un complicat espectacle. Al tenir els actors "a tocar" i que a vegades has d'encongir les cames a primera fila per deixar pas lliure a l'actuació, l'espectador es troba dins mateix dels problemes dels personatges.

Potser vaig trobar que el text, malgrat la intenció d'una suposada ciència-ficció, et mostra massa una realitat cotidiana, no fictícia, els resultats del qual al meu criteri, els considero una mica eixuts sense massa moments generosos per distendre una mica a l'espectador.

Repeteixo el treball excel·lent dels actors. Un treball coral, brillant, gent nova sorgida d'aquest reguitzell d'actors que tenim al nostre país i que ens dóna moltes satisfaccions. Molt distints dels nous actors comparses de l'obra de El Padre.  Crec que el nostre teatre encara marca diferències.

***

Catifes tardorals al Montseny

Fa tres anys vaig fer una petita crònica semblant a la d'avui. Veig que sóm gent de constums fixes i fem escapades que ens han agradat i que repetim periòdicament. Què puc comentar que no hagués dit abans? Poca cosa diferent. Potser que cal encertar el moment.

Enguany ha estat una mica més aviat, i hem pogut comparar els colors, sempre sorprenents i admirables.


Els fotògrafs amateurs ens saludàvem i comentàvem experiències de la recerca de moments idonis que són difícils d'encertar, atesa la varietat climatològica. A vegades inesperadament et trobes en indrets òptims sense haver-los buscat intencionadament.

Malgrat ser un dia laborable, a Santa Fe sempre hi ha gent. Els autocars d'escolars no fallen mai i les criatures amb motxilles i entrepans sempre estan disposades a alegrar les arbredes.

La nostra volta muntanyenca ha estat circular, en solitari i fins i tot anyorant la piuladissa d'ocells que en un dia tan plàcid, no es deixaven sentir, i potser deurien estar ben al damunt de les arbredes, en les branques, les fulles de les quals anaven aclarint-se progressivament per encatifar els camins. Un minúscul bolet ens ha servit de model per il·lustrar també el nostre àlbum fotogràfic.

La tornada per Sant Marçal la natura ens ha volgut obsequiar una vegada més, amb uns colors potents que malgrat no haver-los oblidat, no hem pogut evitar una breu parada per a la seva contemplació.

I per arrodonir un dia de tardor, mai com una discreta, humil i fràgil branqueta d'alzina amb el seu fruit, la qual ens ha acomiadat d'un indret per anar recordant.

***

Tardor més que calenta

Si, tenim una tardor amb temperatures d'estiu. Ja fa anys que dura aquest estiu llarg que arriba a trepitjar la diada de Tot Sants i les menges d'aquests dies, que eren per suportar els rigors hivernals, gairebé no ens vénen de gust i en el seu lloc potser gaudiríem més de gelats confeccionats amb els fruits secs o de la fruita de la temporada.

Això ja ve de lluny, vaig recordar que fa anys, concretament l'any 1987, ja varem menjar els panellets a la platja de Sitges, i amb els nens varem poder saltironejar per l'aigua amunt i avall. Enguany, el dia 20 d'octubre vaig fer el primer bany de la temporada al mediterrani, atès que en tot l'estiu no hi havia anat, cosa força insòlita, i l'aigua estava al punt.

1 de novembre del 1987

A més de la pujada de termòmetres, tenim també la pujada de la temperatura política. Ignoro fins a quants graus arribarem, però l'escalfor va arribant i la maquinaria està a punt d'explotar, igual que el nostre cervell. No hi ha dia que comenci sense noves notícies de fraus, trames, difamacions, corrupteles etc. També ignoro on s'arribarà. S'ha de fer net d'una vegada. Hi ha molta feina a fer, i tots hi estem cridats. 

***

Vinyes daurades

Així les hem trobat. Feia dies que hi havíem d'anar, però les obligacions cotidianes ens ho impedien i fer més de dos-cents kilòmetres per anar i tornar, sempre ens costa. Després no ens penedim de la decisió, la natura canviant ens compensa i a cada moment ens mostra tota la seva grandesa.

Tot ho hem trobat correcte, la casa, les reformes, ara toca netejar, però ho deixem per quan el dia sigui més llarg i el fred no sigui tant penetrant. El microclima de la ciutat no és gens comparable amb la fredor de les terres de ponent. La seva gent hi està avesada, nosaltres ens arruguem i necessitem el clima que ens dóna la proximitat del mar, al qual també hi estem acostumats, malgrat l'evident humitat imperant.

El dinaret a Cal Travé ha estat força bé.  Amb els actuals propietaris ens coneixem des de fa més de quaranta anys, tots érem molt joves, i a l'antiga Fonda i Bar del poble, anàvem amb el jovent de la contrada a beure sangria després del ball de Sant Isidre o de la Festa Major on ja ens esperaven amb les taules preparades, i la xerinola estava garantida.  Ara s'ha convertit en un Restaurant de referència amb visites de'n Ferran Adrià o de l'Antonio Banderas, però l'estructura del local, encara manté aquell aire de Fonda rural, amb el taulell i la llar de foc en el mateix lloc. També la petja del poeta Joan Margarit, bon coneixedor de la comarca i amic de la família, es deixa veure per tot el local.

L'estada ha estat breu, però el goig de retrobar vells coneguts fa que esperem amb desig que les vinyes verdegin per tornar-hi a fer una estada una mica més extensa.

La tornada pel camí del Baix Llobregat, un cel impressionant ens ha companyat mentre el sol anava deixant ben aviat d'escalfar-nos per amagar-se a l'horitzó (veure): "Lluna de Març"

***

Punt de color

Després d'un mes de tardor amb temperatures estiuenques, fins i tot  amb alguna remullada al nostre mar el qual s'enfada poques vegades, però que quan ho fa, ens mareja amb les seves onades producte dels vents de llevant, han arribat les pluges a la plana i la neu a les muntanyes. Enguany els arbres grocs se'ns han escapat, i d'un dia per l'altre s'han pintat de blanc, però aquests dies de pluja els trobàvem a faltar. El color gris també ens agrada, i dóna caliu a la tardor que actualment se'ns mostra tímida i li costa molt d'exhibir-se.

Avui al matí, esperant una petita pausa dels ruixats que ens anaven amarant, amb decisió puntual he sortit al carrer carregada amb una bossa de deixalles, una altra bossa i el paraigua. Just al sortir de casa una dona m'atura i després de donar-me el Bon Dia, em diu: "Dios ilumina nuestro camino". Li dóno les gràcies i segueixo.... Caram, quin moment de fer proselitisme!  Em desfaig de les deixalles i just al tombar la cantonada, em ve de cara una dona "pijita" de l'altre cantó de frontera del nostre barri, (Balmes-Plaça Molina), amb "look" de pluja digne de les pasarel·les, i...... no us ho perdeu, amb un paraigua "xic" cobert amb un plàstic dels quals cobrim les nostres robes quan les posem a l'estenedor! NO M'HO PODIA CREURE!

Ha estat el punt de color del matí gris i plujós que ens agrada contemplar des de les nostres finestres ciutadanes.

***

Passejada pel Montseny

Ahir dijous varem preveure sortir a desintoxicar-nos una mica de la campanya electoral, que per cert, deu-n'hi-do quina campanya més "bruta" i desagradable s'esta duent a terme. El lloc escollit per veure natura tardoral amb arbres vermells, va ser com no, el nostre estimat Montseny.

No ens va decebre, vam tenir sort, malgrat que als llocs de més alçada, les fulles ja les varem trobar a terra, les parts més baixes eren d'una bellesa esclatant. Costa de trobar el moment idoni en que la natura ens obsequia amb les seves transformacions. Mai la meteorologia és idèntica, i d'un any per l'altre les dates són impossibles de preveure, tot és qüestió de sort i anar-ho a intentar quan es troba un moment oportú dins dels dies previsibles.

Sense presses i amb esperit tafaner, varem arribar a Santa Fe on una colla d'infants estaven sota les sequoies esmorzant i gaudint d'un dia fantàstic, plàcid i sense vent, amb les seves motxilletes, i asseguts als bancs de pedra, rient i jugant alhora.

Varem començar a caminar damunt els tous de fulles seques, per un camí fàcil i sota la fageda força pelada ja de fulles degut a les ventoleres que ens van dir que hi havien hagut el dia anterior, en direcció a la Font dels Passavets.

Nosaltres caminant vam arribar a la font, però de sobte, vaig quedar-me astorada de tantes garrafes de plàstic amuntegades al voltant, esperant torn per ser emplenades, i ben a prop també una bona quantitat de cotxes, els ocupants dels quals eren els propietaris de les garrafes que feien cua per emportar-se per tota la setmana aquella aigua tant fresqueta i deliciosa. Aquells cotxes havíen arribat per la carretera amb els jubilats que havien també sortit a escampar la boira. Varem haver de demanar permís per omplir la nostra petita ampolleta que portàvem a la motxilla.

Varem desfer el camí, aquesta vegada per la carretera fins a buscar el nostre mitjà de locomoció i seguir aventura a la recerca d'arbres grocs. I tant que en vam trobar! .Una mostra de les fotografies les penjo en aquest apunt i la resta en el meu altre blog "Lluna de Març" en el qual acostumo a donar-hi un toc de poesia adient.

Per acabar la nostra volteta, i atès que el dia s'enfosqueix aviat, varem fer "parada i fonda" a un restaurantet de Seva. Que bé, un dia sense haver de cuinar!

Campanar de l'església de Seva

Ceràmica de la porta del forn de Seva, signada per Rissec de La Bisbal

 Ceràmica de la porta de la carnisseria de Seva també signada per Rissec de La Bisbal

***

Metàfora tardoral

Avui ha començat la tardor meteorològica, però les ventades tardorals fa dies que les tenim. El vent bufa de totes bandes i ha arribat el moment de sortir al carrer, aixecar el dit, mullar-lo una mica,  i observar d'on bufa, sentir-lo a la cara i gaudir d'aquest moment irrepetible, enlairar els estels i fer-los ballar, tal com feiem quan erem infants.

Aquests aires els tindrem per molt de temps tant bufadors com bufats (mai més ben dit). Aquest sentiment d'inflar i desinflar globus va per llarg. A mi m'agradaria que no es deixessin escapar aquests globus de tots colors i els portessim ben agafats al canell de la mà ja que és perillós portar-los en el dits, hi ha el perill que volin i ens quedem mirant el cel sense més i amb els ulls astorats veient com les il·lusions se'n van. La tardor sempre m'ha agradat, les fulles grogues, els arbres grocs, els fruits vermells, la natura es prepara per l'hivern, però enguany l'hivern que vindrà, no serà com altres hiverns, no estarem en estat letàrgic, els esperits estaran en estat d'alerta com si realment estiguéssim entrant a la primavera meteorològica, però estarem entrant a la primavera de l'esperança.

***

Colors de tardor i Tramuntana

La Tramuntana ens va rebre fa vuit dies amb el seu vestit potent i després d'unes hores de mostrar-nos la seva cara desagradable, se'n va anar deixant-nos el regal d'uns colors dignes del millor fauvisme. Els cels nets i polits i la fresqueta imperant, no ens ha impedit de cap manera fer banys de mar amb unes aigues netes i transparents que els peixets aprofitaven per pessigollar-nos les cames i deixar-se veure emmig de les pedretes i la sorra del fons.

Port de Llançà

Hem tornat a visitar llocs coneguts i altres als quals els hem vist per primera vegada. Sempre descobreixes llocs nous i si més no, els vells canvien amb els anys i gaudeixes d'aquests canvis una vegada més.

Cap de Creus

El nostre país és petit i no ens falten motius per recorre'l una vegada i una altra, i si més no quan creues la frontera i entres a les terres que havien estat també nostres, les trobem ordenades i amb forces signes de la cultura que hi varem deixar.

Escultures d'Arístides Maillol a Banyuls de la Marenda

 La Memòria històrica de la Maternitat d'Elna. Una visita que val la pena no deixar-la de banda. 

Ni tampoc la Catedral d'Elna, i el seu claustre romànic, que no es poden deixar perdre.

Visita gairebé obligada és Cotlliure, amb el seu cementiri vell on reposen les restes del poeta Antonio Machado

Els camins de ronda et fan gaudir d'aquesta natura erosionada, que les aigües i el vent van configurant. Passejar-s'hi és com trobar-se en indrets allunyats anys llum del nostre habitat cotidià,  i només són  uns pocs kilòmetres el que ens separa. Uns dies que trenquen la rutina i ens acumula energia com un carregador d'aparells electrònics, una necessitat que tenim el ser humà, d'anar endollant el carregador, sempre que es pugui, quan aquesta energia va minvant.

I així, anar fent camí, com el nostre emblemàtic ase, que poquet a poquet circula per aquestes planes recorrent els nostres camins tan plens d'història i patrimoni.

***

Poesia de tardor

 

Temps de boires i de fructificació suau!

Amic estimat del sol que madura

amb el qual conspires per carregar amb allau

de fruita les parres que cap als ràfecs pugen;

per aclaparar de pomes l'horta molsuda del casal

i omplir totes les fruites de moixa saó;

per curullar els bots i inflar les avellanes

amb un pinyol dolcíssim, per aportar floració

a més i més plantes tardanes, a l'abella, per tal

que es pensi que la calor no ha de tenir final,

car l'estiu li ha deixat totes les cel·les colrades.

John Keats

***

Celebrant la tardor

Celebrant la tardor i avançant-nos un dia a les Jornades Europees del Patrimoni de Catalunya les quals promouen activitats als pobles i ciutats del nostre territori, els dies 24, 25 i 26 de setembre, hem visitat el Reial Monestir de Santes Creus que no ho havíem fet almenys des de fa més de vint anys.

 

Feia uns cinc dies que s'havía acabat d'enllestir la restauració de les tombes reials amb l'aixecament i estudi del cos de Pere el Gran, el sepulcre del qual per sort no havía estat profanat i que sembla que ha servit als científics per conèixer més la vida del segle XIII, encara que sembli mentida, i de com podia haver estat el rostre del monarca, segons varem poder veure en el documental que va emetre TV3 fa uns dies.

Les millores que hem trobat han estat substancials ja que, si no recordo malament, crec que només es visitaven els claustres, els dormitoris i poca cosa més.
   

 

A la galeria nord del claustre varem observar els capitells que com tants d'altres no tenen desperdici. La majoria d'imatges pertanyen a personatges fantàstics o mitològics com les harpies -esculpides amb cap de dona i cos d'ocell- o els "homnes verds". També s'hi troben monstres alats amb llargues barbes i cares humanes. Les representacions d'animals mostren porcs menjant glans, simis, òlibes i ocells rapinyaires.

 

Actualment es pot passejar lliurament també per les estàncies primitives situades justament al darrera del Monestir, així com l'auster cementiri del segles XII-XIX, reflex de l'austeritat i senzillesa de la reforma monàstica cistercenca, l'únic símbol que el presideix és una gran creu de pedra que acollia als difunts.

Enguany el Reial Monestir de Santes Creus celebra el 850è. aniversari del seu establiment en terres del municipi d'Aiguamúrcia (Alt Camp). L'any 1160 a la vall mitjana del Gaià, Guerau Alamany de Cervelló i Guillem de Montagut van oferir a la comunitat cirstercense aquestes terres recentment conquerides a l'Islam perquè la zona reunia els condicionants adequats per aquest esperit i així s'establiren estrets lligams entre el monestir i llinatges nobiliaris de renom. Aquest vincle va arribar a la Corona i l'abat Bernat Calbó mantingué una fructífera amistat amb el rei Jaume I i després l'abat Gener va aconseguir atreure el favor de Pere el Gran. Després  comptà amb el mecenatge i la protecció de rei Jaume el Just i la reina Blanca d'Anjou. Ambdós foren enterrats en un dels dos magnifics monuments funeraris del creuer de l'Església i en l'altre, una joia arquitectectònica i artística hi reposa el rei Pere el Gran.

El Palau Reial encetà la seva construcció per iniciativa del rei Pere el Gran, però l'acabament data de l'any 1310. En l'època de Pere el Cerimoniós es van iniciar un seguit d'intervencions i ampliacions de mans d'alguns abats, amb l'objectiu de transformar la residència en palau abacial. No el vam visitar per dins però si la seva entrada que em va recordar les entrades dels palaus que tenim a Barcelona al carrer de Montcada, és a dir, un pati a cel obert, una escala d'accés i una galeria superior amb les estances articulades entorn seu. La galeria amb un seguit d'arcades sostingudes per esveltes columnes. La barana conté unes decoracions figuratives que representen animals. Tota l'estructura és la pròpia dels palaus d'època medieval.

I per acabar uns mosaics que embellien les estances de la sala de recepcions o de saló del tinell, que amb els anys va perdre la seva funció i al cap dels segles fou convertida en el refetor. Segles XVII-XVIII.

 

 

A la sortida varem coincidir amb tres parelles de gallecs que estaven visitant també el Monestir, amb els que varem intercanviar algunes paraules fent referència al ric Patrimoni de Galícia que precisament feia pocs dies que havíem visitat. 

***