Per camins xacobeos

No, no hem fet cap camí a Santiago, però si que hem vist molts peregrins que el feien i fins i tot a la ciutat de Lugo, hem parlat amb dues valentes peregrines canadenques que pretenien fer 100 kms. i que no eren massa joves.

Tres vegades he estat a la ciutat de Santiago i no precisament en anys xacobeos. No ens agraden les multituds i tal com va dir en Gonzalo de Berceo, "todos somos romeros que camino andamos", i això és el que anem fent dia a dia en la nostra vida.

Podem dir que ja coneixem bona part de Galícia. Ens faltaven les províncies de Lugo i Ourense, que és per on ens hem bellugat durant 10 dies.

Des del nostre "camp d'operacions turístiques i culturals" de O Carballiño, lloc emblemàtic del "pulpo à feira", ( que per cert el poble mereix amb escreix aquesta qualificació), hem visitat la Ribeira Sacra, que contè un gran patrimoni d'esglésies romàniques, i Monestirs de diversos estils arquitectònics, alguns dels quals ara són Paradors Nacionals, però que es pot entrar a visitar-los sense cap compromís. La capital és Montforte de Lemos.

També ens ha agradat Ribadavia, capital del vi de Ribeiro, poble interessant pel seu passat semita, i des d'on passaven d'amagat molt jueus fugits d'Europa per dirigir-se a Porto (Portugal) per embarcar-se cap al continent americà.

El poble de Sant Estevo de Cea el teniem a prop i varem poder veure els antics forns de pa, que actualment té denominació d'origen com a "Pan de Cea", un pa molt apreciat, pastat amb farina gallega de color torrat, que es conserva molts dies i no perd la seva gran qualitat.

Hem passejat en catamarà pel "Cañón del Sil" i observat després el recorregut del riu encaixonat entre muntanyes des dels miradors que des d'una carretera aèria el va resseguint.

Per descomptat no hem oblidat les capitals: Ourense i Lugo. Aquesta darrera d'una gran força històrica per les seves ben conservades muralles romanes, que per casualitat no van ser enderrocades gràcies a uns militars que s'hi van oposar al·legant que potser encara podrien fer algun servei.

El darrer dia amb un temps esplèndid, vam veure a San Cibran de Lás el castro LANSBRICAE, nom que apareix en una inscripció trobada en les excavacions que van començar entre 1922 i 1925. Aquesta important troballa és l'arquetip de castro de la cultura celta dels segles I-II a.c. fins a I-II d.c. coincident amb la romanització del N.W. peninsular.

Han estat deu dies molt ben aprofitats. Hem conegut una mica més la idiosincràsia del poble gallec, degustant també els productes d'un país el qual ha estat sempre menystingut pels poders polítics de totes les èpoques i que potser ara ja comencen a ser més valorats. També estan lluitant per la llengua que fins l'any 1970 la Real Academia Gallega no va publicar les normes ortogràfiques i actualment encara l' ensenyament escolar està en un 50% respecte al castellà.
Evidentment no anem bé. Fins quan una altra Renaixença i un altre Rexurdimiento?.

***

Per terres galaico-portugueses

Una vegada més, hem adreçat els nostres passos a l'extrem de la Península Ibèrica, a la zona galaico-portuguesa. Hòrreos gallecs i empedrats característics de Portugal. Sempre que l'hem visitat n'hem sortit més que satisfets, tant pels seus paisatges marítims de postal, interessant patrimoni medieval, bona gastronomia i persones acollidores, i més quan la sort t'acompanya amb dies esplèndids de sol.

Hem fet moltes fotografies difícils de triar per posar-les al blog. M'he decidit pels paisatges marítims i penjar-ne unes quantes al marge dret i així es poden veure com diapositives, per relaxar-ne els sentits, tal com ho hem fet nosaltres en aquests deu darrers dies.

Les altres vegades que varem visitar aquests indrets, ens vam deixar una ria per conèixer, de les cinc que hi ha a les Rias Baixes, la de Vigo i els seus voltants. Hem tingut la sort que hem pogut fer estada a Panxón-Nigrán, entre Vigo i Baiona, i així hem pogut voltar per la darrera península anomenada Morrazo, i nord de Portugal.

Quan estic per terres celtes, recordo les cançons de Juan Pardo dedicades a Galícia, una de les quals, que m'agrada especialment, és aquesta:

Rias Baixas

Deus fixo-lo mundo e rematoulo en sete dias.
E logo descansou,

apoiandose en Galicia.
Cinco dedos santos,
cinco nomes, cinco xeitos, cinco xentes, cinco rias.
A bendicion de deus, son as cinco rias baixas...
...Rias baixas queridiñas.
Rias baixas... Rias baixas...
Arousa...Corcubión...Noia...Vigo e Pontevedra ria Miña.
Rias baixas... Rias baixas... Rias baixas...
As cinco santos dedos, dibuxarón cinco rias
as cinco bendicóns, da nosa nobre xeografia
Cando Deus fixo-lo mundo, rematouno en sete dias,
o domingo descansou apoiandosé en Galicia
Miña nai, contoumo, a min,
e vou contalo as miñas fillas.
Com Deus posou a man,
nista parte de Galicia... A nosa lenda, sigue viva.
Rias baixas... Rias baixas...

Hem caminat molt per la sorra de les platges, que amb la baixamar, tothom ho fa. Vaig fer una fotografia que també em recorda el logo que en Miquel Barceló va fer pel Diari Público, i que aquests dies he fullejat per primera vegada.

La posta de sol i la sortida de la lluna, també les vaig captar en aquestes instantànies.

Em vaig emportar per llegir la novela Kafka a la platja d'en Haruki Murakami. La vaig començar en el vol d'anada i la vaig acabar just en el de tornada. Mai tant ben triat el títol...!

Tal com deia en un post anterior, he fet bé de llegir-lo després de Tokio Blues ja que com esperava no m'ha decebut gens. He trobat una novel·la genial, amb una gran dosi d'imaginació, i que et fa pensar que el camí de la vida no és fàcil. Dues històries de diferents personatges que acaben convergent. També fa esment de la desorientació de la joventut japonesa per afrontar la societat en la que viuen. El lector queda atrapat des de la primera pàgina, ja que l'escriptor sap jugar amb la poesia i la eròtica del misteri a més demostra en tot moment la seva cultura literària, de coneixement de la mitologia grega i de bona cultura musical, per haver compaginar l'escriptura amb la regència d'un local de jazz en els primers anys de la seva carrera.

Vaig llegir un comentari d'una noia en un blog, que em va agradar i que en faig ressò, que deia que havia detectat un cert paralel·lisme de Don Quijote, amb el personatge del Nakata, i en Sancho amb el de Hoshino. Estic una mica d'acord amb ella. Potser sí.

Espero llegir-ne més d'aquest autor.

I bé, que més puc dir, altra vegada uns dies passats per a recordar.

***