Espai emocional de Miró

La visita a la Fundació Mas Miró a Mont-Roig del Camp aquest cap de setmana, ha estat culturalment satisfactoria per conèixer el paisatge emocional d'un dels artistes catalans més universals del segle XX que és Joan Miró.

Conèixer el lloc on va ser concebuda la seva obra i que va suposar l'arrelament a una terra on s'hi va trobar bé per a la seva dedicació a la pintura, és per descomptat un grau més de coneixement d'aquest artista com a geni i com a persona.

Després d'una malaltia el 1911, Miró va decidir dedicar-se plenament a la pintura. La natura i el paisatge que va trobar en terres de Mont-Roig del Camp, seran sempre presents en la seva obra. El treball de la terra dels pagesos va contribuir a vincular-se amb aquell entorn natural.

La Masia

Molt interessant va ser la visita guiada, la qual cronològicament et van conduint pels racons del Mas que Joan Miró tant estimava, i que va ser font d'inspiració dels quadres que va pintar abans de la seva estada a París i de conèixer el seu gran amic Picasso, el qual sembla que el va ajudar en l'art que després Miró va anar personalitzant.

La fascinació de l'artista pel paisatge, va fer que els quadres dedicats en especial al poble de Mont-roig els anés pintant en les diferents etapes de la seva trajectòria. El color de la terra roja el va traslladar en moltes de les seves obres.

Malgrat que Joan Miró s'acabà establint definitivament als anys cinquanta a Mallorca per motius familiars, va ser determinant en la seva obra i en el seu llenguatge el paisatge emocional de Mont-roig que seria sempre el contrapunt, el xoc original al qual sempre tornava.

***

El gran pintor de la dona

L'època del modernisme i l'impressionisme en totes les seves vessants, ha estat sempre un dels periodes que més ha despertat el meu interès, i procuro no perdre'm moltes de les exposicions que presenten aquest art, i que es van esdevenint a Barcelona.

Coincidint amb el centenari de l'organització de l'exposició d'art francès que va tenir lloc a la nostra ciutat, en plena Primera Guerra Mundial, que va permetre exposar el quadre emblemàtic de Pierre-Auguste Renoir Bal du Moulin de la Galette, ha pogut tornar després de cent anys, i hem pogut gaudir d'aquesta obra que va ser un clar exemple de la joie de vivre del París de final se segle XIX.

La fundació Mapfre, a la Casa Garriga Nogués, exposa una setantena d'obres de Renoir, inspirades en la figura femenina, que ell admirava tant. A més va ser un cronista del seu temps, es pot apreciar a través de les seves obres, les transformacions socials i les innovacions artístiques que es van desenvolupar des de les darreres dècades del segle XIX fins a les primeres del XX.

Va reproduir sovint la dona en facetes diferents, per això la mostra ha estat nomenada: Renoir entre dones. Està representada com a mare, també sofisticada, culta, model, reflexiva, també lluint el cos amb el nu, i retrats elegants. Diuen els entesos que potser a vegades el pintor presenta interpretacions d'aquest ideal femení, però que malgrat això, no deixa indiferent aquestes figures de bellesa serena i misteriosa.

Reprodueixo algunes de les obres que integren l'exposició:

Gabrielle, mainadera del seu fill

Julie Manet i el gat

La majoria d'obres exposades, provenen dels museus d'Orsay i de l'Orangerie. La mostra acull també una selecció de pintures provinents d'altres entitats i de col·leccionistes privats.

La mare de Pierre Renoir
(el seu fill de pocs mesos)

Yvonne e Cristine al piano

Aquest ideal femení va anar adaptant-se als diferents estils artístics amb els quals Renoir va experimentar. Va ser un referent per a artistes més joves que van admirar la qualitat del seu treball.

Hi han nus integrats en composicions exquisides. Aquest el trobo especialment sublim.


Un conjunt artístic que ens ajuda a entendre l'entusiasme d'un pintor, envers la personalitat i la figura femenina, i per això els seus coetanis no van dubtar a proclamar-lo "el gran pintor de la dona".

***

Passió per la pintura

Hem deixat passar uns dies amb la setmana de "ponts" inclosa, per atansar-nos a Caixaforum i deixar-nos absorbir per aquests pintors que van ser rebutjats fa 150 anys pel Saló de París i les seves obres exposades al Saló de Refusés.

Aquests Mestres de la Pintura i grans creadors artístics, van ser avançats en la seva època i van haver de sofrir moltes penúries per les seves idees massa agosarades. Les seves obres han estat ben considerades amb el pas del temps, i exhibides com es mereixen. Quan més les contemples, més ganes de tornar a recrear-t'hi tens. Sempre s'hi descobreixen detalls nous, colors nous i descripcions noves. Monet contemplant la natura va dir: "No es pot expressar, tota la varietat de colors que ens ofereix la natura, amb els pobres colors de que disposem".

Oques a la riera, 1874

El col·leccionista Sterling Clark va adquirir una extraordinaria col·lecció d'obres d'aquests revolucionaris pictòrics las quals podem ara contemplar en l'exposició que Caixaforum mostra aquests dies a la seva seu de Barcelona. Clark, atret per l'us del color de la sensualitat femenina d'aquesta pintura de Auguste Renoir, el 1916 va adquirir aquesta obra:

Marie-Thérèse Durand-Ruel cosint, 1882

Renoir va ser la passió de Clark,
una mostra la tenim amb aquesta
natura morta:

noia adormida

Les cebes

i amb aquesta instantània figurativa:

De la col·lecció Clark exposades, hi havien obres de Gérôme, una de les quals em va seduir particularment per diverses raons:

L'escenari és en el Palau de Topkapi a Istanbul, però els personatges són fruit de la seva imaginació, ja que sembla que encantadors de serps, precisament en aquell indret no n'hi havien.

L'encantador de serps

Detall del mosaic de la paret

Aquestes fotografies són meves, captades l'any 2009 en la nostra visita al Palau de Topkapi.

La sala sembla la mateixa! La recordo perfectament!


 

De Paul Gauguin també hem vist:

Noia cristiana bretona -1894

Un parell de pintures exposades de Giovanni Boldini,  pintor italià de ben entrat ja al segle XIX, una de les quals reprodueixo per haver-me agradat especialment pels seus detalls i espontaneïtat: 

Creuant el carrer

Sterling Clark va convertir la seva passió personal en un  patrimoni col·lectiu. El 1955, va crear el seu propi museu a Williamstown, a l'estat de Massachusetts, que actualment és un centre de referència per als amants de la pintura, amb sales d'exposicions i un centre de recerca i ensenyament superior.

En l'exposició s'hi projecta un vídeo del Museu, actualment Institut, ubicat en un indret força acollidor.

***

Retrats de la Belle Èpoque

Un dilluns indolent del mes d'agost. Hem agafat embranzida i a Caixa Forum hi falta gent.

Tot l'estiu amb anades i vingudes, moltes de les exposicions habituals que ens agrada visitar, havíen quedat ajornades pel mes d'agost,  però aquesta calor dels darrers dies ens està deixant amb ben poques ganes de bellugada museística. Ara bé, cal posar-se "les piles", ja que esperant, esperant, hi ha el perill trobar-nos amb l'exposició closa i després tot són lamentacions!

  John Singer. Vernon Lee, 1881  
Théophile-Alexandre Steinlem. De tornada a la llar, 1897

Retrats i autoretrats. Com totes les Mostres de Caixa Forum, evidentment val la pena de no deixar-la escapar. Obres provinents d'importants museus europeus i també de col·leccions particulars fins i tot de Nova York, ens mostren a través de la Història de l'Art, un periode que va significar grans canvis socials. El retrat va tenir una demanda comercial notable que ens ha deixat un llegat representatiu de l'home modern i l'interès per la imatge que va projectar el seu en entorn social.

 Giovanni Boldini 1916

M'han agradat els retrats de societat els quals tenien la finalitat de representar la posició social de les persones retratades, així com els retrats de grup que intenten emular el paradigma del retrat cultivat per pintors com Velàzquez i Rembrandt.

  

Joaquim Sorolla

Fam. de Don Rafael Errázuriz Urmeneta

Veient l'exposició, vaig recordar molt els tallers que vaig fer temps enrera, sobre la pintura dels segles XIX i XX de pintors d'aquesta època i que vaig anar describint en aquest mateix blog,  i també que continuament la tallerista ens mencionava la famosa guerra francoprussiana, i totes en feiem sempre comentaris al·lusius. Va ser arran d'aquesta guerra fins la Primera Guerra Mundial, que a Europa es van generar grans canvis socials i els artistes ho van deixar reflectit en les seves obres.

Altres obres exposades

Joaquim Sorolla. Maria amb barret, 1910

Ramon Casas. La Sargantain 1907

Giovanni Boldini

Tolouse Lautrec

Joaquim Sorolla - El borratxo de Zarauz

Ens diuen els comissaris que, l'exposició proposa una mirada sobre els moviments pictòrics complexos de la Belle Èpoque, per desxifrar les claus iconogràfiques i psicològiques d'aquesta època fonamental a l'hora de construir l'esperit modern, i per intentar bastir ponts entre la història de la pintura i les històries social i cultural.

***

Giragonses

Llegint el recull de Lectures crítiques de Joan Triadú, i concretament recordant la primera que es troba en aquest recull la qual va ser publicada en el Diari Avui el 1999, l'autor ens comenta els diversos aspectes de l'humorisme en literatura: ironia humorística i ironia tràgica, fent esment als contes de Quim Monzó. Com a antecedent de Monzó, ens parla de Francesc Trabal (1899-1957) quan innovava i desconcertava amb la seva novel·la curta i que va guanyar el Premi Crexells del 1936 amb la seva novel·la Vals.

Vaig llegir-la fa més de quaranta anys, per indicació de la meva mare que era una gran lectora, i que em va fer estimar els llibres. No recordant gairebé el seu contingut, he tornat a rellegir-la. Comprenc el que diu Joan Triadú sobre la innovació literaria. El pas endavant que va fer Trabal, que formà part del grup de Sabadell, juntament amb Armand Obiols i Joan Oliver, va ser una generació d'intel·lectuals que desgraciadament varem perdre per motius de la Guerra Civil i que sortosament avui hem recuperat molts descendents d'aquells impulsors de la imaginació literària.

Per casualitat avui he vist per TV un magnífic reportatge de la BBC dedicat a Picasso,  de la seva gran capacitat creadora. De com la seva vida revoltada a París, va influir en la seva obra. M'ha recordat el protagonista de Vals, un xicot, anomenat Zeni, d'un gran desconcert emocional i volcat totalment en un univers de noies, sense saber amb quina finalitat esmerçava el seu temps en estimar-les, giravoltant com un vals. La novel·la es divideix en cinc parts: Preludi, Invitació al vals, Divertiment, Vals i Final. El personatge té els seus moments d'eufòria i d'enfonsada, com en Picasso i la seva vida sentimental, però evidentment sense el talent del geni. Cada vegada que el pintor trobava la seva "musa" i amant, la seva inspiració es mostrava eufòrica i quan la seva vida es complicava podia arribar a estar buït d'idees fins que tornava a enlairar-se i retrobava la genialitat pictòrica.

Sempre he estat una gran entusiasta d'aquest geni de la pintura, i avui quan he vist el reportatge, que s'ha basat en gran part en la seva gran obra: Guernica, amb tots els ets i uts de la seva inspiració, encara he pogut gaudir-ne més i fer-ne un paral·lelisme amb la lectura de Vals. 

***

El camí dels bons homes

Dins del Camí dels bons homes que va de Montsegur a Berga hi ha palaus i castells dels nobles catalans que es poden visitar, on els càtars entre els segles XI i XIII es refugiaven en la seva migració fugint de les persecucions a les que estaven sotmesos. Alguns varen poder sobreviure gràcies als senyors feudals del nostre país, que els donaren aixopluc en els seus palaus fent-los passar per presoners els quals els tenien ubicats en les masmorres i així podien passar desapercebuts pels seus perseguidors.

Un d'aquests palaus, el Palau de Pinós el vàrem visitar aquest darrer cap de setmana.

L'any 1990, l'Ajuntament de la Vila de Bagà el va comprar, i inicià la restauració per condicionar-lo com a espai per a funcions culturals, entre altres. Hi ha un museu sobre la interpretació del catarisme als baixos de l'edifici. Va ser força interessant la visita comentada, i també les pintures que es van  restaurant del seu interior. Vàrem captar amb la màquina de fotos algunes d'aquestes pintures les quals ens van impressionar per la seva originalitat.

Aquest palau, amb el temps va sofrir diverses reformes i va anant canviant de mans fins al segle XVIII, i ara aquesta restauració està comportant molta dedicació als estudiosos, atès que estava molt malmès.

Ara però comença a donar fruit i val la pena dedicar una visita a la vila, que a més del seu patrimoni cultural, el seu entorn i la seva gastronomia, mereix una escapada turística.

***

Poesia de tardor

 

Temps de boires i de fructificació suau!

Amic estimat del sol que madura

amb el qual conspires per carregar amb allau

de fruita les parres que cap als ràfecs pugen;

per aclaparar de pomes l'horta molsuda del casal

i omplir totes les fruites de moixa saó;

per curullar els bots i inflar les avellanes

amb un pinyol dolcíssim, per aportar floració

a més i més plantes tardanes, a l'abella, per tal

que es pensi que la calor no ha de tenir final,

car l'estiu li ha deixat totes les cel·les colrades.

John Keats

***