Sembla ser que Rosa Candida va ser la seva tercera novel·la i va tenir força èxit de vendes en el seu país. És un llibre de creixement personal, amb una prosa delicada i diferent del que podrien ser els relats moderns sobre la recerca del teu lloc en la vida.
El llibre és redactat en primera persona, on un jove decideix deixar el seu país Islàndia d'un clima fred i àrid, per anar a buscar un clima més benigne i poder fer viure uns rosers molt particulars, que la seva mare, acabada de morir en un tràgic accident, havia aconseguit desenvolupar en el seu hivernacle.
El relat ens mostra com la inquietud de salvar allò que té una durada curta en un lloc eixut, pugui trobar un desenvolupament perenne. El jove coneixedor des de molt petit de la jardineria per haver compartit aquests coneixements amb la mare, decideix emprendre un llarg camí, deixant enrere un germà bessó autista, una filla fortuïta de mesos, una companya mare de la filla i un pare que serà un fil conductor a distància.
El llibre és emotiu, poètic, optimista, sensible i deixa un bon regust emocional com si de la rosa es tractés. L'autora en una entrevista va dir: en la novela hay dos temas fundamentales: la muerte y el cuerpo. El protagonista es un hombre que es a la vez hijo, hermano, padre y amante y vive una historia de amor que no se desarrolla en el orden establecido.
I també: mi libro es una oda al hombre, a la nueva masculinidad; es totalmente antivikingo. Los padres son tanto o más importantes que las madres, si se dieran cuenta de ello tendríamos un mundo mejor… Aquí sabemos de eso: los vikingos dejaban a sus familias para ir a robar y violar, destrozaban hogares y luego volvían al suyo a descansar.
...I que més puc dir, Audur Ava Ólafsdóttir ens diu molt en 240 pàgines.
***
