Fa deu anys que Maite Carranza va escriure aquesta novel·la amb la intenció de donar a conèixer les pràctiques africanes de l'ablació de les dones, les quals duien a terme les àvies de les famílies abans de la pubertat de les nenes.
L'indret de la novel·la està centrat a Catalunya, i a la ciutat de Mataró, però que podia ser qualsevol ciutat d'acolliment de famílies africanes ubicades al Maresme, els fills i filles de les quals ja creixen amb els costums occidentals i s'enfronten amb els pares encara fidels als seus referents familiars.
Maite Carranza aconsegueix perfectament definir els problemes que es troben aquests col·lectius quan s'han d'integrar en una nova societat, no exempta de vulnerabilitat, mostrant les seves carències a nivell legal i humà. Les dificultats s'entreveuen per les dues bandes i com n'és de difícil establir connexions entre cultures.
Els capítols del llibre es van alternant amb vivències locals i vivències africanes a l'entorn dels personatges, i a mesura que el relat es va obrint, va interessant al lector a anar descobrint lligams personals a dues bandes que li atrauen força l'atenció, i li fan desitjar trobar qualsevol moment per tornar a agafar el llibre, i seguir amb el fil conductor de la novel·la que va desvetllant les històries dels protagonistes.
La presència continuada del baobab i del seu fruit, acompanya els records del poblat de la infantesa dels africans, que ha anat quedant lluny en la distància física però no de la seva memòria, obligats a emigrar per trobar una vida millor.
La novel·la està molt ben documentada amb una bona tasca de recopilació de dades en quan a l'arribada del món senegambià els anys vuitanta al Maresme. Maite Carranza ens explica en l'epíleg en els seus agraïments, com va anar gestant la idea de divulgació atesa la seva vocació antropològica i el seu interès després dels primers casos d'ablació apareguts en articles periodístics. Crec que el resultat d'aquest relat ha estat molt positiu, per donar a conèixer unes pràctiques que poc se'n parlava i menys de la reacció emocional de les dones a les quals havien mutilat.
Per descomptat que la prosa és excel·lent inserint paraules africanes dins el text, que es poden anar comprenent a mesura de la seva lectura.
A la primera part, ens ofereix una cita d'una novel·la de la escriptora Alice Walker, molt coneguda per la novel·la El color púrpura, guanyadora del Premi Pulitzer 1983:
[ÀNGELS MUTILATS
A la seva tornada, era colpidor adonar-se de la passivitat que s'havia ensenyorit de la Tassi. Ja no era una noia alegre i viva. Els seus moviments, abans sempre elegants i gràcils, com corresponia a la seva personalitat, ara eren simplement elegants. Lents. Estudiats. Com el seu somriure. Mai no te l'oferia sense avaluar-lo prèviament. Qualsevol que gosés mirar-la als ulls endevinaria que havia rebut una ganivetada mortal a l'ànima.
ALICE WALKER, En possessió del secret de l'alegria]
***
2 comentaris:
Un trist costum antropològic africà, que és mantingut més per la comunitat femenina que no pas la masculina. La influència d'àvies sobre les mares, és nefast en aquest tema. Molt trist, perquè la vigilància que s'exerceix a casa nostra sobre la mutilació, és burlada amb moltes estratègies familiars. Interessant tema.
Gràcies Joan. Ho pots ben bé dir, un tema interessant.
Publica un comentari a l'entrada