divendres, 26 d’agost del 2011

Verd Aigua

Una vegada més m'he deixat influir per blogaires experts en literatura i no m'he penedit gens. Seguint la dèria croata que m'ha està aclaparant, no vaig dubtar en buscar a la Jaume Fuster si hi havia disponibilitat del llibre auto-biografic Verd Aigua de la Marisa Madieri. Vaig tenir sort, i en un tres i no res em vaig endinsar en aquesta lectura fragmentada en un Diari de vivències personals. Poca cosa sabia d'aquell país abans de la unificació iugoslava i en aquest diari personal considerat com un petit clàssic contemporani, he sabut de l'èxode dels italians que van haver de marxar de l'actual Rijeka ara Croàcia, ciutat que varem trepitjar fent estada una nit, en el nostre darrer viatge.

Rijeka 2.08.2011


La manera com la Marisa descriu la seva ciutat natal, llavors nomenada Fiume, i que era dins de territori italià,  i la seva infantesa viscuda a casa de la seva àvia que va ser el seu espai d'aventures domèstiques, és d'una sensibilitat exquisida.

L'èxode es va produir a l'estiu del 1949 amb destí a Triestre i és aquí, i a cavall a casa d'uns oncles al Lido de Venècia,  on la Marisa va viure l'exili amb la família,  dins dels Silos preparats pels immigrants procedents de les ciutats absorbides per la nova Iugoslavia de Tito.

El relat ens condueix entre present i passat, amb tot detall, de la dura vida de l'autora, i dels sacrificis materns, sempre en primer terme, per tirar la família endavant, procurant estudis per les filles, sommiant un futur millor.

...La meva mare també rentava sempre a mà. Tan sols els últims anys de la seva vida es va poder permetre una rentadora. Si a Fiume la feixuga bugada era esgotadora, al Silos era tota una gesta. La mama escalfava pacientment cassoles d'aigua, les abocava fumejant en un gran cossi que hi havia al traster i deixava la roba tota la nit en remull amb lleixiu. L'endemà s'ho emportava tot al safareig comunitari, refregava molta estona la roba amb sabó, encorbada sobre la bassa de ciment i l'esbandia amb l'aigua glaçada. A l'hivern sempre tenia les mans vermelles, aspres i una mica inflades. Malgrat l'esforç que suposava aquesta feina per a la seva dèbil constitució, no permetia que jo i la meva germana l'ajudéssim i ens mirava contenta si no abandonàvem els nostres llibres......


Un  llibre que s'ha de llegir, pel que representa a nivell històric, a nivell personal, i a nivell literari. És un relat del pas del temps viscut en primera persona.

El postfaci l'ha escrit en Claudio Magris,  escriptor i acadèmic, guardonat també amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres el 2004, i que va estar casat amb la Marisa Madieri. Per raons que es poden intuir fàcilment, va tenir grans dificultats per escriure el postfaci, per parlar d'una persona que va escriure llibres, i a la vegada va ser la companya de la vida, la desaparició de la qual segueix present en les coses i en les hores, segons ens comenta personalment. Aquest escrit posa el punt i final a aquesta petita obra mestra.


...Visc com sempre he desitjat poder viure: l'amor i l'existència compartida, els fills, la casa i molt d'afecte a dins i fora. Què importa si he passat penes, si el mal ha vingut i ha marxat, si algún núvol ha torbat el meu horitzó serè, i els anys passen ràpids. El verd Urucuia travessa la vall amb meandres sinuosos i aigües profundes, i reflecteix els colors de l'albada i les ombres de la nit...

Marisa Madieri va morir prematurament de càncer als 58 anys amb una actitud valenta i generosa davant la vida.

***