Tenim necessitat del
Foc Nou Pasqual, la renovació d'un món convuls cada vegada més incert, així ens ho demana. Amb aquesta esperança doncs, he trobat una reflexió molt adient pels nostres dies del filòsof
Jordi Graupera, la qual publica en l'espai Debat del Diari ARA, i que m'he permès reproduir-la per tots vosaltres.
RESAR AL METRO
Potser la principal carència del nostre sistema
cultural és la incapacitat de fer-se càrrec d’aquest espai íntim de llibertat i
creença
El meu metro arriba al centre de
Manhattan a l’hora justa per als que entren a treballar a les set del matí. És
una hora ideal per veure els que munten l’escenari. Hi ha conserges que duen
els pantalons de l’uniforme ja posats, homes que duen bosses d’eines, policies
de trànsit amb la camisa blava sota la jaqueta i moltes dones: algunes, les més
joves, amb peces de roba corporativa de cadena de restaurant, d’altres
repassant apunts del que dedueixo que són exàmens interns d’empreses de serveis
sanitaris dissenyats per formar el personal auxiliar, i encara un grup més
nombrós que no sé què fan exactament però són una mica més grans i tenen dur el
tou dels dits. A mesura que el metro s’acosta a Manhattan, hi va pujant el
personal administratiu, que es deu poder pagar un pis més a prop de la feina.
No hi ha pràcticament turistes, ni criatures hip, ni estudiants
universitaris, i si hi ha algun aspirant a model o actor és perquè duu una
maleta. Potser ja marxa. Tampoc no hi ha pidolaires, ni músics ambulants, ni
saltimbanquis d’aquells que fan el trapezista amb les barres metàl·liques del
vagó a canvi d’uns dòlars.
He vist una dona mussitar pregàries
islàmiques que llegia d’un grup de WhatsApp que n’hi envia una cada dia
Cada dia, al vagó, hi ha deu o dotze
persones que llegeixen la Bíblia, o l’Alcorà, o llibres de pregàries, o vides
de sants. Ni tan sols la recent extensió de la cobertura telefònica els ha fet
perdre la fe: he vist una dona mussitar pregàries islàmiques que llegia d’un
grup de WhatsApp que n’hi envia una cada dia. Són pregàries -em diu- que
demanen salut, feina i mirar de ser bo amb els altres. Les aplicacions amb el
text sagrat del dia també proliferen. Dijous al matí, al meu costat, s’hi
asseia una dona de la meva edat que llegia una revista cristiana baptista, i
l’anava subratllant, i cada cop que apareixia una referència a l’Evangeli
(Joan, 11:25, “La resurrecció i la vida...”), encenia el telèfon i obria una
aplicació amb la Bíblia que li permetia navegar-hi i trobar els versicles
ràpidament i llegir el context del vers citat. Aleshores anotava alguna cosa al
marge de la revista.
A mi, que soc cristià i que, alhora, la
pregària que faig més freqüentment és una pregunta sobre el silenci, la solitud
i el dubte, tot això m’omple d’esperança. És la litúrgia, que de jove em
semblava hipòcrita i buida, la que de mica en mica ha anat convertint-se en
font d’equilibri i amor. Quan vaig arribar als EUA, les poques vegades que
aconseguia arrossegar-me a una missa en sortia decebut i angoixat. Els
capellans eren de mena carbassera, feien sermons per als meus veïns de classe
treballadora manual, els trobava poc sofisticats intel·lectualment en contrast
amb els capellans que jo havia escoltat a l’adolescència, doctors en teologia,
o amb els textos que he fet servir tantes vegades contra l’estultícia d’alguns
ateus. Només em quedava la litúrgia, l’acte repetit de manera igual arreu del
món, après com un automatisme. Allò que abans em semblava la carcassa buida
d’una fe que només podia ser genuïna si era espontània, ara de mica en mica se
m’ha anat revelant com una distensió de l’ànima, que l’obre a records i fa
emergir de les profunditats de la meva creença l’escalfor d’un foc que creia
apagat.
El deure del sistema polític és protegir
que aquest espai íntim interior -cregui o descregui- visqui enfora sense
coaccions d’anada o de tornada
Potser si fos marxista veuria en el vagó
de les 6.30 l’opi del poble. Però no necessito negar que les esglésies, com els
partits, són estructures de dominació i control social, ni tampoc em cal
afirmar el paper civilitzador de les normes morals que les grans tradicions
religioses han articulat amb sentit, per veure que hi ha una força en els meus
camarades de metro que és causa i efecte d’una llibertat més profunda que la de
triar això o allò. Al voltant dels textos que subratllen o de les paraules que
xiuxiuegen hi orbiten compromisos i sacrificis i comunitats, però també un
monòleg solitari i fràgil, que busca comprendre’s i comprendre.
És potser la principal carència del nostre sistema
cultural, la incapacitat de fer-se càrrec d’aquest espai íntim de llibertat i
creença. ¿Explica això part de la nostra decadència? Deia Luter, en un text que
he rellegit al metro camí de la classe on l’havia d’ensenyar, que la fe és
lliure, i per això, encara que vulgui, cap govern, cap autoritat, pot realment
conquerir-la. El deure del sistema polític, si de cas, és protegir que aquest
espai íntim interior -cregui o descregui- visqui enfora sense coaccions d’anada
o de tornada. Vet aquí la creença que articula el nostre sistema liberal. Una
altra cosa som nosaltres, oberts a rebre la riquesa de la litúrgia dels altres,
incapaços com som d’entendre-la realment i fer-nos-la nostra, sols, a
l’església del metro, camí de la feina. És un espectacle magnífic, buit i ple
de Déu alhora, veritable vetlla per a una resurrecció.
Jordi Graupera (Profesor de Filosofia)
QUE TINGUEM TOTS UNA BONA PASQUA
 |
Fra. Angelico 1437-1446
|
***
-->
