Poesia primaveral

 

Al llarg dels anys, Google ha anat enviant-me fotos destacades de diferents indrets, prèviament capturades pel meu mòbil, algunes de les quals he guardat a l'arxiu.

Em sap greu que quedin en l'oblit dins un calaix de sastre. Ha estat doncs aquest el motiu de fer-les públiques en aquest senzill bloc, fent homenatge a aquesta primavera que ha començat regalant-nos un temps bonic amb noves il·lusions.

 

Molts jardins amb peonies,

lilàs i pèsols

d'olor, són lloc de bon estar,

quan ja la llum abaixa

la veu i, sense fer remor,

pels engorjats del vespre

s'allunya la tartana

del desesper.

                   El dia torça el coll

com una espiga plena.

La nit és tota per nosaltres.

Encén el vi.

EN BONA COMPANYIA

Joan Vinyoli

***

Dia mundial de la poesia

ALGUES ALS ULLS

Posem que encara hi hagi colomins
i gent que es cura només amb tisanes,
i quatre o cinc donzelles candoroses,
i un vaixell que no salpa mai del port
per por de les marees. I posem que
tres parallamps fan un bosc futurista,
i un mar de teules un pèlag profund,
i dos pardals un món ple d'esperança.
Posem, encara, que si tanco els ulls
veig una noia nua i transparent,
i que darrera seu, allí on l'ombra
aparenta més densa, més porfunda,
si tanco amb força els ulls, de sobte esclaten
rams de colors; i ella riu aleshores.

Miquel Martí i Pol

***

Setmana poètica a Barcelona

Commemorant la Setmana de poesia a Barcelona, i com a acte de celebració del 10è aniversari del cicle de Poesia als parcs, dilluns passat vaig assistir a una lectura de poemes de Joan Vinyoli al recinte de l'Escola Industrial, concretament dins la capella modernista ubicada dins la Residència universitària Ramon Llull.

Haig de confessar que mai havia entrat dins d'aquesta capella, per mi completament desconeguda, una obra força interessant de l'arquitecte modernista Lluís Moncunill i Parellada el qual entre 1892 i 1903 va ser arquitecte municipal (vegeu Wiquipèdia).

Ens va costar una mica poder entrar a aquesta capella atès que l'acte es va dividir en dues parts. Una primera en una sala d'actes a l'edifici del Vagó, a la qual no vaig assistir, atès que era una entrega de premis que no entrava dins del meu registre. El meu interès se centrava al recital poètic i per això ens vam dirigir directament a la Residència d'estudiants. Com que no era encara l'hora prevista, el conserge que havía d'obrir les portes, igual com si fos el drac mitològic Delfos que custodiava l'oracle abans de ser abatut per Apol·lo, ens va negar l'entrada fins que arribés la comitiva. Tres vegades ho vam intentar al·ludint que restaríem a la sala d'espera, la qual estava plena d'estudiants fent-la petar. Res de res, impassible. Puc donar fe que la capella està degudament protegida a qualsevol que no tingui autorització.

Finalment quan vam poder entrar escales amunt, un altra persona tenia cura de la porta de la joia modernista. Un altre entrebanc. Però aprofitant l'avinentesa d'un equip de filmació i algunes persones que entraven a priori, ens vam escolar, i així varem poder seguir l'acte ben a prop dels rapsodes.

Va haver-hi música de viola de roda acompanyant les lectures, així com una ballarina de dansa contemporània per donar color a la introducció de l'acte, també música de piano interpretada per una de les rapsodes. Diverses persones recitant els poemes de Joan Vinyoli, cadascuna amb la seva varietat lingüística del català.  Un acte senzill, diria que familiar, això si, presidit pel Conseller de Cultura Ferran Mascarell, i admirant el marc modernista que potser mai més tornaré a trepitjar si no és altra vegada, en algun acte especial.

Fotografies extretes d'Internet.

REPRESA

A poc a poc apareixien

colors i formes en l'espai,

i els meus sentits hi responien,

meravellats, amb dolç desmai.

Que la bellesa no mor mai,

semblava dir l'aurora encesa.

Lloava l'ànima, suspesa

davant de l'èxtasi rosat,

i en el més íntim era presa

d'una immortal felicitat.

Joan Vinyoli (1914-1984)

***

Tècnica, mètrica i sentiments

D'aquestes tres paraules m'agafo la darrera. No tinc massa interès en les que precedeixen, atès que la poètica no és el meu fort ni en tinc gaire coneixement tècnic. M'agraden els poemes que em comuniquin alguna cosa, com qualsevol tipus d'art,  però em costa de posar-m'hi i haig de trobar el moment adient, el lloc adient i la predisposició adient. No sempre he estat capaç d'acabar les antologies i alguns poetes m'han cansat per molt guardonats que hagin estat, malgrat que reconec que és un gènere difícil i d'un gran mèrit reconegut.

Malgrat això vaig obrir-me un blog paral·lel Lluna de Març per donar sentit a les fotografies que faig per captar instantànies, intercalant poemes o fragments que tinguin a veure amb el context de les imatges. Això fa que m'obligui a fer un petit treball de recerca amb el qual descobreixo autors i textos els quals no els havia percebut abans. Gràcies n'he tingut als Clubs de Lectura que ens han ajudat a la reflexió dels poemes i trobar el sentit que el poeta ha volgut donar a les paraules.

Aquest darrer mes estem llegint els poemes de la Montserrat Abelló del recull "Memòria de tu i de mi" amb un pròleg de Feliu Formosa, amb el qual estic molt d'acord quan compara la riquesa d'experiències entre diversos poetes. La poesia de la Montserrat és una poesia senzilla i complexa com ho és la vida. És la poesia que m'entendreix i potser que entenc més perque ens mostra sentiments de dona que no canvien malgrat el pas del temps. La Montserrat és una dona gran i segons manifesta escriu per amor a la vida i per una necessitat de sobreviure. Aquest amor a la vida es reflecteix en tot el seu treball. La influència que ha rebut de la poesia anglesa, traduint a Sylvia Plath o Anne Sexton, les quals varem treballar en el Club l'any passat, li ha donat aquesta personalitat poètica que contribueix a la difusió de la literatura catalana a l'estranger.

Memòria de tu i de mi, m'ha fet descobrir una Montserrat Abelló molt propera, amb una gran força d'arrelament a la vida expresant-se sense luxes i allunyada de formes retòriques en les que alguns altres poetes han caigut, i que a alguns lectors ens resulten massa feixugues. No ha estat així llegint la vitalitat d'aquesta dona longeva, i hem d'agrair el llegat que deixarà a la nostra cultura.

NÈCTAR D'ALBA

Nèctar d'alba de

somriures que serien

i no són; de records

que es dilueixen

en el temps,

I visc amb força

cada cop més,

el do de ser.

sense recança.

M.Abelló

***

Dia Mundial de la Poesia

Avui mereix una ullada l'apunt de'n Francesc Puigcarbó del seu blog on ens parla de la Poesia.

Per commemorar la Diada em permeto transcriure un petit poema de la Maria Mercè Marçal:

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauràn teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Del llibre Bruixa de dol (1977-1979)

***

Llegat de saviesa

Amb motiu del meu recent aniversari, he estat obsequiada amb el darrer disc de Raimon titulat "Rellotge d'emocions". Encara no he tingut gaire temps per recrear-m'hi, però he trobat en aquest exquisit treball, un Raimon serè i madur en les seves reflexions, sense deixar de banda per descomptat les seves denúncies socials en alguns temes de força actualitat.

Hi ha un tema que comença així: Amb més records que projectes, amb més passat que futur...

Els que hem anat madurant al costat de Raimon, estem també en aquesta fase,  i m'ha fet entreveure la importància que ha tingut la nostra educació infantil en les emocions i en els records que perduren i que fins que no arribes a tenir un espai de reflexió propi, no et fas càrrec del que va ser aquell temps inesborrable.

Conec pares i mares que creuen que donant als seus fills només formació intel·lectual, ja en tindran ben bé prou per afrontar-se a la vida. L'experiència em diu que també la formació ha de ser de caire emocional i amb ganes de transmetre la saviesa que els anys viscuts ens han donat. D'aquesta manera la balança personal queda equilibrada, i aquest llegat sempre serà viu en les vivències futures. El bagatge cultural i emocional que hem rebut no és en va, ens acompanya sempre per decidir els nostres camins i la nostra conducta envers els altres. Si només rebem instrucció acadèmica, ens mancará evidentment una part de la nostra humanitat.  

Dit això, continuo rellegint la poesia musicada de Raimon que fa al·lusió als seus orígens, a les seves emocions i a la seva trajectòria, que tant ens fa i ens ha fet pensar al llarg de tots aquests anys.

Trobem també en el disc un poema musicat de l'Espriu i un poema dedicat a l'Antoni Tàpies. Una bona feina.

 ***

Gioconda Belli

Avui fa exactament un mes que vaig assistir a la Biblioteca Jaume Fuster, a una entrevista que sota el lema Aventura de llegir, parlem amb.... va ser-hi convidada l'escriptora i poetessa nicaragüense Gioconda Belli.  (A més, descobreixo per casualitat que avui compleix 62 anys).  La conductora d'aquesta xerrada era la periodista Joana Bonet. La sala estava força plena, la majoria eren dones i moltes de ben joves. Jo no havia sentit a parlar de la Gioconda, i realment vaig trobar que és una persona amb un gran carisma i que ens va fer partícips de la seva vitalitat i empenta en haver viscut una vida força complicada amb la seva integració a les guerrilles sandinistes de Nicaragua que van acabar enderrocant a la nissaga somocista l'any 1979.

El motiu de la seva presència era la presentació del seu darrer llibre "El país de las mujeres" que tracta irònicament d'un món governat per dones. No em va semblar massa interessant, però si que volia saber més de la vida d'aquesta dona i vaig anar a trobar la autobiografia que havia escrit amb el nom de: 

El país bajo mi piel, Memorias de amor i de guerra.

Ahir vaig acabar-lo i m'ha semblat molt interessant. A més de donar a conèixer tot l'entremat polític dels països centre-americans de la segona meitat del segle XX sota la protecció dels EE.UU, i de com les guerrilles populars van anar sorgint, ens explica de com la seva vida va anar canviant malgrat haver nascut en una família de classe mitja i es va anar implicant en el Frente Sandinista de Liberación Nacional com molts dels intel·lectuals del país. Fil per randa va desgranant la seva trajectòria amb moments de molta intensitat i afrontant el perill de veure's perseguida per la policia somocista, la qual cosa va fer que acabés per haver-se d'exiliar a Mèxic i a Costa Rica fins l'alliberament de Nicaragua.

És i ha estat una dona lliure, mare de quatre fills de diversos homes, la qual cosa i a l'època dels 70 i 80  era vist pels seus com un desordre emocional, i potser sí que ho va ser, ja que a hores d'ara reflexiona sobre els seus ideals, tant polítics com personals, sense deixar de ser la dona lluitadora i carismàtica de la seva joventut.

**

Uno no escoge

Uno no escoge el país donde nace;
pero ama el país donde ha nacido.

Uno no escoge el tiempo para venir al mundo;
pero debe dejar huella de su tiempo.

Nadie puede evadir su responsabilidad.

Nadie puede taparse los ojos, los oidos,
enmudecer y cortarse las manos.

Todos tenemos un deber de amor que cumplir,.
una historia que nacer
una meta que alcanzar.

No escogimos el momento para venir al mundo:
Ahora podemos hacer el mundo
en que nacerá y crecerá
la semilla que trajimos con nosotros.

Gioconda Belli

***

Poesia de tardor

 

Temps de boires i de fructificació suau!

Amic estimat del sol que madura

amb el qual conspires per carregar amb allau

de fruita les parres que cap als ràfecs pugen;

per aclaparar de pomes l'horta molsuda del casal

i omplir totes les fruites de moixa saó;

per curullar els bots i inflar les avellanes

amb un pinyol dolcíssim, per aportar floració

a més i més plantes tardanes, a l'abella, per tal

que es pensi que la calor no ha de tenir final,

car l'estiu li ha deixat totes les cel·les colrades.

John Keats

***

JULIOL

"Groc de lot són les clarianes de gespa;
groc de cinc-en-rama amb la fulla grisa de rou;

groc de sempreviva; els brins de la molsa són grocs;
el blat de coll blau es gronxa, engroguint l'espiga.
Groc verd, el rialler pica-soques ix del bosquet;
esmolada com una falç és la vora entre l'ombra i la llum.
En l'íntim del cor la terra riu, mirant els cels,

pensant en la collita, jo miro i penso en la meva"

L'amor a la vall. George Meredith

***

Juny prolífer

Encetem el mes de Juny. Des de que tinc us de raó, aquest mes l'he tingut sempre com un aliat personal, ja que m'ha envoltat de gent molt estimada nascudes durant la primera quinzena.

A l'escola erem un trio d'amigues. Dues Martes i una Mercè. La Marta més gran nascuda el dia 2, la qual desgraciadament no he vist mai més, i la Mercè nascuda el dia 3, la qual encara anyoro, ja fa anys que una dura malaltia se la va endur.

Els darrers 20 anys laborals també vaig trobar un trio ben avingut. L'Anna, la més jove i encara en edat de no estar jubilada, nascuda el dia 6 i l'Àngels el dia 10, també gaudint de la seva jubilació com jo.

De la colla d'antics amics, tinc en Carles nascut el dia 8 i que ja fa més de 30 anys que ens coneixem. Familiarment, una neboda sobrevinguda, la Sònia nascuda el dia 4 i el seu fill en Pau, que és el més jove nascut el dia 13.

Avui, pensant-hi, he volgut oferir-los un petit fragment del Diari de la naturalista Edith Holden, el qual m'agrada rellegir de tant en tant, que dedica al mes de Juny:

El cucut comença a canviar el cant. Un xic més endavant sonarà com "cu-cucú", en comptes de "cu-cu". Al sud d'Anglaterra existeix una vella superstició sobre el crit del cucut: si en sentir-lo arrenques a córrer i vas comptant els crits de l'ocell fins arribar a un lloc on ja no els escoltes, vol dir que afegiràs a la teva vida, tants anys com vegades hauràs sentit el cucut. Això és, si més no, allò que les velles expliquen a Devonshire. Hi ha una colla de petits versos sobre aquest ocell.

"A l'abril el cucut canta a la posta
al maig ho fa durant la jornada
al juny canvia la tonada
al juliol pren el vol
a l'agost de marxar li dol"

"El cucut és un ocell ferm
que xiula en plena volada
i quan repeteix cu-cu
esdevé més blau el cel"

La joia de viure la Natura
Edith Holden

***

La primavera treu el nas

Falten poques hores per rebre-la. Està traient el nas, igual que les tortuguetes sortint del cau hivernal. Nosaltres també ho fem després d'aquest llarg hivern que ha semblat més continental que mediterrani.

Aviat sentirem a les orenetes piulant al matí i també sortiran els pollets anunciant la Pasqüa.

Els que hem nascut just al començar la primavera, sembla que despertem també, malgrat l'astenia que a vegades ens envolta en aquesta època. Només falten vuit dies perquè aquesta personeta amb cara de "pocs amics" arribi a la seva majoria d'edat laboral, malgrat que ja fa temps i abans d'arribar-hi, va tenir la sort de allunyar-se'n d'una manera definitiva.

Hem celebrat amb música l'entrada d'aquesta estació. Hem tingut el privilegi d'assistir a la benedicció del nou orgue de Montserrat aquesta mateixa tarda, quan la caloreta de la primavera es començava a deixar sentir. Ni tant sols a Montserrat feia fresca avui. Ha estat una vetllada de les vespres del trànsit de Sant Benet, força emotiva. (enllaç)

I ara un record també pel poeta:

Com al mig de l'hivern la primavera,
aixís el cel avui, i el sol i l'aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.

Glòria dels ulls el cel, del pit les aures,
són avui. Fins a cada moment sembla
que han d'esclatar en verdor les branques nues,
que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,
i que s'ha d'embaumar tota la terra.

Frag. de Les minves del gener de Joan Maragall

***

Ares, Mart, Mars, Març

Març és el tercer mes de l'any, va ser el primer abans del reajustament del primitiu calendari romà. El nom llatí de Març prové del deu Mars, i Ares el déu grec de la Guerra.

Odes anglo-saxones al mes de Març

"Ha arribat a la fi el Març marçot
amb vent, i núvols, i cels canviants;
sento les presses de la ràfega
que recorre rabent la nevada vall"

Bryant





"Tranquil boscatge que amaga
un niu astut
i ens treu de la mirada
els cinc mons
que sota el seu pit tacat resguarda
el tord d'ull viu"

Norman Gale





"Narcisos que gosen
precedir les orenetes
oferint llur bellesa
al vent de març"

Shakespeare




"El lliri de neu i la primavera
adornen els nostres boscos
i les violetes s'amaren del mullim del matí"

Burns






"Amb quina joia canta la griva,
que no és mal predicador:
encén-te en la llum de la vida,
fes de la Natura professor"

Wordsworth

***

25 SENSE ESPRIU (1913-1985)

Avui fa 25 anys de la mort del poeta de Sinera. Per iniciativa d'un grup de blogaires, al qual m'ha fet il·lusió afegir-m'hi amb la meva petita aportació, el mateix dia i a la mateixa hora fem un apunt d'aquesta commemoració.

Crec que aquesta iniciativa ha estat genial ja que hauríem de recordar sempre a les persones que han ajudat a configurar la nostra identitat com a poble, i que a vegades no són prou conegudes per les actuals generacions.

Jo recordo encara al poeta que va ser molt gelós de la seva intimitat, haver-lo vist fent passejades pels "Jardinets de Gràcia" davant del seu domicili en els darrers dies de la seva vida.


El tinc present també com a referent intel·lectual de la generació del meu pare (1913) junt amb Pere Calders (1912) i altres que van haver d'abandonar els seus projectes en ser mobilitzats per la Guerra Civil.

Després del conflicte bèl·lic, Espriu va decidir romandre a Barcelona. Altres components de la seva generació van haver d'exiliar-se. Fruit de la seva vida silenciosa neix la seva obra que va situar l'autor en un dels primers llocs de la literatura catalana.

També per a mí va ser la descoberta d'Espriu en plena Dictadura, en ocasió dels recitals de Raimon, el qual va musicar alguns dels seus poemes:

Petita cançó de la teva mort

La teva mare broda en el carrer de l'Om.
La teva mare broda, broda claror..........

I beg your pardon (Meditació entorn de la teoria atòmica)

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per mes que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit......

Indesinenter (Homenatge al Dr. Jordi Rubió) (1967)

Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i véiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó que té........

i el que va dedicar al cantant, agraint-li el seu treball, en homenatge a Salvat-Papasseit (1965)

Inici de càntic en el temple

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes"...

Espriu va sentir precoçment la vocació literària i el seu primer llibre "Israel", escrit en castellà, va ser editat quan tenia només setze anys.

Malgrat ser un poeta de fama mundial, proposat més d'una vegada pel Nobel, sempre l'he tingut com un autor de difícil comprensió. Potser el Llibre de Sinera (1963) al ser portat al teatre per Ricard Salvat "Ronda de mort a Sinera" (1966) va fer créixer la popularitat de l'autor a l'abast d'un ampli sector de públic.

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res mes, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

Hi han alguns poemes que el públic possiblement ha comprès millor, en la seva obra La pell de brau (1960) sobre el drama històric de Sepharad (Espanya):

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
Recorda sempre això, Sepharad.

La poesia d'Espriu és essencialment simbòlica, difícil de determinar. El seu univers es carrega d'ambiguitat, una de les marques de la seva poesia.

És un dels escriptors més significatius de la postguerra a Catalunya, i sens dubte un dels poetes catalans més importants de tots els temps. Li fou atorgat el Premi d'Honors de les Lletres Catalanes el 1972.

***

Oració en la teva mort

Per tu, tieta

Quan roures enyorosos
de verds marins comencen
crepusculars missatges,
volent-te foc, demano
nova claror, que siguis,
davant altars on cremen
ardents silencis d'ales,
encès cristall, més flama,
llum de cançó senzilla.

Salvador Espriu

***

Hivern

Árbol de Invierno
Guillermo Maqueda






"Et pinten com a vell ple d'arrugues, malcarat,

Hivernot de barba hirsuta i grisa,
com vesc a la pomera, mig despenjat;
llavi-morat, un caramell et penja del nas blau,portes bufanda i amb el pas cansat vagues perdut entre pedra i neu que cau.

T'haurien d'haver pintat vora un gran foc,

Hivernot!, reclinat damunt un ample sofà,

contemplant la mainada en el seu joc;
o voltat de criatures, mentra amb boca d'or
els contes bromes o una història de por,
d'un fantasma marrit que ve de nit,


fent tu ara i adés una pausa per tal d'etzibar el tió
o fer un glop llarg i alegre de la bóta del racó."

R. Southey

***

Tardoral

La flama tardoral crepita ara pels boscos
i dia a dia les fulles mortes cauen i es fonen,
i nit a nit la ventada admonitòria
gemega al pany i conta la història
del seu pas per camps segats, venint de terra alta,
o per l'ampla i trista mar, i ara sentim la força
de la malenconia der tendresa malalta
més dolça que no la joia indulgent que l'estiu porta

William Allingham

***

Per terres galaico-portugueses

Una vegada més, hem adreçat els nostres passos a l'extrem de la Península Ibèrica, a la zona galaico-portuguesa. Hòrreos gallecs i empedrats característics de Portugal. Sempre que l'hem visitat n'hem sortit més que satisfets, tant pels seus paisatges marítims de postal, interessant patrimoni medieval, bona gastronomia i persones acollidores, i més quan la sort t'acompanya amb dies esplèndids de sol.

Hem fet moltes fotografies difícils de triar per posar-les al blog. M'he decidit pels paisatges marítims i penjar-ne unes quantes al marge dret i així es poden veure com diapositives, per relaxar-ne els sentits, tal com ho hem fet nosaltres en aquests deu darrers dies.

Les altres vegades que varem visitar aquests indrets, ens vam deixar una ria per conèixer, de les cinc que hi ha a les Rias Baixes, la de Vigo i els seus voltants. Hem tingut la sort que hem pogut fer estada a Panxón-Nigrán, entre Vigo i Baiona, i així hem pogut voltar per la darrera península anomenada Morrazo, i nord de Portugal.

Quan estic per terres celtes, recordo les cançons de Juan Pardo dedicades a Galícia, una de les quals, que m'agrada especialment, és aquesta:

Rias Baixas

Deus fixo-lo mundo e rematoulo en sete dias.
E logo descansou,

apoiandose en Galicia.
Cinco dedos santos,
cinco nomes, cinco xeitos, cinco xentes, cinco rias.
A bendicion de deus, son as cinco rias baixas...
...Rias baixas queridiñas.
Rias baixas... Rias baixas...
Arousa...Corcubión...Noia...Vigo e Pontevedra ria Miña.
Rias baixas... Rias baixas... Rias baixas...
As cinco santos dedos, dibuxarón cinco rias
as cinco bendicóns, da nosa nobre xeografia
Cando Deus fixo-lo mundo, rematouno en sete dias,
o domingo descansou apoiandosé en Galicia
Miña nai, contoumo, a min,
e vou contalo as miñas fillas.
Com Deus posou a man,
nista parte de Galicia... A nosa lenda, sigue viva.
Rias baixas... Rias baixas...

Hem caminat molt per la sorra de les platges, que amb la baixamar, tothom ho fa. Vaig fer una fotografia que també em recorda el logo que en Miquel Barceló va fer pel Diari Público, i que aquests dies he fullejat per primera vegada.

La posta de sol i la sortida de la lluna, també les vaig captar en aquestes instantànies.

Em vaig emportar per llegir la novela Kafka a la platja d'en Haruki Murakami. La vaig començar en el vol d'anada i la vaig acabar just en el de tornada. Mai tant ben triat el títol...!

Tal com deia en un post anterior, he fet bé de llegir-lo després de Tokio Blues ja que com esperava no m'ha decebut gens. He trobat una novel·la genial, amb una gran dosi d'imaginació, i que et fa pensar que el camí de la vida no és fàcil. Dues històries de diferents personatges que acaben convergent. També fa esment de la desorientació de la joventut japonesa per afrontar la societat en la que viuen. El lector queda atrapat des de la primera pàgina, ja que l'escriptor sap jugar amb la poesia i la eròtica del misteri a més demostra en tot moment la seva cultura literària, de coneixement de la mitologia grega i de bona cultura musical, per haver compaginar l'escriptura amb la regència d'un local de jazz en els primers anys de la seva carrera.

Vaig llegir un comentari d'una noia en un blog, que em va agradar i que en faig ressò, que deia que havia detectat un cert paralel·lisme de Don Quijote, amb el personatge del Nakata, i en Sancho amb el de Hoshino. Estic una mica d'acord amb ella. Potser sí.

Espero llegir-ne més d'aquest autor.

I bé, que més puc dir, altra vegada uns dies passats per a recordar.

***

Va de vaques....

El paisatge pirinenc no seria del tot pintoresc, sense la presència de les vaques. Els infants de la dècada dels anys cinquanta, només les havíem vist a les vaqueries dels barris quan anàvem a comprar la llet a granel, i ens la servien mesurades en "petricons" i aquestes lleteries algunes tenien fama de "batejar" la llet una mica massa. Aquelles vaques feien pena que estiguessin tot el dia tancades en un corralet i la seva higiene als nostres ulls, no era del tot agradable. Ens deien que eren vaques suïsses, però després hem sabut que les vaques amb taques blanques i negres, provenen de les Illes Frisones i per això ni han tantes als Països Baixos, que recentment hem visitat.

Les que aquests dies estem veient en aquests prats pirinencs, són de moltes races i es composen de tota la gama de colors beixos i marronets, estàn netes i pulides i fan força goig. Es veuen ben alimentades i disposades a "posar" pels turistes esporàdics, que estem invadin el seu territori.

Quan per primera vegada vaig anat a visitar Holanda, l'any 1972, (ja en vaig parlar en el meu post), els meus hostes també em van convidar a passar un dia en una granja familiar, propietat dels pares dels meus amics, i vaig compartir un dia la vida a pagès, dinant al camp i veient els ramats de vaques que cuidaven. En la meva ignorància de l'època, els vaig preguntar on tenien el toro, ja que només veia vaques. Feina van tenir per explicar-me que allà no hi havien toros, que les vaques les portàven a inseminar al veterinari. Em vaig quedar molt parada. Que sabia jo d'inseminacions! En el nostre país no se'n parlava d'aquestes coses!





Vaig voler fer una pel·liculeta per immortalitzar el so dels esquellots, i filmar alguna vaca pasturant, però a l'aire lliure i amb el sol, no veia l'objectiu i em vaig trobar la vaca al davant sense mes. Malgrat que els tallen les banyes, em fan una mica de respecte, i això és el resultat.

Per acabar aquest post, enllaço el poema "La vaca cega" de Joan Maragall, que la nostra mare ens havía recitat moltes vegades i que ens feia molta pena. Crec que és molt adient com a punt i final.

***