Motxilla de records del mes de Juny, amb triplets inclosos

Les coincidències que esdevenen a la vida de cadascun, són d'obligat record quan els anys es van succeint. Pel que fa al meu cas, és quan enceto el mes de juny. La primera quinzena em remet als aniversaris de la gent que han ocupat i ocupen espais de la meva vida, tots coincidents en aquestes dates.

A l'escola erem tres noies molt amigues que formavem un trio ben avingut. La més jove era jo que feia els anys nou mesos més tard. Les altres dues eren nascudes el 2 i el 3 de juny i les bromes de qui era més gran era de comentari obligat cada any. Per desgràcia, amb la que vam tenir una amistad més profunda i amb la que vam compartir casament i fills, va morir jove amb només quaranta anys. Amb l'altra que compartíem el nom de pila ja no ens vam veure mai més. L'escola que varem haver de deixar amb només 14 anys, per entrar al món del treball, encara perdura en la meva ment com un oasi de coneixement i diversió.

Pel que fa a la darrera feina, amb la qual vaig arribar a la jubilació, també erem tres les ben avingudes i que vam col·laborar juntes molts anys. En aquest cas jo era la més gran amb pocs mesos de diferència amb la que em seguia. Les dues companyes eren nascudes el 6 i el 10 de juny. Van ser uns anys amb problemàtiques personals molt fortes, que ajuden a consolidar amistad en moments puntuals, i que t'ajuden a definir-te també com a persona. La relació a distancia es va mantenint encara.

En relació a la família, també ocupen un lloc de privilegi, una neboda política i el seu fill. Nascuts el 4 i el 13 de juny respectivament. Són joves i encara tenen els dies i les hores complicades per veure'ns sovint, malgrat això, sempre que es presenta l'ocasió ens relacionem per compartir berenars i festes familiars per esdeveniments diversos.

El sarró de la memòria surt a la llum en determinades dates. El mes de juny m'aporta records passats que no són precisament nostàlgics, són producte del bagatge personal que duem al damunt i que ens ha ajudat a créixer individualment i crec que són un producte pròpi que no es pot traspassar i que el portem sempre amb nosaltres. M'agrada anar recordant moments viscuts malgrat que no tornaria enrera. La motxilla d'aquells moments són la nostra història i la podem obrir i tancar quan ens convingui. El present és aquí i l'hem anat construint entre tots amb aportacions de noves amistats, noves tecnologies, idees diferents amb nous descobriments personals de maneres de fer compartint noves experiències.

Justament ahir, i també coincidint amb el mes de juny, el Barça va aconseguir el segon triplet de la Història del Futbol. Un important esdeveniment per tots els que tenim aquest Club com un referent futbolístic i nostrat. Recordo encara les fotos en blanc i negre del capità Joan Segarra alçant copes entre els anys 1951 i 1963, i els gols de Kubala, quan totes les fèmines escolars teniem la col·lecció de retalls de les gestes d'aquell mític jugador.

Avui he obert la motxilla per ser el mes de Juny i remenant el seu interior, he trobat totes aquestes coses. La deixarem en repòs una temporada més, esperant més triplets en la nostra història.

***

Jo ho vaig viure

Comencem el Febrer i tornem a tenir ALERTA NEUCAT. Sembla que per aquests propers dies ens haurem de bufar els dits i haurem de sortir al carrer amb la roba d'abric que ens està esperant encara als armaris. Els meteoròlogs ens diuen que potser tindrem el fred de l'any 1956. La bombeta del meu cervell s'ha encès i he remenat les fotos del pare. En aquest blog, l'any 2008 vaig posar una foto familiar amb una de les fonts glaçades d'aquell hivern (vegeu). N'he trobat una altra també significativa i curiosa.

Barri de Gràcia. Sembla que hagi passat un terratrèmol

Remenant, remenant, m'han sortit també fotografies de la famosa nevada del 1962. Totes són del barri de Gràcia i de La Salut. Són fetes pel pare els dies de Nadal i S. Esteve.

El balcó de casa, amb el fanal original modernista ben cobert de neu.

El terrat del davant, ben bonic.

El terrat del darrera, les plantes dels qual no es veuen, i una cornisa de neu en una galeria a punt de caure.

Anant cap a la Travessera de Dalt. El carrer no l'acabo d'identificar.

I per acabar, i obeint ordres municipals, una foto amb els veïns traient neu del terrat, la qual cosa va ser un gran error per part del Consistori que va haver de donar ordres contràries atès de com anaven quedant els carrers amb muntanyes de neu acumulada, completament intransitables.

A ciutat tenim aquests desencerts encara, malgrat que ens preparem per aquestes inclemències puntuals, no ens en sortim. A veure que ens espera aquest cap de setmana! Reviurem anècdotes passades? Ja ho comentarem.... Si més no sempre podrem dir: Jo ho vaig viure!

***

Festes i festius

La Festa del dia d'avui, a hores d'ara, fa i ha fet córrer molta tinta des de la seva imposició l'any 1978, i més encara quan la setmana es va alternant amb dia laborable si, i dia de festa també. Les empreses han hagut d'incorporar-la i intentar coordinar racionalment la seva festivitat.

Quan la dictadura, durant l'any en teniem molts de dies festius entre setmana. Hi havien les festes de Precepte, les quals l'església catòlica exigia la pràctica religiosa als creients. Les que no ho eren podien molt bé ser Festes Patronals o d'interès local. Recordo que quan començava l'any laboral, les empreses havien de fer el recompte de festius de tot l'any, festes recuperables i no recuperables, una veritable taula matemàtica. Les hores dels dies recuperables les havíem de fer repartides durant l'any, i les jornades laborales sempre excedien de l'horari previst. També vam haver de recuperar els dissabtes quan aquests ens els van "donar" i això va ser un gran aconteixement pels treballadors d'aleshores.

En el meu historial laboral, recordo encara tres dies que vaig celebrar les festes patronals: El 9 de febrer Santa Apol·lònia (odontòlegs i protèsics),  el 4 de novembre Sant Carles Borromeo (Banca) féiem una setmana d'horari restringit, i 4 de desembre Santa Bàrbara (mineria). Després aquest costum es va anar acabant i ara ignoro si hi ha algun Gremi que encara s'hi apunti. En aquella època ens feia molta il·lusió, doncs era un dia especial que marcaba una certa diferència amb la gent que aquell dia treballava.

Un altre dia de memòria històrica de joventut, és la festa de Santa Llúcia quan s'aplegaven a l'explanada de la Catedral, les modistes que anaven a celebrar la seva festa venerant la seva patrona a la capella, i on acostumaven també a concentrar-se els estudiants per festejar a les noies. La premsa de l'època en feia ressò com una pràctica divertida.

Ara, davant la crisi i esperant la nova regularització laboral, es parla de tornar a modificar el calendari de festius. Els jubilats actualment ja no ens preocupa, però també hem hagut de ballar força durant la nostra vida laboral lluitant per dignificar els horaris que actualment regeixen. Les noves generacions tindran altres feines, aconseguir llocs de treball dignes i lluitar també pels seus objectius.

***

S'acosten els Reis

Les paradetes de la Gran Via ens anuncien que els Reis s'acosten. M'agrada passejar-hi quan el sol ja s'ha post. Els llums i els colors ens ajuden a tafanejar tot el que es mostra, joguines, penjolls, robes, moneders, etc. etc. i a cada cantonada les xurreries oferint-nos xocolata calenta i xurros de tota mena.

Recordo que la mare ens explicava les vigilies d'aquesta Diada de la seva infantesa. Llavors la gent no tenia vacances de cap mena i treballaven fins ben entrat el vespre del dia 5. Tampoc tenien diners per comprar "Reis" avançats,  i esperaven just quan els petits anaven a dormir per sortir a fer les compres. La Gran Via era el lloc adient perque a mesura que les hores avançaven, la mercaderia la rebaixaven i es podien trobar coses molt millor de preu. Això debia ser en la década del 1922 al 1932, abans i durant la República.

Gairebé cada any, les nenes renovaven la nina "Pepa" de cartró, perquè era de les més econòmiques que hi havia, i a la meva mare no li agradava, però els "Reis" llavors eren "pobrets". Després es van anar "enriquint" i  en la nostra infantesa, gradualment, recordo que cada any eren més generosos. A vegades no ens portaven el que havíem demanat, però ja ens hi conformàvem. Crec que aquest any en moltes llars els petits tornaran a comprovar que els "Reis" han entrat en crisi. Feina tindran els pares per poder conservar la il·lusió d'aquesta nit. Molts hauran d'estar-se d'alguna menja especial per poder satisfer als menuts.

Hi ha una imatge que no he pogut treure'm del cap. Quan jo tenia uns 11/12 anys, una botiga de joguines de la Travessera de Gràcia, just davant de la meva escola, van oferir si podia alguna nena anar a ajudar a vendre durant la vigília de Reis. Vaig demanar a la mare d'anar-hi, ja que em feia molta il·lusió. Vaig estar-hi tot un dia i part de la nit. Em va venir un home a comprar algun regal pel seu fill però no sabia què. Em vaig esmerçar en ensenyar-li jocs de taula i altres, però cap li satisfeia. Al final em va dir que només tenia "X" diners i tot era massa car. Em va fer tanta pena, que no sabia que dir-li. No recordo com va acabar, penso que debia endur-se qualsevol cosa que no passes d'aquells diners. Jo era molt joveneta, però no ho he oblidat. Sempre que arriben aquestes dates, recordo aquest afer.  Que serà?

Els Reis hauran passat deixant il·lusió a aquests petits, i així els esperaran l'any vinent amb la mateixa il·lusió que les generacions d'infants els han esperat any rera any,  sense tenir consciència de l'esforç que representa pels pares que sigui per ells una Nit Màgica.

***

Fent història

Serveixi aquest apunt per honorar al meu pare que ens va introduir a l'art de Gaudí. Avui he pensat molt amb ell en relació a la Consagració del temple de la Sagrada Família. Els diumenges de la nostra infantesa els pares ens portaven a passejar per la ciutat i anàvem molt sovint a la Sagrada Família i al Parc Güell. Llavors no hi havia turisme i sense empentes el pare ens explicava els ornaments, les figures, i els projectes de les futures façanes que l'arquitecte havia ideat. També ens comentava de com l'Antoni Gaudí havia estat un incomprès i havia mort en la soletat. Jo era una criatura i sempre em va quedar la imatge impactant de les seves explicacions quan ens deia que havia estat atropellat per un tranvia.

Quan miràvem les torres, que aleshores només n'hi havien quatre, ens deia que ni ell ni nosaltres veuriem el Temple acabat. Les seves profecies no s'han complert del tot. Avui he pogut viure la Consagració de la nova Basílica amb tot el seu esplendor. Es possible que no vegi mai les torres que queden per fer, però ja estic satisfeta amb l'esdeveniment històric que avui hem viscut.

Per Sant Esteve farà 16 anys que el meu pare va morir.

Quan en els nostres viatges turístics visitem esglésies i catedrals, ens fem "creus" dels segles que es van necessitar per a construir-les. Avui dia amb els suports informàtics, els professionals ho tenen molt millor per escurçar els temps de construcció. Potser si que encara veure les torres que falten!
El que més m'ha agradat saber, és que durant molt anys, malgrat que tots els documents i plànols de'n  Gaudí es van malmetre per un incendi en el seu estudi durant la Guerra Civil, per mitjà d'alguns dibuixos trobats, s'ha intentat esbrinar les intencions de la construcció del temple, i dels estudis de la seva obra i de la seva mística personal per poder anar seguint com el fil d'Ariadna, tot l'entrellat de la seva genialitat.

El que si que no podem dubtar, és que en Gaudí va ser un geni, i estimaba el seu país, i ens ha deixat un llegat molt important amb totes les seves obres considerades i admirades arreu. Gràcies a aquesta consideració s'ha pogut fer possible el seu somni. 

  ***

Juny prolífer

Encetem el mes de Juny. Des de que tinc us de raó, aquest mes l'he tingut sempre com un aliat personal, ja que m'ha envoltat de gent molt estimada nascudes durant la primera quinzena.

A l'escola erem un trio d'amigues. Dues Martes i una Mercè. La Marta més gran nascuda el dia 2, la qual desgraciadament no he vist mai més, i la Mercè nascuda el dia 3, la qual encara anyoro, ja fa anys que una dura malaltia se la va endur.

Els darrers 20 anys laborals també vaig trobar un trio ben avingut. L'Anna, la més jove i encara en edat de no estar jubilada, nascuda el dia 6 i l'Àngels el dia 10, també gaudint de la seva jubilació com jo.

De la colla d'antics amics, tinc en Carles nascut el dia 8 i que ja fa més de 30 anys que ens coneixem. Familiarment, una neboda sobrevinguda, la Sònia nascuda el dia 4 i el seu fill en Pau, que és el més jove nascut el dia 13.

Avui, pensant-hi, he volgut oferir-los un petit fragment del Diari de la naturalista Edith Holden, el qual m'agrada rellegir de tant en tant, que dedica al mes de Juny:

El cucut comença a canviar el cant. Un xic més endavant sonarà com "cu-cucú", en comptes de "cu-cu". Al sud d'Anglaterra existeix una vella superstició sobre el crit del cucut: si en sentir-lo arrenques a córrer i vas comptant els crits de l'ocell fins arribar a un lloc on ja no els escoltes, vol dir que afegiràs a la teva vida, tants anys com vegades hauràs sentit el cucut. Això és, si més no, allò que les velles expliquen a Devonshire. Hi ha una colla de petits versos sobre aquest ocell.

"A l'abril el cucut canta a la posta
al maig ho fa durant la jornada
al juny canvia la tonada
al juliol pren el vol
a l'agost de marxar li dol"

"El cucut és un ocell ferm
que xiula en plena volada
i quan repeteix cu-cu
esdevé més blau el cel"

La joia de viure la Natura
Edith Holden

***

MIGUELIN- MIK

Ahir quan vaig llegir la crònica de Societat del Diari AVUI, sobre el pavelló espanyol de l'Expo de Xangai, el qual està dissenyat per l'arquitecta italocatalana Benedetta Tagliabue, i a l'entrada del qual "l'estrella del pavelló" és el "nadó mecànic Miguelin" dissenyat per Isabel Coixet, se'm van obrir els ulls de sorpresa!

Començo a rebuscar en l'altell del meu armari i...... l'he trobat, molt ben guardadet i dormidet, el meu "nino" de la infantesa. El meu Miguelin, batejat amb el nom de MIK, ja que fins i tot, aleshores no ens agradava que tingués un nom castellà. Aquí el teniu !!!!!!!!!!!!!


Ja deu haver complert uns 55 anys i es conserva perfectament!!!. Porta la bateta de col·legi que li va fer la meva mare! que us sembla? recordo que van ser moda aquests ninos per ser els primers que anomenàvem "de goma". Totes les nenes de la classe vam demanar per Reis un nino que es deia "Paqui" i era de color de "rosa" i també una mica car. Els meus reis no s'ho van poder permetre, i em van deixar el Miguelin, més bufó i amb un color més semblant al de la pell. Però jo vaig tenir molta desil·lusió, ja que volia el "Paqui". Després però, me'l vaig estimar molt, fins i tot encara el tinc!.

Bé, tot això m'ho ha fet recordar l'Expo de Xangai, quines coses!!!

Possiblement la mare de la Isabel Coixet, tingui també un nadó de goma a l'altell del seu armari. No m'extranyaria!

***

Mitjó, bufandes, mocadors i neu a Barcelona

S'ha parlat aquests dies del "mitjó de'n Tàpies", no penso parlar-ne atès que, qui més quí menys està al corrent de la polèmica que va suscitar en el seu dia l'any 1991. Tàpies sempre ha estat un avanguardista i no sempre els artistes són acceptats quan són trencadors i a vegades han de passar anys perquè el seu art sigui reconegut.

Ja que tothom ha parlat del "mitjó", jo parlaré de bufandes i mocadors que també són peces força cotidianes i que no podem oblidar com a complement d'escalf i enguany deu n'hi do, com les hem utilitzat!

Aquest hivern he pogut treure de l'armari tota la gama que tinc de bufandes. He pogut combinar-les amb tots els abrics. En tinc de moltes textures i mides. Com que m'agraden, a més de les que m'han regalat, tinc les que he heretat, les que m'he comprat en els viatges, i també algunes que algú no ha volgut i me les ha traspassat etc..., ratlles, colors, blanques i negres, fetes a mà, de llana, de cotó, un bé de Déu! He pogut ventilar-les totes, ja que hem tingut un hivern ben esverat.

També m'agraden els mocadors de coll. Ja de sempre, trobo que a les dones ens afavoreixen i ens donen un aire de femeneitat molt propi. En tinc també de moltes menes. Recordo que a la primera empresa que vaig treballar, en ocasió del 60 aniversari d'un dels socis propietaris, ens van regalar a totes les noies un mocador de coll que aleshores els utilitzavem també per posar-nos al cap a l'estil de l'Audrey Hepburn, Grace Kelly, Brigitte Bardot sempre que feia vent, o en format petit i amb un nus de costat, a l'estil Ava Gardner. Actualment la moda de mocadors al cap és força inexistent, només utilitzen el mocador les mulsumanes.

Potser ha estat aquesta tarda de neu que hem tingut a Barcelona, la que m'ha inspirat a recordar aquestes sencilles peces de la nostra indumentària que ens ajuden a resguardar-nos del fred i a la vegada trobem un signe de coqueteria amb la seva utilització.

Una bona nevada!!

***

Muntanyes,literatura i natura

Hi ha vivències escolars que les tenim en el disc dur del nostre cervell i en un moment donat surten a la llum al cap dels anys. És el que em passa quan veig aquestes muntanyes del Pirineu, que em ve a la memòria el llibre de "Leyendas del Pirineo" que ens llegia la professora i que després haviem de fer una redacció. Recordo una barreja de llegendes populars i llegendes de la mitologia grega, com per exemple el mite d'Hèrcules en la creació del mausoleo de la princesa Pirene formant la cordillera dels Pirineus, apilant les muntanyes. Aquests dies he recordat aquestes coses ja que en algunes de les taules d'orientació que es troben en els miradors pirinencs, ens expliquen resums d'aquestes llegendes que et transporten a la infància.

També m'han vingut al cap, moltes novel·les innombrables d'estampes rurals de la nostra literatura. Una d'elles, "Pedra de tartera" que vaig recordar precisament ahir pel seu títol, caminant per la tartera del pic "Sarller" que no vam arribar a culminar, per la inseguretat que tenia posant els peus en aquelles pedres que bellugàven per tot arreu, sense camí definit.




Quina diferència hi ha entre aquest paisatge i el que vam veure tan sols fa uns pocs dies en els Països Baixos. Ni un turonet, tot pla, això si, molt verd com està enguany també la nostra natura i el que si és comparable, són els prats pintats ambs els colors de les obres de Van Gogh. No m'extranya haver-nos creuat amb cotxes de matrícula holandesa. Penso com deuen gaudir amb tota aquesta exhuberància.

***

La Venècia del Nord

L'any 1972 vaig visitar Holanda convidada per uns amics holandesos del meu pare, els quals em van acollir dues setmanes. Vaig conviure amb ells i va ser per mí una experiència molt agradable el tenir contacte amb un país del l'Europa del Nord tan diferent al nostre. Els amics només parlaven holandès, però ja els fills tenien com a segona llengua l'anglès estudiat a l'escola i és com ens varem entendre una mica tots plegats.

Vivien al sud del país, a la població d'Oss a una distància una mica considerable d'Amsterdam. Durant una setmana de la meva estada, em van portar a diferents llocs que ells van creure interessants per mí, però l'altra setmana em vaig haver d'espabilar sola per fer excursions. Ja en aquella època, en les estacions dels ferrocarrils, et proporcionaven diferents forfaits per un dia per fer rutes i és així com vaig fer algunes visites pel meu compte. Entre elles vaig anar a Amsterdam, i em va agradar veure els hippies en "viu i directe" recolzats al monument de la Plaça Dam. Recordo que els meus amfitrions tenien una certa prevenció pels meus passejos en solitari, i m'acompanyaven a l'estació a agafar el tren i a la tarda m'esperaven que arribes.

Els vaig posar en un compromís quan els vaig comentar el meu interès per veure el museu Van Gogh, el qual encara no existia, ja que va ser inaugurat el 1973, però jo no ho sabia. De totes maneres em van portar a una Fundació, no sé pas a on, que tenien moltes de les seves obres, i allà vaig poder gaudir-ne gairebé en solitari.

Ara en el 2009 he tornat a Amsterdam. La meva assignatura pendent de visitar el Museu Van Gogh, ha quedat satisfeta. Com totes les ciutats, no és ni de bon troç la que vaig conèixer. Això si, els canals i les cases són les mateixes.

També la climatología és la mateixa. Continuament obrint i tancat el paraigües, passant del sol a la pluja i el vent que bufa i bufa.

Aquesta vegada no he hagut de passejar en solitari, he tingut una bona companyia.

***