Concert d'estiu pre-revetlla

Ahir la Coral Espígol ens va oferir un concert estiuenc a l'església del Convent dels Caputxins de Sarrià. Em vaig trobar "com a casa". L'indret on mantenim els nostres habituals enllaços solidaris i religiosos, i la Coral de la qual sóc seguidora des de fa algun temps, compartint amb goig els seus èxits musicals.

És una Coral que estimo per l'empatia amb els seus seguidors, gràcies al seu director, en Quim, que la va fundar l'any 1979 i encara segueix mantenint aquest grup que ha anat canviant al llarg de tot aquest temps. Aquests components, amb veus realment envejables, donen cos a un repertori divers, que va de músiques de diferents estils, des del Renaixement fins a la música contemporània. Atès que jo seria incapaç de enfilar una nota musical, veig amb molt bons ulls i orelles la tasca que fa aquesta Coral, a tots nivells. Una d'important és la col·laboració desinteressada en tasques solidàries de diverses Associacions. Mai tenen un "NO", i això és d'agrair. La d'ahir, va ser per fomentar l'ajut econòmic de l'Associació CEDRE que treballa per la reinserció de joves en risc d'exclusió social.

En Quim, el director, va començar en una entitat cívica juvenil del barri de Gràcia. Actualment te la seu al Centre Artesà Tradicionàrius que els acull en els assatjos, i al qual la Coral hi està molt vinculada, això i junt amb la  passió musical del Quim, han aconseguit que el número de cantaires ja siguin una cinquantena.

En el concert d'ahir, només hi eren dues terceres parts, atès que en la vigília d'un pont de tres dies, i l'acabament d'escoles, la diàspora ciutadana hi era molt present. També el públic assistent, contràriament al que estem acostumats, va ser malauradament més aviat escàs. No per això l'eufòria dels presents va minvar, atès que crec que és una Coral atìpica, sempre amb reptes i innovacions i que els que ens coneixem moltres cançons del repertori, sempre ens trobem amb agradables sorpreses de coreografies, vestuaris, complements instrumentals, i també espectacles amb barreja de representacions teatrals.

Només acabaré dient que des de la fila "0" gaudeixo sempre dels positius comentaris del públic sempre heterogeni, atès el divers repertori que duen a terme. El darrer repte ha estat "Les cançons que van canviar el món" que van representar al CAT fa una setmana i que va quedar gent al carrer sense entrada. Ja es parla de tornar-lo a repetir a la tardor. Espero amb goig aquesta segona posada en escena.

***

Música i Gens

Feia temps que no utilitzava el meu petit IPOD Shuffle. No tinc costum d'anar pel món amb les orelles tapades, m'agrada tenir-les ben receptives així com també els ulls ben oberts. M'agrada anar en transport públic observant tot el que passa al meu voltant sense estar connectada. Quan em vull evadir ho faig en moments puntuals. He trobat aquests moments puntuals en les sessions de rehabilitació del meu braç. Vaig trobar el petit aparell abandonat amb la bateria descarregada, el vaig actualitzar amb cançons i cançonetes que ja tenia a l'Itunes de feia temps, però les tenia tant sentides que vaig optar per incloure la música d'Els Manel, aquest grup gracienc tant emblemàtic que fa temps s'emporta els aplaudiments dels joves que estan als voltants de la trentena.

Puc dir-vos que m'estan agradant força tant la música com les lletres, i els estic descobrint malgrat que amb una mica de retard. Les lletres són molt actuals i amb la gràcia d'una prosa intel·ligent i de qualitat.

Avui mateix, asseguda amb una bossa de glaç a la meva espatlla, feia temps perquè s'acabés una cançoneta que m'estava agradant força, i ha vingut la fisioterapeuta per preguntar-me si em faltava gaire per acabar, doncs nosaltres mateixes ens controlem el temps, ja que elles han d'anar d'una banda a l'altra donant suport a cadascún dels pacients, i potser veia que jo feia massa estona que m'hi entretenia.

Amb una noia jove que tenia al costat fent bellugar el genoll, hem parlat sobre la manera d'aprofitar el temps i ha sortit el tema de la música. Li he parlat d'Els Manel i no els coneixia, malgrat que ella també vivia a Gràcia i per edat podia ser sobradament una "fan". M'ha estranyat una mica,  però comprenc que no tothom ha de tenir els mateixos interesos musicals. Li he comentat el meu recent descobriment del Grup, el qual després de gires pel país,  havia fet un recital també al Palau de la Música i que a la resta d'Espanya tenia força adeptes musicals. Ella m'ha parlat d'una noia gironina que canta flamenc, etc. etc. i així hem compartit uns minuts.

En el meu retorn a casa he pensat amb la meva mare que deia que no li agradava parlar amb la gent de la seva edat, mai havia anat a llars per a gent gran, no s'hi trobava còmoda, doncs es trobava més a gust parlant amb els joves. Ara l'entenc, doncs a mi m'està passant una mica el mateix, parlar amb la gent jove m'anima i em sento més propera amb moltes coses, de les quals no puc parlar-ne amb la majoria de gent de la meva condició de jubilada. Seran els gens?

***

Llegat de saviesa

Amb motiu del meu recent aniversari, he estat obsequiada amb el darrer disc de Raimon titulat "Rellotge d'emocions". Encara no he tingut gaire temps per recrear-m'hi, però he trobat en aquest exquisit treball, un Raimon serè i madur en les seves reflexions, sense deixar de banda per descomptat les seves denúncies socials en alguns temes de força actualitat.

Hi ha un tema que comença així: Amb més records que projectes, amb més passat que futur...

Els que hem anat madurant al costat de Raimon, estem també en aquesta fase,  i m'ha fet entreveure la importància que ha tingut la nostra educació infantil en les emocions i en els records que perduren i que fins que no arribes a tenir un espai de reflexió propi, no et fas càrrec del que va ser aquell temps inesborrable.

Conec pares i mares que creuen que donant als seus fills només formació intel·lectual, ja en tindran ben bé prou per afrontar-se a la vida. L'experiència em diu que també la formació ha de ser de caire emocional i amb ganes de transmetre la saviesa que els anys viscuts ens han donat. D'aquesta manera la balança personal queda equilibrada, i aquest llegat sempre serà viu en les vivències futures. El bagatge cultural i emocional que hem rebut no és en va, ens acompanya sempre per decidir els nostres camins i la nostra conducta envers els altres. Si només rebem instrucció acadèmica, ens mancará evidentment una part de la nostra humanitat.  

Dit això, continuo rellegint la poesia musicada de Raimon que fa al·lusió als seus orígens, a les seves emocions i a la seva trajectòria, que tant ens fa i ens ha fet pensar al llarg de tots aquests anys.

Trobem també en el disc un poema musicat de l'Espriu i un poema dedicat a l'Antoni Tàpies. Una bona feina.

 ***

In Memoriam

Avui fa trenta anys de la desaparició forçada d'un geni, que va ser referent de la música pop i d'una època que recordarem els seus coetanis.

El seus somnis encara no s'han fet realitat. Es veuran realitzats algún dia?

***

La primavera treu el nas

Falten poques hores per rebre-la. Està traient el nas, igual que les tortuguetes sortint del cau hivernal. Nosaltres també ho fem després d'aquest llarg hivern que ha semblat més continental que mediterrani.

Aviat sentirem a les orenetes piulant al matí i també sortiran els pollets anunciant la Pasqüa.

Els que hem nascut just al començar la primavera, sembla que despertem també, malgrat l'astenia que a vegades ens envolta en aquesta època. Només falten vuit dies perquè aquesta personeta amb cara de "pocs amics" arribi a la seva majoria d'edat laboral, malgrat que ja fa temps i abans d'arribar-hi, va tenir la sort de allunyar-se'n d'una manera definitiva.

Hem celebrat amb música l'entrada d'aquesta estació. Hem tingut el privilegi d'assistir a la benedicció del nou orgue de Montserrat aquesta mateixa tarda, quan la caloreta de la primavera es començava a deixar sentir. Ni tant sols a Montserrat feia fresca avui. Ha estat una vetllada de les vespres del trànsit de Sant Benet, força emotiva. (enllaç)

I ara un record també pel poeta:

Com al mig de l'hivern la primavera,
aixís el cel avui, i el sol i l'aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.

Glòria dels ulls el cel, del pit les aures,
són avui. Fins a cada moment sembla
que han d'esclatar en verdor les branques nues,
que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,
i que s'ha d'embaumar tota la terra.

Frag. de Les minves del gener de Joan Maragall

***

Literatura, núvols i música

"Mira que nubes. Va a haber tormenta si vienen hacia aquí"
"¿Por eso estás triste? "¿Triste?
dijo Rebecca volviéndose"¿Yo? No.
No me importa que llueva en verano. Hasta me gusta. Es mi lluvia favorita".
"¿Tu lluvia favorita?", dijo Thea.
Pues la mia es la lluvia antes de caer".
Pero cielo, antes de caer, en realidad no es lluvia"
Y Thea me dijo: ¿Y entonces que es?"
Y yo le expliqué: "Pues es solo humedad. Humedad en las nubes. Era una tonteria explicarle aquello a una niña pequeña.
"Ya se que no existe" dijo.
"Por eso es mi favorita. Porque no hace falta que algo sea de verdad para hacerte feliz no?

*

En aquesta petita conversa he trobat una clau important de la novel·la.

Són 20 les fotografies que comenta la veu gravada de Rosamond, la protagonista de la història, en unes cintes que deixa a una persona cega de la seva família com herència, per fer-li saber els seus orígens, perquè li siguin entregades després de la seva mort.

És extraordinari com l'autor essent un home, sap endinsar-se esplèndidament en un món de sentiments femenins de tres generacions. Ens descriu molt bé l'ambient d'una nissaga familiar per mitjà d'aquestes 20 fotografies. Cada fotografia és comentada amb tots els detalls com si fossin pintures. Fins i tot les que són en blanc i negre, el lector les va veient tal com són, i s'identifica plenament. No en va, els que hem hagut de desfer la casa familiar alguna vegada, ens ha passat el mateix quan hem recollit les fotografies familiars i les hem hagut de classificar.

Jonathan Coe ens fa veure també les reaccions de la societat anglesa de la segona meitat del segle passat, envers la homosexualitat femenina.


Hi ha una nota de l'autor al principi del llibre, sobre la inspiració del títol i també de la música d'un dels personatges, Catharine, concertista de flauta. Sembla que li va inspirar l'obra de Theo Travis, saxofonista, concretament del seu àlbum Slow Live.



Aquest és un fragment de la prosa del concert:

Tras una pausa, y frunciendo el ceño de pura concentración, Catharine hizo sonar una sola nota larga i lenta en su flauta. Luego la dejó flotar en el aire hasta que se desvaneció del todo......

...Acto seguido, pisó el pedal y, de repente, como por arte de magia, las dos notas i la frase que ya habia tocado se repitieron varias veces. Volvió a pisar i las notas comenzaron a florecer i a multiplicarse. Empezaron a formarse acordes, i se crearon bucles de sonido, ahora en sintonia, ahora desfasados entre ellos, hasta que pareció que el aire se llenaba de todo un conjunto de flautas, sobre cuya misteriosa armonía Catharine se puso a improvisar tenues líneas melódicas provisionales i fragmentarias......

*

M'agrada que un autor comenti les seves inspiracions envers els seus llibres. Atès que desconec Theo Travis, he buscat informació i he trobat al youtube algun video filmat però poca cosa més.




Un llibre més, que no deixa indiferent.

***

Blues i Murakami

....Llegeix molt concentrada. Pràcticament no aixeca els ulls del llibre. És un volum gruixut, en tapa dura, però com que du una sobrecuberta de la llibreria, no podem saber-ne el títol. Per la seva expressió seriosa, suposem que és un llibre difícil. No se salta res, sino que llegeix a poc a poc, com si mastegués una línia darrera l'altra.....

No és el què diu, sino com ho diu, el que enganxa de la literatura d'Haruki Murakami. Tres dies m'ha portat a llegir After Dark . Començo dissabte i l'acabo dilluns. 175 pàgines que m'han volat de les mans.

Dos adolescents amb problemes de soletat i comunicació passejant una nit pels carres de Tòkio sota llums de neó, entre carrers i places frequentant bars oberts tota la nit per subsistir i matar les hores fosques, fins que surti el primer tren de l'endemà. La noia no desitjant tornar a casa a dormir per un problema basat en l'argument que no desvetllaré, i la trobada amb un noi que ja es coneixien, company d'universitat de la seva germana, el qual assaja en un local a les nits, amb un grup de blues la seva música de jazz com a trombonista, van fent que transcorrin les busques del rellotge, capítol darrera capítol.

Tres personatges centrals. Històries secundaries que es barregen amb aquests personatges, algunes força desconcertants que barregen realitat i ficció, a l'estil cent per cent Murakami, el desenllaç de les quals no es produeiex i serveixen per fer pensar al lector. L'ambient de la cultura japonesa posada també en la boca d'aquests joves, fan que aquestes novel·les et facin acabar-les d'una tirada.

Una curiositat interessant es la forma narrativa. Un "ull" sobrevola l'espai i va explicant les escenes des de diferents angles a l'estil "travelling" d'una càmera filmadora.

Tal com ens té acostumats l'escriptor, ens ambienta amb música, en aquest cas de música de jazz. Un d'aquests temes, "Five Spot After Dark" amb el trombó de Curtis Fuller serviran per il·lustrar aquest apunt.

***

Hivern Musical

He canviat el registre i m'he apuntat a:

Hivern Musical "Passió pel Jazz".

És un taller que varem començar ahir a la Casa Sagnier, i la descripció del qual és:

Iniciació als diferents estils jazzístics amb suport audiovisual i l'audició comentada de la música i la vida d'autèntiques llegendes del jazz.

Sempre m'agradat la música de jazz, però tinc moltes llacunes en quan als estils musicals i la seva història. Ara, davant d'aquesta oportunitat, no he dubtat gens en apropar-m'hi d'una manera pedagògica.

Varem començar la classe fent un repàs dels inicis del naixement d'aquesta manera de fer música a finals del segle XIX, comentant les desfilades musicals que feien els nadius pels carrers de New Orleans, que aprofitant qualsevol motiu social, sortien els músics de les cases i feien recorreguts amb els seus instruments habituals, i vam concloure amb en Louis Amstrong i el seu grup All Stars, l'estil dels quals havia begut d'aquelles desfilades i fanfàrries als carrers.



Va ser una estona molt relaxant gaudint de les audicions i també dels audiovisuals que el tallerista ens anava introduint a mesura que anava comentant els diferents temes i estils jazzístics.

Penso que he fet una bona elecció. El taller teòric és quinzenal i quinzenal serà també la música en viu amb concerts de diverses Bandes que s'alternaran amb les classes de teoria, el primer del qual el tindrem la setmana que vé.

Aprofito per recomanar els concerts de la sala Jamboree de la commemoració dels seus 5o anys de Jazz a Barcelona. Divendres varem assistir al concert del trio de Ignasi Terraza (pianista), bateria i contrabaix, en homenatge a Tete Montoliu. Va ser una vetllada fantàstica.

Santa Cecília i cap de setmana de tardor

Aprofitant la festivitat de Santa Cecília, Patrona de la música i que la Coral Espígol ens va deleitar amb un concert el diumenge a la tarda a Santa Maria de Corcó (L'Esquirol), ens varem quedar a la fonda del poble a dormir per poder sortir l'endemà, a fer una passejada per la natura tardoral, ja que des de la ciutat no es pot captar l'esplendor dels colors d'aquesta estació de l'any.

Des del poble de Rupit que en dilluns al matí els únics visitants que circulaven a primera hora érem nosaltres.....

....hem fet una petita caminada fins el salt de Sallent i aquesta és una mostra de la nostra visita.

Arbres de color d'òxid, una mica d'aigua, i plumalls de color blanc, ens han acompanyat pel camí, ah! i uns tímids galzerans ens esperaven en un raconet.

El fred habitual d'aquesta comarca, era lluny de sentir. En ple anticicló, i caminant, hem hagut de treure'ns els abrics i circular en màniga curta gairebé a finals de novembre!.

Els que ja no tenim obligacions laborals, és una delícia poder fer "cap de setmana" de diumenge tarda a dilluns migdia.

***

Concert al Palau

Gràcies a la generositat de la Federació d'Entitats Corals de Catalunya, dilluns varem anar de concert al Palau de la Música Catalana (enguany commemorem el centenari) .

La música de Bach va fluir dels instruments i de les veus del Bach Collegium Japan, amb una elegància i una qualitat excepcionals. Aquesta formació està de gira europea i van actuar al Palau. Quan fa temps que no s'ha trepitjat l'edifici, com era el nostre cas, tornes a submergir-te en aquella sala que traspúa acolliment i sensacions com pocs indrets hi ha que t'ho facin sentir. Va ser una vetllada molt agradable.

Aquesta formació japonesa va ser fundada el 1990 per Masaaki Suzuki, el seu director, nascut a Kobe (Japó), amb la finalitat de presentar al públic japonès interpretacions amb instruments d'època d'obres mestres del període barroc. El conjunt va adquirir gran renom amb els seus enregistraments de les Cantates de J.S.Bach a partir del 1995. Ja tenen enregistrats prop d'una trentena de CD. I les seves activitats principals inclouen un cicle anual de Cantates de Bach.

Els solistes que en aquest concert acompanyaven a l'orquestra, procedien de Praga, Oxford, Berlín, i Amsterdam, amb una gran trajectòria musical.

La primera part del programa va constar de dues Cantates de J.S.Bach, la BWV 102 (Desè diumenge de la Trinitat) del 1726, i la BWV 140 (Vint-i-setè diumenge després de la Trinitat) del 1731. La segona part, una Missa brevis, BWV 235 del 1738.

Sentin aquelles veus i observant als músics, pensava en l'esforç d'aquelles persones que des de molt joves s'han dedicat a realitzar-se com a interprets d'aquesta música que hem heretat i que tant en gaudim. Se'ls veia feliços i ens feien feliços a nosaltres al transmetre'ns aquest art.

He trobat al Youtube una mostra d'aquesta orquestra i cors per poder gaudir d'aquesta interpretació, encara que, evidentment, no és una bona reproducció i que és millor sentir-la en viu i en directe.

***