dimarts, 18 de gener de 2022

Llibertat


Hem començat el 2022 al damunt altra vegada d'una muntanya russa. El virus no ens vol deixar, i va oferint transformacions per obligar a la societat global a lluitar contínuament per estudiar les seves evolucions, i ja gairebé tots som experts en mutacions víriques de tantes explicacions que ens donen els metges i investigadors, els quals van posant al nostre servei els seus coneixements d'aquesta nova malaltia que ens està privant de llibertat. 

Ja son llunyanes les festes nadalenques que hem passat amb ingenioses combinacions per les retrobades familiars, amb proves d'antígens constants, i malgrat això, el desencís d'haver hagut d'ajornar àpats a darrera hora per haver donat positiu en algun test.  

El "Sant tornem-hi" de gener, amb escoles tancades, classes a mig gas amb mestres suplents, i tele-treball, estant donant un perfil social, amb el qual, és difícil de preveure el final a curt termini. Les vacunes estan funcionant, però el percentatge mundial és encara esfereïdor. Les conseqüències de la pandèmia es comencen a veure a nivell de salut mental en molts joves, que no havíen sortit del confort d'una societat occidental del benestar, adquirida des de dècades. No serà fàcil tornar enrera i haurem d'anar assolint molts reptes, amb els quals la vida ens posa a prova dia rera dia.

Els que tenim ja més vida consumida que per consumir, estem una mica com el dia de la marmota, ens han privat d'algunes llibertats les quals ara ens fan estar en estat d'alerta, hem de pendre decisions limitades en els nostres contactes socials, i hem hagut d'assumir en poc temps que els canvis també ens afecten el dia a dia.

Com exemple de llibertat no estroncada són els ocells. Aquestes petites aus que ens envolten i que ens fan gaudir dels seus colors, no han perdut la seva independència de volar d'un indret a l'altre si detecten algun lloc de subministrament d'aliments. Ja vaig fer esment del nostre balcó en un apunt del 2017 (vegeu), de la visita a l'hivern del tallarol i la cotxa fumada. Doncs els tornem a tenir, ara són dos tallarols, ignoro el parentiu, un sembla més jovenet que l'altre. Enguany s'hi ha afegit un pit-roig preciós, la presència del qual em va fer molt feliç. És increïble la memòria d'aquests ocellets que a l'arribar l'hivern tornen al lloc on saben que podran trobar proveïment durant uns mesos.



***



1 comentari:

Joan Antoni ha dit...

Davant l'allau d'informacions i contradiccions sobre la pandèmia COVID, quan tants experts ens volen explicar allò que passa i allò que cal fer, recordo aquell poema de Evgeni Evtuxenko, "Pol riu Petxora":
..."de la mateixa manera que sota la neu busca liquen el ren
buscava jo el sentit que amaguen les paraules,
però en la confusió que m'envoltava,
al fons no arribava
perquè tampoc per els qui parlaven, el fons clar estava"
...
"aquest gran personatge...
...comprèn, mentre m'estreny el braç, el que vol aclarir-me?
ho té ell clar?
..."