El meu objectiu ha estat fer la caminada diària i aprofitar d'atansar-me a la botiga a la qual em forneixen de productes cosmètics i que està ubicada a l'eixample entre Passeig de Gràcia i Rambla de Catalunya. Al barri tot estava com sempre, botigues obertes i gent circulant com cada dia, però a mesura que circulava pel carrer Gran de Gràcia, he vist ja que per cada persiana oberta n'hi havien deu de tancades. A l'arribar justament als jardinets del passeig de Gràcia, he vist per primera vegada l'actuació dels piquets. Eren a la vorera contrària, obligant a una cafeteria a tancar. Anaven una bona colla amb estètica sindical i amb mètodes de violència verbal que feien un respecte considerable. Hi ha hagut petards, intimidació i intercanvi de paraules obscenes que han aconseguit fer abaixar les persianes.
Un altre grup esperava a la cruïlla de la Diagonal amb Passeig de Gràcia, fent molt de soroll i esperant a la resta que se'ls ha unit, baixant tots amb manifestació pel centre del passeig, alguns dels quals observant a quin establiment podien anar a fer prevaldre els seus interessos.
Una vegada complert els meus objectius i en el camí de retorn, ja sense obstacles intimidatoris, he observat que les persianes tornàven a estar alçades, amb alguns dependents i dependentes situats a les portes de les botigues, guaitant a dreta i esquerra com ocells als seus predadors. La cafeteria que havien obligat a tancar, ara tornava la plena activitat amb els clients prenent el sol i esmorzant en plena vorera, i he compartit el meu passeig amb vianants força heterogenis aprofitant un dia de poc soroll i contaminació minvada.
Sempre m'he preguntat si aquestes mogudes serveixen per alguna cosa. Després dels meus més de quaranta anys de vida laboral, amb sindicats verticals, i sindicats democràtics, quan vaig haver de negociar els meus interessos amb els directius pertinents, sempre vaig haver de fer-ho bis a bis, i per sort, gairebé sempre amb resultats positius. La meva experiència va ser que els Sindicats no es van marcar mai cap punt a nivell de problemes personals, potser si que han anat aconseguint fites a nivell col·lectiu, però entre ells també hi havia molta discòrdia i força ganes de marejar la perdiu.
Tornem a tenir temps de revoltes socials. El pèndol torna a oscilar. Els camins es torcen. S'hauran de continuar buscant mesures per poder-los redreçar, cap a quina banda es decantaran?
***
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada