Casa Milà

Divendres varem gaudir de l'espectacle audiovisual nocturn al terrat de La Pedrera, aprofitant la opció més econòmica que es projecta pels barcelonins, la qual val la pena de considerar.

La durada és aproximadament d'una hora i mitja, i es fa el recorregut de la visita molt ben comentada en català per tot l'edifici fins a les impressionants golfes on s'exposen diverses maquetes de l'obra gaudiniana, i d'objectes suposadament inspiradors de l'arquitecte que van idear la seva construcció.

La sorpresa de la nit és per descomptat la contemplació del joc de música i llums del terrat, on les xemeneies es van transformant en la història de la creació de l'univers. Crec que si Gaudí visqués, li hagués agradat veure com els seus trencadissos es transmutaven virtualment en elements marins, en animals, vegetals, flors, jardins, tot el que va inspirar la seva obra i també els focs que cremaven estrepitosament pels conflictes de les civilitzacions. Un bonic espectacle que fa oblidar per uns moments els nostres conflictes cotidians.

Cada vegada més, Barcelona ens ofereix bons dissenys d'espectacles creatius per promocionar el seu patrimoni.  Potser si que acabarem morint d'èxit turístic.

***

Artigas, L'home del foc

Als que ens agrada l'art de la ceràmica, hem gaudit força amb l'exposició a la casa Milà, de l'obra de'n Josep Llorens Artigas, un dels noms més destacats de la ceràmica europea del segle XX.

La tècnica que va emprar aquest ilustre català universal, va ser de renovació d'aquest art mil·lenari de la ceràmica de torn, que a Occident havia quedat relegada a l'àmbit de les arts aplicades, i l'elevà al nivell del gran art de la ceràmica oriental, fins al punt d'aconseguir que, a l'inici dels anys trenta, museus d'art com el Metropolitan de Nova York o el Museu d'Art Modern de Barcelona, adquirissin per primera vegada peces de ceràmica contemporània, per la qual cosa el nom de Josep Llorens Artigas ha travessat fronteres.

Sense cap tipus d'exhibicionisme, aquest artista treballava amb les seves peces, coent-les en forns a partir de 1200º que eren els que la tècnica oriental feia servir per coure la ceràmica. Aquests forns, va haver de fabricar-se'ls ell mateix al seu taller de Gallifa on va haver d'adquirir una masia, després de les queixes dels veïns del barri de Sant Gervasi on vivia. Els forns de la mediterrània que s'empraven per la cuita, coïen a 1000º.

"Les formes de les meves ceràmiques son les formes derivades del torn del terrisser, i són les de sempre: les dels pobles primitius i les que s'han tornejat en totes les civilitzacions (la grega, la romana, la renaixentista, etc), encara que per elles mateixes no constitueixin una representació d'aquestes civilitzacions" J.LL.A.

Clar de lluna

L'exposició compta amb més de cent cinquanta peces, gairebé totes procedents de col·leccions particulars. Es poden veure cronològicament, des del gerro anomenat Clar de lluna (1927), considerat pel mateix autor una "obra mestra", fins a les darreres peces enfornades a principis dels anys setanta.

L'obra d'Artigues, cuita lentament al foc de llenya, que per ell era la base de l'ofici, es caracteritza per la sencillesa d'unes formes hereves de la tradició. Vasos monocroms amb pigments preparats per a cada un. El seu eslògan era "Fer de cada peça una obra única".  

L'artista va treballar amb diàleg obert amb el seu gran amic Joan Miró. Els va unir una gran amistat i van col·laborar en grans murals on Miró va donar curs a la seva fantasia. Podem contemplar aquestes col·laboracions en el mural de la Terminal B de l'Aeroport del Prat a Barcelona, que dóna la benvinguda als visitants, i també el mur del Sol i de la Lluna a la seu del centre UNESCO de París, entre d'altres.

Per acabar, voldria fer esment a l'austeritat de l'exposició, que amb materials naturals i simples, aconsegueix donar una calidesa molt d'acord amb les peces que s'exposen, les quals mereixen ser presentades amb l'exquisidesa ambiental que l'0bra requereix.

***

El mag de Venècia

Aquest matí gris de primavera m'ha valgut la pena fer un passeig per la exposició que Caixa de Catalunya una vegada més ens mostra a la seu de La Pedrera.

"L'art és l'objectiu de la meva vida" va dir Mariano Fortuny Madrazo (Granada 1871-Venècia 1949).

No en va, aquest home polifacètic fill de Marià Fortuny i Marsal, pintor de la "Vicaria", va rebre el sobrenom de "el Petit Leonardo" per la seva capacitat creativa i innovadora i Proust s'hi va referir com "El mag de Venècia".

L'exposició ens exhibeix les diverses facetes de'n Fortuny educat en un ambient refinat i erudit, la seva formació s'encamina vers la pintura, però també s'interessa per l'estudi de l'electricitat, la física, l'òptica, la fotografia, la música i el teatre. El teatre és una de les seves grans passions i revoluciona la posada en escena del segle XX amb el "Sistema Fortuny" que consta d'un dispositiu d'il·luminació indirecta i per una cúpula de quart d'esfera que engloba l'escenari, substituint els cels pintats dels decorats tradicionals.

Instal·lat des del 1889 al Palazzo Martinengo amb la família, va començar a familiaritzar-se amb la ciutat, ja sigui amb la càmera de fotos o amb els pinzells.

En el seu anhel d'assolir a través de l'art la bellesa en tots els ordres de les coses, decideix també dedicar-se al disseny tèxtil. Col·labora en la realització de vestuaris teatrals, s'inspira amb teles antigues de la col·lecció familiar.

Junt amb la seva dona Henriette irromp en el mon de la moda i cap el 1907 confecciona una túnica de tela prisada de nom Delphos que cau al llarg del cos, adaptant-se a l'anatomia femenina, que va ser una revolució per alliberar el cos de la dona que continuaba utilitzant cotilles que les oprimien.

Va ser un ferm partidari dels avenços tecnològics aplicats al camp de l'art. Al llarg de la seva vida, va arribar a enregistrar més d'una vintena de patents.

En el periode entre-guerres es va convertir en un brillant home de negocis, però va tenir una gran devallada arran de la segona Guerra Mundial.

***

Aquí una breu pinzellada d'aquest home de gran audàcia empresarial i precursor de la modernitat.

Fins el 27 de juny es pot veure aquesta exposició. Les obres són portades del museu venecià.Val la pena endinsar-se en la Sala de La Pedrera. En especial per veure també la colecció de fotografies de la Venecia de les primeries del segle XX, captades per la càmera de'n Fortuny.

***

Aleksandr Ródtxenko (1891-1956)

Els diumenges a la tarda són una mica avorrits a ciutat per passejar-s'hi. Les persones que ens agrada tafanejar aparadors, la majoria estan tancats amb reixes i portes de ferro, decorades amb "grafitis" i adhesius de serralleries.
Es poden fer poques visites culturals ja que els museus resten tancats.

Les alternatives de gaudi són els teatres i cinemes. Però un dels llocs de prestigi per poder gaudir en una d'aquestes tardes, són les exposicions temporals de la sala de "La Pedrera", que sempre és garantia de qualitat.

S'ha inaugurat una nova exposició: RÓDTXENKO La construcció del futur. Aquest artista, és una de les principals figures de l'avantguarda del segle XX i un dels més polifacètics. Explorador en pintura d'un art sense-objecte, al capdavant del constructivisme a la Rússia post-revolucionària i pioner de la fotografia soviètica, aviat renuncià a un art "pur" en benefici de la creació d'un llenguatge visual al servei de la societat. Sempre va treballar sota el lema "El nostre deure és experimentar".


L'exposició ofereix un recorregut que inclou totes les facetes de l'artista i totes les etapes de la seva trajectòria vital i creativa.

La mostra inclou unes 250 obres del cap de files del constructivisme rus. En una sola tarda no s'acaba. Crec que s'ha de trepitjar l'exposició més d'una vegada, per descobrir la personalitat d'aquest artista que se'ns presenta d'una manera esplèndida.

La mostra acaba amb aquestes paraules:

"La pintura ha arrencat! però horroritza! És pintura d'esquerres... i Déu meu, quina alegria ser d'esquerres... Ser jo després de tots aquests turments, oposat al sentit comú. No ensorrar-me, pintar amb plaer! El que hagi de ser, serà! però moriré d'esquerres i deixaré obres bones. Estic pintant diverses coses alhora i estic increïblement content. En moments com aquest la gent diria "És boig". Només Múlia em perdonarà i comprendrà. Ja no podia continuar coaccionant-me a mi mateix. Pot ser que sigui el camí equivocat, però produeix obres valuoses"

(Ródtxenko, dels seus Diaris, 30 de juliol de 1943)

***

Ukiyo-e Imatges d'un món efímer

Per nosaltres els occidentals, la cultura japonesa sempre ens ha semblat quelcom d’exòtica, des d’aquella Madame Butterfly
que es matava per amor, fins als nostres dies quan ens sorprèn la fal·lera massiva pel tema gaudinià.

La mostra que ens presenta la Fundació Caixa de Catalunya a la “Pedrera”, dels gravats japonesos dels segles XVIII i XIX, és d’una sensibilitat i estètica extraordinària.

A més podem gaudir de la tècnica emprada per fer aquests gravats, en la filmació que com sempre, se’ns presenta dins de l’exposició.

Recordo les aquarel·les que vaig pintar en la meva infantesa, copiant-les d’uns contes que rebia el meu pare per nosaltres, d’una corresponsal japonesa que ell tenia, entre d’altres persones d’arreu del món, i que he recuperat recentment, una mostra de les quals m’ha fet ilusió reproduir-les aquí.

El meu pare era esperantista i amb aquesta llengua, intercanviava tot tipus d’experiències amb persones de diferents països. Això li va permetre obrir-se portes a l’exterior. Ara tenim INTERNET i l’anglès com a llengua internacional. Recordo una anècdota que ell ens explicava, que de jove, estant adscrit a la seu esperantista de Gràcia, al carrer Planeta, i atès que rebia correspondència allà, un dia va rebre una carta sense adreça que deia: Sr. R. de Luna, calle Planeta esquina Plaza del Sol.

Divertit, no?